diumenge, 30 maig de 2010

Narcisisme ovidià

No em puc estar de reproduir i comentar uns passatges de les Metamorfosis que més m’han captivat darrerament. Ja vaig escriure una nota insinuant el tema però arran dels comentaris i converses amb el Grup d’Amics dels Clàssics de l’AIUMA, ens vam aturar a assaborir algunes parts del relat.

Compartiré amb vosaltres uns versos que descriuen un locus amoenus especial. Es tracta del topos que posa davant nostre un bosc verge, inconegut, intacte fins i tot per la natura mateixa.
Fons erat inlimis, nitidis argenteus undis,
quem neque pastores neque pastae monte capellae
contigerant aliudve pecus, quem nulla volucris
nec fera turbarat nec lapsus ab arbore ramus;
gramen erat circa, quod proximus umor alebat,
silvaque sole locum passura tepescere nullo.
“Hi havia una font límpida, argentada d’ones transparents, que mai els pastors ni les cabres paascudes a la muntanya no havien tocat, ni cap altre bestiar, que cap ocell no havia enterbolit, ni salvatgina, ni rama caiguda de l’arbre. Hi havia herba al voltant, que la humitat pròxima nodria, i el bosc no permetia que el sol escalfés gens l’indret.” (Metamorfosis, III, 407-412. Trad. Adela Ma. Trepat i Anna Ma. de Saavedra, FBM)



És en aquest context tan privatiu i reclòs que té lloc l’enamorament de Narcís per ell mateix. Ovidi hi entra a partir de la imatge de la set en el jove (set provocada per la xafogor i els afanys de la cacera) que es transformarà en una sitis altera. La descripció és abellidora perquè reprèn, bo i adaptant-ho a l’obsessió de què és presa el nostre protagonista, a una altra xafogor i —perquè no dir-ho— una altra cacera:
Hic puer et studio venandi lassus et aestu
procubuit faciemque loci fontemque secutus,
dumque sitim sedare cupit, sitis altera crevit,
dumque bibit, visae correptus imagine formae
spem sine corpore amat, corpus putat esse, quod umbra est.
adstupet ipse sibi vultuque inmotus eodem
haeret, ut e Pario formatum marmore signum;
spectat humi positus geminum, sua lumina, sidus
et dignos Baccho, dignos et Apolline crines
inpubesque genas et eburnea colla decusque
oris et in niveo mixtum candore ruborem,
cunctaque miratur, quibus est mirabilis ipse:
se cupit inprudens et, qui probat, ipse probatur,
dumque petit, petitur, pariterque accendit et ardet.
“Allà el minyó, fatigat del delit de la cacera i de la calor, es va ajeure, atret per l’aspecte del lloc i de la font, i mentre vol alleujar la set, una altra set li va créixer, i mentre beu, corprès per la imatge de la bellesa que contempla, ama una esperança sense cos, pensa que és cos allò que és aigua.
   S’espalma davant d’ell mateix i s’atura, immòbil, amb el rostre impassible com una estàtua feta de marbre de Paros. Ajupit sobre l’herba mira els estels bessons, els seus ulls, i els cabells dignes de Bacus, dignes àdhuc d’Apol·ló, i les llises galtes, el color de vori, la galania del rostre i la rojor mesclada amb una blancor de neu i admira tot allò que el fa admirable. Es desitja, insensat, i ell mateix que lloa és lloat, i quan persegueix és perseguit, i alhora encén i crema.” (Metam. III, 413-426)

Un cop s’ha encès la passió (“Quantes vegades va fer unes vanes besades a l’aigua falaç” — inrita fallaci quotiens dedit oscula fonti! — al v. 427) dóna peu a la reflexió per part del poeta. Ara Ovidi entra en el relat i s’encara a Narcís i li adreça uns mots —i jo em demano si no hi ha aquí un alter ego dialogant amb ell mateix...
Quid videat, nescit; sed quod videt, uritur illo,
atque oculos idem, qui decipit, incitat error.
credule, quid frustra simulacra fugacia captas?
quod petis, est nusquam; quod amas, avertere, perdes!
ista repercussae, quam cernis, imaginis umbra est:
nil habet ista sui; tecum venitque manetque;
tecum discedet, si tu discedere possis!
“Quina cosa veu, no ho sap; però per allò que veu es consum i l’error mateix que enganya els seus ulls els dóna desfici. Crèdul, ¿per què debades vols agafar fantasmes fugitives? Allò que cerques no és enlloc, allò que estimes, aparta’t i ho perdràs. Aquesta ombra que veus és el reflex d’una imatge; no té substància pròpia. Amb tu ve i roman, amb tu partiria si tu poguessis anar-te’n.” (Metam. III, 430-436)

