dijous, 27 d’agost del 2009

Borges reintepreta l'enigma de l'esfinx

Com ens recorden els llibres antics,
una tragèdia és la història d'algú que es trobava en gran prosperitat i alt estament,
però va caure en la desgràcia i va fer una fi miserable.
(Chaucer, Pròleg al conte del monjo. Trad. Victòria Gual, Quaderns Crema, pàgs. 381-2)


Fa uns dies em vaig entretenir amb l'enigma de l'esfinx. Avui reprodueixo un sonet de Jorge Luis Borges recollit a El otro, el mismo (1964) que ens adverteix que tots nosaltres també tenim part en qualsevol crim que emana de qualsevol ésser humà: és el nostre declivi i destí després de conèixer-nos.

EDIPO Y EL ENIGMA

Cuadrúpedo en la aurora, alto en el día
y con tres pies errando por en vano
ámbito de la tarde, así veía
la eterna esfinge a su inconstante hermano,

el hombre, y con la tarde un hombre vino
que descifró aterrado en el espejo
de la monstruosa imagen, el reflejo
de su declinación y su destino.

Somos Edipo y de un eterno modo
la larga y triple bestia somos, todo
lo que seremos y lo que hemos sido.

Nos aniquilaría ver la ingente
forma de nuestro ser; piadosamente
Dios nos depara sucesión y olvido.

dijous, 20 d’agost del 2009

Matisos de l’heroi èpic



Acabo amb aquest tercer post, recollint una idea que em sembla important i que també compara l’amiga Mònica Flores. Es tracta de la visió sensiblement variada de l’heroi que trobarem en diferents epopeies. La gamma d’herois es diversifica. Fixem-nos en aquest vers de Chanson de Roland:
“Rollant ést proz e Oliver es sage”
(Roland, v. 1093)
“iert i sis, li quens Rollant, ço crei,
e Oliver, li proz e li curteis”
(Roland, v. 575-576)
Recorem, també, les escenes on Oliveros urgeix a Roland a tocar l’olifant i les negatives d’aquest (v. 1053, 1062, 1073).

En el cas de la Iliada aquesta combinació de valor i saviesa pot ben bé atribuir-se als personatges d’Aquil·les i Odisseu. Aquil·les seria l’heroi de la força física inqüestionable en el camp de batalla, mentre que Odisseu prefereix accions més prudents que garanteixin la victòria. Aquesta combinació s’observa clarament en el següent passatge:
“Contestant-li, el molt enginyós Odisseu va dir: Encara que tu siguis valent, Aquil·leu, semblant als déus, no incitis així als fills dels aqueus a marxar cap a Ílion a lluitar contra els troians sense haver menjat abans, perquè la lluita no serà pas per poc temps (...) Mana, doncs, que els aqueus s’atipin de pa i de vi vora les ràpides naus, que d’això provenen la fúria i el valor.” (Ilíada, cant XIX, v. 155 ss. Trad. J. Alberich)
Per una altra banda, una qüestió molt important que anuncien totes dues obres és el canvi de registre que patirà la figura de l’heroi. Aquil·les i Roland són herois monolítics i ferotges, banderers d’un heroisme que prioritza, abans que res, el seu honor personal. Però en el cas de la Ilíada, enfront d’Aquil·les trobem la figura d’Hèctor amb el qual apareix un heroisme nou que anteposa el deure cívic, així com el personatge d’Odisseu que opta per solucionar els conflictes amb l’ingeni abans que la força. Es tracten d’uns herois més moderns i humans que, per dir-ho amb Carlos García Gual, ens commouen. Pel que fa a la Chanson de Roland, hi ha autors que consideren que el desastre pirenaic mostra la mort d’un ordre establert i evidencia que, per la seva mateixa naturalesa, l’ideal heroic porta inscrit el germen de la destrucció.

(1) C. GARCIA GUAL, “Patria y guerra en el mundo griego antiguo”, Revista de Historia Militar, 49 extra, 2005, pàgs. 11-32.
(2) R. RUIZ CAPELLAN & F. ARAMBARU RIERA, “Substratos míticos en el Cantar de Roldán“, Cuadernos de Investigación, 12-13, 1987, pàgs. 5-43.

dimecres, 19 d’agost del 2009

L'epopeia: poesia aristocràtica i individualista

Continuo amb el tema iniciat ahir. D'entre les consideracions que fa la Mònica Flores, voldria assenyalar que, mentre l'epopeia és un tipus de poesia en què el protagonista és un heroi-aristòcrata, quan neixi la poesia lírica, el protagonista del poema, el "jo", passa a ser totalment d'un rang inferior. Només Píndar continuarà perpetuant el poema dedicat a l'aristòcrata (ara vencedor en proves atlètiques):

