Salvador Espriu, «Orestes»

«L'altre es va casar amb la mare. Es varen atipar com uns porcs de les suors del mort, varen tenir un fill. A mi em rebutjaven, em maltractaven. I jo, saps què? Pensava "Ja us tocarà, ja ho atrapareu, sí, ja ho atrapareu." I tan sols tenia amb mi aquell últim encàrrec, la voluntat del pare.»

Passava la llengua pels llavis ressecs.

«Altrament, havia de ser, i ells no s'hi avenien. T'hauria agradat de contemplar la ganya d'ell, quan va caure. Jo m'enriolava: no calia un segon cop. I ella, la mare, ho sabia. Ho sabia, però també callava, perquè em tenia por, com si jo fos el dimoni. Ella esperava contínuament el seu càstig. Va durar anys, i s'encorbava, tentinejava, escopia sang. Una sang que l'ofegava, la sang del pare que el verí va quallar. Saps què? A les nits, jo baixava fins on ella dormia i obria una mica la porta, just perquè ella es ben desvetllés. I jo sentia els batecs de l'altre cor en la tenebra, durant una bella estona, i quan me'n cansava me n'allunyava sense un bri de remor. I ella no m'atenyeria amb res, amb res, ni amb metzines, perquè el que ordia m'era clar com la llum. I l'altre fill no comptava, per massa petit. No ens enganyàvem. Fins que amb la vista m'ho va demanar, m'ho demanava ella mateixa, perquè ja no ho aguantava més. I jo també me n'avorria. Va fer un sol crit. Un crit, no el sents? No, ningú, sinó jo, no el pot sentir. En canvi, el pare reposa.»

Orestes va parar el discurs. S'aquietava un moment, les pupil·les dilatades. La gorja se li omplia com de lladrucs. Bavejava. De sobte, va arrencar a córrer, corria com un gos foll i s'emportava tot l'horror d'aquella aigua, l'espant de tota aquella seva immensa mar.

[Salvador Espriu, Aspectes]

«Hermes, l'intèrpret»

Que el nom del déu deriva del munt de pedres (herma) que servia per a delimitar fronteres entre camps i demarcacions queda fora de dubte avui dia. No era així a finals del XVII, quan Johann Jacob Hofmann va publicar el seu Lexicon universale, dipòsit de tot el que els humanistes van investigar i ensenyar.

Memòria i Paideia

Qualsevol pot llegir aquest post del professor Pere Marqués: la memòria, sembla que ens ve a dir, no ha de ser tan important. Però jo em demano qui defensa la memòria (encara) avui dia en el món de l'ensenyament.

Com sigui, el present de l'educació hauria de tenir molt en compte tot allò que és propi de la natura humana (ἀνθρωπεία φύσις), la humanitas. Els corrents educatius que, d'una manera o altra beuen del maig del 68, solen desprestigiar la memòria —i altres capacitats. Curiosament, aquells humanistes i pedagogs, com ara Johannes Posselius, que en feien una defensa aferrissada, segles enrere ja van formar part de l'índex de llibres prohibits. En deixo aquí una sentència seva al respecte, copiada dels seus Colloquia (p. 127) i inspirada en Plutarc (i, anant més enllà, en el Fedre de Plató):

Μαθητής. Περὶ τῆς μνήμης οὖν ἣν Πλούταρχος τῆς παιδείας ταμεῖον ὀνομάζει, τί εἰδέναι προσήκει; 

Διδάσκαλος. Ἄριστος φύλαξ καί θησαυρὸς τῆς παιδείας ἡ μνήμη ἐστιν. ἐν δὲ τῷ ἐπικοσμῆσαι ταύτην καὶ τῷ συνεχεῖ τοῦ ἐκμαθεῖν πόνῳ αὐτὴν στηρίξαι, ἑκάστας ἡμέρας οἱ περὶ φιλοσοφίαν ὄντες ῥητὸν χρόνον διατρίβειν ὀφειλοῦσιν.

Repetició

La repetició és un hàbit. La repetició ajuda a l'assoliment de rutines i mètodes i també a la memorització de conceptes i dades. Repetir no és dolent, però ho pot semblar. Fet i fet, cada persona és un món, un subjecte amb ritmes i capacitats propis. Cada individu és fill d'una història. Ho comento perquè en Avaluar per a aprendre (p. 31), la professora Neus Sanmartí reprodueix un pensament dels nens de l'escola Barbiana que, després de quaranta anys, no sabria dir si genera més adhesions o, potser contràriament, més malestar:

«Als alumnes de nivell sociocultural baix se’ls fa repetir curs, als de nivell mitjà se’ls repeteixen les classes (assisteixen a classes particulars de repàs o a activitats extraescolars), i per als de nivell alt tot és repetició (el que es treballa a l’escola ja ho han sentit o ho practiquen a casa).»

Plutarc: passió per la virtut

The volume of Plutarch's Lives, which I possessed, contained the histories of the first founders of the ancient republics. This book had a far different effect upon me from the Sorrows of Werter. I learned from Werter's imaginations despondency and gloom: but Plutarch taught me high thoughts; he elevated me above the wretched sphere of my own reflections to admire and love the heroes of past ages. Many things I read surpassed my understanding and experience. I had a very confused knowledge of kingdoms, wide extents of country, mighty rivers, and boundless seas. But I was perfectly unacquainted with towns, and large assemblages of men. The cottage of my protectors had been the only school in which I had studied human nature; but this book developed new and mightier scenes of action. I read of men concerned in public affairs, governing or massacring their species. I felt the greatest ardour for virtue rise within me, and abhorrence for vice, as far as I understood the signification of those terms, relative as they were, as I applied them, to pleasure and pain alone. Induced by these feelings, I was of course led to admire peaceable lawgivers, Numa, Solon, and Lycurgus, in preference to Romulus and Theseus. The patriarchal lives of my protectors caused these impressions to take a firm hold on my mind; perhaps, if my first introduction to humanity had been made by a young soldier, burning for glory and slaughter, I should have been imbued with different sensations.

Mary W. Shelley, Frankenstein (cap. 7)