Va de wikis

S'està estenent com una taca de cafè l'ús de la wiki en el món de l'educació. N'hi ha de moltes menes, tal com podeu veure aquí, i fins i tot ja ha començat a prendre cos l'elaboració de l'anomenat wikilibro.

Ara mateix, entre les wikis que em semblen més destacables de tots els que recull Chironweb potser hi hagi el Diccionari de grec d'Ana Ovando.

Mireu sisplau aquesta presentació en slideshare amb un llistat de cinquanta possibilitats que ofereix l'entorn. Segur que hi ha algun punt que interessi per un motiu o altre.

50 usos de les wikis per una classe més col.laborativa i més interactiva

View more presentations from Rosamaria Felip Falcó.

Mapes de Patrimoni cultural

L'admirat Pere Izquierdo m'ha enviat un breu correu amb un dels enllaços més feliços que la Diputació de Barcelona mai hagi pogut inventar: un mapa de patrimoni cultural de debò en línia. Sí, de debò: hi ha els béns immobles (edificis, coves, elements arqueològics), mobles (col·leccions, etc.), de patrimoni documental (fons d'imatges, bibliogràfics), de patrimoni natural i, també, una altra cosa que lliga profundament amb la proposta de la Montserrat Tudela en el Fòrum Auriga de Lleida: el patrimoni immaterial (aquí es vol recollir des de la tradició oral, passant pel folklore i les festes... fins a un llarguíssim etcètera). En fi, veure les condicions de treball i les eines de què disposen em sembla que ens pot fer emmudir llarga estona.

Així doncs, a més de felicitar-lo m'apresso a comentar que caldrà tenir-lo com a referent inel·ludible des de tots els àmbits. Esperem que el projecte arribi a abastar tots els territoris catalans... i caldrà veure ara com s'enriqueix el mapa de jaciments clàssics de Chiron!

Sobre toponímia homèrica

Sóc seguidor d'un blog sobre literatura grega que té endegat fa un temps el professor José Torres, amb qui vaig coincidir en uns concursos d'accés a la universitat. També ell és un apassionat pel món homèric: n'ha traduït sàviament i amb gust exquisit els Himnes i té treballs molt ben documentats sobre la Tebaida. No endebades el seu blog és El festín de Homero.

El seu últim post m'ha impressionat emotivament perquè és, amb certesa, abellidor. Segons les deformacions de l'onomàstica, el seu poble natal, Túi, seria nogensmenys que una derivació d'un heroi que es va fer a famós a Troia, Diòmedes [sic], descendent de Tideu. Val la pena, crec, fer-hi una ullada i anar pensant en la tremenda agilitat amb què els pobles enriqueixen rumors i llegendes i, també, en els immensos mites que el romanticisme filològic haurà pogut arribar a de-construir. Però quan les fonts diuen que remunten al segle II aC, com s'atura tot això? (Per cert, em sembla que s'atribueix a Voltaire un adagi avisant-nos que en l'etimologia les consonants hi compten ben poc i les vocals gairebé no valen res.) I bé, entre les notícies de l'ómphalos o la peregrinació del fill de Tideu, potser haurem de fer un pensament el proper estiu i atansar-nos-hi.

(Després caldrà fer-ne un altre, perquè segur que la "toponímia mítica" ofereix noves possibilitats per a detallar llocs de pas de l'heroi. Més encara: si ho patrocinava una conselleria de turisme i unes agències de viatges, no en podrem dubtar!)

Perdre la vida entre la por i el desig

Són ja tres lectures, gairebé seguides, de l'opuscle de Sèneca, De brevitate vitae. (M'he suscrit a la col·lecció FBM d'Altaya i no me'n penedeixo pas.) En el capítol III reflexiona sobre el temps que perdem dedicant-lo a foteses i no reservant-lo a la filosofia i a la contemplació. Seria una manera de reivindicar les dues màximes d'Heraclit, Εδιζησάμην ἐμωυτόν i Τὸ γνώναι ἑαυτόν χαλεπώτατον. Potser Sèneca aspirava, sense declarar-ho obertament, al misticisme? I una altra: voleu dir que els pijtors anys de la vida no són els anys de reflexió i record serè de les experiències viscudes? No us sembla que la incertesa dels anys de vida que poden quedar poden ser un al·licient més que cap altra cosa? És simptomàtic que Sèneca critiqui aquells considerats genis entre els homes (omnia ingenia) per a fer-los uns retrets ben clars:

In vitam suam incedere alios sinunt, immo vero ipsi etiam possessores eius futuros inducunt ... adstricti sunt in continendo patrimonio, simul ad iacturam temporis ventum est, profusissimi in eo cuius unius honesta avaritia est.

(Deixen que altres s'introdueixin en llur vida fins al punt que ells mateixos hi posen els seus futurs propietaris! Són gasius a mantenir el seu patrimoni però, tot just arriba una ocasió per a perdre el temps, esdevenen generosíssims en l'unica cosa per la qual és honorable l'avarícia.)

La línia del seu pensament, al final d'aquest capítol III, el porta a repensar el carpe diem des d'una perspectiva estoica. La irreflexió és perniciosa perquè ens fa viure sense tenir present que cal superar tota afecció i tot temor: ambdues coses per igual. Altrament l'ànima de l'home quedaria empresonada perquè aspira a coses que difícilment podrà assolir. Realment, la vida és massa breu com per a confiar-la a vaguetats.

