dilluns, 27 febrer de 2012

Miquel Dolç



No vaig conèixer Miquel Dolç. Però el vaig llegir. I vaig aprendre moltíssim d'ell. L'any 2000 el professor Marc Mayer acollia en la seva col·lecció Aurea Saecula un recull d'estudis sota el títol Assaigs sobre la literatura i la tradició clàssica. Semblava que després del seu decès ningú no se'n recordaria més... i la Universitat de Barcelona no va fallar. El pròleg del llibre és del mateix Marc Mayer i reprodueix el discurs en ocasió de la seva solemne investidura honoris causa a títol pòstum a la Universitat de València. Al llarg de les pàgines d'aquests Assaigs Miquel Dolç ens mostra, amb rigor i claredat de plantejaments, què podem aprendre dels bons humanistes, escriptors i traductors, i de tots aquells que han contribuït a configurar la nostra història.

Consulteu, per als actes d'enguany aquest web preparat per Mateu Morro. És admirable la seva capacitat de treball, que era immensa. Sobretot es tractava d'un treball ben fet, conscienciós, acurat, exemplar i la consulta de la seva obra penso que hauria de ser obligada per a qualsevol llatinista del país que es vanti de tenir un mínim d'aspiracions.

dissabte, 25 febrer de 2012

Projectes oberts amb «documenta»

La plataforma documenta està guanyant una forta empenta en diversos àmbits socials: empresarial, periodístic, educatiu, artístic... Permet de manera mot intuïtiva i ràpida crear presentacions amb elements molt variats, sense necessitat de dominar eines informàtiques ad hoc i deixant enrera les tradicionals diapositives del power point. Sembla que en poc temps ha guanyat adeptes arreu del món perquè permet interactuar de manera cooperativa molt fàcilment: cadascú hi aporta el seu granet de sorra treballant en xarxa fins a reinventar el projecte web tantes vegades com calgui. Doneu-hi una ullada (l'alta és gratuïta, però hi ha diferents tarifes segons la quantitat i modalitat de serveis que hom requerixi).

dimecres, 22 febrer de 2012

Kavafis, Els poemes inacabats

Konstandinos P. Kavafis, Esborranys i poemes inacabats. Pròleg, traducció i notes d'Eusebi Ayensa i Prat. Eumo Editorial/Cafè Central, Vic 2011. ISBN 978-84-9766-397-7.
«Kavafis repetia insistentment a tothom que el visitava a la clínica d'Atenes on lluitava desesperadament contra el càncer de laringe que, sis mesos després, el duria a la tomba: He d'acabar encara vint-i-cinc poemes. Vint-i-cinc! .... De ben segur que al·ludia, amb les seves enigmàtiques paraules, a un conjunt no de vint-i-cinc sinó de trenta-quatre poemes pertanyents a la seva millor època (1918-1932), en els quals estava treballant els darrers anys de la seva vida i que no van veure la llum pública, en el seu conjunt, fins l'any 1994 en la magistral edició crítica de Renata Lavagnini titulada Ἀτελὴ ποιήματα 1918-1932.» 
Amb aquests mots ens introdueix el traductor, Eusebi Ayensa, al context tan especial que envolta els poemes que Kavafis guardava encara al calaix. L'edició ha estat molt ben rebuda per la crítica fins al punt que Jordi Llavina va escriure que és aquell Kavafis mateix que ens commou i s'imposa en el record. De fet, l'últim alè de Kavafis va ser motiu d'una excel·lent presentació a la Biblioteca de Catalunya.

En aquest recull trobem poemes que no deixen de petja el millor Kavafis (o, si voleu, el Kavafis més conegut, «Recorda, cos», «Esperant els bàrbars», «Ítaca»...) . Per mi —i per molts altres lectors— el poeta d'Alexandria serà sempre com un oracle secret, o com l'enamorat bizantí que destil·la imatges suaus i a flor d'ànima seguint la sinuositat d'un llenguatge dolç i etern, sense retòrica ampul·losa però amb ironia mesurada (el petit bisbe, l'avorriment d'Ulisses per la casa pairal, el gat que sembla antipàtic...). Els temes d'aquests poemes no desdiuen dels que havia tractat en els que ja coneixíem però en destaca un personatge al qual dedicà més interès que no semblava: aquest és l'emperador Julià. Hi ha moments en què denota una gran admiració per ell (i per les circumstàncies i fets que va viure, alguns dels quals l'atansen a un θεῖος ἀνήρ); hi ha moments, però, en què el tracta com a un simple emperadoret, o un rei execrable. Fóra una tasca apassionant resseguir calmosament l'itinerari espiritual kavafià sobre aquesta figura de valor històric i religiós tan gran.

