dissabte, 28 abril de 2012

La misogínia novament protagonista

Tornat a casa després de participar en la V Trobada Científica del GIRLC que enguany tractava sobre Misogínia, pensament i religió m'assec a posar ordre als apunts que vaig poder prendre ahir, sobretot les lliçons sobre història i literatura medievals —que ens descobrien nous vessants i perspectives sobre la importància dels afers de la dona en les lletres i la societat— endemés d'un personatge que ens va fascinar de bon principi, Pier Jacopo Martello. Fixeu-vos en el programa: totes les ponències principals han estat impartides per dones; en això, el professor Jordi Redondo ha tingut un encert indiscutible.

Mentrestant continuaré escalfant-me el cap uns dies més amb el fr. 7 semοnidi, entre la lectura ἀληνής  (v. 53) i una conjectura temptadora, ἀδηνής (però amb sentit  totalment contrari), mentre em fa companyia un llibre que conté observacions genials, el Delectus poesis Graecorum de Friedrich Schneidewin.

dilluns, 23 abril de 2012

Una al·lusió a les Cerealia en «La Sardana» de Joan Maragall

Aquest bell poema, que molts recordem des que érem infants, ha estat considerat una obra mestra, un homenatge a la dança que simbolitza el poble català. Ocupa un lloc central a Visions & Cants i, en la imatgeria del poeta, ja sabem com de la dança només en podia dir «les coses més altes».

Els versos 31-34 fan una referència no velada a les Cerealia, les festes en honor de Ceres, protectora de les collites anyals a l'antiga Roma. La sardana, doncs, vindria a perpetuar aquell ritual. En una diada com la d'avui, el poema ens pot acompanyar de grat:

          [...]
          Potser un temps, al bell mig, s'hi apilaven
          les garbes polsoses del blat rossejant,
          i els suats segadors festejaven
          la pròdiga Ceres saltant i ballant...
          [...]


dissabte, 21 abril de 2012

Canta, musa, en lengua asturiana

El professor Ramiro González Delgado m'envia molt amablement l'anunci del seu llibre sobre tradició clàssica, Canta, musa, en lengua asturiana que acaba de publicar a l'Editorial Académica Española. El llibre vol ser un referent en la presència dels clàssics grecoromans en les lletres asturianes des del s. XVII fins avui dia: fruit d'un treball pacient i constant, l'autor ha aconseguit de localitzar, cosa gens fàcil, una notable quantitat de traduccions i inclou també estudis sobre la pervivència de temes clàssics en asturià i en autors del Surdimientu. Cal donar-li la nostra benvinguda i, naturalment, la merescuda enhorabona.

Canta Musa en Lengua Asturiana

diumenge, 15 abril de 2012

Josep Carner: A l’antiga pedrera del Mèdol

Fent via cap a Tarragona, Scipionum opus, es troba una bella relíquia, "el Mèdol", que any rere any visitem amb els alumnes. Avui dono notícia del poema de Carner publicat per primera vegada en el Segon llibre de sonets (1907, p. 7) i que trobem novament a les Obres completes (ed. Selecta, Barcelona 1968, p. 69), edició que ell mateix revisà.

A l’antiga pedrera del Mèdol

Oh grans entranyes buides, oh grans entranyes ertes.
oh desolació d’una maternitat!
Vàreu pujar l’acròpolis, el temple, la ciutat:
afany de déus i d’homes us ha deixat desertes. 
Els déus han mort. Dels homes les gèneres incertes
de nom i llei mudaren. I, sota nou poblat,
i en pedra tota rosa d’orgull d’eternitat,
encara avui es migren futures descobertes.
Oh grans entranyes buides, oh grans entranyes lasses!
Oh monument al somni perdut de dues races!
les heures us emparen com un mantell serè.
I els pins en la fondària, del sol a la recerca,
com el xiprer s’afinen en abrivada enterca:
dins clota de centúries encara troben fe.

dimarts, 10 abril de 2012

El foc, un do dels déus


En un altre post ja vaig indicar com Boccaccio es referia a aquesta meravella de la natura. Ara em trobo amb el cant IV de l'Odissea i apareix, d'improvís, la bella imatge del foc. El vell del mar sap com Menelau podrà obtenir un feliç retorn fins a casa seva... però abans no ho reveli es transformarà "en tot allò que es mou per la terra, en aigua i en foc, que encenen els déus" (IV, 418: ὅσσ᾽ ἐπὶ γαῖαν / ἑρπετὰ γίγνονται, καὶ ὕδωρ καὶ θεσπιδαὲς πῦρ).


 El foc θεσπιδαές m'ha recordat el qualificatiu que rep al començament del Prometeu (v. 7): aquí el foc és πάντεχνος. Pensava com, només amb un simple adjectiu, de l'àmbit diví (cf. també Hefest a Il. 21, 343: Ἥφαιστος δὲ τιτύσκετο θεσπιδαὲς πῦρ) aquesta força de la natura ha passat a pertànyer a l'àmbit humà i a ésser dominada, inevitablement manipulada —volia dir vençuda— sota un coneixement artesanal. Si voleu també admeto que el foc ha quedat adjectivalment, lingüísticament, degradat. Però el foc sempre serà tan preuat... i tan temut!


dimecres, 4 abril de 2012

Atenció al Barroc

Citem, per via d'exemple, les tesis d'Eugeni d'Ors: la definició «formes que volen», referida al barroc, i la de «formes que pesen», que atribueix al classicisme. 
      Joan Fuster



Si no vaig errat, els dos pols esmentats podran veure's representats en les figures de Fídias que hi havia al frontó del Partenó d'una part i en l'Apol·lo i Dafne de Bernini, de l'altra. Pensar, però, en el classicisme com una estètica pesada i sense tenir en compte els valors, objectius i recursos que supera d'èpoques o estadis anteriors (com també de posteriors), fora del tot injust.