dilluns, 30 maig de 2011

El poder de les abelles

Hi ha una vella anècdota que explica que Píndar “s'inicià” en la seva activitat de poeta perquè unes abelles, mentre ell dormia, van deixar caure damunt la seva boca una bresca de mel. No és aquest el tema d’avui, però. El fet és que tot llegint Virgili trobem un passatge de les Geòrgiques, en concret G  IV, 58-102, on se’ns fa un símil entre dos reis enfrontats dos “exèrcits” d’abelles. La introducció, abans no entra en matèria, és força idílica. Tot el passatge —sobretot llegit en llatí— és deliciós, preny de colors i imatges que conviden a una lectura generosa del text. En reprodueixo ara mateix la traducció de Miquel Dolç:
«Més tard, quan alçant els ulls veuràs l’eixam, eixit del rusc, vogant cap als estels del cel dins l’aire net de l’estiu i et sorprendràs que floti al grat del vent com un núvol obscur, contempla’l: són sempre aigües dolces i un abric fullós el que cerca. És allí que has d’escampar les sentors prescrites: la tarongina esgrumada i la ceriflor, planta comuna; fes-hi dringar el bronze i agita a l’entorn els címbals de la Gran Mare; les abelles es posaran, elles mateixes, als indrets talment impregnats; elles mateixes es tancaran, segons llur costum, al fons del nou bressol.
Però si surten per la batalla —perquè sovint entre dos reis esclata la discòrdia, provocant un gran esvalot; tot d’una hom pot endevinar de lluny els sentiments de la multitud i la vibració bel·licosa que agita els cors: les ressagades se senten increpades per un so rauc, un veritable bronze marcial, i s’aixeca una bonior que recorda els accents trencats de les trompetes; aleshores s’arrepleguen frements, fan vibrar les ales, agusen els dardells amb les trompetes, trempen el músculs i, serrades a l’entorn de llur rei, just davant el pretori, s’atapeeixen i provoquen amb gran cridòria l’enemic. Tan aviat, doncs, com han trobat un dia serè de primavera i les planes del cel esbargides, es llancen fora de les portes; s’entaula la batalla: dins les altures de l’èter esclata un brogit; s’apilen, confoses, en un immens remolí i cauen daltabaix; no és més espessa la calamarsada dins l’aire, ni de l’alzina batuda no és tan densa la pluja de glans. Ells mateixos, els reis, enmig de les tropes, vistents per llurs ales, despleguen una enorme coratgia en llur pit estret, resoltament obstinats a no cedir, fins al moment en què el pes del vencedor ha forçat un bàndol o l’altre a girar l’esquena i a fugir—, aquests moviments arborats i aquestes terribles lluites, llançant només un grapat de pols, se’ls pot reprimir i apaivagar.

Nogensmenys, quan hauràs allunyat talment del camp de batalla els dos comandants, aquell que t’haurà semblat més feble, lliura’l a la mort, perquè no et sigui un paràsit nociu; deixa que el millor regni tot sol dins la seva cort. Serà el que llanci foc de les seves clapes d’or, perquè n’hi ha de dues menes: aquest, el millor, es distingeix pels seus trets i pel fulgor de les seves escames rutilants; l’altre és lleig per la seva peresa i arrossega sense glòria un ventre boterut.

Tal com els reis tenen dos aspectes distints, s’esdevé el mateix amb els cossos de les súbdites: les unes són lletges i eriçades, com la saliva que el vianant sedegós, que ha fet camí dins una pols espessa, escup per la boca eixuta; lluen, les altres, i brillen amb viu esclat, gitant foc de llurs cossos clapats de simètriques taques d’or. Aquesta és la raça que has de preferir; és gràcies a ella que espremeràs, a data fixa, una mel dolça, i no tan dolça com transparent i capaç de temperar l’aspre sabor de Bacus».
M'agradaria, seguidament, que llegiu aquests comentaris i reflexions d'una estudiant exemplar d'Humanitats, enamorada del món clàssic, Teresa Oliva. Crec que tots podem aprendre força coses de la seva lucidesa.



El fragment que ens ocupa de Virgili (Geòrgiques IV, 58-102) està inclòs dins de l’apartat dedicat a l’emplaçament des eixams i les condicions que han de seguir perquè la producció de mel sigui bona i productiva. Dividit en quatre parts, ens vol mostrar què hem de fer en el si en un mateix eixam hi hagués conflictes per a la coexistència de dos reis.