Un altre aspecte que cal destacar de l’èpica és que retrata, fonamentalment, un món aristocràtic. Es tracta d’una perspectiva que enfoca sempre els duels singulars entre els nobles i deixa a l’ombra els xocs tumultuosos de les tropes. L’èpica privilegia els triomfs dels cabdills, ansiosos de glòria i obvia els moviments de les masses anònimes de soldats (1) . Això es pot comprovar en La Ilíada: el Cant XIII relata la batalla vora les naus i l’autor cita els noms dels fills de les principals famílies que hi participen. En primer lloc, anomena Hèctor, qui encapçala l’exèrcit troià: “Els troians carreguen en massa, i Hèctor era al davant ple d’embranzida, com una roca que es desprèn d’un penya-segat que un riu torrencial ha estimbat des del cim...” (Ilíada, Cant XIII, v. 136). O també:
“Els altres s’esbatussaven i s’aixecava un sorollam imparable. El Telamoni Teucre va ser el primer que va matar un home, el llancer Imbri, el fill de Mèntor, ric en cavalls. Residia a Pedeu abans que arribessin els fills dels aqueus. Tenia per esposa Medesicasta, una filla borda de Príam...” (Ilíada, Cant XIII, v. 169)
Així mateix, el cant XVI, per exemple, ens parla de les gestes de Pàtrocle i la seva mort, fet que conduirà al temible i tràgic enfrontament entre Aquil·les i Hèctor, descrit en el cant XXII.

En el cas de la Chanson de Roland aquesta insistència en mostrar únicament els xocs entre els nobles es mostra, clarament, per exemple, en l’episodi on són descrits els Dotze Pars sarraïns (versos 874 – 975) que s’enfrontaran als Dotze Pars (pares curiae) cristians. Un altre exemple d’aquest tipus es torna a trobar en els versos que descriuen la batalla que enfronta Carlemany amb Baligan on només se citen les accions dels reis i nobles dels dos bàndols:
“Li quens Rabels est chevaler hardiz.
Le cheval brochet des espreuns d’or fin,
si vait ferir Torleu, le rei persis”
(Roland,vs. 352-54)

“Reis Canabeus, lefrere a l’almiraill,
des esporuns ben brochot sun cheval.
Trait ad l’espese, le punt est de cristal,
si fiert Naimun en l’elme principal.”
(Roland, vs. 3429- 32)
Tot plegat ens mostra una concepció de l’honor de caire exclusiu i jeràrquic . Les societats retratades són unes societats de reis i nobles, però, precisament, en totes dues obres comença a insinuar-se la lluita entre monarquia i aristocràcia. En el cas de la Ilíada, Agamèmnon és anomenat diverses vegades “el mes regi” dels herois de Troia, tot i que no era el més heroi en les seves capacitats. La seva posició al capdavant de les tropes aquees no l’havia guanyada personalment, sinó que li ve donada pel seu poder ja que era el cap que podia aportar més naus. Per tant, la riquesa d’Agamèmnon es la que li confereix el poder. En el món de la Ilíada, una mesura del veritable mèrit d’un home era quant podia donar com a tresor, aspecte que es demostra quan Agamèmnon enumera els obsequis que li donarà a Aquil·les si aquest es reincorpora a la guerra. En aquest passatge, el més significatiu és que el rei micènic enumera amb gran cura els presents i l’ordre d’aquests no és casual ja que indica el seu grau d’importància:
“Davant de tots vosaltres anomenaré els obsequis distingits: set trípodes que no hagin estat mai al foc, deu talents d’or, vint calders resplendents com la flama, dotze robustos cavalls guanyadors en certàmens, els quals han aconseguit premis amb les seves potes (...) Li donaré set dones destres en labors impecables...” (Ilíada, Cant IX, v. 121-126)
Pel que fa a la figura que dibuixa la Chanson de Roland de Carlemany és la d’un rei ple d’èpica i magnificència:
“Desuz un pin, delez un eglenter
un faldestoed i unt, fait tut d’or mer:
la siet li reix ki dulce France tient.
Blanche ad la barbe e tut flurit le chef,
Gent ad le cors e le cuntenants fier:
s’est ki·l demandet, ne l’estoet enseigner.”
Roland, v. 114-119
Així mateix, en diferents versos s’expressa la riquesa i poder del rei:

“Le riche empereür” (Roland, v. 2199)
“Li reis poëstëifs” (v. 2133)
No obstant aquesta supremacia, Agamèmnon i Carlemany són qüestionats. Així ho demostren les paraules injurioses que Aquil·les adreça a Agamèmnon amb motiu de la seva discussió per Criseida i Briseida: “Borratxo, tu que tens els ulls de gos i cor de cérvol! (Ilíada, Cant I, v. 224)

De fet, posteriorment, Agamèmnon exposa clarament com l’actitud d’Aquil·les és un perill per al seu govern:
"Si ancià, tot això que has dit és assenyat, però aquest home vol dominar tothom, ser sobirà de tothom i donar ordres...” Ilíada, Cant I, v. 285
En el cas de la Chanson, malgrat la posició preponderant de Carlemany al llarg de tota la cançó, es comencen a observar indicis que anuncien la degeneració que patirà la figura del rei . Aquest fet es palesa quan aquest, després de sentir l’olifant, afirma que els seus homes estan lluitant i Ganelon, aleshores i per tal de guanyar temps, qüestiona el criteri del rei tractant-lo de nen:
Guenes respunt: “De bataille est nïent.
Ja estes veilz e fluriz e blancs,
par tels paroles vus resemblez enfant”
(Roland, v. 1770-72)
Un altre moment que mostra un rei que no pot prendre decisions de forma unilateral és quan aquest, amb motiu del consell dels pars que s’ha organitzat per jutjar Ganelon, aquests decideixen perdonar-lo, malgrat l’evident disgust del rei:
“A Charlemagne repairent si barun;
dient al rei: “Sire, nus vos prium
que clamez quite le cunte Guenelun.”
(Roland, v. 3807-9)

“Quan Carles veit que tuz li sunt faillid,
Mult l’enbrunchit e la chere e le vis,
al doel qui’il ad si se celimet caitifis.”
(Roland, v. 3815-17)

(1) GARCIA GUAL, C., Patria y guerra en el mundo griego antiguo, “Revista de Historia Militar”, 49 extra, 2005, pàgs. 11-32.

dimarts, 18 d’agost del 2009

Honor i noblesa a la Ilíada i a la Chanson de Roland

Rebo de la Mònica Flores, alumna d'Humanitats a la UOC i coordinadora del Fòrum Grècia, un treball exquisit amb comparacions sobre la Ilíada i a la Chanson de Roland del qual no se'n pot perdre ni una engruna. Reprodueixo aquí algunes idees i dades que recull sobre el kléos com a leit-motiv de l'epopeia:

La Chanson de Roland i la Ilíada són relats que centren la seva temàtica en els herois: són nobles que volen reivindicar el reconeixement públic del seu honor. De fet, és aquest un tret predominant en la cultura grega, la qual gira al voltant de conceptes com la competitivitat, l’excel·lència física i moral, el triomf, l’honor, l’estimació, el reconeixement i la lloança pública de la victòria. Es pot afirmar que si existeix un concepte que defineix la societat grega per sobre d’uns altres és el de l’agon, la competició. «L’ideal que s’estén a tots els ordres de la vida, és “ser el millor i distingir-se dels altres”. La recompensa no és tan sols el botí o el premi, sinó l’aristeia, l’excel·lència física i intel·lectual, i la glòria, el reconeixement públic, la fama que concedeix la immortalitat» (1).

De fet, aquest reconeixement públic de l’honor que representa el botí és la gènesi que donarà lloc al tràgic desenllaç que narra la Ilíada: Aquil·les, el millor guerrer dels aqueus, i Agamèmnon, rei de Micenes i cap suprem de tots els aqueus, s’enfronten per la pèrdua dels seus símbols d’honor, les noies Briseida i Criseida, respectivament, les quals són part del botí d’unes operacions de pillatge. Per a Aquil·les resulta insofrible que Briseida quedi en poder d’Agamèmnon i aquest fet provoca el seu enuig:
“Però això ni t’importa ni te’n preocupes. I ara m’amenaces que tu mateix m’arrabassaràs la recompensa per la qual em vaig escarrassar i que els fills dels aqueus em van atorgar. Per cert, jo mai no he obtingut una retribució semblant a la teva, cada vegada que els aqueus han saquejat una ciutat ben poblada dels troians. Ara bé, la part més compromesa de la guerra va a càrrec dels meus braços (...) Ara me’n vaig a Ftia, perquè és molt millor retornar a casa amb les naus encorbades. Mentre aquí sóc deshonrat, no penso pas amuntegar-te fortuna i riquesa” Ilíada, cant I, vs. 150 - 171 (trad. J. Alberich)