[4] ... Tamquam semper victuri vivitis, numquam vobis fragilitas vestra succurrit, non observatis quantum iam temporis iam transierit; velut ex pleno et abundanti perditis, cum interim fortasse ille ipse qui aloquoi vel homini vel rei donatur dies ultimus sit. omnia tamquam mortales timetis, omnia tamquam immortales concupiscitis. [5] audies plerosque dicentes: 'a quinquagesimo anno in otium secedam sexagesimus me annus ab officiis dimittet.' et quem tandem longioris vitae praedem accipis? quis ista sicut disponis ire patietur? non pudet te reliquias vitae tibi reservare et id solum tempus bonae menti destinare quod in nullam rem conferri possit? quam serum est tunc vivere incipere cum desinendum est! quae tam stulta mortalitatis oblivio in quinquagesimum et sexagesimum annum differre sana consilia et inde velle vitam inchoare quo pauci perduxerunt! 

(Viviu com si anéssiu a viure sempre, mai no us ve al cap la vostra caducitat, no us fixeu en la quantitat de temps que ja ha s'ha escolat. El malverseu com una cosa que fóra plena i abundosa quan és possible que aquell mateix dia que doneu a un hom o a un afer sigui el darrer. Temeu totes les coses com a mortals però les desitgeu com si fóssiu immortals. [5] Sentiràs que alguns diuen 'em retiraré per a descansar als cinquanta, als seixanta renunciaré als càrrecs'. Quina seguretat tens d'aquesta llarga vida? Qui permetrà que les coses aniran tal com disposes? No t'avergonyeix reservar-te les deixalles de la vida i destinar al conreu del teu esperit aquell temps que ja no pot ser útil per a res? Que no és massa tard començar a viure quan el viure ja s'acaba? Quina irreflexió tan desassenyada, la de la nostra condició de mortals, el voler ajornar als cinquanta o als seixanta anys els bons ensenyaments i voler començar la vida allí on ben pocs hi han arribat!)

Última. Sense anar-lo a cercar m'ha vingut a la mà un pensament del dr. Josep Alsina publicat a La Vanguardia el 30 de juliol de 1992, un triple motor davant la vida (poesia, amor i mort) i tres opcions davant la mort... valdrà la pena passejar-hi els ulls.

Money makes the world go around

Aquests són els problemes que, segons afirma Plató, provoquen la riquesa i la pobresa:

"...Hem trobat, doncs, segons que sembla, dues coses que els guardians han de vigilar de totes maneres perquè no els passin desapercebudes dins de la ciutat. Quines són aquestes coses?

La riquesa —vaig dir jo— i la pobresa, en tant que la primera provoca la mol·lície, ganduleria i revoltes, mentre que la segona afegeix a la revolta social l'esclavatge i el mal treball." (República, 421e-422a)

Però de vegades m'adono, per exemple tot repassant la lletra de la cançó que Liza Minelly i Joel Grey van interpretar en una immortal posada en escena a Cabaret, que si d'alguna manera volíem que les idees siguin guia de l'actuació dels homes, la realitat teatralitzada supera de llarg qualsevol previsió intel·lectual. L'únic consol és que en ambdós casos tenim al davant una obra d'art: en un cas la lucidesa sempre discutible, en l'altre, el gai moviment d'un ritme fogós i carnavalesc.

Grècia 2010

I.

Decidits, sense mirar enrere, buscant un nou món per descobrir —encara que no poques vegades era més un re-descobrir, un retrobar-se: antics i plens de contrastos, així ens hem reconegut. A estones em venia a la memòria la imatge d'un poema carnerià dedicat a Hebe, curullant als déus una àmfora de jovenesa que s'inclina, preparada per a la dansa.

II.

Protagonistes de la breu Odissea han estat  l'Albert, l'Anca, la Carla, la Cèlia, la Cristina, la Dolors, l'Edo, l'Èrika, la Gemma, el José Manuel, el Josep Lluís, el Kevin, la Laura, el Marc, el Marco Polo, la Maria Àngels, la Marina, les tres Martes (!), la Míriam, la Montse, la Mireia, la Núria. I quina alegria retrobar-nos amb l'Eusebi: gràcies per rebre'ns i ensenyar-nos els quadres de Miró a Mallorca i pels teus presents d'hospitalitat.

III.

Àpats, cansament, calor, vent, pluja... i l'ull que no es cansa d'abocar imatges, talment una màquina fotogràfica. El temps s'escolava gairebé sense mesura, enmig del bullici irracional dels cotxes i la solemnitat simbòlica o quasimajestàtica dels Εύζωνες.

IV.

L'Acròpolis de colors lluents, amb el seu Partenó i l'erectèon que sembla protegir l'olivera sagrada, divendres passat era gairebé deserta... tot allò era un contrast amb el sorollós Monastiraki i els inacabables museus. El desgavell popular i habitual, però, es fa fondre al nou Museu de l'Acròpolis: si ha estat fet a consciència! (Algú dirà que massa i tot). I de lluny estant, des de la platja vora la carretera serpentejant vàrem saludar —no va ser al capaltard però el sol brillava damunt la mar vinosa, inoblidable— Súnion amb un crit d'alegria. Mai no hi va haver un comiat, només era un arreveure.