dijous, 24 maig de 2012

Sobre Les bucòliques de Joaquim Balcells


La revista Llengua & Literatura ha publicat una ressenya de l'edició de les Bucòliques que havia preparat Joaquim Balcells i que, després de molts anys, la professora Maria Paredes ha enllestit de manera definitiva. És una llàstima que el professor Balcells mai no hagués vist publicada la seva edició i traducció d'aquestes èglogues virgilianes a la Fundació Bernat Metge; aquestes, però, han vist finalment la llum a les Publicacions de l'Abadia de Montserrat.

A banda del seu innegable valor com a treball acurat i ben fet, del qual se'n conserven dues còpies manuscrites (el primer esbós, als arxius de la Fundació, amb annotacions i correspondència científica entre Riba i Balcells,  i, en segon lloc, el manuscrit definitiu que conservava Ramon Sugranyes de Franch), hi ha també el testimoni epistolar d'un eximi virgilianista, Aurelio Espinosa Pólit, el qual s'adreçava a Balcells el 19 de desembre de 1932 en els següents termes:
Sr. Dr. Dn. J. Balcells
Barcelona 
Muy estimado Doctor de toda mi consideración y respeto: 
Aunque no tengo el alto honor de conocerle, me atrevo, por el interés que Ud. demuestra por los estudios relacionados con Virgilio, a ofrecerle como respetuoso homenaje el volumen que acabo de publicar: Virgilio. El poeta y su misión providencial. 
Tuve noticia que con ocasión del Bimilenario dedicó parte de sus cursos en la Universidad de Barcelona a temas virgilianos. Con sumo empeño, una y otra vez, recomendé a mi librero, Sr. Dn. Miguel Casado, que si algo se publicaba de esas conferencias, me lo enviara inmediatamente. Pero lo único que logré fué un discurso publicado en El Matí, de 16 de Diciembre de 1930. Esta muestra de sus concepciones virgilianas no hizo sino avivar más mis deseos, sin lograr satisfacerlos. 
He formado aquí una sección virgiliana en nuestra biblioteca, y comprende ahora unas 300 obras y más de 1000 folletos o artículos de revista; pero desgraciadamente lo español o catalán o hispanoamericano no constituye sino una ínfima minoría.
Me he atrevido a contribuir por mi parte al conocimiento de Virgilio con este estudio que me atrevo a poner en sus manos, feliz si logro ocupar su atención y obtener el beneficio de su crítica. Son por acá tan pocos los que gusten de trabajos de esta clase y tengan competencia para juzgarlos, que el aislamiento literario entorpece no poco el desarrollo de nuestros estudios. De allí que sintamos necesidad de buscar apoyo y consejo en quienes pueden ser nuestros maestros. 
Con el mayor respeto me pongo, pues, a su disposición, y me honro con subscribirme de Ud. muy atto. s. s. 
Aurelio Espinosa Pólit, S. I.

dilluns, 21 maig de 2012

Pigmalió o «La Salvatge», d'Isabel-Clara Simó



“Pigmalió representa la figura simbòlica de l'artista enamorat de la seua obra i també la de l'home que modela la seua dona conforme a les seues pròpies idees. Tema recurrent en la literatura i en altres camps artístics, com l'òpera, ha estat conreat posteriorment des de diferents punts de vista: l'entusiasme cec d'un autor cap a la seua obra; l'ideal irrealitzable de passar-la a una existència mortal; i, finalment, com en el cas que ens ocupa, ha tingut aplicacions que podríem anomenar pedagògiques en tant que tracta el cas d'un instructor o formador que contrau una relació particular amb la persona a qui ha format i/o elevat d'un origen inferior. Per tant, intervenen en aquest últim cas, un Pigmalió, que és el formador, i una persona, una dona, que esdevé l'objecte de la formació.”

Maria I. Guardiola i Saval, “La salvatge d'Isabel-Clara Simó: una nova formulació del mite clàssic de Pigmalió?”, Aiguadolç: Revista de literatura, núm. 25, 1999, p. 53.