Pel que fa a la societat medieval que es desenvolupà segles després, la supèrbia i l’orgull són els dos ressorts que mouen la noblesa. De fet, J. Huizinga (2) considera que l’ideal aristocràtic medieval s’ajusta a la definició que Burkhardt donà del sentiment renaixentista de l’honor: “Este sentimiento de honor es compatible con un egoismo y grandes vicios y es capaz de enormes errores; pero también puede adherirse a él todo lo que haya quedado de noble en una personalidad, y sacar de esta fuente nuevas fuerzas”. En aquest sentit, la Chanson de Roland està plena de crides al manteniment del bon nom i de l’orgull per mantenir l’honor intacte (3):
“Or guart chascuns que granz colps i empleit
que malvaisecançun de nus chantet ne seit.”
Roland, vs. 1013 – 14

“Melz voeill murir que huntage me venget.”
Roland, v. 1091
Així mateix, la defensa d’aquest honor condueix Aquil·les i Roland a cometre greus errors que perjudiquen els seus: Aquil·les es retira de la batalla, fet que comportarà que els aqueus perdin davant dels troians, fins que un cop assabentat de la mort de Pàtrocle, Aquil·les decideix tornar a la lluita. Pel que fa Roland, la seva negativa a tocar l’olifant provocarà el gran desastre de Roncesvalles, on els francs seran massacrats pels sarraïns.

(1) Tarrats Bou, F.; Sada Castillo, P.; Ramón Sariñena, E. (Coords.) Reflexos d’Apol·lo. Esport i arqueologia a la Mediterrània Antiga. Guia de l’exposició, Tarragona, Museu Nacional Arqeuològic de Tarragona, 2006, pàg. 8.

(2) Huizinga, J., El otoño de la Edad Media, Madrid, Ed. Alianza Editorial, 2004, pàg. 90.

(3) Wistar Comfort, W. "The carácter types in the old french chanson de geste", Modern Language Association of America, vol. XXI/2, 1906, pàgs. 279–434.

Facies: metamorfosi del rostre

Que el rostre és mirall de l'ànima no és un adagi modern sinó ben antic. Podeu comprovar com la visió del conjunt esdevé impactant i passa, finalment, a una cara amable, de cariàtide.



dissabte, 15 d’agost del 2009

Catarsi en la poesia arcaica

A l'amic Joan Baptista Llinares.

Té una força recurrent, en Nietzsche, la idea de l'home desvalgut i sense mitjans que necessita un alliberament catàrtic. Llegim aquesta sentència seva:

"Un riu ple de fang és l'home; és necessari ser un mar per a poder acollir un riu així sense esdevenir impur." [cf. "Pròleg" a Així parlà Zaratustra, 3. Vegeu la tradució de M. Carbonell, Barcelona, Ed. 62, 1983, p. 24.]

L'epinici III de Baquílides té una γνώμη que invoca també del cosmos i la seva capacitat de purificació. Vegeu-ne els vv. 85-7: ... βαθὺς μέν / αἱθὴρ ἀμίαντος· ὕδωρ δὲ πόντου / οὐ σάπεται. "L’éter pregon és insollable, l’ona del mar, incorruptible", diu la traducció de M. Balasch.


dissabte, 8 d’agost del 2009

Aristòtil i Alexandre al nimfeu de Mieza

Imatges realment impressionants que el blog ΗΛΙΟΔΡΟΜΙΟN ha recollit del bosc sagrat de les Nimfes de Mieza a Macedònia. En aquest paisatge tan idíl·lic mestre i deixeble conversaven, l'un ensenyava l'altre... Qui no ho voldria visitar i recórrer amb l'ànima encesa? Qui no enveja els dies d'aquell jove, cridat a dir-se gran per a la història, al costat del seu mestre? I no enyoraria el mestre el temps que va passar al costat del seu alumne?

Som a meitat de vacances i ahir vaig rebre un correu d'un alumne de grec que ha acabat 2n de batxillerat: «Doncs mira, ara estava acabant d'arxivar tots els apunts de llatí i grec i no he pogut evitar enviar-te un email per agrair-te totes les coses que has fet per nosaltres, el que ens has ajudat...» Sí, em va costar acabar de llegir l'email i, havent-lo tornat a llegir, em vaig reafirmar en la convicció que una actitud humana autènticament viscuda té un efecte més gran i fa pensar molt més que cap altra cosa.




