dimarts, 20 octubre de 2009

El professor del pijama de ratlles

Sabeu qui és el professor del pijama de ratlles? No l'heu pas vist? Un amic seu —només sé que es deia Pàvel— practicava la medicina abans del 1939. Fins fa poc el professor del pijama de ratlles ensenyava grec. Ara fa de jardiner —que ja és dir molt. L'han abandonat els seus mestres a qui admirava, ningú no li fa costat. L'autonomia de centres, el vot egoista dels claustrals, els tripijocs de la matrícula estival a mans d'uns directius obsessos, la humiliant inspecció educativa, entre tots l'han convertit en un apèndix rar, del tot incòmode com per a desfer-se'n d'un dia per l'altre. Orientadors de nova fornada i tutors i pedagogs arribistes i «compañeros todos» fan la feina bruta amb les mans netes: l'han torpedinat de ple. De seguida s'enfonsarà —diuen entre ells. Del naufragi no n'ha de quedar res: les engrunes del Grec se les repartiran els altres col·legues. És així com el grec acaba fagocitat per altres matèries que tindran més de vuit alumnes, talment un rossinyol devorat per l'esparver. És així com s'imposa el canibalisme educatiu, una cruel faceta de la prèdica d'igualdat d'oportunitats o del respecte democràtic per les minories... allò que defensen amb repicadissa càustica davant el seu electorat els nostres governants de vida opulenta i de magrícia intel·lectual.

Just fa un mes començava les classes i tal com van dades no sap si mai més tornarà a ensenyar l'alfabet mare de tots els alfabets occidentals, ni si el farà servir a la pissarra copiant paràgrafs i frases per a traduir: si alguna cosa hi ha, serà per a un altre, a distància. No sap tampoc si algun dia abans no es jubili algun grup de joves a redós seu tornarà a sentir uns versos dels seus llavis, llegits a poc a poc i amb emoció, un fragment d'una elegia o de les Anacreòntiques, o una sentència del vell Menandre o del savi Plató, una breu faula... No sap tampoc si mai podrà explicar que el grec és la llengua més antiga de les llengües indoeuropees a uns joves encuriosits que l'escolten i el miren badant els ulls i d'alguna manera noten com, aquelles estones de classe, tenen al seu davant un professor que reviu la seva vocació d'hel·lenista i els obre un cofre riquíssim de perles i secrets gramaticals, de troballes poètiques, d'etimologies, de reflexions polítiques i morals, de meravelles artístiques, de tresors científics o mites fabulosos... com mai no n'havien vist d'altre. No, el professor de grec ja no ha d'ensenyar res de tot això.

És que els professors de grec han ensenyat molt malament. Pàvel, l'altre jardiner, també devia ser un mal metge, li espeta l'infant (minut 4:30). Un metge de mala raça? El professor de grec també ho deu ser perquè cap altra especialitat no ha rebut tants cops de guitza. A dreta llei els poden tractar com un drap brut i amb un menyspreu bàrbar. Si no teniu el llibre de John Boyle a mà, aquí deixo la part del film a què em referia:



No parlo pas de fets aïllats: el grec desapareix a marxes forçades del batxillerat, ja falta meys. Primer la Logse, ara la Loe i la Lec ens arriben guarnides amb cireres enverinades. I el llatí tampoc no acabarà bé —si mai s'ha cregut segur com el cèrvol borni. Un dels darrers exemples de prepotència perversa dels responsables de l'educació de Catalunya mostra com la situació no és gens diferent del que s'han d'empassar al País Valencià o Andalusia: la franja mediterrània agonitza. Podem demanar entrevistes i diàleg, recollir signatures, associar-nos o escriure en els blogs... però la realitat és que no parlem el mateix idioma. Qualsevol que vulgui progressar només cal que llenci pedres al nostre teulat titllant-nos d'inútils obertament o callant davant qualsevol iniquitat. En ple segle XXI el professor de grec ha perdut el suport que altres especialitats s'han apropiat. Li han canviat la identitat fins al punt de creure qualsevol il·lusió i, en casos cada dia més nombrosos, passa per un estúpid que no les veu venir o per un ingenu "immortal". Si salva la pell és perquè es torna apàtic, vincla l'esquena i calla. No ho dirà a ningú i ni tan sols respondrà enquestes o llegirà la correspondència: vegeta —perquè potser recorda la mostela i la llima. I de tot això en diuen «renovació i innovació educativa», «reajustaments estructurals», «plans estratègics de millora», «circumstàncies momentànies», «disposicions que vénen de més amunt», «projectes educatius adaptats», «dedicació versàtil», «gestió democràtica i participativa»... i un grapat de falòrnies més. Tot es fa a costa de les hores de docència del professor de grec, l'autòmat del pijama de ratlles, el de l'obtemperància resignada i muda. Així és la riuada, cada dia és més forta, i el mal inevitable: jo hi he passat, m'ho conec de primera mà.

divendres, 16 octubre de 2009

Un poema de Berta Serra sobre el mar grec



El bon temps sembla que a poc a poc arriba a la seva fi. L'estiu d'enguany quedarà en el record primer i després en l'oblit. Ahir per la tarda recordava que per Sant Jordi va venir a l'Institut una professora de literatura castellana, Berta Serra, a llegir-nos i comentar uns poemes sobre un viatge seu a Grècia recollits en el lllibre Frente al mar de Citerea. D'entre els seus poemes escollits m'ha agradat especialment aquest que us copio aquí mateix, que recrea sinuosament cada imatge desgranada del seu record (si sabíeu quins records!) i és posada en un nou context. Qui no el faria seu?


