diumenge, 31 març de 2013

«Hi mihi sunt comites»

Ha estat per mi un bell moment adonar-me de com Joanot Martorell feia servir l'etimologia creativa per a referir-se al comte, l'acompanyant del rei. Vegeu Tirant cap. XCII: «D’aquí avant, lo Rei lo nomena germà d’armes o comte, qui vol tant dir com germà d’armes.»

Em demano si no s'han estudiat ja els usos metalingüístics del notre escriptor valencià.

dimarts, 26 març de 2013

Carles Riba, sobre la llengua llatina

El llatí que coneixem és un idioma estrictament literari, és a dir, creat pels autors a còpia d’un tenacíssim treball. D’un parlar tosc, rossegant, musculós, no massa ric de formes, poc flexible, ells feren sortir una llengua neta, rotunda, severa, i d’una concisió i un relleu tals, que s’ha pogut dir que s’hi encunyaven fórmules com medalles. Influiren, naturalment, en el llatí les altres llengües de civilització amb les quals estigué en contacte; però en primer lloc, i de molt, el grec. En l’enriquiment del lèxic, en l’agilització de la sintaxi, en l’estructura i dibuix de la frase, en matèria d’estil, per a dir-ho en resum, el que el llatí copià del grec és molt i decisiu. 

[C. Riba, Resum de literatura llatina, Barcelona, Bàrcino, 1933 (2ª ed.), p. 9]

dilluns, 11 març de 2013

A favor d'«Unes Humanitats amb futur»


Fa uns quants mesos un grup d'intel·lectuals van fer una trobada per tal de reflexionar junts sobre la situació actual de les humanitats. Trobareu els seus noms al final del document que teniu reproduït. Acollits a la seu de l’Institut d’Estudis Catalans, aquestes persones van constatar amb preocupació el buit cultural de molta gent, de joves i no tan joves. Per tal de promoure el debat sobre aquesta qüestió han redactat el següent text, i si hom ho considera adequat, s’hi pot adherir mitjançant un e-mail enviat a la següent adreça: Gabinet.Presidencia@iec.cat. Es pot fer arribar l’adhesió a nivell individual o bé es pot signar en tant que entitat o associació. Caldrà enviar el missatge d'adhesió abans del 31 de març. 

UNES HUMANITATS AMB FUTUR 

1. Les darreres transformacions en el món de l’ensenyament, els vastos processos culturals de canvi i les convulsions en la situació econòmica i política, amb el predomini de la lògica del mercat capitalista, són factors que incideixen en el conreu de les que, en els països occidentals, es coneixen com a «humanitats». Les humanitats han configurat la cultura occidental des dels seus inicis (Atenes, Roma, Jerusalem) mitjançant un lligam amb les ciències i la tècnica, el qual es manifesta sobretot en el Renaixement i es perllonga fins a la modernitat. Aquesta es fonamenta en l’esperit crític i dialogal, la democràcia, la tolerància, el respecte a la ciència, el pluralisme de creences i el coneixement filosòfic. Allunyar-se de les humanitats empobreix i aïlla. Occident ha forjat una visió del món en la qual l’autonomia i la dignitat de la persona i la seva constitució espiritual són a la base d’un sentiment comú.

2. La intensa preocupació, plenament justificada, dels governs i de la societat civil pel foment de la ciència, la tecnologia i les noves formes de transmissió del coneixement i de la informació, ha anat acompanyada d’una minva en l’atenció envers les humanitats. Igualment, altres factors, com la pèrdua dels grans relats històrics i dels referents col·lectius, han contribuït a afeblir el conreu de les humanitats. Les dificultats amb què es troben les humanitats s’inscriuen en una crisi més general del saber, també del saber científic, sovint valorat tan sols per les seves aplicacions pràctiques i  sense que se’l relacioni amb la pregunta pel sentit.

3. La minva de la cultura humanística comporta l’empobriment del pensament, la precarietat del discurs ètic i la pèrdua de la cohesió de la nostra civilització. En aquest sentit, és urgent sortir de l’analfabetisme funcional i simbòlic, que deixa grans buits en el sistema de referències personals i col·lectives i permet submissions i manipulacions. Cal una recuperació del símbol, començant pel llenguatge mateix, en els seus horitzons filosòfic i religiós, com un dels senyals distintius d’una cultura humanística completa. La cultura humanística és una inversió necessària.

4. Les humanitats són percebudes com a mancades d’atracció, com si fossin poca cosa més que un llegat arcaic i sense interès. Tanmateix, porten dins d’elles la passió per la bellesa i per un món més humanitzat, lliure i feliç. Les humanitats són interessants i útils, perquè ajuden la persona humana a examinar-se a si mateixa i a valorar i admirar el que rep d’altres persones, perquè contribueixen a articular críticament el propi pensament i a expressar-lo de manera intel·ligible, perquè discernir i tenir criteri és imprescindible per viure i per orientar-se. Cal, però, recuperar l’entusiasme per totes les creacions de l’esperit humà i restablir i potenciar la figura del mestre que conrea i comunica les humanitats amb passió.

