dilluns, 26 novembre de 2012

De l'Antígona

Poso ací dues interpretacions de sengles passatges de la tragèdia sofòclia que sempre m'han impressionat. La primera pertany al principi de la peça, l'episodi en què la jove heroïna planta cara al tirà de Tebes, Creont; és el famós agôn on es discuteix el valor perenne o arbitrari de la llei que culmina amb aquell "vaig néixer per estimar, no per a l'odi". La interpretació és a càrrec d'Irene Pappas, dins el film de Tzavellas del 1961.




La segona és treta de l'òpera homònima de Carl Orff, amb llibret a partir de la traducció de Friedrich Hölderlin. Antígona s'acomiada de tots, amb posat trist i valent (més valent que no els vells coreutes), fins arribar a la darrera frase, ἀλλ' Ἀχέροντι νυμφεύσω (v. 816).


 


dijous, 22 novembre de 2012

La Telemàquia en l'estructura de l'Odissea

Dedicat al professor Enric Iborra.

Com més voltes hi dono més convençut n'estic. Dies enrere ho vaig fer avinent als meus alumnes de Literatura Universal. Es tracta d'un esquema i comentari del professor Jesús de la Villa sobre el paper de la Telemàquia en el si del poema d'Ulisses que trobareu en el llibre col·lectiu La literatura griega y su tradición de què ja vaig parlar en un altre moment. En efecte, en voler incrustar de manera simultània el viatge de Telèmac enmig de la seqüència que formen l'estada amb Calipso, l'episodi amb els feacis i l'arribada a Ítaca, va obligar a modificar la línia del relat tal com es pot veure en la columna dreta de l'esquema que adjunto. El darrer dels aedes i compiladors d'aquest nóstos ens ho va llegar inaugurant així una forma d'estructura de relat que situa l'Odissea al costat de les novel·les més innovadores de tots els segles.

estructura odissea

dijous, 15 novembre de 2012

Nota a peu de pàgina

Una nota a pau de pàgina pot ser decisiva. Pot donar molta informació, pot ser signe de cavil·lacions contínues i pot obrir la porta a nous suggeriments. Quan el 1958 Bruno Gentili va publicar la seva edició d'Anacreont no van ser pocs els qui van creure que aquell treball tan acurat, amb un coneixement envejable de la mètrica i de la llengua del poeta de Teos, bé podia considerar-se com un punt d'arribada, un referent de pes i d'autoritat. Deutores d'aquesta edició en són, per exemple, la de Page (1962) o la de Campbell (1988). El fragment 38 Gentili transmès per Ateneu, Demetri, un papir sobre mètrica, l'Etimologi Magne i Eustaci de Tessalònica és aquest:

                     Φέρ' ὕδωρ, φέρ' οἶνον, ὦ παῖ
                     φέρε <δ'> ἀνθεμεῦντας ἡμίν
                     στεφάνους, ἔνεικον, ὡς δή
                     πρὸς Ἔρωτα πυκταλίζω.

La seva traducció fa així (p. 148):

                     porta l'acqua, ragazzo, porta il vino
                     e ghirlande portaci di fiori,
                     orsù portale, ché voglio
                     con Eros fare a pugni.

Gairebé trenta anys després, a Poesia e pubblico, Gentili canvia radicalment d'opinió. En el seu capítol dedicat a "Le vie di Eros nella poesia dei tiasi femminili e dei simposi" torna a comentar el fragment en qüestió i el tradueix novament (cf. la p. 128 de l'edició a Laterza, de juliol de 1984):

                     Porta l'acqua, ragazzo, porta il vino
                     e ghirlande portaci di fiori,
                     orsù portale, ché non voglio
                     con Eros fare a pugni.

En nota a peu de pàgina dóna raó d'aquest canvi, acceptant una negació que al principi havia rebutjat: "al v. 3 leggo ora ὡς μὴ... πυκταλίζω (con Athen 11, 782a che cita il frammento), più appropiato al senso, cf. Giangrande [Entr. Hardt, XIV, 1967, 113 ss.]". Les conseqüències són clares: una sola lletra (Δ/Μ) pot modificar diametralment tot el sentit del poema . Uns versos podien ser una declaració d'amor... o es pot anar al simposi a recitar poemes per a fer fora aital passió!

dilluns, 12 novembre de 2012

Poesia grega: regularitat vs polimetria

Tοῖς μὲν οὖν τὰ ἔπη καὶ τοὺς ἰάμβους καὶ τὰ ἄλλα τὰ ὁμοειδῆ μέτρα κατασκευάζουσιν οὐκ ἔξεστι πολλοῖς διαλαμβάνειν μέτροις ἢ ῥυθμοῖς τὰς ποιήσεις, ἀλλ᾽ ἀνάγκη μένειν ἀεὶ ἐπὶ τοῦ αὐτοῦ σχήματος: τοῖς δὲ μελοποιοῖς ἔξεστι πολλὰ μέτρα καὶ ῥυθμοὺς εἰς μίαν ἐμβαλεῖν περίοδον. 

A aquells que fan versos èpics i iàmbics, així com d'altres de semblants, no els és lícit de diversificar llurs composicions amb molts metres o ritmes, sinó que els és obligat de mantenir tothora el mateix esquema. No obstant és lícit als poetes mèlics d'inserir molts metres i ritmes en un mateix període. 


Dionís d'Halicarnàs, De compositione verborum, 26 [p. 136 Radermacher]

dilluns, 5 novembre de 2012

El Prometeu encadenat a Siracusa

Sí, és veritat: el tità fou encadenat al Caucas... Però aquest estiu l'Istituto Nazionale del Dramma Antico (INDA), Fundazione Onlus va posar en escena una magna representació del Prometeu encadenat (tragèdia per la que tinc una especial predilecció) en el teatre de Siracusa dins dels seus cicles anuals de representacions dramàtiques. La peça bé s'ho val i, gràcies a unes fotografies cedides gentilment pel professor Pere Villalba, crec que més o menys hom podrà fer-se a la idea de com devia ser el muntatge. A mi m'hauria agradat moltíssim d'haver-hi pogut assistir. (La darrera vegada que vaig veure El Prometeu va ser el mes de novembre del 2004, a l'Institut del Teatre.) Per cert, l'INDA també publica una revista en línia, Prometeo, on trobareu uns encertats comentaris de Guido Paduano.