Cal·límac dins la torre d’ivori

Sempre hi serem a temps per a reclamar l'originalitat dels poetes que practicaven l'art per l'art, l'art que no pensa en el gran públic, ni en la catarsi... ni en res més que en l'art mateix, l'art inabastable, inútil o independent de qualsevol moda?

              Ἐχθαίρω τὸ ποίημα τὸ κυκλικόν, οὐδὲ κελεύθῳ 
                  χαίρω, τίς πολλοὺς ὧδε καὶ ὧδε φέρει· 
              μισέω καὶ περίφοιτον ἐρώμενον, οὐδ' ἀπὸ κρήνης 
                  πίνω· σικχαίνω πάντα τὰ δημόσια. 

               (Epigr. 28 Pf = AP XII, 43) 

              Abomino el poema del cicle i no m’agrada el camí 
              que emmena la multitud d’un lloc a un altre. 
              Odio fins l’amant bagassejat i no bec de la font: 
              em repugna tot el que és comú.

Quan el Nadal s'acosta

No sé si enguany el Pare Noel arribarà a temps i a totes les cases però jo m'estimaria més eternitzar alguns moments de repòs i espera només per un tendre infant. Nadal, ja ho sabeu, és l'Infant. (Però ara no sabria dir, tal com m'escrivia un bon amic, si aquest infant que veieu descansa després d'una classe de Llatí... o potser d'una classe de Química.)

tutshie.tumblr.com

Riba sobre Kazantzakis

Per a la Montserrat Tudela (recordant Kazantzakis)

En una carta inèdita publicada per Eusebi Ayensa fa uns mesos a D'una nova llum, després de qualificar el poeta cretenc de genial, Riba afegeix:

«Trazaría desde él una línea que llegaría a los más grandes clásicos de la Hélade sin interrupción, aunque pasando un largo trecho por debajo del suelo, a través de la tierra Madre; la vida en él tiene una fuerza telúrica, de comienzo eterno, de humanidad súbitamente nueva y usando de una vida nueva enteramente, hasta una ferocidad a la que uno no puede aplicar sin reservas la noción de pecado». 

Si volia refer aquest camí que el dugués als grans clàssics, no pensaria el nostre poeta en Èsquil (sobretot en l'Orestea) més que en Sòfocles i Homer?

Com sempre, nova legislació

Logse, Loe, Lec, Lomce i el destí de les llengües clàssiques: poca oferta, poquíssima demanda... No n'hi ha i no deixen que n'hi hagi. La cultura de l'ensenyament de mercat i del que a mi m'agrada funcionen així —i no voldria pensar que és per tal d'ensopegar amb el delitós èxit escolar, salvaguarda dels mandataris interins. És el pensament irreductible: no serveix per a fer diners, no va amb els nostres joves, ni és actual, ergo no cal estudiar, ni saber-ne. És prescindible. És un mort descomunal. (Perquè ara resulta que a Occident només compten els diners.) Pobret d'aquell qui no sigui com els amos. Quan penso que s'han fet els amos perquè el poble els vota... I deleguen funcions: la intenció és que les escoles i els instituts han de ser cada dia més autònoms (poden col·locar a dit amics i aduladors, desertors de l'aula); al director i als seus esbirros no els tremola la mà davant del professor del pijama de ratlles. Ell serà el botxí? En certa manera sí, però sempre hom podrà pensar que som al país de les penúltimes paraules i que no s'arribarà a executar totalment si les avaluacions ho donaven per bo.

Pedro Olalla reflexiona sobre l'antiga Grècia

S'està estenent com la pólvora una conferència-documental d'aquest home que estima Grècia tant o més que la seva vida. Crec que, en algun moment del curs, hauria de ser obligatori passar-lo en totes les nostres aules perquè fa una síntesi emotiva, excel·lent, del que fou i significa la cultura grega.

Els béns relatius

Un dels textos que, sobretot a partir del Renaixement, va recórrer les escoles d'Europa vist el seu caràcter educatiu i moral és l'anomenada Tabula Cebetis. El seu relat ens afigura un πίναξ, una pintura que ens descriu un quadre al·legòric sobre la vida humana. En un moment donat, els visitants que escolten les explicacions del vell mantenen la següent conversa:

—Què és allò que [la Sort] dóna a aquells que ho reben amb alegria i que fa plorar a aquells que ho perden?
—Es tracta —va dir— de tot allò que per a molta gent és tingut com un bé.
—I, doncs, de què es tracta?
—És la riquesa —naturalment—, la fama, la bona classe social, fills, poders, regnats i altres coses semblants.
—Com? Tot això no són béns?
—Sobre aquestes coses —va dir— ja se'n tornarà a parlar. Ara continuem amb la μυθολογία.
—D'acord, fem-ho així.