Intuïa potser Ovidi la força i l’emmirallament de la falsedat? S’adonava de la facilitat que arriba a tenir la pruïja de l’autoengany? En només quatre paraules, en un simple hemíepes, “spem sine corpore amat” (v. 416) amb què introdueix el tràgic bellugueig emocional i psíquic, hi veig una concisió i una plasticitat dignes de figurar en qualsevol estàtua de Bernini.

dimarts, 18 maig de 2010

Conèixer i viure

Potser una de les meves dèries sigui donar voltes sobre aquest dualisme que impregna bona part de la vida humana. Aquests dies m’ha vingut a les mans el llibre III de les Metamorfosis d’Ovidi. I, d’aquest llibre, el mite de Narcís que, pel que sembla, és narrat per primer cop en l’obra del poeta de Sulmona.

Entre les profecies de Tirèsias —que de jovenet havia conegut/vist Àrtemis nua— Ovidi reporta la que va fer sobre el fill de Liríope i Cefís. En ser-li preguntat si veuria molts anys de madura vellesa, va respondre amb un enigmàtic “si no es conegués”:

                       ... consultus an esset
tempora maturae visurus longa senectae,
fatidicus vates “si non se noverit” inquit. (vv. 346-8)

Si n’és d’impactant l’ús dels mots! No conèixer-se salvaria l’home. No tenir-ne consciència, no veure-hi. Aquest mateix consell va ser donat a Èdip i a Iocasta. Un consell tot contrari al manament dèlfic, conèixer-se un mateix; el mateix que Èsquil critica en el seu Prometeu perquè Ocèan només l'adapta a les circumstàncies. El dilema entre el feliç ignorant i el savi (sophós) i filòsof (Sòcrates) tràgic és antic com l’home mateix. Però la mitologia també és una llarga meditació que, de vegades, s'amaga sota un simple avís.

divendres, 7 maig de 2010

Sobre la «Biblioteca de Autores Célebres» de Garnier

Tinc a la vista el handout del professor David Castro de Castro en ocasió d'una Jornada sobre traducció dels clàssics grecollatins el 2008 i que ha inspirat aquest post. Llegeixo, sense poder amagar el somrís, la interpretació i falsa traducció d'un epigrama de Marcial que José A. Insúa va fer a partir de la versió francesa que no va entendre i que tenia, al menys, una errada tipogràfica de fatals resultats en la inesperada triaducció.

Fixem-nos en el següent epigrama de Marcial i en la traducció d'Insúa:

Epigr. IV, 48
Percidi gaudes, percisus, Papyle, ploras.
cur, quae vis fieri, Papyle, facta doles?
paenitet obscenae pruriginis? an magis illud
fles, quod percidi, Papyle, desieris?
Si estimas, Papilo, tanto ser el paciente ¿por qué lamentas en seguida las consecuencias? ¿Por qué, Papilo, si tus deseos son colmados, manifestar tales sentimientos? ¿Te acuerdas de tus impuros goces, o te felicitas de que hayan terminado? (Marcial, Obras compl. París, Garnier, tomo I, p. 210)
Impossible de traduir així amb el text llatí davant: paenitet i fles (vv. 3 i 4). Sí que és comprensible, però, quan ens adonem del sentit que el traductor va donar al verb francès "repens" (entès venint de "repenser" i no de "se repentir") i de la confusió a què va induir l'error tipogràfic "plais" en lloc de "plains". Atenuada la culpa de l'original amb penes i treballs, el model d'Insúa va ser la traducció, també a l'editorial Garnier, de Verger-Dubois-Mangeart (volum força reeditat i, també, corregit):
Tu te plais à être le patient Papilus; et tu en pleures ensuite les conséquences. Pourquoi, lorsque tes désirs sont remplis, témoigner tant de regrets, Papilus? Te repens-tu de ta jouissance impure? ou bien plutôt te plais-tu de ce qu'elle a cessé? (vol. I, p. 195)

dilluns, 3 maig de 2010

+ falses traduccions

En una altra ocasió ja vaig comentar el mal que poden arribar a fer els traductors automàtics. Per això cada dia em sembla més necessari resoldre el problema de la "barreja" que la màquina no pot destriar (sobretot quan tradueix del castellà i no del llatí o no distingeix les diferents classes de paraules) i que dóna uns productes ben esperpèntics. Tot i que amb el cas de "Polifem" reciclat en "Poliestiércol" n'hi hauria prou sobradament, com que havia promès més exemples, aquí us deixo quatre nyaps que m'han vingut a la mà darrerament (tot i que La Vanguardia en català és un niu). Segur que no s'hi pot fer res?

· in medias res: "in mitges cap de bestiar"
· Eneas mata a Turno: "Eneas mata a torn"
· Pasífae esposa de Minos: "Pasífae emmanilla de Minos"
· el nombre de Selene como Luna: "el nom de Selene menjo Lluna"