diumenge, 28 octubre de 2012

Encara Plini el Vell

Apunto ara un altre comentari sobre la novel·la de Robert Harris, Pompeia (Eds. 62). El capítol "Diluculum" conté una citació de la Història Natural que, malgrat la seva profunditat, sembla acabar en un simple apunt i deixant pas a les tasques de l'almirall. No, aquell home, tot i el seu càrrec al capdavant de la flota, continuava pensant en una altra cosa. És que els prodigis de la terra són massa grans com per a fer-ne cas omís. La vida humana, en el seu continu degenerar, sempre ens sembla la cosa millor. I potser més si és breu.

Nat. Hist. VII, 50, 168: Natura vero nihil hominibus brevitate vitae praestitit melius. hebescunt sensus, membra torpent, praemoritur visus, auditus, incessus, dentes etiam ac ciborum instrumenta, et tamen vitae hoc tempus adnumeratur. 
«El millor regal que ha fet la naturalesa a l'home és la brevetat de la vida. Els sentits s'apaivaguen, les extremitats s'entumeixen, la vista, l'oïda, la capacitat de caminar i fins i tot les dents i els òrgans digestius moren abans que nosaltres i, malgrat tot, aquest període encara es considera part de la vida».

dilluns, 22 octubre de 2012

De Plini el Vell

Llegint la novel·la de Robert Harris, Pompeia (Edicions 62), he topat amb el moment en què se'ns descriu l'erupció del Vesuvi. Aquesta és la reacció que devia tenir el vell científic davant del prodigi que veien els seus ulls en ser desvetllat per la seva germana:
...
—Germà, desperteu-vos. Hi ha una cosa que voldreu veure.
De seguida va obrir els ulls.
—L'aigua, ja corre?
—No. No es tracta de l'aigua. És com si hi hagués un gran incendi a la badia que vingués del Vesuvi.
—Vesuvi? —va parpellejar, mirant-la, i després va cridar a un esclau que hi havia a la vora—: Les meves sandàlies! De pressa!
—Germà, si us plau, no feu esforços...
Ni tan sols no va esperar que li duguessin les sabates. Per segona vegada aquell dia, va marxar descalç avançant pesadament sobre la gespa seca del pati. Quan hi va arribar, la major part dels esclaus de la casa estaven arrenglerats a la barana amb la mirada girada cap a l'est per damunt de la badia en direcció al que semblava un pi pinyoner gegant format per fum i que s'estenia per la costa. Un tronc gruixut i marró, amb taques negres i blanques, ascendia quilòmetres en l'aire, i produïa en la capçada un cúmul de branques emplomades. Al mateix temps semblava com si aquelles fulles amples s'estiguessin dissolvent per les vores inferiors i comencessin a despendre una boira prima de color de sorra cap a la terra.
Un dels axiomes de l'almirall, un que li agradava molt de repetir, era que, com més observava la naturalesa, menys tendència sentia a plantejar-se cap asserció que afirmés que hi havia res impossible per a ella. Però de ben segur que allò era impossible. Res del que havia llegit, i ho havia llegit tot, s'acostava mínimament a la descripció d'aquell espectacle. Potser és que la naturalesa li estava concedint el privilegi de presenciar una cosa que mai abans no s'havia registrat a la història? Aquells interminables anys d'anar acumulant fets, l'oració amb què havia tancat la Història natural, «Salve Naturalesa, mare de tota la creació, tingueu present que d'entre tots els homes de Roma sóc l'únic que us ha lloat en totes les vostres manifestacions, mostreu-vos graciosa envers mi», és que finalment tots aquells esforços rebien la seva recompensa? Si no hagués estat tan gras, s'hauria deixat caure de genolls.
—Gràcies —va murmurar—. Gràcies.
Havia de posar-se a treballar de seguida. Pi pinyoner... tronc alt... branques emplomades... N'havia de deixar constància per a la posteritat mentre encara tingués les imatges fresques a la memòria.
...
 La novel·la de Harris narra les aventures d'un enginyer, Atili, que intenta posar remei als problemes d'aigua que devia patir aquella comarca hores abans d'esclatar el Vesuvi. Hi ha aquest web, completíssim, sobre les molt diverses activitats dels enginyers romans: tot un món que Traianvs.net posa al nostre abast.

dijous, 18 octubre de 2012

Machado «vita flumen»

Diu el poeta de Sevilla que era una cançó que cantava l'aigua mateixa mentre corria pont avall. Abans, però, la lírica grega ja hi va pouar i, segles més tard, a les lletres castellanes, Manrique hi tornava amb nova empenta. Els versos fan així:

          Apenas desamarrada
          la pobre barca, viajero, del árbol de la ribera,
          se canta: no somos nada.
          Donde acaba el pobre río la inmensa mar nos espera.

