dimecres, 27 d’octubre del 2010

Joan Solà: adéu-siau i gràcies!

No parlo del Mestre Joan Solà perquè era del meu poble (Bell-lloc d'Urgell). No pas per això. Era un home senzill i amb conviccions. De tracte molt afable, fàcil, accessible. Plantejava les coses de manera oberta, des de tots els punts de vista que podia. I sempre era receptiu a les aportacions i observacions de l'interlocutor: tant si aquest era un doctor en filologia com si era un pagès. A tots tractava de manera igual. I els escoltava amb atenció. Els seus llibres estan escrits reflexionant en veu alta, metòdicament i sobretot pensant en el profit del lector (no en el 'currículum' de qui escriu, cosa massa freqüent avui dia). Era un filòleg d'alta volada, de gran competència. S'havia format estudiant filologia clàssica. Va saber ser humil i agraït, sobretot al final de la seva vida. Mireu com ell mateix va escriure el seu comiat a Migjorn.cat i a l'Avui.

Adéu-siau i gràcies!

Amics lectors: ha arribat el moment de cloure la meva col.laboració en aquesta secció del diari. Durant 36 anys d'escriure un article setmanal a la premsa, n'he publicat uns 1050 en tres rotatius: Diari de Barcelona (1974-1976, 1990-1991), setmanari El Món (1981-1984) i Avui (des de 1991). Crec que era l'Espinàs que va acceptar d'escriure una columna diària però no hauria acceptat d'escriure'n una cada setmana. Ho devia trobar més difícil: ell era i és periodista i, com deia Pla, el periodista veu el món en forma d'article. Però jo no sóc periodista i els primers anys del Diari de Barcelona vivia angoixat tota la setmana pensant en l'article. Després n'he anat aprenent, no hauria calgut sinó!; però més del noranta per cent han sigut fruit de moltes hores i mesos i anys; i tot, a la vora de les meves altres obligacions: les classes a la universitat, la investigació i la direcció de projectes.

La pràctica de l'article setmanal m'ha proporcionat diversos beneficis clars: m'ha ensenyat a escriure i m'ha fet viure contínuament obert i alerta a la lingüística catalana i universal, a llegir i escoltar les opinions dels col.legues; però també m'ha impedit d'arrepapar-me en el sagrat clos de la lingüística pura o massa pragmàtica (els problemes gramaticals, els barbarismes, etc.), i he hagut d'estar atent a les vicissituds polítiques, socials i literàries del poble que parla la llengua de què m'ocupava. Avui, fruit d'aquest exercici d'anys, estic completament convençut de dues coses: primera, que si una llengua no ens serveix per crear-hi comunicació i bellesa, ¿de què ens serveix?, no té futur; i segona, del lligam inextricable entre poble, individu i llengua: una llengua no pot ser digna i mantenir-se si qui la parla no viu amb dignitat i confiança i si el poble que la té com a patrimoni no és lliure sinó que viu subjugat, com nosaltres, durant segles a un Estat que sempre ens ha sigut hostil. No són poca cosa, doncs, els guanys. L'esforç ha valgut la pena. Sempre i d'arreu m'han arribat veus de col.legues, d'amics, de desconeguts de tota mena que m'han encoratjat fent-me veure que la secció els era útil. Moltíssimes gràcies, legió de lectors més o menys anònims: els qui escrivim no fórem res sense vosaltres, no existiríem o ens colltorçaríem aviat.

Però és llei de vida: cal donar pas als més joves, que tenen molta més empenta i més informació (i molta més facilitat d'obtenir-ne amb les noves tècniques) i veuen la vida de la llengua de més a prop, sense els nostres encarcaraments. Afortunadament hi ha des de fa mesos i anys més d'un col.lega que barrina amb molta preparació i molta gràcia sobre aquesta llengua, que és inexhaurible, com ho és tota ciència: cada generació renova els punts de vista i la metodologia de tot allò que toca, i gràcies a això podem avui llegir més bé que ahir els grans poemes homèrics o la Bíblia, podem escrutar amb menys mitologia el passat històric, podem «llegir» amb més claredat les excavacions d'Empúries, podem veure la llengua sota prismes ja molt diferents dels que tenien / teníem als anys seixanta-setanta del segle passat. I això no és sinó un gran signe de civilització i d'esperança. Deia l'Iu Forn, que va plegar també d'escriure en aquest diari fa uns mesos, que darrere meu en vindrà un altre, i un altre, perquè la vida continua, i el que és passar passar, no passa mai res de més transcendent, encara que les presses i els reclams dels mitjans de comunicació i dels polítics de vegades sembla que ens volen posar l'ànsia i la por al cos.