El primer paràgraf (vs. 58-66) és la fi d’una deserció de les instruccions que ens dóna per canviar de lloc l’eixam. Ens recomana: Huc tu iussos adsperge sapores, / trita melisphylla et cerinthae ignobile gramen, / tinnitusque cie et Matris quate cymbala circum. Són remeis que ens havien donat: Varró (Rust. III, 16, 10), (Rust. III, 16, 30-31) i Plini (Nat. hist. XXI, 70). El fragment és de to extremadament bucòlic. Ens esmenta “la Gran Mare” en referència als cimbals que els sacerdots de Cibele feien ressonar en honor seu.


El segón paràgraf (67-87) s'ocupa de la discòrdia entre les abelles provocada pel desacord de dos reis en un mateix eixam: Sin autem ad pugnam exierint, nam saepe duobus / regibus incessit magno discordia motu; cosa que ja ens recorda la discòrdia entre es dos sobirans. Tot el fragment és la descripció precisa de la preparació i l’execució d’una ferotge i cruel batalla, on l’ensenyança per l’apicultor rau en aturar-la llançant un grapat de pols. Els versos semblen més el fragment d’un poema èpic que no d’un didàctic per la minuciosa descripció acurada i del caràcter narratiu de l’escena. Esmenta l’accent trencat per les trompetes, la vibració bel·licosa, el bronze marcial, la trempera dels músculs en preparar-se per la batalla, el provocar amb gran cridòria l’enemic, l’entaulament de la batalla, l’esclat d’un brogit, o, el desplegament d’una enorme coratgia per part dels reis. És el relat d’una gran batalla, símil dramàtic de la batalla d’Àctium on dos contrincants pel poder van lluitar per tal de consolidar-lo.


A 88-94 ens recomana, un cop aturada la batalla, d’eliminar el rei més feble per tal que la seva presència no tingui una funció parasitària. Ens fa una descripció dels dos reis per tal de distingir-los; el bo i bonic, del el lleig i nociu. Les ensenyances de Virgili, a diferència de Plini (Nat. hist. XI, 51), ens indiquen que és l’apicultor qui ha de seleccionar i donar mort al rei no desitjat. Pini ens diu que són les mateixes abelles qui donen mort als reis més dolent, a fi d’evitar la desunió dels eixams. Seguint amb l’al·legoria proposada (hic melior, insignis et ore / et rutilis clarus squamis; ille horridus alter / desidia latamque trahens inglorius alvum) entrellegim que Octavià és qui es distingeix pels seus trets i pel fulgor de les seves escames rutilants, i Marc Antoni és el lleig per la seva peresa i arrossega sense glòria un ventre boterut. Aristòtil (Hist. anim. V 21. 25-27) ens diu que el millor rei és el vermell encès, l’altre és negre i més bigarrat; Columel·la (IX, 10) ens anomena els reis foscos i hirsuts, i dels reis llisos i sense borrissol; Plini (Nat. hist. XI, 51) afirma que els millors reis són els de color roig, els menys bons els negres i clapats. Virgili ens canvia el roig per daurat. El roig és el color de del foc i el de la sang, pel que s’associa al perill, la guerra, l’energia, la fortalesa, la determinació, així com a la passió, al desig i a l’amor, al valor i al coratge. El daurat produeix sensació de prestigi, saviesa, glòria, vida, lluminositat, força, esperança, claredat d’idees, poder, riquesa, alegria i alta qualitat. Observant les definicions dels dos colors, és patent la major espiritualitat que se li atribueix a color daurat davant de la càrrega energètica del roig. La definició que fa Virgili dels dos comandants és molt dràstica, com de la nit al dia. Va voler introduir en el seu poema la seva creença camuflada, o no pas tant, entremig de les ensenyances pels apicultors romans.


En el darrer paràgraf (vs. 95-102) ens aclareix, per extensió, l’aspecte de les abelles súbdites de cada rei: Namque aliae turpes horrent, ceu pulvere ab alto / cum venit et sicco terram spuit ore viator / aridus; elucent aliae et fulgore coruscant / ardentes auro et paribus lita corpora guttis. Ens està parlant dels partidaris de cada bàndol, dels seguidors d’Octavià i dels de Marc Antoni, enfronats a Àctium i, ideològicament, a Roma. Ens diu que són els les abelles “cesarianes” les que produiran bona mel per a la primavera i la tardor, transparent i dolça. Mel que servirà per adobar amb una cinquena part el mulsum i què farà més bo el vi. En les abelles daurades, Columel·la (IX, 3) i els apicultors moderns, hi reconeixen l’abella italiana: l’Apis ligustica.


