dissabte, 23 abril de 2011

Horaci, Epode III

Juntament amb la selecció d'Odes que trobareu a la revista Sarasuati i el famós epode II que vaig traduir dies enrera, les PAU d'enguany preveuen la lectura de l'epode III, dedicat a Mecenas. És un epode jocós, conegut també  com "la maledicció de l'all". Diuen que Mecenas havia obsequiat Horaci amb un dinar farcit de viandes i menges amb all... aliment que aquest detestava. Per això va respondre amb aquests versos, que tenen un començament realment encès, gairebé apocalíptic per les execracions que hi llegim. Com sigui, el que ve a mostrar el poema de manera inequívoca, sobretot en la seva part final, és que l'amistat entre Mecenas i Horaci permetia algunes facècies i bromes com aquesta. De fet, l'epode III no es tingut pas entre els més punyents del poeta si el comparem amb el IV (a un llibert que s'ha fet ric), el VIII (contra una dona de vida llicenciosa) o el X (adreçat a Mevi, un poetastre).

En una festa com avui, la diada de Sant Jordi 2011, amb llibres i roses per a tots, no podia faltar una nova referència literària. Espero que passeu una feliç diada i que el poema us sigui profitós.

* * *

                    EPODVS III

                    Parentis olim siquis impia manu
                    senile guttur fregerit,
                    edit cicutis alium nocentius.
                    o dura messorum ilia!
                    quid hoc veneni saevit in praecordiis? [5]
                    num viperinus his cruor
                    incoctus herbis me fefellit? an malas
                    Canidia tractavit dapes?
                    ut Argonautas praeter omnis candidum
                    Medea mirata est ducem, [10]
                    ignota tauris illigaturum iuga
                    perunxit hoc Iasonem;
                    hoc delibutis ulta donis paelicem
                    serpente fugit alite.
                    nec tantus umquam siderum insedit vapor [15]
                    siticulosae Apuliae
                    nec munus umeris efficacis Herculis
                    inarsit aestuosius.
                    at si quid umquam tale concupiveris,
                    iocose Maecenas, precor, [20]
                    manum puella savio opponat tuo,
                    extrema et in sponda cubet.



EPODE TERCER

Si mai algú ha escanyat el seu pare ancià amb mà impia, que mengi all, més dolent que la cicuta. Oh entranyes despietades dels qui en fan la collita! Quin verí és aquest que em consumeix l’estómac? És que, sense saber-ho, he menjat sang d’escurçó cuita amb aquestes plantes, o potser Canídia [1] va adobar aitals menges malignes?
            Quan Medea fou colpida d’amor [10], d’entre tots els argonautes, pel seu esplèndid capità, és amb all que untà Jàson per tal que sotmetés els toros al jou desconegut; i ella, un cop es va venjar de la seva concubina rival amb els regals impregnats d’all, va fugir dalt d’un drac amb ales.
Possible retrat d'Horaci
(del blog d'Antonio Martín Ortiz)
            Mai no ha caigut una xafogor tan gran damunt l’assedegada Apúlia, i mai no va cremar un regal més abrusador damunt les espatlles d’Hèrcules dominador.
            Però si algun cop has desitjat una cosa semblant [20], jocós Mecenas, prego perquè la teva xicota aturi amb la mà el teu bes i jegui a l’altre cap de llit.


[1] Nom d’una fetillera que Horaci esmenta també en altres epodes (el 5 i el 17).

dissabte, 16 abril de 2011

SOS altar dels dotze déus

altar.gr

M'arriba un correu de la Meritxell Blay, presidenta de la nostra Associació de professors de clàssiques demanant-me ressò per aquesta gran injustícia. Sí, el tema és urgent: la base de l'altar dels dotze déus que hi ha al peu de l'Acròpolis, entrant a l'àgora pel barri de Monastiraki, serà derruïda en breu perquè la línia de metro té preferència. Apa, una altra! Que potser no té suficient valor històric i arqueològic? Us recomano només que llegiu aquest interessant rapport.

Prou semblava que els grecs estaven ben cofois amb el seu descobriment... però les llicències d'obres poden abocar en autèntiques barrabassades. Tot i el moviment de rebuig que ha generat aquesta absurda decisió, hem de contemplar com els mandataris grecs fan cas omís dels missatges.

Aquest enllaç us portarà a la signatura de petició en línia. Afanyeu-vos: hi serem a temps?

dijous, 14 abril de 2011

Innovació ara (o mai?)

Tothom creia imparable la implantació dels ordinadors a les aules, el pla 1x1, fins que s'ha aturat de debò. S'ha aturat per força, potser no tant per convenciment. Entre els professors de clàssiques de Catalunya no he vist pas que ningú es pronunciés. A més a més, hom comença a saber "coses" que no deixen pas gens ben parat ni el pla ni els planificadors. Algunes ja s'anaven dient fa temps, però per a la majoria la història quedava lluny, igual que els dits llargs del president de Txèquia —talment una anècdota οὐδὲν πρὸς Διόνυσον. Sempre ens queda, però, el dubte del cui prodest per acabar obenint la resposta del silenci més que sospitós ("callaré això de l'altre i així l'altre no dirà allò de mi").

