dilluns, 30 agost de 2010

Proverbis de tot el món

Endreçant documents d'un vell Macintosh (un 4/40) he vist que hi tenia un document que mai no va veure la llum. Es tracta d'una ressenya d'un llibret que havia preparat per a la revista Escola Catalana. Tot i el retard en fer-lo públic, crec que pot servir per a refrescar el cor —i segurament el gust— per la temàtica.
*
 *        *

Axel Scheffler: Proverbis de tot el món. (Traducció de Xavier Roca-Ferrer) Barcelona, Edicions Destino, 1998, 125 pàgs.

L'enyorat Josep Miracle, tot comentant el valor dels proverbis i màximes, deia que són testimoni «d'una saviesa innata i, de tan rodonament adscrita a l'alta filosofia, que dóna cos a les dites populars». És per això que podem parlar amb justesa del «tresor» que constitueix la saviesa popular, fruit espontani de l'experiència natural dels pobles —la més sàvia!— i que arriba a omplir totes les manifestacions del món, fins les més rutinàries i les més inversemblants. Valdrà la pena, doncs, d'esmerçar temps a pensar sobretot en els «valors superiors» que puguin trobar-se en allò que més ens distingeix com a homes: és a dir, en allò que ens eleva a frec de l'autèntic coneixement i sensibilitat. Des d'aquest punt de vista, ens ve com un anell al dit un adagi de la Xina: «És savi l'home que, tenint dos pans, en ven un per comprar un lliri.»

I si parlàvem d'experiència i pragmatisme, a Sudàfrica, per exemple, s'hi refereixen així: «l'elefant vell ja sap on trobar l'aigua». Els irlandesos, però, ho diuen d'una altra manera: «l'escombra vella coneix els racons». I, encara, a l'Amèrica: «quan el llop coixeja, el conill vell salta».

Que l'home no és tan diferent, vagi on vagi i sigui d'on sigui, es pot fàcilment intuir quan llegim proverbis com aquell que diuen a l'Índia: «Llança un grapat de pedres i alguna farà mal». ¿No ens afigurem un «consell» molt estès en certs ambients de criticar i criticar a dojo, «perquè alguna cosa queda»? Altrament els anglesos diuen que «més val una ploma a la mà que un ocell a l'arbre», o els grecs que «un ocell a la mà en val dos al matoll», i fins els peusnegres, «més val un pardal a la mà que un voltor volant». Els russsos es resignen dient que «si no hi ha pomes, amb una pastanagueta ja farem», i quan ja no hi ha remei els italians fan, «posat que la casa se'm crema, més val que m'hi escalfi». Potser semblarà que els francesos no van curts d'enveja si se'ls atribueix l'adagi «la vaca de l'altre és la que dóna més llet»; però el fet és que en corria un de llatí que deia que «la collita del veí sempre és millor que la pròpia». En realitat aquí hi cap tothom: ¿com diuen els alemanys allò del «quien mucho abarca poco aprieta»? Simple i original: «si persegueixes dues llebres alhora, no en caçaràs cap».

Per tant, disposem d'un bell promptuari de dites ben adients i variades. Un florilegi en què diversos pobles parlen arreu de la paciència, les aparences, la gratitud, l'edat, l'enveja, la sort, la injustícia, l'amistat... fins una dotzena llarga de temes, però en definitiva, de l'home manifestat en diverses cultures. Fa molts anys rodava per casa diccionari vellot i apedaçat on es llegia una divisa en català antic, una frase que deia quelcom així: «conèixer los pobles e agermanar los cors». Ara hi contribueix, de forma excel·lent, el llibre d'en Scheffler.

No estaria gens malament, en fi, que aquest original corpus de paremiografia es veiés enriquit un dia per un treball del traductor, en Xavier Roca, amb un recull de dites assenyades —i de vegades també insòlites— per boca dels antics que deixin traslluir espurnes d'aquella «veritat capgrisosa, alumna de la saviesa dels grecs» de què parlava una sàtira del vell Varró.

dimecres, 25 agost de 2010

Muntatges sobre el Prometeu

A Gregori Luri, gran estudiós del Prometeu.