Així és com Virgili feia la propaganda augústea al la vora de Mecenes, injectada entre les línies carregades d'inspiració, ensenyaments i acompanyat per les seves muses. I això és el que els romans de l’època llegien. Les Geòrgiques no són només un manual d’agricultura ramaderia o apicultura però es presenten com a tal davant del gran púbic. La façana de poema didàctic amaga altres intencions que no enderroquen la idea de ensenyar, per recuperar virtuts arcaiques que faran que l’imperi rejoveneixi a tota una munió d’homes i al seu pas per la història. El triumvirat literari va causar aquest efecte, i a més, las seva obra ha traspassat la barrera del temps, destapant emocions i sentiments a la humanitat. 


Teresa Oliva

divendres, 20 maig de 2011

Diccionari Grec-català

A Vicenç Reglà, Remei Tomàs, Guillem Cintas i Priscila Borrell 
(perquè no podia ser de cap altra manera)

M'arriba la notícia per email, igual que a molts altres professors. El mes vinent tindrem a les nostres mans el Diccionari grec-català de l'editorial Vox. No és pas una simple traducció del diccionari de Manuel Pabón, tampoc no és un treball començat de cap i de nou, però té uns resultats que l'han millorat. Aquestes paraules dels seus autors són ben eloqüents:
No ens hem limitat a una mera traducció de les formes; hem revisat les entrades en el mateix context; les hem comparat amb els millors diccionaris del nostre àmbit; ens hem esforçat a trobar els girs més propis i precisos del català; hem buscat, en conclusió, un bon diccionari, que pugui no tan sols omplir les expectatives de la Secundària, sinó que també serveixi per a resoldre dubtes concrets dels primers cursos universitaris o del públic en general que busqui un primer contacte amb el grec antic.
Esperem que aquesta obra esdevingui un desafiament obert contra les tendències educatives que qüestionen l’immens valor de les Humanitats a la Secundària, i desitgem també de tot cor que contribueixi a despertar en l'alumnat, tal com va fer el seu predecessor castellà, un univers interior propi que el faci crític i lliure per encarar el món que ens envolta.

Per tant, serà un llibre de referència obligada, d'ús plaent, de profit indubtable. Tant de bo siguin moltes les generacions que aprenguin les beceroles del grec gràcies a vosaltres!

PD. Us poso l'enllaç a l'anunci de l'editorial i també a la nota de premsa.

dissabte, 14 maig de 2011

divendres, 6 maig de 2011

L'arquer denostat

Copio el fragment d'una intervenció que he llegit en El conde Belisario (trad. esp. Barcelona, Edhasa, 1994) de Robert Graves. Al capítol segon, en el decurs d'un sopar, hom discuteix sobre les autèntiques causes de la fallida   —o èxit— dels exèrcits d'arquers, infanteria i cavallers. El que diu un d'ells —amb el suport d'Homer, és clar— sobre els primers és el següent:
— ¿No cuento para ello con la autoridad de Homero, quien presenta a sus héroes más nobles luchando en Troya (apeándose de sus carros) cuerpo a cuerpo, con jabalina y espada? En Troya, el arco era el arma del afeminado y taimado Paris, y de Teucro de Salamina, quien se ocultó tras el escudo de su hermano Áyax, y a quien más tarde se le negó el permiso para regresar honrosamente a su patria, una ciudad isleña perfumada de violetas, porque no había vengado la muerte de su hermano Áyax como lo hubiera hecho cualquier guerrero decente con escudo y espada. En verdad, en el único pasaje donde figura la palabra «arquero» en todas las divinas obras del ciego Homero, se la utiliza como término despectivo. En el Libro Undécimo, Diomedes llamaba a Paris «Un arquero, un bufón, un petimetre con rizos a quien deslumbran las muchachas»; y «arquero» era el insulto más grave. En los poemas homéricos, el arquero se oculta tras el escudo del camarada, repito, o tras un montículo, o pilar, o lápida, y el guerrero con escudo y espada deplora su existencia, como si robara a la batalla (en la cual nunca entra) algo que no le pertenece. ¿No es verdad, oh, eruditos? Malto, Símaco, Paleólogo, apelo a vosotros. (...)