dissabte, 20 de setembre del 2014

Expandir-se... i desaparéixer

No és casual la comparació que fa David Crystal (cf. La revolución del lenguaje, trad. cast., p. 50-51) sobre el destí que espera a les llengües en un futur no llunyà. Tot amb tot, la capacitat de controlar aquest futur no sembla ser la mateixa que la que ell descriu respecte a fets del passat. En qualsevol cas, la seva reflexió sobre l'expansió del llatí i posterior fragmentació —que accelerà la seva mutació, per no dir desaparició— bé podrien ser tingudes més en compte. Hi donava voltes, perquè en altres aspectes de la vida hi trobo paral·lelismes, també tràgics.
Seiscientos años después del inicio de la expansión del latín y del inglés hubo un punto de inflexión. Alrededor de cuatro o cinco millones de personas hablaban inglés a finalesdel reinado de Isabel I de Inglaterra. Esta cantidad ha aumentado hasta los 1.500 millones (aproximadamente la cuarta parte de la población mundial) a finales del reinado de Isabell II de Inglaterra. El contraste entre la historia del latín y del inglés en este punto parece absoluto. Pero si la historia puede servirnos de guía, parecerfa que este periodo de expansión del inglés contiene en su interior la semilla de su propia fragmentación. No se habla de «lenguas latinas», sino de «lenguas romances». Y, como hemos visto, existe un libro titulado «Las lenguas inglesas». Parece que la historia se repite.

1 comentari:

Unknown ha dit...

Totalment d'acord!! Salutacions