Acabo de  veure que archive.org ha posat en línia una adaptació en vídeo de la famosa tragèdia atribuïda a Èsquil. El muntatge data del juliol de 2006 i fou presentat al Winnipeg Fringe Festival. Tot i algunes mancances crec que cadascú podrà gaudir-ne i sabrà valorar-ho per a treure'n el profit que millor li sembli.




Encara més: Youtube permet veure en línia bona part d'un musical de Michael Allen Harrison i David Bates, Prometheus. The Musical, també del 2006. Aquí us poso un tema que canta Hermes, del tot d'acord amb el tarannà que mostra en la tragèdia: Ambition.

diumenge, 8 agost de 2010

Nunc est bibendum



Aquí teniu una postal que potser ben pocs han vist. És antiga, de les primeres que va treure la casa. Sí, els pneumàtics Michelin van començar a fer propaganda, deu anys després de fundar l'empresa, amb un ninot, "le bonhomme Michelin", també anomenat Bibendum o, simplement Bib. Fins i tot els treballadors de la casa solen ser anomenats "Bibs".

El vers horacià va tenir un ressò inesperat per bé que fora de context: res de Cleòpatra, res d'amenaces a la pau romana. Davant d'exemples com aquest, algú s'ha preguntat mai si el lloc dels clàssics en el segle XXI no fóra traient-lo del seu lloc? Qui sabria dir si la millor manera donar vida al món clàssic no hauria estat atorgant-li una nova vida, deslligant-lo de la traditio? Què passaria si es feien servir els clàssics "desarrelant-los"... o dit d'una altra manera, implantant-los on mai hauríem pensat que arrelarien?

Corregiu-me si m'equivoco, però hi ha frases d'encuny clàssic que inesperadament són dites en els contextos més inverosímils. He pescat a Youtube una escena del film Beverly Hills Chihuahua. Fixeu-vos en el minut 5:15: encara que la versió en castellà de Sudamèrica diu "estás bloqueando mi sol" (no n'he trobat d'altra), en realitat tenim al davant, durant breus segons, una paròdia de Diògenes adreçant-se a Alexandre el Gran en la que els papers s'han intercanviat per uns cadells. Calia saber-ho?

diumenge, 1 agost de 2010

Estaci recomana un temps de vacances

Trec l'exemple del treball de Joan Bellès, Apropament als clàssics. Val la pena iniciar un temps de lleure per a reprendre amb energia renovada el treball quotidià. Fixem-nos en el consell que donava Estaci:

                                          exue curis
pectus et assiduo temet furare labori.
et sontes operit pharetras arcumque retendit          30
Parthus, et Eleis auriga laboribus actos
Alpheo permulcet equos, et nostra fatescit
laxaturque chelys: vires instigat alitque
tempestiva quies; maior post otia virtus.
                         .....
te quoque flammabit tacite repetita parumper
desidia et solitos novus exsultabis in actus.

Allibera el teu cor dels neguits i fuig del treball assidu. També el part deposa el seu buirac funest i afluixa el seu arc, i l’auriga refresca dins l’Alfeu els seus cavalls que han fatigat la plana d’Èlida amb llurs curses, i la meva mateixa lira es cansa i cedeix: un descans assuaujat estimula i nodreix el vigor, i el vigor s’acreix després de l’oci. […] Tu també, sense que te n’adonis, obtindràs una nova flama si retrobes una estona el repòs i, revifat, afrontaràs amb joia la feina acostumada.
(Estaci, Silves IV 4, 28-34; 37-38. Trad. Guillem Colom, FBM 1960)




(Si voleu sentir el preludi original de Peer Gynt aneu a aquest enllaç.)