Els temes amorosos també hi són presents, sempre sota delicades pinzellades i declaracions inequívoques recordant el plaer en un instant fugisser i prohibit. L'amor per la llengua grega no hi manca pas, tampoc: la presència del grec a l'Alexandria al segle VII o l'epitafi adreçat a un sami mort vora el Ganges en són dos motius bellament reeixits («no tinc cap por ni m'encamino vers l'Hades plorant. / Allí m'estaré amb els meus compatriotes / i, per sempre més, parlaré grec»).

Amb tot, crec que el poema  revelació del Kavafis inconegut és «Segona Odissea». Aquí el nostre poeta reprèn el tema que encetà Dante, presentant un Ulisses que, enyorant les aventures passades, es torna a fer a la mar. Realment podem dir amb ell que es tracta d'una segona Odissea, nova i gran. El poema ja va ser traduït per primer cop en un article de conjunt, "Segona Odissea. Ítaca en la literatura grega moderna", Revista de Girona, 171 (juliol-agost 1995), 109-111, però aquí incorpora algunes petites variacions de detall (em semblaria millor no haver canviat "la seva casa pairal" per "el seu casal patern" en nostrar τὸ πατρικόν του δῶμα).

Teníem en català una altra traducció, molt meritòria i força recent d'aquest corpus de poemes, feta pel mestre d'Ayensa, Alexis Eudald Solà, que ell no va arribar a prologar però que Viena editorial va publicar bo i recollint les seves notes, verament erudites: tot un treball que Joan Calsapeu estimà en gran vàlua. L'edició d'Ayensa incorpora, no obstant, les notes més necessàries de manera que, en una edició bilingüe tenim el que més ens feia falta per a copsar el missatge i el rerefons de cadascun dels petits diamants que hi ha dipositats. Donem-li la benvinguda i l'enhorabona!


dimarts, 14 febrer de 2012

...I el poble no va entendre Sòcrates


«...Se ha dicho, con razón, que para sus conciudadanos Sócrates no pasó nunca de ser un sofista excéntrico, y a esta injusta apreciación contribuyeron en gran manera los cómicos, que le hacían con frecuencia objeto de burlas despiadadas.

De nada sirve que Sócrates defienda en sus conversaciones todo cuanto los sofistas atacan: ley frente a naturaleza, razón frente a sofisma, ciudad frente al vago concepto de humanidad, democracia frente a gobierno del más fuerte; de nada sirve que demuestre el sumiso respeto de las leyes en su diálogo con Critón, o que ostente un brillante historial militar y una conducta arrogante y despectiva para con los oligarcas; para el pueblo, Sócrates será siempre un sofista, un personaje poco atractivo que corrompe las viejas y simples costumbres y pretende introducir la funesta manía de pensar. ¿No han figurado entre sus amigos personalidades tan antidemocráticas como Alcibíades y Critias? ¿No ha criticado infinidad de veces los mil ridículos matices de aquella democracia decadente, la suficiencia curialesca o ignorancia audaz de los demagogos de barriada, el sistema de elección por sorteo, que ponía en manos del primer necio los destinos del país? ¿No se muestra escéptico con respecto a muchas de las risibles historias de la Mitología? ¿No habla de la voz interior de un genio, con el que mantiene no se sabe qué demoníacos tratos? ¿No andan los jóvenes revueltos por su culpa, exhortando a sus padres a examinarse y corregirse y poniendo en peligro la autoridad de los padres? ¿Qué más hace falta para enjuiciar a un personaje desagradable, ofensivo para el pueblo, peligroso para Atenas, y librarse así definitivamente de sus sermones y preguntas? Tal era la opinión de Ánito, pero como era preciso abstenerse de toda cuestión política, ya que se hallaba en vigor la amnistía decretada después de la guerra civil, hubo que buscar cargos de carácter religioso, suficientes para promover una condena. La acusación, presentada por Méleto (colitigante de Ánito), quedó redactada de este modo: "He aquí la acusación que presenta con juramento Méleto, hijo de Méleto, piteo, contra Sócrates, hijo de Sofronisco, alopecense. Sócrates delinque al no creer en los dioses en que la ciudad cree y querer introducir nuevas divinidades. Delinque también al corromper a los jóvenes. Pena: la muerte".»

dissabte, 11 febrer de 2012

Vers un nou canon?

Peter Constantine té un llibre, The Greek Poets. Homer to the Present, que recull mil poemes escollits de tota la història de la grecitat,des d'Homer a Kavafis. (En aquest llibre trobareu també els dístics de Simònides lloant el vers més savi de la Ilíada: aquí n'hi ha l'enllaç també en format àudio.)