Apa, lectors, a continuar fidels als mitjans escrits o dits en català, a continuar gaudint dels comentaris lingüístics que els especialistes voldran anar-nos proporcionant. I moltíssimes gràcies.

Joan Solà

* * *

Un professor de Vila-real, Manel Pitarch, ha elaborat aquest dossier de premsa. I aquí deixo, per acabar, un enllaç de l'amiga Marta Gallart: ella el va intitular "Estimat Joan Solà" i va adreçat, naturalment, no només a la gent de Bell-lloc. Em sembla que és la seva última aparició en mitjans de comunicació.

diumenge, 24 d’octubre del 2010

Sobre la llibertat d'expressió al món clàssic (i III)

... /...


Per citar unes paraules del Dr. Fabio Troncarelli, “no només existeix la censura per motius polítics, sinó que existeix també per motius sociològics i culturals”. Durant l’última etapa romana, se sabia que també els pensaments de la gent (fantasies, etc.) podien actuar en contradicció al govern oficial. L’exemple perfecte seria el d’Ovidi, condemnat per suposats motius polítics tot i que en realitat no eren el motiu principal. Aquí actuaven de la mà la sociologia i la cultura. Existia una necessitat d’eliminar aquelles veus que parlaven, pensaven i actuaven en contra de la nova realitat que els governants intentaven aplicar. De fet, tot i que s’elimini físicament una persona, la població pot continuar parlant-ne i, per tant, mantenint-la viva sempre que es conservi el seu record —qüestió en la que intervenen els sentiments i no les lleis—. Així doncs, sorgeix finalment la necessitat, per part dels governants, d’intentar prohibir que “hom parli d’aquella persona”.


Mitjançant la por van aconseguir entrar dins la ment de la gent induint-la a l’autocensura, acompanyada de la passivitat i del conformisme —cosa pitjor i més perillosa que la censura exercida directament per les autoritats del govern—. Aquesta hegemonia converteix els súbdits d’un imperi en esclaus per naturalesa.

És important conèixer el passat per a entendre el present. La censura sempre ha acompanyat la història de la humanitat i ha anat de bracet amb l’elit política i religiosa de diferents societats, fins fer-se present en els nostres dies. Ens podem demanar què hauria passat si s’haguessin conservat aquestes obres i com haurien fet evolucionar les societats. Tot i que només podem plantejar hipòtesis, podem afirmar amb certesa que, tal com tal s’han consumat els fets hi ha hagut una pèrdua del coneixement de moltes persones, ideologies o formes d’art a favor d’una única forma de veritat imposada per la classe dominant.
Moltes gràcies, Laura!

dissabte, 23 d’octubre del 2010

Sobre la llibertat d'expressió al món clàssic (II)

... /...

A la Roma republicana l’exercici de la censura venia per mà de la figura del censor. Les seves funcions eren vàries, però la més important era la de reprimir els excessos morals i polítics, és a dir, censurar tot allò inacceptat o inacceptable. La famosa Llei de les XII taules (451-449 a.C.) va ser la primera legislació per la censura a Occident i incloïa també les difamacions, la prohibició a l'oralitat i òbviament, també als escrits. L’objectiu era penalitzar aquells actes que anaven contra la dignitat del poble romà, i més durament si eren contra un representat legal. A partir d’aquí, totes les lleis es van anar convertint en un fort mecanisme de censura, prohibició i repressió.

