dijous, 24 de desembre del 2009

Un fragment de l'Egloga in nativitate Christi, de Joan Baptista Anyés



En la biblioteca digital d'humanistes catalans que us recomano consultar vivament podreu trobar l'enllaç a un estudi molt complet sobre aquest humanista valencià. Ara només copio i tradueixo uns pocs versos de l'Ègloga (el poema té una extensió considerable, 213 versos) per a felicitar-vos el Nadal. Si la llegiu tota, veureu que els pastors (personatges doblats de poeta) volen portar regals no a llurs estimades, sinó a l'infant Jesús acabat de néixer. El passatge que copio (vs. 114-128) m'ha agradat especialment perquè té un bell eco del iam nova progenies caelo demittitur alto de la Bucòlica IV.

NOMENNUS
Eximite o pueri dubium caligine pectus.
Hic est venturum e caelo quem sepe canebam,
virgineo fudit quem Virgo puerpera nixu.
Hunc Cumaea olim cecinit vatesque vetusti
Hic est Emanuel ante omnia saecula natus,
unica progenies Magni praecelsa Tonantis
languentis saecli medicus medicina salusque
vitaque viventium caeli lux gloria divum.

ERACRITTUS
O me foelicem nimium bis terque beatum
si redit ad caulas ovis illa misella cruento
quam rapuit morsu infandus rapidusque lychaon.
PHYLELPES
Immo sidereis utinam sit Pastor ab oris.
Iste lupum valido sternat qui robore dirum,
densa heu qui latitans inter dumeta cruentus
quottidie nostras rapit abducitque capellas.

Nomenni
Companys, feu fora del cor qualsevol boirat de dubte. Aquest és el qui havia de venir del cel, a qui sovint dedicava el meu cant, el qui va deslliurar una mare verge en un part virginal. Fou promès per la dona de Cumes i els poetes antics. Aquest és l’Emmanuel, nascut abans de tots els segles, suprem fill unigènit del gran Déu tonant, metge d’aquest segle malaltís, medecina i salut; vida dels vivents, llum del cel i glòria dels déus.

Eracrit
Oh! Fóra immensament feliç i tres vegades benaurat si tornava al ramat aquella ovella, pobreta, la que arrabassà amb sanguinolenta dentegada l’inefable i arterós licaó.

Filelpes
Tant de bo aquest sigui el Pastor vingut de les ribes celestials per a derrotar amb la seva força el cruel llop, el sanguinari que s’amaga entre densos matolls i cada dia ens pren i s’enduu les nostres cabretes.]

dimecres, 16 de desembre del 2009

Una decisió indignant contra la revista «Auriga»

L'única revista publicada en català dedicada a la difusió del món clàssic entre les nostres escoles i instituts, la revista «Auriga», ha rebut notificació (per correu electrònic, fixeu-vos si ho fan bé) del Departament d'Educació de la Generalitat de Catalunya comunicant-los que a partir d'ara ja no assumirà les subscripcions dels centres docents catalans tal com venia fent des de fa més de deu anys. Afegim només que aquesta és l'única revista que ha estat donada de baixa per part del susdit Departament d'Educació (m'ho ha confirmat la seva directora, Montserrat Tudela).

Què vol dir tot això? Doncs vol dir una cosa molt clara: la revista «Auriga» passarà a la història i deixarà de formar part del nostre present. La revista deixa d'existir perquè amb unes poques subscripcions de particulars no n'hi ha prou per a tirar-la endavant. Diuen des de la Generalitat que la decisió ha estat per raons pressupostàries i de finançament (ull! Tenim el millor acord de finançament de la història, deia tot cofoi el President) però molt em temo que la garrotada és per altres raons, em sembla que bastant òbvies. Fer morir algú d'inanició és una manera molt cruel —també molt elegant, segons com es miri— i molt freqüent en els nostres dies: només cal tancar l'aixeta i esperar. El que passa al tercer món amb els aliments bàsics ara ens passarà a nosaltres, però amb els aliments bàsics de la nostra cultura.

Què fa o què diu el professorat de clàssiques de les terres catalanes davant d'aquesta situació? No-res, igual que amb les altres clatellades. La gent no ha mogut ni un dit. Patètic, oi? Ni tan sols subscriure's a la revista. Ep! Són 36 euros l'any... una despesa misèrrima que ara mateix ningú no està disposat a fer; ni de la pròpia butxaca ni dels pressupostos de les escoles, biblioteques o departaments dels IES. I és que cada dia que passa el desinterès, el tantsemenfotisme, la insolidaritat... la incultura, van en augment.

Acabo: quedi clar que els qui s'ho empassen alegrement, els qui no fan res (que és la immensíssima majoria del professorat) són còmplices d'una nova, premeditada, indignant, antieducativa, bàrbara decisió, gairebé d'un autogenocidi. Després, vés a buscar qui t'ha pegat.

dijous, 10 de desembre del 2009

Aprendre llengües clàssiques segons sant Agustí

Poques vegades s'ha atorgat el valor adequat a les Confessions de sant Agustí, una obra que, per la seva sinceritat i profunditat, és un referent inel·ludible. El text que proposo ara em sembla que manté una vigència força actual i cadascú, amb la seva experiència --com a docent o com a discent--, hi podrà assentir en part o del tot.