5. L’educació s’ha erigit en un repte cabdal en un món que tendeix a l’individualisme i a la desvinculació de les responsabilitats compartides. La transmissió del saber i de la saviesa no pot quedar al marge de la societat del coneixement. Més aviat la tecnosfera ha de permetre una circulació àmplia de la cultura humanística. Igualment, en els mitjans de comunicació, les propostes de tipus humanístic han de trobar-hi un ressò rigorós i de qualitat. Les humanitats formen part del «nucli dur» de les formes espirituals de vida, més enllà del materialisme i de l’utilitarisme.

Per tot això, fem les propostes següents:

1. Les llengües i la literatura, la filosofia, la història i les arts són els pilars fonamentals de la civilització i la cultura. Per això, és imprescindible garantir que tothom sàpiga parlar, llegir i escriure correctament. En relació a Secundària, els escriptors clàssics, grecs i llatins, i els grans relats de la Bíblia (l’antiga «història sagrada») han de ser referents culturals que han de trobar el seu lloc en el currículum escolar. Per això, cal impulsar l’aprenentatge de les llengües modernes i de les llengües clàssiques (grec i llatí), les quals s’han de mantenir com a matèries optatives però no residuals. D’altra banda, pel que fa a la literatura, cal establir un cànon obert d’autors i d’obres que resumeixi els fruits del coneixement humanístic que tothom hauria d’assimilar. En no poques cultures europees, tot emulant la familiaritat dels grecs amb Homer, es tendeix a promoure el coneixement dels clàssics respectius durant la Secundària. Aquesta tendència ha de ser mantinguda en el cas de la cultura catalana, que no ha de menystenir els grans valors de la literatura universal, entesa com a patrimoni de la humanitat.

2. La Universitat ha de combinar l’especialització amb una consideració global dels sabers. La connexió i la transversalitat es fan, doncs, especialment necessàries. Cal plantejar fórmules intel·ligents que facin presents les humanitats a l’interior dels currículums de les carreres tècniques. Concretament, en els currículums escolars i universitaris s’ha de trobar l’equilibri entre les disciplines tècniques i les humanitats. No es poden confinar les humanitats a les «carreres de lletres». Les ciències necessiten les humanitats, i les humanitats no poden desvincular-se de la ciència.

3. Les humanitats han de procurar establir aliances estratègiques amb les ciències, amb les tecnologies i amb el món de la comunicació. La cultura humanística s’ha de valer de tots els aliats possibles per tal de contribuir eficaçment a l’esperit del temps. És convenient, per exemple, que la cultura humanística empri les noves tecnologies sense abandonar del tot els formats tradicionals, sinó fent veure la complementarietat entre tradició i innovació, i buscant la millor manera de difondre i impulsar allò que és essencial al món del pensament: l’autoritat de la raó. Les humanitats necessiten una discriminació positiva. En aquest sentit, seria convenient fomentar el gust per la lectura, l’escriptura i el coneixement dels clàssics.

4. Els mitjans de comunicació –també aquells que utilitzen els nous codis comunicatius– són vehicles potents de difusió cultural, i en darrer terme han esdevingut «educadors», sobretot de les generacions més joves. La cultura humanística ha d’entrar dins el món de la comunicació, i cal receptivitat per part dels mitjans perquè això sigui factible. Les humanitats tindran futur en la mesura que siguin enteses com a factor d’humanització, de responsabilitat moral i cívica i de creixement de l’esperit humà.

Barcelona, 16 de gener de 2013

Salvador Giner
Armand Puig
Rafael Argullol
Agustí Borrell
Victòria Camps
Lluís Font
David Jou
Jordi Llovet
Xavier Morlans
Perico Pastor
Ramon Pla
Francesc Torralba
Mariàngela Vilallonga

dijous, 7 març de 2013

L’època heroica de la Fundació Bernat Metge


Miquel Dolç va escriure dos articles força documentats explicant la història de la Fundació Bernat Metge. El primer va ser publicat a Serra d’Or, “Els cinquanta anys de la Fundació Bernat Metge” (núm. 15, 1973, pp. 81-85); el segon, a la Revista de Catalunya, “La Fundació Bernat Metge, una avaluació avui” (núm. 38, 1990, pp. 99-109). Ambós dos articles formen part del seu llibre Assaigs sobre la literatura i la tradició clàssica.

En el segon dels seus estudis Dolç parla d’una “època heroica” de la FBM, tot volent significar, com diu ell, “la primera generació de col·laboradors, als quals som deutors de la que podríem anomenar sense matís hiperbòlic, època heroica de la Fundació, que s'estén des de la seva inauguració fins a la Guerra Civil”.

