dimecres, 31 agost de 2011

Σκυτάλη

Ara que s'acaba l'estiu pensava que naturalment el professor podrà fer ús de qualsevol pàgina web que parli de missatges encriptats... Però el film de Brad Silberling, A Series of Unfortunate Events (2004) té un minut de gran valor --millor dit, trenta segons d'or-- per aquells que volen explicar el curiós invent lacedemoni que esmenten Aristòfanes i Tucídides. Sí, la cultura clàssica sempre és font d'idees ben originals que tenen transmutacions presentades igualment de maneres força peculiars.

dimarts, 23 agost de 2011

El consell de Xenòfanes

Resulta que és el primer apotegma (un apotegma inclòs en els testimonis Leben und Lehre) que recullen Hermann Diels i Walther Kranz en la seva venerable edició dels Vorsokratiker. El savi de Colofó no anava a mitges tintes i l'anècdota fou recollida per Diògnes Laerci (IX, 119): «... deia [Xenòfanes] que amb els tirans cal captenir-s’hi o de la pitjor manera o de la manera més amable.»

Sobre la primera manera de comportar-se em ve al cap que, si tots els qui no ens empassem l'abús de poder i de demagògia sense límits, avui li féssim cas, almenys aquest abús no fóra tan descarat; fins i tot s'apaivagaria en alguna mesura o prendria algun altre tomb —per bé que Joan Fuster deia que l'ús de poder comporta indestriablement el seu abús. Com sigui, a dia d'avui els valors més preuats sembla que són la capacitat de manipular la credibilitat, les «amistats» perilloses o no, i per descomptat la utilitat immediata. (Un altre dia comentaré què li semblava útil a Xenòfanes, però no sé si algú del COI s'irritarà quan ho digui.)

dimecres, 10 agost de 2011

Generacions coetànies i evolució artística

És doctrina prou divulgada que la tragèdia grega va evolucionar profundament en pocs anys: d'Èsquil a Eurípides va davallar del món més diví al món de les misèries més humanes. Ja els antics varen cercar en els tres tràgics una contemporaneïtat centrada en la batalla de Salamina, l'any 480 aC. Però això no els privava de veure que, tot i vivint uns mateixos esdeveniments històrics, l'art de Sòfocles ja no és l'art d'Èsquil. I que Eurípides ja no té l'equilibri present en Sòfocles.

Conviure no ens fa ser ni pensar ni obrar de manera igual. Menys encara quan ens les havem amb genis creadors. I es podria ampliar perfectament a tots els altres camps humans: no només a la poesia, sinó a les arts visuals i fins i tot a la filosofia. Ho demostra Joan Fuster en un capítol que duu per títol "Contemporanis i coetanis", recollit en el seu assaig sobre història de l'art El descrèdit de la realitat (1955). Les seves paraules, tan mesurades i contundents, ajuden més que cap altre comentari a reblar aquesta idea mateixa:
Una ràpida mirada al nostre entorn ens revelarà la coexistència d'estils i de gestos dissímils o contraposats en el homes que coincideixen en el nostre temps, en un mateix temps. Sempre ha estat així. Els defensors de la interpretació generacional de la història de l’art ens ofereixen un examen de la qüestió, en la petita escala de la cronologia personal. Ells –esmentem el nom de Wilhem Pinder– parlen de la “contemporaneïtat del no coetani” , és a dir, de la convivència simultània de gent de la més diversa edat, gent de generacions distintes, que, naturalment, participen de tons vitals divergents. El jove i el vell són conteporanis, però no coetanis: viuen en el mateix temps, però no en el mateix pla, ni amb un ritme acordat; solen tenir una concepció del món –i tot el que se'n segueix– més o menys diferent. Si trasplantem aquest plantejamnet fora del cercle de les dates de naixença dels artistes i el fem jugar en el camp de l'evolució dels estils, veurem també com s’hi dóna aqueixa “contemporaneïtat del no coetani”. I comprovarem que, al costat dels artistes de transició, hi ha els qui es mantenen assentats en l’estil moribund –que no ho és tant, mentre que es  mostra fecund– i els qui s’afermen en l’estil nou: inclús, de vegades, els artistes que ja anticipen la modalitat posterior.
(J. Fuster, Indagacions i propostes, Barcelona 1981, pàgs. 27-28)

dijous, 4 agost de 2011

Lotòfags



Un breu passatge de l'Odissea 
(IX, 82-97) m'ha fet pensar en l'amnèsia col·lectiva, tan estesa a dia d'avui, per bé que contínuament se celebren i promouen aniversaris i memorials. L'oblit és un ethos, una força interior que s'ha anat congriant dins nostre tot al llarg dels segles. Els grecs lluitaren per a foragitar-lo relegant-lo al món dels morts però no ha estat així en la postmodernitat, que s'hi refugia de manera covarda. Encara em venia pensar en les multituds de lotòfags de multiforme presència que s'encomanen mútuament aquest μελιηδέα καρπόν. Possiblement algú arribi a dir que sort en tenim de tot plegat perquè qui porta comptes de les barrabassades que ha hagut de patir, qui sap si mai més no tornaria a recuperar la felicitat... Ulisses forçant els seus companys a tornar a les naus sembla la imatge d'aquell fugitiu incomprès de la caverna intentant dur els altres companys a la vertadera llum.


