dijous, 21 maig de 2009

Ciència i món clàssic: un repte

Hi he pensat sovint. És el nostre punt feble: què sabem els professors de clàssiques, per exemple de Manili, o dels Catasterismes d'Eratòstenes, o de la medicina (ja sigui Hipòcrates, Galè, Cels... o Arnau de Vilanova)? Em sembla que la gran majoria no podríem pas presumir i crec que és una pena perquè el domini d'aquest àmbit fóra molt necessari i útil —per exemple davant l'actitud de detractors pedagogicocientífics de la cultura clàssica. Valdria la pena prendre's més en sèrio posar a l'abast la didàctica de la ciència en el món clàssic. Hi sortiríem guanyant de debò.

Aquí proposaré només dos apunts. El primer és sobre un web que no ha rebut l'atenció merescuda per les perspectives que enceta. Es tracta d'un treball molt meritori de Joan Bellès, injustament oblidat. El seu apropament als clàssics es fa a partir de tot un món de referents que descobreixen les diferents matèries de l'ensenyament secundari: les ciències naturals, les ciències socials, la tecnologia, l'educació física, la religió... fins i tot la psicopedagogia (que ja és, oi?). Val la pena, doncs, visitar
Apropament als clàssics a la XTEC.

En segon lloc cal rellegir els textos més a poc a poc i posar de manifest com ens informen sobre les diferents formes de vida, de la tècnica, de la mentalitat, etc. I posar de manifest també que la poesia pot ser portadora de una gran quantitat d'ensenyaments, tant tècnics com estètics. Dubto que avui per avui un poeta
—per molt renom que tingui— sigui capaç de compondre versos com aquests de l'Odissea (II, 413-429):
Tal havent dit, menà; i els companys seguiren tot d’una.
I tota cosa portant a bord de la nau ben bancada,
ho estibaren als llocs que el fill d’Ulisses els deia.
I Telèmac llavors s’embarcà, precedint-lo Atenea,
que va anar-se’n a seure al castell de popa, i prop d’ella

seia Telèmac. I els homes desferen llavors les amarres
i, embarcant-se a llur torn, es van asseure als escàlems.
I els envià una brisa la d’ulls lluents, Atenea,
un ponent seguidet, que sonava per l’ona vinosa.
I Telèmac, la colla apressant, va manar que posessin
mans a l’aparell; i tots a la pressa obeïren.
I arborant el pal d’avet, el plantaren a dintre
l’encaix de la paramola, lligat amb les burdes proeres,

i hissaren la vela blanca amb les drisses de cuir ben retortes.
I el vent inflà la vela pel mig, i l’ona purpúria
brogia fort a l’entorn del gaó de la nau que lliscava;
la qual corria per l’ona devers la fi de la ruta.

οἱ δ' ἄρα πάντα φέροντες ἐϋσσέλμῳ ἐνὶ νηῒ
κάτθεσαν, ὡς ἐκέλευσεν ᾿Οδυσσῆος φίλος υἱός.
ἂν δ' ἄρα Τηλέμαχος νηὸς βαῖν', ἦρχε δ' ᾿Αθήνη,

νηῒ δ' ἐνὶ πρυμνῇ κατ' ἄρ' ἕζετο· ἄγχι δ' ἄρ' αὐτῆς
ἕζετο Τηλέμαχος. τοὶ δὲ πρυμνήσι' ἔλυσαν,
ἂν δὲ καὶ αὐτοὶ βάντες ἐπὶ κλη{σι καθῖζον.
τοῖσιν δ' ἴκμενον οὖρον ἵει γλαυκῶπις ᾿Αθήνη,
ἀκραῆ ζέφυρον, κελάδοντ' ἐπὶ οἴνοπα πόντον.
Τηλέμαχος δ' ἑτάροισιν ἐποτρύνων ἐκέλευσεν
ὅπλων ἅπτεσθαι· τοὶ δ' ὀτρύνοντος ἄκουσαν.

ἱστὸν δ' εἰλάτινον κοίλης ἔντοσθε μεσόδμης
στῆσαν ἀείραντες, κατὰ δὲ προτόνοισιν ἔδησαν,
ἕλκον δ' ἱστία λευκὰ ἐϋστρέπτοισι βοεῦσιν.
ἔμπρησεν δ' ἄνεμος μέσον ἱστίον, ἀμφὶ δὲ κῦμα
στείρῃ πορφύρεον μεγάλ' ἴαχε νηὸς ἰούσης·

[ἡ δ' ἔθεεν κατὰ κῦμα διαπρήσσουσα κέλευθον.]

Retrobament d'Ulisses i el seu fill Telèmac
(Henri-Lucien Doucet, 1856-1895)


divendres, 15 maig de 2009

Tarraco Scipionum opus


Amb una mica de retard --aviat farà un mes!-- escric aquest post després de la visita a Tarragona el passat 21 d'abril, en ocasió del Festival de Teatre grecollatí. Va ser una jornada molt agradable i completa, tots en vam quedar molt contents, sí. Del Psèudolus de Plaute que van representar el grup de la Universitat d'Alacant només en tenim, tots, paraules d'enhorabona i bons auguris: va ser una performance autènticament reeixida, del tot plautina, diríem.

