De Paul Valéry

El poema «Al bosc dorment» de Paul Valéry recorda molt d'aprop els versos recreant la pau de la natura del  fr. 89 PMG d'Alcmà. El fragment va gaudir d'un gran esclat gairebé del moment que aparegué l'edició Lèxic homèric d'Apol·loni el Sofista (publicada per D'Ansse de Villoison a finals del divuit) i els pocs versos que té es van traduir força i van inspirar nombrosos poetes. M'agradaria fer notar que Valéry sembla dibuixar un ambient semblant en aquest passatge:

                   (...)
                   Ni les gotes no sent en son tombar incautes
                   i sonar com tresor d'un segle buit al lluny,
                   ni dintre el bosc difús un vent de foses flautes
                   esquinçar la remor d'un mot que un corn retruny.

                   (trad. J. Carner-Ribalta)

Doris Lessing: «el llatí no és, ni de bon tros, una llengua morta»

En la seva novel·la autobiogràfica Passejant per l'ombra hi ha un moment en què l'anacronisme i la màgia d'un voluble sentiment per haver cregut sentir que uns metges parlaven en llatí es donen les mans. La llengua catalana aleshores era una lingua tagliata i dubto que ella n'estigués ben assabentada. L'anacronisme, naturalment, es podia permetre a un escriptor que guanya el Nobel. Però avui, de retop, ha servit per a atorgar un altre premi.

Des de Gibraltar vam resseguir la costa cap amunt, no hi havia hotels, ni ningú, només uns quants pescadors a Nerja que ens van cuinar peix a la platja. Dormíem a la sorra, mirant els estels i escoltant les ones. No hi havia res construït entre Gibraltar i Barcelona, en aquell temps; a part de les ciutats, només hi havia platges fantàstiques, llargues i buides, que més o menys al cap d’un any es convertirien en platges atapeïdes d’hotels. Prop de València vam veure un rètol que deia: «Prohibit banyar-se. És perillós», però jo em vaig llançar a aquelles gegantines onades temptadores i una em va enlairar fins a dalt de la cresta i després em va esclafar contra la sorra del fons del mar, i vaig sortir a quatre grapes, amb els ulls plens de sorra. En Jack em va dur a l’hospital local, on dos metges es comunicaven en llatí, demostrant que el llatí no és, ni de bon tros, una llengua morta.

Prendre nota

Walter Burkert recull a Homo necans un grapat de testimonis que ens parlen de tribus primitives que exposaven les pells d'animals morts esteses damunt les roques. És un fet que troba en l'Himne homèric a Hermes una breu referència (v. 404). M'admira, però, com el nostre professor (p. 38, n. 60) proposa per al v. 124 ἐπὶ πέτρῃ, quan els mss. donen  simplement ἐνὶ. És una vella conjectura de Joshua Barnes (feta a partir del v. 404) que ni tan sols esmenten Allen o West, només ho fa Càssola. La puntualització del professor de Zuric, però, em sembla prou important com perquè la intuïció de Barnes sigui aprovada per més editors.

«Daphne» de Richard Strauss

L'òpera Daphne completa el seu títol com a tragèdia bucòlica. Strauss la va estrenar el 1938 amb llibret escrit per Joseph Gregor. S'inspira en el passatge ovidià però la metamorfosi s'esdevé a través de la música mateixa: la música no només embolcalla la nostra protagonista sinó a tothom qui l'escolta. Tot i el poc èxit hagut, és una de les peces més líriques del compositor.