Ἔνθεν δ᾽ ἐννῆμαρ φερόμην ὀλοοῖς ἀνέμοισιν
πόντον ἐπ᾽ ἰχθυόεντα· ἀτὰρ δεκάτῃ ἐπέβημεν
γαίης Λωτοφάγων, οἵ τ᾽ ἄνθινον εἶδαρ ἔδουσιν.
ἔνθα δ᾽ ἐπ᾽ ἠπείρου βῆμεν καὶ ἀφυσσάμεθ᾽ ὕδωρ, (85)
αἶψα δὲ δεῖπνον ἕλοντο θοῇς παρὰ νηυσὶν ἑταῖροι.
αὐτὰρ ἐπεὶ σίτοιό τ᾽ ἐπασσάμεθ᾽ ἠδὲ ποτῆτος,
δὴ τοτ᾽ ἐγὼν ἑτάρους προΐειν πεύθεσθαι ἰόντας,
οἵ τινες ἀνέρες εἶεν ἐπὶ χθονὶ σῖτον ἔδοντες
ἄνδρε δύω κρίνας, τρίτατον κήρυχ᾽ ἅμ᾽ ὀπάσσας. (90)
οἱ δ᾽ αἶψ᾽ οἰχόμενοι μίγεν ἀνδράσι Λωτοφάγοισιν·
οὐδ᾽ ἄρα Λωτοφάγοι μήδονθ᾽ ἑτάροισιν ὄλεθρον
ἡμετέροις, ἀλλά σφι δόσαν λωτοῖο πάσασθαι.
τῶν δ᾽ ὅς τις λωτοῖο φάγοι μελιηδέα καρπόν,
οὐκέτ᾽ ἀπαγγεῖλαι πάλιν ἤθελεν οὐδὲ νέεσθαι, (95)
ἀλλ᾽ αὐτοῦ βούλοντο μετ᾽ ἀνδράσι Λωτοφάγοισι
λωτὸν ἐρεπτόμενοι μενέμεν νόστου τε λαθέσθαι.


Durant nou dies fui dut al grat dels vents ruïnosos
pel mar que habiten els peixos; i al deu abordàrem la terra
dels lotòfags, un poble que viu d'una menja florera.
Desembarcàrem allí, en el ferm, i prenguérem aiguada,
i de seguida les colles dinaren al flanc dels navilis.
Doncs, en ser que ja haguérem gustat el pa i la beguda,
vaig enviar uns companys que anessin a prendre clarícies
de quina era la gent que menjava el pa a la contrada:
dos minyons escollits i un tercer com a herald que els agrego.
Aviat pel camí s'escometen amb gent dels lotòfags;
i no és pas que els lotòfags meditin la pèrdua dels nostres,
ans al contrari, els donen un poc de lotus, que el gustin;
ara, el qui d'ells ha menjat la drupa  melosa del lotus,
ja està llest, que ni vol tornar pel report ni a la terra,
ca! més s'estimarien romandre allí amb els lotòfags,
atipant-se de lotus, per sempre oblidats del viatge.

[trad. Carles Riba]








dilluns, 1 agost de 2011

«La cascada de Lutour» fa 100 anys



El poema és, per a mi, un dels més bells que mai hagi llegit. Lletra i ritme reprodueixen una imatge borrosa de la vall de Lutour: una cascada blanca que cau, envoltada d'arbredes al mig del bosc mentre el riu va fent via. El seu moviment, un tant sinuós, s'acompara a una dança que s’eternitza davant els ulls del poeta que hi veu una figura de dona inabastable (igual que Nausica o Haidé), però “una dona molt amada”. El poema és datat de l’1 d’agost de 1911, avui fa cent anys.

Tot i no haver estat recollit en cap volum de poesies, hem de reconèixer amb Arthur Terry (La poesia de Joan Maragall, Barcelona 22000, 238 ss.) que és fonamental, juntament amb un altre poema, «Nodreix l'amor...», per a besllumar l'evolució mística del poeta el darrer any de la seva vida i sobre la qual també es va ocupar Carles Miralles en el seu estudi, «Un xic exòtic i desorientat». Semblança de Joan Maragall l'últim any de la seva vida.

          LA CASCADA DE LUTOUR

          ¿Veus endins la selva obscura
          una tofa de blancura
          bellugant-se entre els avets?
          Ella és que va atansant-se,
          ella és que va posant-se
          sos penjolls i collarets.
          Mira-la com ja s’avança.
          ¿No la veus que ve, que dansa
          tota nua, tota blanca,
          tota sola entre els avets?

          Ja és aquí; i s’adreça al caire
          del penyal i es llença al fons:
          la corona li va enlaire,
          collarets de caire en caire
          desgranant-se a rodolons.
          I ella canta i salta i grua
          per damunt la roca crua,
          tota blanca, tota nua,
          tota escuma avall al fons.
          Ja és al fons i estira els braços
          i després obre els ulls verds.
          Mira al cel . . . . . . . . . . . . . . .
          . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
          . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
          Salta, filla; canta, canta.
          Tu no saps, ni sabràs mai,
          com t’assembles, ¡oh cascada!,
          a una flor ben esclatada,
          a una nit molt estelada,
          a una dona molt amada
          i al meu cor en son esplai.

(Joan Maragall, Poesia completa. Edició de Glòria Casals i Lluís Quintana. Barcelona, Eds. 62, 2010, ps. 330-331)