Com a lloc d'estudi i de sojorn els assignà (Filip) el nimfeu de vora Mieza, on encara avui ensenyen els pedrissos d'Aristòtil per a seure i els calladissos d'arbres per a passejars-se a l'ombra. Sembla que Alexandre no solament va rebre d'ell la doctrina moral i política, sinó que participà així mateix en aquells ensenyaments secrets i més profunds que els filòsofs anomenaven pròpiament acroamàtics i epòptics i que no comunicaven al vulgar. (Plutarc, Alexandre, cap. VII, 5-6)

Σχολὴν μὲν οὖν αὐτοῖς καὶ διατριβὴν τὸ περὶ Μίεζαν Νυμφαῖον ἀπέδειξεν, ὅπου μέχρι νῦν Ἀριστοτέλους ἕδρας τε λιθίνας καὶ ὑποσκίους περιπάτους δεικνύουσιν.
Ἔοικε δ Ἀλέξανδρος οὐ μόνον τὸν ἠθικὸν καὶ πολιτικὸν παραλαβεῖν λόγον, ἀλλὰ καὶ τῶν ἀποῤῥήτων καὶ βαθυτέρων διδασκαλιῶν, ἃς οἱ ἄνδρες ἰδίως ἀκροατικὰς καὶ ἐποπτικὰς προσαγορεύοντες οὐκ ἐξέφερον εἰς πολλούς, μετασχεῖν.

dimecres, 5 d’agost del 2009

Èdip davant l’esfinx


A petició de la professora Marta Gallart tradueixo el famós enigma de l’esfinx. Són cinc hexàmetres que es troben recollits en dos manuscrits notables que transmeten les tragèdies de Sòfocles (un parisí del s. XIII i un altre, conservat a la bibl. laurenciana de Florència datat al segle XI, més coneguts per les sigles A i L respectivament); l'enigma també es troba en uns escolis de les Fenícies d’Eurípides i, finalment, Ateneu el posa en boca d’Asclepíades, un deixeble d'Isòcrates, al Banquet dels sofistes (X, 456 b). En edicions a l’ús de les peces sofòclies (p. ex. la de A.C. Pearson, que és la que vaig comprar durant els estudis de la carrera) sol precedir la magna tragèdia del dramaturg atenès.

Tὸ τῆς Σφιγγὸς αἴνιγμα

ἔστι δίπουν ἐπὶ γῆς καὶ τετράπον, οὗ μία φωνή,
καὶ τρίπον· ἀλλάσσει δὲ φυὴν μόνον ὅσσ' ἐπὶ γαῖαν
ἑρπετὰ κινεῖται ἀνά τ' αἰθέρα καὶ κατὰ πόντον.
ἀλλ' ὁπόταν πλείστοισιν ἐρειδόμενον ποσὶ βαίνῃ,
ἔνθα τάχος γυίοισιν ἀφαυρότατον πέλει αὐτοῦ.

2. φύσιν et βοὴν v. l. // 3. γίνεται L // 4. πλεόνεσσιν schol. Eur. fortasse rectius videas // 5 μένος pro τάχος schol. Eur.

Té dos peus damunt la terra, quatre peus, una sola veu, tres peus. És l'únic que canvia la seva natura de tots els qui petgen la terra, el cel i el mar. Ara, quan es repenja en més peus per caminar, aleshores l’embranzida dels seus genolls esdevé més feble.

Jean-Auguste-Dominique Ingres, Èdip i l'Esfinx (1808)

diumenge, 2 d’agost del 2009

Material docent

Presento breument tres enllaços que em semblen recomanables per a l'estudi del món grec i del món antic en general.

1. El blog El festín de Homero, del professor José Torres Guerra. Temari de literatura grega per a nivell universitari. Estructurat de manera tradicional, conté bibliografia i explicacions ben adequades a la problemàtica tractada en cada capítol: cinquanta plats (capítols), tot un banquet!

2. Teoria i història literàries gregues, del professor Jordi Redondo. Edició en línia preparada per la Universitat de València a fi de posar a l'abast aquest material docent. El llibre es completa amb una Antologia de textos. Del tot recomanable perquè, al llarg dels seus nou temes, completa la visió tradicional de la literatura grega des d'un enfocament original: L'herència indoeuropea, els gèneres literaris, la periodologia de la literatura grega, factors socials, geografia literària, literatura i pensament, creació i imitació, la transmissió i recepció del corpus de literatura grega.

3. Manual bàsic d'història antiga d'Espanya. Recomanat expressament per l'amic Jordi Redondo: «obra absolutament profitosa, equilibrada, nada de l'experiència docent, i elaborada per un especialista que és alhora un gran mestre. Estic segur que tu mateix agrairàs poder disposar d'una obra així, i de franc».