Tots som iguals

Tot manllevant el títol del post a Josep Maria Espinàs, suposo que a hores d'ara ja ha arribat a molts centres la Resolució de previsions de càlcul de plantilles que la Generalitat de Catalunya ha previst per al curs 2010-2011. Si hi doneu un breu cop d'ull us adonareu que la fusió d'especialitats de cultura clàssica, llatí i grec en una de sola, cultura clàssica, és ja un fet rubricat. Com sol ser habitual en la gent instal·lada a Via Augusta 202, i pel que he pogut indagar, les consultes per a demanar el parer als afectats han estat nul·les. Com que el professor del pijama de ratlles no sap si ara ensenyarà Grec i/o Llatí o el que mani el director de torn, el Departament que vetlla per l'Educació del país ha decidit fer els comptes de manera ben pedagògica: tothom serveix per a tot. Si la cosa resulta tenir èxit (que el tindrà, esclar) potser unificaran també éls professors de català, castellà, anglès i francès en un sol pack: aleshores no direm que no s'ensenya llengua, sinó qualsevol llengua. I també caldria veure què diu la fàbrica de Tronxos (pace Mn. Ballarín) i com s'ho fan per a mantenir departaments universitaris i especialitats que no han de tenir res a veure amb les barreges contra natura que es produeixen en el si dels IES de Catalunya. El següent pas no serà també unificar els concursos d'oposicions, de trasllats.... si aquests últims arriben a convocar-se? De fet la convocatòria a càtedres d'enguany contemplava l'especialitat de Cultura clàssica a més de les de Grec i de Llatí.

 πάντῃ δ'ἀθανάτων ἀφανὴς νόος ἀνθρώποισιν

De tota manera, el pensament dels déus és invisible als homes (Soló fr. 17 W.)

Odi profanum vulgus et arceo

En una diada com és la de sant Jordi la gran temptació de comprar un llibre (determinat) perquè sí, perquè és el que diuen que es llegeix, em fa mirar els carrers guarnits de parades amb llibres i roses amb una mica d'estranyesa perquè sembla que avui el criteri sigui simplement fer el que fa tothom.

En realitat, caldria que la decisió fos presa amb temps: no tant el llibre que les enquestes mostren com el més venut sinó el que esperava, el que em convé, el que farà feliç la persona a qui el regalaré...

Malgrat la dificultat per substraure's al bombardeig que els somnífers de consciències --els mitjans de comunicació, vull dir-- ens han d'infligir durant unes hores copio aquests pensaments complementaris de Thomas Merton que podran il·luminar una mica més el que volia comentar i dóna títol al post d'avui:

"Els llibres que parlen com el soroll de les multituds ens deceben per llur vacuïtat. Ens entretenen com els llums de la ciutat, amb aspiracions que mai no seran satisfetes.

Per importants que siguin, per amics nostres que siguin, els llibres no poden substituir les persones; només són mitjans per a contactar amb els grans personatges, amb els homes que ultrapassen el simple fet de participar de la humanitat, homes que han estat excepcionals per al bé de tot el món i no pas precisament per a ells."

Actualitzar el Canon del ThLG

Només seria qüestió d'introduir-se (fraudulentament) en el web. Poca cosa més fóra necessària. Però és molt important. I no ho dic jo, no hi tinc pas autoritat.

Es tracta només de completar els testimonia (i si pot ser els fragmenta) que ajudin un sofert professor universitari que vol impartir un màster sobre "creixement sostenible". Com que tot comença amb els grecs... Memònides de Moronea ('incerti temporis' però jo el faria contemporani de Pitàgoras) amb De turpidine (de dotze llibres, igual que l'Eneida, caram!) va posar les bases d'aquesta disciplina tan útil com actual. Continueu llegint, doncs, i col·laboreu en una obra verament necessària per al segle XXI (després vindrà el torn de la Pauly-Wissowa i altres).