XV. 22. (...) Jo pecava, doncs, d’infant, quan posava més amor en aquelles foteses que en coses més útils, o, més ben dit, quan detestava aquestes i estimava aquelles altres. I, de debò “un i un fan dos, dos i dos fan quatre” era per mi una cançó enfadosa i, en canvi, considerava un dolcíssim espectacle de vanitat el cavall de fusta, ple d’homes armats, i l’incendi de Troia, i l'ombra de Creüsa mateixa.

XIV. 23. Per què, doncs, jo avorria la literatura grega, que també canta històries semblants? En efecte, Homer mateix és destre a teixir faules anàlogues i té una futilesa infinitament dolça i, malgrat tot, era amarg per al meu gust infantívol. M'imagino que també per als nois grecs deu ésser així Virgili, quan els forcen a aprendre'l com a mi Homer. Era, evidentment, la dificultat, sí, la dificultat d’aprendre a fons una llengua estrangera que brufava, com si diguéssim, de fel totes les dolçors gregues de les narracions fabuloses. I és que, d’aquell vocabulari, jo no en sabia brot i, amb cruels terrors i càstigs, m’esperonaven aferrisadament a aprendre’l.

Bé, feia poc que, d’infant, tampoc no coneixia cap mot llatí i, així i tot, parant-hi esment, els vaig aprendre sense cap temor, sense angúnia, fins i tot entre les manyagueries de les mainaderes, les folgues dels qui em somreien i els alegrois dels que jugaven amb mi. Els vaig aprendre, vull dir, sense feixucs càstigs que m’agullonessin, com fos que el meu esperit, per ell mateix, m'agullonava a exterioritzar els seus pensaments, cosa que no hauria pogut, si jo no hagués aprés una porció de paraules no pas dels qui m'ensenyaven, sinó dels qui conversaven davant meu, en les orelles dels quals també jo posava a llum tots els meus
sentiments. D’on es veu prou lúcidament que per a aprendre aquestes coses té major força la lliure curiositat que no pas una subjecció plena de temors.

Sant Agustí, Confessions, Llibre I (trad. Miquel Dolç)


San Agustí (Sandro Botticelli)

dilluns, 7 de desembre del 2009

Trets de modernitat a l'Odissea


És un passatge comentadíssim. Penèlope escolta un aede que canta les gestes de Troia i els retorns de diferents herois. El seu cor, adolorit per l'enyorament, no ho pot suportar i li fa aturar el cant. El seu fill Telèmac no comparteix l'actitud de la mare (primer signe de modernitat, l'inconformisme) i la repta (segon signe). Més encara: el dolor, la desgràcia, no és obra de Zeus (tercer signe). La moda del moment és la que marca el ritme i el gust per l'art (quart signe de modernitat). No em puc resistir de proposar-ne la lectura: Od. I, 345-355.
Τὴν δ' αὖ Τηλέμαχος πεπνυμένος ἀντίον ηὔδα·
"μῆτερ ἐμή, τί τ' ἄρα φθονέεις ἐρίηρον ἀοιδὸν
τέρπειν ὅππῃ οἱ νόος ὄρνυται; οὔ νύ τ' ἀοιδοὶ
αἴτιοι, ἀλλά ποθι Ζεὺς αἴτιος, ὅς τε δίδωσιν
ἀνδράσιν ἀλφηστῇσιν, ὅπως ἐθέλῃσιν, ἑκάστῳ.
τούτῳ δ' οὐ νέμεσις Δαναῶν κακὸν οἶτον ἀείδειν·
τὴν γὰρ ἀοιδὴν μᾶλλον ἐπικλείουσ' ἄνθρωποι,
ἥ τις ἀκουόντεσσι νεωτάτη ἀμφιπέληται.
σοί δ' ἐπιτολμάτω κραδίη καὶ θυμὸς ἀκούειν·
οὐ γὰρ Ὀδυσσεὺς οἶος ἀπώλεσε νόστιμον ἦμαρ
ἐν Τροίῃ, πολλοὶ δὲ καὶ ἄλλοι φῶτες ὄλοντο.

I mirant-la, Telèmac compostament va respondre:
—Mare, ¿per què refuses al digne cantor que ens delecti
de la manera que el seu esperit el mou? Els culpables
no són pas els cantors, és Zeus el culpable, que dóna
als terrenals fariners la sort, com ell vol a cada home.
No, no el blasfem de cantar-nos la trista ventura dels dànaus;
car la cançó que més de moment aplaudeixen els homes,
sempre és la més nova que els vola entorn de l’orella.
Doncs que s’animi el teu cor i el teu pensament a escoltar-la:
no ha estat l’únic Ulisses a perdre el dia en què es torna,
a Troia, no, que també molts d’altres herois l’hi perderen.

Trad. C. Riba