A l’etapa imperial romana, August va anar incrementant el seu poder fins a ser considerat ‘princeps’ i ‘pontífex màxim’, de manera que exercia ell sol les funcions de censor màxim (amb la funció específica de la pràctica de la censura). A tall d’exemple esmentarem l’expurgació dels llibres sibil·lins (amb la cremació dels llibres “màgics” que contradeien el culte públic de caire oficial). La intensificació de la censura es va donar en la major part sobre els continguts polítics, tot i que s'exercia mitjançant un pretext falsejat que intentava fer creure que els motius no eren polítics. Tot i l'augment de la censura, August va actuar per compensar la situació promovent una instrumentalització gràfica (i iconogràfica) molt important que va suposar un avenç tècnic en la pràctica de l’escriptura. August utilitzava l’escriptura com a eina per desenvolupar la seva pròpia política i envoltar-se d’una elit intel·lectual que obeïa a la difusió cultural de la grandesa de Roma i d’August.

Així es produeix el naixement de l’actitud de por a la llibertat d’expressió i la difusió de pràctiques d’autocensura. Paral·lelament, apareix la propaganda política de l’emperador acompanyada de la seva divinització en tots els camps. I, de la mateixa manera, se sacralitza el llibre oficial, pràctica que s’adoptarà posteriorment en l'àmbit de les grans religions amb els llibres sagrats, considerats portadors de la veritat divina.

... /...

divendres, 22 d’octubre del 2010

Sobre la llibertat d'expressió al món clàssic (I)

Una exalumna de l'IES Matadepera, Laura Sellarès, m'envia uns comentaris sobre dues de les conferències a les II Jornades Internacionals sobre Història del Llibre i de la Lectura. Es tracta de les intervencions de Dra. la Elisa Ruiz García (UCM), “El miedo a la expresión en el mundo clásico” i del Dr. Fabio Troncarelli (Universitat de Viterbo) “Damnatio memoriae. La circolazione dei libri proibiti tra censura e rimazione”. En reprodueixo algunes notes que m'ha fet arribar i que li agraeixo de tot cor:

La censura en el món clàssic, en línies generals, es produïa per dos motius: Per raons ideològiques, morals o polítiques; i per la por a la llibertat d’ expressió. Els estudiosos d’aquest període es troben amb l’obstacle de la manca de testimonis, de fonts primàries d’on extreure la informació sobre la censura. A més, dels testimonis que es conserven cal preguntar-se fins a quin punt han estat filtrats prèviament. En el cas concret de Grècia, l’obstacle principal és el fet que, en una fase inicial la cultura grega fos de tipus oral, és a dir, que tota la literatura era coneguda mitjançant la recitació. Al segle III a.C. s’ inicià un procés de "correcció" de l’obra. Per una banda, els filòlegs varen fer una lectura i una correcció literària i filològica de l’obra; i per altra, es va produir una censura ideològica i política del text (aparició dels óbeloi per indicar quins versos s’ havien de suprimir). Ja al s.VI a.C. s'havia legislat, pel que toca a la censura, per mans de Dracó i Soló, tot i que no es va aplicar de manera efectiva: només cal mirar la literatura grega d’ aquell període que no s’està de res.
Va ser en aquesta etapa clàssica en que s'inicià el “conglomerat heretat” per combatre els greuges sobre els déus, els morts, els progenitors o la pàtria. A Jònia van sorgir personatges molt crítics amb aquest conglomerat heretat. Al 430 a.C. va coincidir l’inici de la Guerra del Peloponnès amb l’aplicació de la llei de censura. Aquestes guerres van causar irritació en la població i el sorgiment de crítiques a Pèricles. I, paral·lelament, van aparèixer víctimes de les protestes populars, com Protàgoras o Sòcrates, que va morir víctima de la seva llibertat d’expressió. Durant l’ etapa postclàssica es va produir un bipolarització de la societat envers al domini màgic-sacral. Per una banda, una minoria promovia una contemplació del diví de manera totalment personal i individual; i per l’altra, una majoria de la població perdia la fe en la religió cívica tot iniciant-se en diverses pràctiques que suposaren l’inici del culte a la personalitat a la figura del governador. Aquesta majoria veia els déus molt llunyans i, en canvi, veien els seus “alliberadors” de carn i ossos, molt propers.

dijous, 14 d’octubre del 2010

Optimitzar eines informàtiques

Comento breument algunes eines que ens poden ser d'utilitat en tasques docents i fins i tot de recerca:

1. Emmagatzemar documents (i compartir-los, si hom vol). Es pot optar entre dropbox.com i wuala.com. Ambdós són gratuïts i en poc temps estalviarà els programes FTP i, en bona part, l'ús del pendrive. Dropbox ofereix la possibilitat de donar una adreça web als documents, compartir carpetes senceres, etc. Els documents són sempre dins una carpeta que es va sincronitzant en els diferents PCs interconnectats cada cop que els actualitzeu. Si instal·leu el programa us recomano que ho feu "per invitació" i encara guanyareu més espai. Wuala també té funcions similars a dropbox però no funciona mitjançant el navegador sinó el java (en aquest cas, la invitació suposa 1Gb gratuït per a les dues parts). Si algú hi està interessat, li prego que m'escrigui.

2. Kwiksurveys és també una eina gratuïta. Per poc que hi doneu una ullada veureu la facilitat que dóna per a qüestionaris (potser fins al punt de ser una alternativa respecte a Googledocs). Qui s'anima a provar-ho?

3. Wordle. És ideal per a crear "núvols" de paraules. Vegeu-ne un exemple en el blog de Virginia Pla o, també, aquest altre exemple sobre els déus grecs.

4. Zotero pot ser, finalment, un gran ajut. Funciona amb Mozilla (també hi ha la versió per a Macintosh). Emmagatzema dades, llocs web, referències bibliogràfiques, etc. amb una versatilitat extraordinària. També sincronitza diferents PC. El professor Lampros Polkas en va donar una primera notícia. Però si veieu aquest vídeo em sembla que quedareu encantats.

Addendum 15 d'octubre. Mireu sisplau aquest conjunt d'eines, aplicacions i manuals sobre la Web 2.0 preparat per Ángel Gallego: no he trobat res millor.

diumenge, 10 d’octubre del 2010

Entre el «Victiōnarium» i el «No dictionaries»

A més de la Vicipaedia latina fa poc m'he trobat a la xarxa amb el Victiōnarium Latinum, també en format wiki. Qui hi vulgui col·laborar, de moment ja hi ha més de mil entrades. Em sembla una molt bona eina, per exemple, per a qui vulgui treballar segons el mètode Lingua Latina per se illustrata atès que dóna els ignificat dels mots en llatí amb llur declinació i amb la quantitat síl·làbica.

Segona: No dictionaries pot ser una bona eina davant l'anunci de traducció llatina de Google. Per la seva banda, Words, amb 39000 entrades, també fa una tasca ben lloable... Potser no hi comptàvem!

divendres, 8 d’octubre del 2010

Traduir Sòfocles

Rellegint una introducció a l'Antígona em trobo amb aquestes breus i encertades reflexions sobre la dificultat de traslladar els mots prenys de sentit de les seves peces: concisió, aracaisme, claredat, metàfores que esdevenen estranyes. Tot plegat, una aventura.
Sófocles plantea innúmeros escollos al traductor. Su lenguaje, ciertamente, no está cargado de la tremenda fuerza, oracular, ambigua, trágicamente ambigua, de un Esquilo, con sus términos difíciles, raros, extraños, casi incomprensibles ya a los hombres de una generacion posterior al poeta como nos atestigua Aristófanes. Y, sin embargo, la misma claridad buscada por Sófocles, es, indudablemente, un fuerte obstáculo para el osado traductor. La concisión que intenta dar a sus expresiones, y que tiene como resultado un verso apretado, no imposibilita al lector  oirginal la comprensión perfecta. Pero lo que resulta duro es el transplante de esa misma concisión a otra lengua. Un verso de Sófocles difícilmente puede verterse con un verso español o francés; normalmente, el traductor necesita un número mucho mayor de términos. Debe limar una y otra vez, pulir, volver a pulir y , aun después de esa trabajosa tarea, normalmente, el desaliento hace presa de su espíritu. Versos como el primero de la Antígona, tan claros, tan diáfanos para un hablante griego, resultan, una vez traducidos, oscuros o, al menos, ambiguos, rebuscados, artificiales. Y esa afirmación vale tanto para las partes recitadas como para los coros, donde no es ya un problema la simple concisión, sino recoger, en toda su integridad, las constantes metáforas, en no pocos casos, árduamente traducibles. (J. Alsina)