Però escric en un moment d'impasse. Robin Lane Fox, sempre segons Daily Mail, té deu mites que li han robat el cor. Un dels estudiosos de l'historicisme de les lletres grecollatines, Francisco García Jurado, es queda amb aquesta tríade d'escriptors: Aulus Gel·li, Montaigne i Borges. Em ve al cap el denostat Canon occidental de Harold Bloom i no és perquè potser anem cap a la cultura de la reducció, el simplisme jibaritzador, l'empobriment irremissible, no. Serà que, tot i els temps tan complicats que ens toca viure, en el fons desitgem i ens sentim pagats amb ben poca cosa. Serà que l'erudició alexandrina sempre serà cosa de minories. Serà que la curiositat humana cerca també per molts altres llocs.


divendres, 10 febrer de 2012

Erasme

Tenia raó Rudolf Pfeiffer quan va posar tot l'èmfasi en aquell adagi d'Erasme: tantula res gignit haereticum sensum. Una puntuació incorrecta, doncs, un detall mínim, pot originar una heretgia. De fet, des del seu estudi a Historisches Jahrbuch (74, 1954, pp. 175–188) que cal considerar la seva obra erudita com tap i carbassa entre la teologia i l'erudició clàssica. No va ser l'únic: en el decurs de segles, els filòlegs estudiaven Homer i Plató o el Nou Testament, això últim depenent de la posició que prenien davant els conflictes de religió que sacsejaven l'Europa dels humanistes.


dijous, 9 febrer de 2012

Troia al palau de la Generalitat

Entre les seves proses amarades d'ironia Josep Carner va incloure a Les bonhomies uns comentaris que no deixen pas la capital i la seva gent del tot ben parats. Em refereixo al capítol «Els misteris de Barcelona» on llegim, cap a la seva trista final, que «Barcelona necessita algun llevat d'epopeia» vist que la dissortada família i el barri que ens descriu no semblaven pas gaire dignes d'un tractament èpic. Ara, si el pedigree encara hi té quelcom a veure, si els orígens o les caramboles no ens fan cap mala jugada, les quatre columnes de marbre que fan de bancals a la porta del palau de la Generalitat provenen de la Tròada. Ja ho veieu, problema resolt: l'Ílion sagrada és present a la plaça de Sant Jaume. Què més hauríeu pogut voler? Memento: des del 1925 l'il·lustre casal esperava una visita dels arqueòlegs de l'ICAC. No hi havia excusa.



Sempre Joan Fuster

En un dels seus «Judicis finals» (recollits a Indagacions i propostes, Barcelona 1981) el Montaigne de Sueca ens dóna una pista que molts altres, amb bona dosi de suor i tot, han acabat destriant com a característics de a la poesia homèrica, una poesia oral formular que reprèn uns mateixos versos, una mateixa imatge en contextos a vegades contraris. L'aforisme de Fuster diu així:
"Duo si idem dicunt, non est idem. Però encara: una mateixa cosa, dita per una mateixa persona en moments distints, ja no és la mateixa." (op. cit., p. 234)
En podem fer la prova amb aquests versos de la Ilíada, posats en boca, en primer lloc, de Menelau, ple d'irritació; després, dits per Andròmaca en el comiat amb Hèctor. En un primer moment el context i tot són plens de ràbia, talment una maledicció, en el segon degota la  recança pel pressentiment de la destrucció fatal (Δ 163-155 = Ζ 447-450):
εὖ γὰρ ἐγὼ τόδε οἶδα κατὰ φρένα καὶ κατὰ θυμόν:
ἔσσεται ἦμαρ ὅτ' ἄν ποτ' ὀλώλῃ Ἴλιος ἱρὴ
καὶ Πρίαμος καὶ λαὸς ἐϋμμελίω Πριάμοιο.


dilluns, 6 febrer de 2012

Quan el context no acompanya

Proposo avui dues frases que poden il·lustrar molt bé què passa quan l'estudiant no té un context narratiu clar on agafar-se. És el cas del professor que, fidel al mètode prussià, explica els diferents valors sintàctics de sum (sum copulatiu, sum d'existència amb un circumst. de lloc, datiu d'interès i possessiu, l'ablatiu qualitatiu). Us copio doncs les dues frases que contenen un Ablatiu entès de la mateixa manera, amb la traducció i comentaris de l'alumne, sense tocar-hi res. Després que cadascú tregui les seves pròpies conseqüències.

Frase núm. 1:
Caesar excelsa statura erat. Traducció: Cèsar era un home de gran talla. Comentari: La frase vol emfatitzar el valor humà de Cèsar, tot indicant la seva vàlua personal i com aquesta sobrepassa la de la resta.
Frase núm. 2:
Tota urbe Galli sunt. Traducció: Els gals són de tota ciutat. Comentari: Aquesta frase pot fer referència a la presència de gals en totes les ciutats romanes a partir de la invasió gal·la que es va realitzar durant el segle IV a.C.

dijous, 2 febrer de 2012

Dona-cullera


Si és cert allò d'Oscar Wilde quan comentava que l'art és la forma més intensa d'individualisme que el món hagi conegut, en el cas de Giacometti i de les seves inspiracions a partir de l'univers del ciclàdic, la dona-cullera no deixa de ser una agradable manifestació digna de ser estudiada fins i tot per un bon psicoanalista clínic... La Mercè Collell segur que hi assentirà. Gràcies, Mercè, per aquest bell descobriment.