L’expressió, però, té més història. El 1931, en publicar-se la segona edició dels Diàlegs de Plató de Joan Crexells, Carles Riba va afegir una breu Nota a la Introducció en la qual llegim (p. XXII): “…Poder presentar, sense una necessitat essencial de més, una segona edició, és el més discret elogi que es pot fer, sens dubte, de la primera: un dels volums que més honora la que en podríem dir època heroica de la Fundació Bernat Metge”.


dilluns, 4 març de 2013

Hi ha cap «utilitat» en l'home?

La creixent demanda d'estudis i formació útil en el món d'avui és aclaparadora. Sembla que la utilitat, el profit o qualsevol terme que entri dins el camp semàntic del «guany material» han de passar per davant de qualsevol altra consideració.

El mοt ὄφελος pren en el següent passatge de Plató un significat prou curiós (i d'importància sempre discutible, ja des del moment en què va ser pronunciat davant els jutges de Sòcrates) com perquè alguna traducció hi hagi dedicat una atenció que sorprèn d'una manera del tot inesperada —si més no, a mi—.
Οὐ καλῶς λέγεις, ὦ ἄνθρωπε, εἰ οἴει δεῖν κίνδυνον ὑπολογίζεσθαι τοῦ ζῆν ἢ τεθνάναι ἄνδρα ὅτου τι καὶ σμικρὸν ὄφελός ἐστιν, ἀλλ' οὐκ ἐκεῖνο μόνον σκοπεῖν ὅταν πράττῃ, πότερον δίκαια ἢ ἄδικα πράττει, καὶ ἀνδρὸς ἀγαθοῦ ἔργα ἢ κακοῦ. (Pl. Apol. 28b)
Joan Crexells (1931): «T'erres, amic, si et penses que a un home d'una mica de valor li cal reflexionar sobre els perills del viure o del morir i no ha de mirar en el seu obrar si el que fa és just o injust i si les seves obres són d'un home de bé o d'un home dolent.»

Joan Alberich (2000): «No tens raó, amic meu, si creus que un home d'una mica de profit ha de calcular el risc de viure o de morir en lloc de mirar si fa obres justes o injustes i si el seu comportament és el d'un home honrat o malvat.»

Óscar Martínez García (2004): «Te equivocas, amigo, si piensas que un hombre que esté en disposición de ser de alguna ayuda, por pequeña que sea, deba considerar el riesgo de vivir o de morir, en lugar de fijarse únicamente, a la hora de actuar, en si lleva a cabo obras justas o injustas y si sus actos son los de un hombre honrado o los de un hombre mezquino.»

divendres, 1 març de 2013

L'anell de Giges en un passatge de Chrétien de Troyes


En el llibre II de la República (359d-360b) Plató ens alliçona sobre la vertadera realitat dels qui són bons —atès que ho són a desgrat seu— amb l'exemple d'un anell que Giges, pastor lidi, va trobar casualment en la mà d'un cadàver guardat dins d'un cavall de bronze i que concedia la invisibilitat a aquell que se'l posava al dit.

Segles a venir, un home de lletres com fou Chrétien de Troyes devia inspirar-se en alguna font que remunta a l'anèdota del vell Plató quan explica la següent anècdota en la seva novel·la El cavaller del lleó:
Una vegada la meva senyora em va enviar amb un missatge a la cort del rei; potser no vaig ser prou assenyada i cortesa, ni vaig saber captenir-me com s’adiu a una donzella, però el cas és que cap cavaller no es va dignar a dirigir-me la paraula. Només vós, que ara sou aquí, em vau honorar i servir. Llavors vaig quedar-vos molt agraïda i ara ha arribat l’hora recompensar-vos. Sé com us dieu, perquè us he reconegut immediatament: sou monsenyor Ivany, el fill del rei Urién. Si confieu en mi, podeu tenir la seguretat que no us agafaran ni us faran cap mal. Ara us donaré el meu anellet i només us demano que tingueu la gentilesa de tornar-me’l quan us hagi alliberat.
Aleshores li va lliurar l’anell i li va dir que tenia el mateix poder que l’escorça sobre la fusta, que l’amaga tota i no la deixa veure. Només cal que se’l posi de manera que la pedra quedi tancada dins del puny i ja no haurà d’amoïnar-se per res: ningú, encara que tingui els ulls ben oberts, no podrà veure’l, perquè qui duu l’anell al dit es torna tan invisible com la fusta quan la recobreix l’escorça. [...]
La donzella se’n va anar i, tan bon punt va haver marxat, tothom es va congregar davant les dues portes brandant espases i bastons. Organitzaven una gran cridòria, perquè eren molts i estaven plens de dolor i d’ira. En veure davan la porta d’entrada els quarters posteriors del cavall que havia quedat tallat per la meitat, es van pensar que quan obrissin trobarien dins aquell que buscaven amb la intenció de matar. [...] Encesos d’ira, registraven tota la sala  bastonejant les parets, els bancs i el llits. Sortosament, no van tocar el llit on jeia monsenyor Ivany, que va sortir il·lès de l’allau de garrotades que va caure al seu voltant, ja que, com els cecs cerquen a les palpentes, descarregaven cops de bastó en totes les direccions.