divendres, 1 març de 2013

L'anell de Giges en un passatge de Chrétien de Troyes


En el llibre II de la República (359d-360b) Plató ens alliçona sobre la vertadera realitat dels qui són bons —atès que ho són a desgrat seu— amb l'exemple d'un anell que Giges, pastor lidi, va trobar casualment en la mà d'un cadàver guardat dins d'un cavall de bronze i que concedia la invisibilitat a aquell que se'l posava al dit.

Segles a venir, un home de lletres com fou Chrétien de Troyes devia inspirar-se en alguna font que remunta a l'anèdota del vell Plató quan explica la següent anècdota en la seva novel·la El cavaller del lleó:
Una vegada la meva senyora em va enviar amb un missatge a la cort del rei; potser no vaig ser prou assenyada i cortesa, ni vaig saber captenir-me com s’adiu a una donzella, però el cas és que cap cavaller no es va dignar a dirigir-me la paraula. Només vós, que ara sou aquí, em vau honorar i servir. Llavors vaig quedar-vos molt agraïda i ara ha arribat l’hora recompensar-vos. Sé com us dieu, perquè us he reconegut immediatament: sou monsenyor Ivany, el fill del rei Urién. Si confieu en mi, podeu tenir la seguretat que no us agafaran ni us faran cap mal. Ara us donaré el meu anellet i només us demano que tingueu la gentilesa de tornar-me’l quan us hagi alliberat.
Aleshores li va lliurar l’anell i li va dir que tenia el mateix poder que l’escorça sobre la fusta, que l’amaga tota i no la deixa veure. Només cal que se’l posi de manera que la pedra quedi tancada dins del puny i ja no haurà d’amoïnar-se per res: ningú, encara que tingui els ulls ben oberts, no podrà veure’l, perquè qui duu l’anell al dit es torna tan invisible com la fusta quan la recobreix l’escorça. [...]
La donzella se’n va anar i, tan bon punt va haver marxat, tothom es va congregar davant les dues portes brandant espases i bastons. Organitzaven una gran cridòria, perquè eren molts i estaven plens de dolor i d’ira. En veure davan la porta d’entrada els quarters posteriors del cavall que havia quedat tallat per la meitat, es van pensar que quan obrissin trobarien dins aquell que buscaven amb la intenció de matar. [...] Encesos d’ira, registraven tota la sala  bastonejant les parets, els bancs i el llits. Sortosament, no van tocar el llit on jeia monsenyor Ivany, que va sortir il·lès de l’allau de garrotades que va caure al seu voltant, ja que, com els cecs cerquen a les palpentes, descarregaven cops de bastó en totes les direccions.