La bahía no duerme la siesta, te contempla

El mar es un silbido azul desde el balcón
y los ferris parten continuamente a Creta
donde serán devorados por insaciables minotauros
estratégicamente disfrazados de camareros, guías o anfitriones.
Los relojes se detienen a las tres de un mediodía eterno
y el sol desciende por escaleras blancas
cegando a los pulpos que se deslizan por maromas interminables.
En los cafés del puerto hay un aroma agrio de yogur
y el muelle se marea
del color de los caiques y chalupas.
El malecón proclama su bienvenida bilingüe
ante los ventanales del Hotel Costero
y la ermita se tatúa de viento y caracolas
mientras los viejos beben agua fresca en barandas azules
frente al mar de Citerea.
Y, cuando los veraneantes regresan de los restaurantes
al hotel con los labios pegajosos de resina
y el perro de la dueña dormita en el vestíbulo
y las olas salpican el paseo marítimo
y aprendemos el mundo con un amor reciente,
la bahía donde los pulpos se secan al sol
se sumerge en la risa de las gaviotas.

dilluns, 5 octubre de 2009

L'Odíssia de Livi Andronic

És obvi que Moïse Kisling, pintor de la primera escola de Ceret, no ho va preveure. «Ma si non è vero è ben trovato». Vaig llegir la seva frase enmig d'una conferència de Carles Riba sobre Arquíloc publicada en les Actes del Simposi Carles Riba 1984, editada per Jordi Cornudella. Fa així:

«Voldria que si aquesta pintura es cremava i només se'n trobés un trosset, un trosset del fons, es pogués dir que aquest centímetre quadrat valia per la resta.»

Clar que Enni, i després Virgili, eclipsaren el primer poema èpic de la literatura llatina, que fou una versió de l'Odissea. D'aquesta versió només en queden fragments. Vaig presentar una traducció, amb el text bilingüe, a la revista Auriga (núm. 46, 2007, pp. 10-13): per a la introducció i algunes notes crec que serà d'utilitat. A més a més incorpora també el text llatí. Però quant a la traducció, en haver-la rellegit i donada a llegir hi he afegit alguns canvis. Sobretot agraeixo a la Mònica Miró la seva atenta lectura i observacions. La numeració dels fragments és la clàssica de Willy Morel, revisada successivament per Büchner i Blänsdorf de la col·lecció teubneriana (Stuttgart i Leipzig, 1995).

Fragments de l'Odíssia

1
Parla'm, Musa, del baró astut.

2
Oh Pare nostre, fill de Saturn.

3
Filla meva, quina paraula ha fugit de la teva boca?

4
I tanmateix no t' he oblidat, fill de Laertes.

5
I va prendre la llança a la mà.

6
Un aiguamans de plata, una gerra d'or.

7
I tu has d'explicar-me tot això amb claredat

8
N'han vingut molts a festejar la meva mare.

9
Anant a Pilos o quedant te aquí mateix.

10
I allí també Pàtrocle, un prohom, el primer de tots.

11
Els uns van errívols; no poden tornar a Grècia.

12
Reina venerable, filla de Saturn.

13
A la llar de la nimfa Calipso, filla d'Atlant.

14
Potser si, abraçat als seus genolls, implorés la donzella

15
Seu ací i espera que em vegis arribar a casa conduint el meu carro.

16
I aleshores va manar de lligar els rems amb cordes.

17
Aleshores eixugà amb la capa el seu rostre ple de llàgrimes.

18
Perquè no hi ha res que destrueixi un home tant com ho fa el mar ferotge; fins i tot aquell, la vigoria del qual és gran, el destrossarien les onades salvatges.

19
(Va venir) Mercuri i, amb ell, el fill de Latona.

20
S'entortolligaven moltes vegades enmig d’un plec confús de nusos.

21
Perquè els va ensenyar la divina filla de Moneta.

22
Després d’haver-te escoltat, amb poques tinc alegria.

23
Quan arribi el dia que va predir la Parca.

24
Vam arribar de seguida al palau de Circe.

25
De seguida els transforma en homes, tal com ho foren abans.

26
Abstenint-nos per damunt de tot

27
Un vestit de porpra, fosc, ample

28
Se servia la carn i el vi amb què després feien libacions.

29
I des de llur dreta.

Fragments de lloc incert

30
Aleshores el cor d'Ulisses es va quedar glaçat d'espant.

31
I pensem en el menjar.

32
Doncs ja s'ha acomplert.

33
Era un lloc ple d’esbarzers.

Fragments dubtosos i falsos

34
Al mateix temps les serventes porten a les naus molta carn i els vins hi són carregats.

35
és un captaire

36
finalment

36a
insensat i malèfic estúpid!

37
Quin banquet és aquest, quina festa?

38
Quin déu subterrani o celeste mou aquests estralls, Ulisses?

39
Quan el Ciclop impiu va devorar els meus companys.

40
Però la llança, volant veloç, li traspassà el pit amb el seu ferro.


-o-o-o-