Pygmalion and Galatea, Hendrik Goltzius (1593)

dijous, 10 maig de 2012

Troia revifa el 1641

Al bon amic Daniel Díaz i Esculies

L'anònim poema Comparació de Cathalunya ab Troya va ser publicat en forma de plec solt l'any 1641. La Guerra dels Segadors pren en aquesta composició un significat d'abast mitogràfic enmig d'una propaganda pamfletària mai abans vista. Sobre aquest i altres aspectes no puc fer altra cosa que referir-me a l'estudi i edició  de Lídia Ayats i publicada a Estudi General (núm. 14, 1994, 137-155).

En destacaré un parell d'exempla, no escollits a l'atzar. El primer és una denúncia no velada als polítics de l'època (vs. 45-6):

      De Troya·s diu que la perdé una poma,
      de Cathalunya, una coloma.

És ociós referir-se aquí a la poma del judici de Paris. No ho és, crec, si recordem que Dalmau de Queralt i Codina, virrei de Catalunya, era comte de Santa Coloma.

Segon. El llibre II de l'Eneida recupera nou alè en els vs. 25-35. Fan així:

      Mes, si tens tant desitg y tantes ganes             [25]
      de saber lo succés que tu·m demanes
      y com se va acabant aquesta terra,
      per trobar-se invadida de tal guerra
      encara que és pesada y trista història,    
      y tinch los ulls plens de aygua ab sa memòria,  [30]
      te vull anar dient que Cathalunya
      de ser un·altra Troya no se allunya.
      Los succesos veuràs de aquella pròpia
      que són del Principat, si no la còpia,  
      casi lo original —tant se parexen.                     [35]

dilluns, 7 maig de 2012

Rousseau invictus


Dies enrere, tot practicant la veu passiva del pretèrit imperfet, algú va comentar que algunes idees o actituds a l'escola ja no són d’eixe món. Vosaltres mateixos ho podreu comprovar si completeu les frases. Evitar el fracàs escolar implica, doncs, donar per bona qualsevol resposta?

Iulius: “Ego multum disc______, quia ā bonō magistrō docē_____, neque ab eō reprehend______  aut puni______, sed semper laudā_______.”
Mārcus: “Sī numquam reprehend_______  aut pūni______, sed semper laudā_____, certē ā malō magistrō docē______!”

(cf. Orberg, Exercitia latina, p. 73)

dijous, 3 maig de 2012

És possible l'autoimitació?

Hi ha un perill: el d'acabar un assemblant-se massa a si mateix. 
Però també resulta ben difícil imitar-se a si mateix.
Joan Fuster



Ausiàs March té un vers que recull a la perfecció l'esperit i la lletra del tòpic escolàstic del similis similem quaerit: «Cascun requer e vol a son senblant». La cosa ve de lluny, Hesíode ja aconsellava de buscar muller de la mateixa categoria social. Es tracta, doncs, d'una mena d'autoreflex o de perpetuar una idèntica imatge, qüestió que em plantejo sovint. I no només aquesta, sinó la de la paròdia d'un mateix. En la vida, com en la filosofia, el feedback és més freqüent que no pensàvem. Últimament m'ha vingut a les mans un fragment del ms. núm. 120 del fons Coislin de la BN de París que conté la definició de comèdia que Aristòtil, sota el mateix patró de la tragèdia, hauria donat:

Κωμωδία ἐστὶ μίμησις πράξεως γελοίας καὶ τελείας, μέγεθος ἐχοῦσης, ἡδυσμένῳ λόγῳ χωρὶς ἑκάστῳ τῶν εἰδῶν ἐν τοῖς μορίοις, δρώντων καὶ οὐ δι' ἀπαγγελίας, δ' ἡδονῆς καὶ γέλωτος περαινοῦσα τὴν τῶν τοιοῦτων παθημάτων κάθαρσιν.
 
[La comèdia és la imitació d'una acció burlesca i acabada, que abarca una certa extensió, escrita en un registre jocós per a cadascuna de les diferents parts, amb personatges que actuen i sense narració, i que, mitjançant el goig i el riure duu a terme la purificació d'aitals passions.]