(A. Machado, Poesías completas, Madrid, Austral, 1984, p. 85)

dijous, 11 octubre de 2012

Què caldria dir (o haver dit) per a defensar un tronc d'olivera sagrada?

Lísias va dedicar un bell discurs a defensar un client seu davant de l'Areòpag acusat per un sicofanta d'arrencar una olivera sagrada (μορία en el ms. Palatí 88, μοριά en l'edició de Karl Hude). Hi ha passatges molt interessants per raons variades, però al § 24 els editors solen dubtar davant d'un sospitós καὶ πυρκαϊάς (Joan Petit li atorga un valor de participi per a salvar la traducció) que només Manuel Fernández-Galiano s'atreveix a excloure: "irrepsisse videtur in textum glossema". A mi em costa de veure-ho així, no queda clar de quin mot —o grup de mots— pot ser glossema. Per això m'agrada més la proposta de Sandys (πυκνάς) tot i que és força temptadora la correcció de Gernet i Bizos, διὰ πυρκαϊάς. 

De la mateixa manera, la frase següent al § 25 incorpora per mi del tot innecessàriament un segon terme de comparació, καὶ τὴν πατρίδα, conjectura de Kayser i Westermann. Ara mateix diria que és sobrer, redundant i que fa de la frase una digressió farragosa, incòmoda dins del discurs, sobretot quan el perill que corre el nostre home és només per dues raons (ἀμφοτέρων... κίνδυνον): les oliveres que té a la plana i la resta de la seva hisenda. Què hi té a veure en tot això dir que περὶ πολλοῦ ποιοῦμαι... καὶ τὴν πατρίδα?


divendres, 5 octubre de 2012

L'epistolari grec de Rubió i Lluch

Antoni Rubió i Lluch va mantenir una riquíssima correspondència, arran del seu interès sobre la Grècia medieval i moderna, amb nombrosos estudiosos d'arreu d'Europa. Hom podrà destacar la presència d'intel·lectuals grecs de la categoria dels escriptors Dimítrios Vikelas i Kléon Rangavís, amb el folklorista Nikólaos Politis i, d'una manera més intermitent, amb els historiadors Spirídon Lambros o Dimítrios Kambúroglus. Aquesta correspondència ha estat recollida, convenientment anotada i pulcrament editada per Eusebi Ayensa. La publicació dels quatre volums (més de dues mil pàgines tot plegat) ha anat a càrrec de l'IEC, com no podia ser d'altra manera. Tal com afirma en un apunt seu, «des del punt de vista temàtic no hi ha esdeveniment important de la història grega i catalana de final del segle xix i principi del XX que no tingui ressò en aquest epistolari: l'Exposició Universal de Barcelona del 1888, el terrible terratrèmol que sacsejà Grècia a principi del 1894, la llarga lluita del poble cretenc per la independència –durament reprimida pel Govern de la Sublim Porta–, els primers Jocs Olímpics de l'era moderna celebrats a Atenes l'any 1896, la pèrdua de les colònies espanyoles d'ultramar dos anys més tard o el Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana de l'any 1906 són només alguns dels molts esdeveniments que tenen cabuda en aquestes pàgines. Cal destacar, així mateix, que en alguns casos puntuals les notícies contingudes a les cartes enviades o trameses per Rubió fan replantejar de cap i de nou algunes iniciatives culturals, polítiques o militars de primer ordre. Aquest és el cas, per exemple, de l'autèntica implicació del baró Pierre de Coubertin en la restauració dels Jocs Olímpics, que, a jutjar per una carta enviada per Dimítrios Vikelas a Rubió el 14 de juliol de 1894, sembla que cal relativitzar o, almenys, matisar profundament. No és menys sucosa l'abundant correspondència que generà la guerra de Cuba de l'any 1898 i que portà Rubió a rectificar la visió esbiaixada que, a parer seu, donava la premsa grega d'aquest conflicte bèl·lic i a protestar iradament, en més d'una ocasió, pel paral·lelisme fals que s'esbombà a Grècia entre Cuba i Creta, dues illes màrtirs que compartien la submissió al jou d'una Espanya i una Turquia tiràniques i opressores». Aquests volums es divideixen en els següents anys:
  • Volum I: 1880-1888
  • Volum II:  1889-1900 
  • Volum III:  1901-1915
  • Volum IV: 1916-1936
El primer volum ja va despertar una notable expectació: va ser presentat per Sebastià Janeras, expert en l'Orient cristià i il·lustre bizantinista, i també pel P. Josep Massot, el qual n'havia estat revisor. La següent galeria d'imatges recull alguns moments de la presentació.