dilluns, 30 novembre de 2009

Comoditat i acomodar-se

Potser algun dia formaran part d'un recull d'Aurea dicta (però no com ho va dir Lucreci). Avui adjunto alguns pensaments que ens avisen d'aquesta manera d'afrontar certes coses.

Imagina que aquell que s'entristeix per qualsevol cosa s'assembla a un garrinet que, en ser sacrificat, crida i poteja. El mateix passa a l'home que es plany, sol i en silenci, en el seu llit. Tan sols a l'ésser racional li és concedida la facultat d'acomodar-se de bon grat als esdeveniments. En realitat aquesta conformitat és quelcom necessari. (Marc Aureli, Meditacions, X, 28)

* * *

Cor, cor meu, tempestejat per mals sense esmena,
redreça't! rebutja l'adversari, planta-li cara,
oferint el pit als aguaits de l'enemic, ben de prop,
amb fermesa: ni, vencedor, t'orgullis a la clara,
ni vençut t'amarguis, gemegant, a casa --
ans gaudeix dels goigs i cedeix als mals,
no massa: coneix quin amunt-i-avall té els homes.

(Arquíloc, fr. 128 W. Trad. J. Pòrtulas)

dissabte, 28 novembre de 2009

Temps i fets consumats

Eliminar la necessitat —i també el desig, i el goig i tot temor... però viure el temps que ens queda. Heus aquí la clau d'una vida feliç, aprenem-ne. «Creu-me, car Lucili... persuadeix-te que és tal com t'ho descric: hi ha hores que ens són arrabassades, d'altres que ens són sostretes, unes altres s'escorren elles soles. La pèrdua més vergonyosa és, però, la que prové de la negligència. I si bé t'hi fixes, la major part de la vida s'escola fent mal, una gran part no fent res, i tota la vida fent una altra cosa» (Ad Luc. I, 1).

Em semblava que, tret d'aquesta explicació consolatòria de Sèneca, poques respostes hi ha a la notícia (apareguda en forma de carta a El Periódico) que un sofert estudiant ha donat a conèixer: si hi havia pocs alumnes per al màster de professor en llengües clàssiques no hi ha alumnes, no hi ha màster. És a dir, «pocs» i «cap» ve a ser el mateix. En altres paraules: no hi ha criteris pedagògics quan s'imposa la llei del mercat. Són els verals de l'Educació (ui, en majúscula i tot!) emmirallada —diuen— en el model finès, que fa tot el contrari. Serà una manera d'evitar un previsible holocaust de professors de llengües clàssiques? De moment van guanyant temps, han fugit d'estudi i la primera promoció ha quedat decapitada. Comencem bé.

dimecres, 18 novembre de 2009

Quan fallen els genolls i el cor


Es tracta, no tingueu por, d’un vers formular. L’he trobat iniciant dos moments ben diferents. Són dues situacions contràries, de pena i d’alegria.

Primera. Som a meitat del llarg cant IV de l’Odissea i els pretendents s’assabenten, per fi, que Telèmac s’ha fet a la mar en requesta de notícies sobre el seu pare. Antínous, un dels capitostos
del grup,
ἀχνύμενος· μένεος δὲ μέγα φρένες ἀμφιμέλαιναι
πίμπλαντ᾽, ὄσσε δέ οἱ πυρὶ λαμπετόωντι ἐίκτην·
[tot marrit; i el seu cor negrejant era ple que vessava
de ràbia, i els seus ulls semblaven un foc que llumeja] Od. IV, 661-2
demana que li donin νῆα θοὴν καὶ εἴκοσ᾽ ἑταίρους (v. 669) ... ὡς ἂν ἐπισμυγερῶς ναυτίλλεται εἵνεκα πατρός (672).

Les intencions, doncs, no són gens falagueres. I en rebre la notíciaPenèlope per boca de Medont, un herald de palau, l’efecte és del tot impressionant:
ὣς φάτο, τῆς δ᾽ αὐτοῦ λύτο γούνατα καὶ φίλον ἦτορ,
δὴν δέ μιν ἀμφασίη ἐπέων λάβε· τὼ δέ οἱ ὄσσε
δακρυόφι πλῆσθεν, θαλερὴ δέ οἱ ἔσχετο φωνή.
[Tal digué; i a ella els genolls i el cor li falliren,
i una estona va estar sense parla, i els ulls se li ompliren
de llàgrimes, i la veu, d’un doll tan clar va estroncar-se.] Od. IV, 703-5
Segona. Som a la fi del poema. Ulisses ha pres venjança dels pretendents superbiosos i de les serventes infidels. Tots els perills han passat. Després de tant de temps, marit i muller es retroben. No hi ha motiu per a negar res a l’heroi. Amb tot, Penèlope parla de manera ben desimbolta i astuta:
δαιμόνι᾽, οὔτ᾽ ἄρ τι μεγαλίζομαι οὔτ᾽ ἀθερίζω
οὔτε λίην ἄγαμαι, μάλα δ᾽ εὖ οἶδ᾽ οἷος ἔησθα
ἐξ Ἰθάκης ἐπὶ νηὸς ἰὼν δολιχηρέτμοιο.
ἀλλ᾽ ἄγε οἱ στόρεσον πυκινὸν λέχος, Εὐρύκλεια,
ἐκτὸς ἐϋσταθέος θαλάμου, τόν ῥ᾽ αὐτὸς ἐποίει·
ἔνθα οἱ ἐκθεῖσαι πυκινὸν λέχος ἐμβάλετ᾽ εὐνήν,
κώεα καὶ χλαίνας καὶ ῥήγεα σιγαλόεντα."
ὣς ἄρ᾽ ἔφη πόσιος πειρωμένη·
[—Home estrany, no és pas que em faci valer ni et desdenyi
ni que massa m’admiri: prou bé recordo com eres
quan d’Ítaca vas partí’ en un vaixell de llarga remada.
Doncs obeeix i prepara-li un llit massís Euriclea,
dins la sòlida cambra: vull di’ el que en persona va fer-se;
allí poseu-li el seu llit massís i tireu-hi la colga,
tot ben parat, amb pells i abrigalls i tapissos brillosos.
Deia ella provant el seu marit.] Od. XXII, 174-181
Aquesta aparent ordre conté el signe que donarà pas a la veritat. Ningú més, tret d’ells dos, no sabia el secret de la cambra. El context és idoni al senhal inequívoc que identifica aquell home amb el seu legítim marit. Era el que ella esperava escoltar. I així passa:
ὣς φάτο, τῆς δ᾽ αὐτοῦ λύτο γούνατα καὶ φίλον ἦτορ,
σήματ᾽ ἀναγνούσῃ τά οἱ ἔμπεδα πέφραδ᾽ Ὀδυσσεύς·
δακρύσασα δ᾽ ἔπειτ᾽ ἰθὺς δράμεν, ἀμφὶ δὲ χεῖρας
δειρῇ βάλλ᾽ Ὀδυσῆϊ, κάρη δ᾽ ἔκυσε
[Tal digué; i a ella de genolls i cor li falliren,
reconeixent els senyals que donava, tan sòlids, Ulisses;
i, esclafint de plorar, corregué cap a ell i, tirant-li
tots dos braços al coll, va besar-li el cap.] Od. XXIII, 205-8.
Amb tot, la realitat del cinema oblida detalls. Gràcies, Santi, per recollir el moment!