Tres records del lliurament dels premis Auriga

El passat dijous dia 25 de març va tenir lloc l'entrega de la XVII edició dels premis Auriga a l'aula capella de la Universitat de Barcelona. L'acte va ser presidit per Francesc Guardans, president del Consell Nacional de la Cultura i de les Arts, i arrencà amb una conferència de gran lucidesa dictada per Ignasi Riera sobre els consells d'Horaci en la seva Art poètica. Entre el públic assistent recordo dues catedràtiques de la Universiat: la dra. Eulàlia Vintró (molt amiga de l'escriptor) i la dra. Esperança Borrrell. No hi faltaren el consell de redacció de la revista: Pere Izquierdo, Xavier Yáñez, Teresa Noel, Miquel Fernàndez. Tampoc no deixà d'assistir-hi Enric Roquet (no se'n perd cap!) enmig d'un públic notable d'amics i parents dels guardonats, a més de molts altres incondicionals.

Sobre la conferència d'Ignasi Riera apuntaré que tant de bo la puguem llegir en un proper número d'Auriga! Va saber glossar els deu consells, els punts forts de l'Epistola ad Pisones, els més profitosos, enmig d'al·lusions gens afalagadores al conseller Maragall, anècdotes variades sobre els seus anys d'estudi de llatí, l'aventura de la compra del volum de Sàtires i Epístoles preparat per Llorenç Riber a la FBM, a més de converses amb escriptors i pedagogs que promovien l'Escola horaciana [sic]. Molt interessant de debò: en un altre moment puc tornar sobre el tema.

L'IES Santa Eulàlia de l'Hospitalet tornava a estar d'enhorabona. Carme Llitjós, catedràtica de Grec durant molts anys hi ha fet una labor més que encomiable. Però ella mateixa va explicar durant l'acte que, arran de la seva jubilació, la directiva d'aquest IES, fent (ab)ús de les potestats gens educatives de què gaudeix qualsevol director d'IES, han optat per escapçar el Grec per la via dels fets consumats: aquest curs n'hi ha un 75% menys. I el curs vinent haurem de veure com desapareix del tot? Què caldrà que fem, doncs? Tant de bo, s'exclamava ella, puguéssim treballar cent anys per no haver de veure aquestes barbaritats.

El premi Núria Tudela va ser molt aplaudit i va rebre encomis unànimes. El va recollir Isaac García Oses, exalumne de l’IES Santa Eulàlia. Avui l'Isaac és estudiant a la Facultat d'Història. El seu treball La participació ciutadana: itinerari de les institucions, viatge de les paraules serà reproduït en format reduït per la revista però des d'aquí li ofereixo la possibilitat de penjar-lo íntegrament a www.culturaclassica.com.

Sobre el Didascàlia 2009. El premi no és pas per a mi sol. Han estat milers els qui han participat en els Festivals de teatre i desenes de representacions en alrtes àmbits: professors, alumnes, públic general, grups de teatre, gent de l'administració i de qualsevol escala, que em fóra difícil no recordar-los. Però tinc en el cor els noms d'Alfonso Martínez, Enric Comas i del grup Tempus est iucundum on alguns alumnes meus van anar a parar: l'Aina, Christian, Pablo, Iris, Agnès... El premi, doncs, és per a tots. I els clàssics també: els clàssics ens parlen a tots, tant de ciències, lletres i de qualsevol altra branca. El teatre és una forma excepcional de dialogar i de nostrar els clàssics i per això cal promoure'l en tots els vessants. Tot això pot ser molt bonic però cal saber bé com s'ha de dur a terme; per això abans de veure el vídeo només al·ludiré a un proverbi àrab: "qui no comprèn una mirada tampoc no podrà comprendre una llarga explicació."




Addendum (6 d'abril): val la pena llegir també el post de la Montserrat Tudela en el seu blog i també l'article a l'Avui del mateix Ignasi Riera.