Tot plegat fa una sensació ben estranya: ens vèiem abocats a una cursa a contrarellotge (per exemple pel que toca a formació de professorat), obligats a fer-la, sense adonar-nos (?) que no duia enlloc, amb l'ai al cor de la improvització pedagògica i la manca de recursos (manca de recursos, volia dir, per als centres —d'altres s'han untat la butxaca) i sense una demostració fefaent de si es tracta o no d'una necessitat i millora peremptòria (així per exemple, s'han comparat de veritat els resultats?). Si faig una mirada retrospectiva, d'ençà de la Logse que paguem molt cares les imprudències, massa refiats de la bona voluntat.



Videos tu.tv

dissabte, 9 abril de 2011

Una Odissea en asturià... traduïda a Catalunya

Que el món dóna moltes voltes és del tot veritat. Mireu: un professor d'Extremadura escriu una ressenya de la traducció a la llengua asturiana de l'Odissea que ha fet un professor que viu i treballa a Catalunya, Josep Gago. D'això no en tindria notícia, és clar, si no fos perquè Ramiro González (de la Universidad de Extremadura) me l'ha enviada ell mateix —apareguda a Campo de los patos. Revista asturiana de cultura (1-2, 2010-2011). Que en consti, doncs, l'agraïment a aquest i la meva felicitació i enhorabona per a aquell.

La traducció dels primers dotze cants ha estat publicada en edició bilingüe, per ediciones Trabe i ha estat feta magistralment en versos de setze síl·labes amb cinc accents principals —molt propera, doncs, al ritme de l'hexàmetre homèric—. El director de Campo de los patos, Antón García, comentava fa poc, sobre la resta de cants odisseics: "...imaxino qu’en cuantes revise y pase los siguientes, tamién va dalos a editar. Otra cosa ye saber cuándo va ser eso, porque naide lu apura". Caldrà, doncs, continuar atents.

Una recomanació final. Qui vulgui llegir aportacions molt interessants i variades sobre la poesia i el món homèric tot al llarg de la seva pervivència té al seu abast el blog De Troia a Ítaca. Val la pena de debò fer-ne el seguiment.

(Per tal que feu una lectura ràpida de la ressenya us la poso en format de scribd. I si voleu, descarregueu-vos el PDF des d'aquí mateix.)

odisea.gago

dimarts, 5 abril de 2011

Església primitiva i organització

Dels sacerdots pagans l’Urbs va adoptar l’estola, l’ús de l’encens i de les espelmes enceses davant de l’altar i l’arquitectura de les basíliques. Però les influències del paganisme no es van limitar a aspectes de caràcter formal. Els constructors de l’Església es van apropiar especialment de l’armadura administrativa de l’Imperi i la van calcar per instituir al costat i contra cada governador de província un arquebisbe, i al costat i contra cada prefecte un bisbe. A mesura que el poder polític s’afeblia i l’estat anava a la deriva, els representants de l’Església n’heretaven les tasques. Quan Constantí va accedir al poder, moltes de les funcions dels prefectes, considerablement desprestigiats, ja les assumien els bisbes. Indubtablement, l’Església era l’hereva designada i natural de l’Imperi en decadència. Els jueus li havien donat una ètica; Grècia li havia donat una filosofia; Roma li estava donant la seva llengua, el seu esperit pràctic i organitzatiu, la seva litúrgia i la seva jerarquia.

diumenge, 3 abril de 2011

Anècdota i significat

El 27 d’octubre de l’any 312, els dos principals aspirants al tron, Constantí i Maxenci, es van enfrontar amb els seus exèrcits, a una vintena de quilòmetres al nord de Roma. El primer, amb una hàbil maniobra, va arrambar l’altre al Tíber. Llavors, Constantí va mirar al cel i, més tard, va explicar a l’historiador Eusebi que va veure aparèixer una creu flamejant que duia escrites aquestes paraules: In hoc signo vinces, "amb aquest
signe venceràs".

Aquella nit, mentre dormia, li va ressonar una veu a l’orella que l’exhortava a marcar la Creu de Crist als escuts dels legionaris. L’endemà, a l’alba, en va donar l’ordre i, en comptes de l’estendard habitual, va fer enarborar un làbarum, una ensenya que duia la Creu enllaçada amb les inicials gregues de Crist. A l’exèrcit enemic voleiava la bandera amb el símbol del Sol imposat per Aurelià com a nou déu pagà. Era la primera vegada, en la història de Roma, que lliurava una guerra en nom de la religió. I va vèncer la Creu. I el Tíber, arrossegant cap al mar els cadàvers de Maxenci i dels seus soldats, semblava que escombrés les restes del món antic.

(Indro Montanelli, Història de Roma. Trad. catalana, Barcelona, Destino, pàgs. 406-407)