divendres, 29 de juny del 2012

La Grècia de Kavafis

La Grècia de Kavafis no és la Grècia de Pèricles, on florí el classicisme, la democràcia i el racionalisme, ni tampoc el país sotmès durant quatre llargues centúries a la fèrula otomana. El món de Kavafis és el món hereu d'Alexandre, un món ampli i divers, de races i creences molt diferents, però que compartia una mateixa herència —i sobretot una mateixa llengua, la llengua grega—, i, en menor grau, també Bizanci.
Eusebi Ayensa, D'una nova llum. Carles Riba i la literatura grega moderna, Lleida, Pagès editors, 2012, p. 69.

dimecres, 27 de juny del 2012

Quatre cartes d'Agustí Bartra a la venda


Ho he rebut per email avui mateix. No m'ho acabava de creure. El missatge inclou fotografies de dues cartes inèdites del poeta. És possible que universitats, fundacions, ajuntaments... no puguin pagar els dos-cents euros que es demanen? Clar que no costa res posar-se en contacte amb l'emissor.
«Lote de cuatro cartas de Agustí Bartra a su traductora al inglés Elinor D. Randall. La primera (la única manuscrita) fue escrita desde México, D.F. el 31.10.1962, y en ella Bartra habla de la reciente publicación de Elegías de las Cuatro estaciones y de los errores que ha encontrado en la versión inglesa. La segunda, mecanografiada, está fechada el 27 de julio de 1971 en Terrassa. Bartra anima a su traductora a buscar una editorial que publique sus traducciones y habla de su trabajo. La tercera, también desde Terrassa el 6 de octubre de 1971, habla sobre la posibilidad de hacer una versión cinematográfica de La luna muere con agua. Finalmente, la cuarta está fechada el 14 de enero de 1972 y habla de "lanzar una ofensiva Bartra en Nueva York". Las tres cartas mecanografiadas contienen la firma manuscrita de Bartra. La fotografía (11,5 x 7,8 cm.) es en blanco y negro y contiene una imagen de Bartra y su esposa Anna Murià en Yale en marzo de 1961. Detrás encontramos una dedicatoria para Elinor D. Randall, la firma de Bartra y de su esposa. Todas las piezas están muy bien conservadas.»

dimarts, 19 de juny del 2012

«Castell de Cetines»

L'amic Eusebi Ayensa ha tingut tot un detall: m'envia un exemplar numerat de l'Encomi a l'Acròpolis publicat enguany a Atenes i que recull  l'elogi de Pere IV el Cerimoniós al «castell de Cetines». A més del facsímil i la transcripció, s'inclou un estudi  del director de l'Arxiu de la Corona d'Aragó, Carlos López, sobre la importància d'aquest preciós document, els fets històrics en què s'emmarca i com va desvetllar l'interès de nombrosos erudits. Al mateix Eusebi Ayensa devem també unes pàgines explicant la forma «Cetines» per a referir-se a Atenes —que prové de s'Athinas < eis Athénas i que també veiem emprada en alguns documents en francès, château de Sethynes— i una relació de diversos encomis a l'Acròpolis que, per aquells que vulguin, poso a la seva disposició aquí mateix. Esperem, en fi, que la placa inaugurada amb la inscripció reial passi a formar part del llistat de monuments catalans arreu del món.
  Encomi Acropolis Atenes

dijous, 14 de juny del 2012

Manuel Boix: Escenificació de Narcís

Gràcies a la gentilesa de Dario Sancho he pogut conèixer l'obra de Manuel Boix. Vicent J. Escartí té uns comentaris a un grup d'escultures seves que daten entre el 1991 i el 2003 i que han estat aplegades en El punt dins el moviment. Que Boix ha fet un triple joc amb aquesta escultura quedà palès amb la següent explanació de Sancho:
L'escultura realitzada en marbre blanc de Macael... evidencia una complicitat pregona amb la més pura tradició escultòrica clàssica. La peça es divideix en dos plànols. En el primer d'ells, situat a sobre, l'artista representa la mà sostenint la pilota que queda suspesa mirant cap al terra, en una posició que ens recorda de forma immediata a Narcís ajupit. El segon dels plànols, el que trobem a la part baixa de l'escultura, representa el reflex de la ma i la pilota en l'aigua. Es tracta doncs d'una interpretació al·legòrica del mite amb la qual l'artista introdueix, de forma intencionada, l'element clàssic dins d'una col·lecció que fins aquest moment havia tingut un caràcter decididament modern.
Finalment reprodueixo una altra idea que m'ha m'interessat també de manera ben frapant:
En Narcís, la mà i la pilota esdevenen, segurament, una metàfora del passat i del present. (...) L'autor ha representat la mà que sosté la pilota, emergent de l'aigua i reflectint-se en el líquid. Però aquell mateix reflex, la idea de reflex, lluny d'estar provocat per l'aigua "real" .... és un treball de talla en el mateix marbre, i forma part de la mateixa escultura. El reflex de la mà i de la pilota es converteixen en volums purs, deliberadament plens d'incisions, i pretenen i aconsegueixen simular i suggerir l'aigua que, no perdent la consistència immaterial que s'espera d'una cosa tan etèria com són les imatges reflectides en un element líquid, tenen, no obstant, la contundència que els aporta el fet d'estar realitzats en marbre.



dilluns, 4 de juny del 2012

Si governar no és fàcil...

...el recurs a les comparacions amb el món animal que vehiculava la faula és una temptació que sembla indefugible. El corpus d'Isop i els seus nombrosos epígons en són un bell exemple. Per a Xenofont la Ciropèdia fou ocasió que li vingué com anell al dit per a justificar l'acció de govern de Cir el Vell. Només cal atansar-se a les pàgines inicials del llibre primer per adonar-se'n. Cosa interessant: mentre els uns utilitzen simplement l'αἴσθησις per a revoltar-se (ἄνθρωποι δὲ ἐπ' οὐδένας μᾶλλον συνίστανται ἢ ἐπὶ τούτους οὓς ἂν αἴσθωνται ἄρχειν αὑτῶν ἐπιχειροῦντας. Cyr. Ι, 1, 2), Cir, per la seva banda, obrava amb coneixement de causa (ἐπισταμένως τοῦτο πράττῃ. Cyr. Ι, 1, 3). És clar que no s'equivocava Ciceró quan comenta en una carta al seu germà que «Cyrus ille a Xenophonte non ad historiae fidem scriptus est, sed ad effigiem iusti imperii» (Ad Quint. fratr. I, 1, 8, 23).



dissabte, 2 de juny del 2012

Niels Klim moralista

Ja vaig escriure fa un temps com em va fer feliç l'Iter suberraneum. Veig que Umberto Eco va dedicar a Ludwig Holberg una interessant columna a L'espresso, decidit a rescatar llibres que avui mateix podrien tenir el mateix interès que quan foren publicats per primer cop. I és que té tota la raó en afirmar que, de les diferències en les formes de vida d'aquells habitants, se'n poden extreure «alcune moralità» que ell exemplifica abastament i que em semblen una ingènua troballa de bon gust, sobretot davant els debats televisius dels polítics que, com és habitual, són «pungolati dal conduttore» sense commiseració per a la soferta audiència. (El diari Ara ha publicat la traducció catalana d'aquesta columna, per bé que els no-subscriptors no hi podem tenir accés.)