Sobre Tàrraco aquests són dos enllaços a uns documents que tinc a www.classicat.net:
· Un resum dels principals monuments extret del Diari de Tarragona i
· el plànol que forma part de la Tabula Imperii Romani (Full K/J-31).
Per a contextualitzar l'origen de l'Scipionum opus (segons expressió famosa de Plini) us copio aquest paràgraf extret de la Historia de la Hispania romana d'Antonio Tovar i J.M. Blázquez:
Els romans van comprendre que era urgent prendre als cartaginesos el suport que tenien a Hispània i aquell mateix any van decidir destinar a aquesta empresa al cònsol P. Corneli Escipció amb una esquadra de 60 naus. Quan va decidir enfrontar-se amb Anníbal a Itàlia, que ja havia travessat els Alps, va ordenar al seu germá Gneu que abandonés les ja inútils posicions que l’esquadra ocupava a les roques de Roine i amb dues legions anés cap a Empúries (agost del 218 aC); Gneu va desembarcar a la costa catalana i va començar les hostilitats cap als cartaginesos, fins i tot a l’interior, i a Kissa (la futura Tàrraco). En el primer enfrontament va aconseguir una victòria considerable, amb un botí important. Part dels territoris al nord de l’Ebre, on els cartaginesos no havien fet arrels, van ser incorporats a l’aliança romana [...]. Gneu Escipció va establir els seus quarters d’hivern a Tarragona i així va començar la història d’aquesta història com a capital romana.

dissabte, 9 maig de 2009

Igualtat o igualitarisme: una utopia de Licurg?


[3] Ὕβριν καὶ φθόνον καὶ κακουργίαν καὶ τρυφὴν καὶ τὰ τούτων ἔτι πρεσβύτερα καὶ μείζω νοσήματα πολιτείας, πλοῦτον καὶ πενίαν, ἐξελαύνων, συνέπεισε τὴν χώραν ἅπασαν εἰς μέσον θέντας, ἐξ ἀρχῆς ἀναδάσασθαι καὶ ζῆν μετ' ἀλλήλων ἅπαντας ὁμαλεῖς καὶ ἰσοκλήρους τοῖς βίοις γενομένους, τὸ δὲ πρωτεῖον ἀρετῇ μετιόντας, [4] ὡς ἄλλης ἑτέρῳ πρὸς ἔτερον οὐκ οὔσης διαφορᾶς οὐδ' ἀνισότητος, πλὴν ὅσην αἰσχρῶν ψόγος ὁρίζει καὶ καλῶν ἔπαινος.

Decidit a bandejar la insolència, l’enveja, el crim, el luxe i aquestes malalties encara més antigues i greus d’un Estat, la riquesa i la pobresa, [Licurg] persuadí als espartans de posar en comú tota la terra, redistribuir-la de cap i de nou i viure entre tots ells en uniformitat i igualtat de mitjans, cercant la preeminència del mèrit, convençuts que no hi ha altra diferència ni desigualtat entre home i home que la determinada pel blasme de les accions vils i la lloança de les belles.

(Plutarc, Vides Paral·leles. Licurg, 8, 3-4. Trad. Carles Riba)

Nota: és obvi que el text es comenta per si sol però valdria la pena estudiar de quins recursos es van valer a la FBM, sobretot els primers temps, per a traduir termes abstractes i comprometedors. Fixeu-vos en el mot ἀρετή del fragment.

dilluns, 4 maig de 2009

Arran d'una bona notícia

Ja sabem que un flor --o dues-- no fa primavera. Però és motiu d'alegria esperançadora que avui hagin atorgat els premis edublogs 2009 a dos blogs clàssics de casa nostra: Clàssics a la romana i El fil de les clàssiques. El primer amb una baldufa d'or com a blog de batxillerat, el segon amb una baldufa de plata com a blog de professors. Com que veig que altres professors com Fernando Lillo hi han dedicat un post, m'ha semblat també que l'ocasió bé valia la pena.

Rerum laetitia moratur adhuc (Sen. De brevitate vitae I, 4, 3: "l'alegria de la realitat encara s'ajorna"). Certament el treball immens del professorat de clàssiques que és darrere el PC hores i hores, explorant les possibilitats de la xarxa, cercant informació o posant-la a l'abast de l'alumnat i aprofitant-ne qualsevol recurs didàctic mereix molt més que un premi: diria que marquen un camí a seguir, il·lusionat i exigent, un exemple que els responsables del sistema educatiu haurien de tenir en compte seriosament. I no només per a habilitar les fonts Unicode per al grec a la XTEC --una rifada que ja denota per on volen que anem-- sinó per a rectificar les seves intencions, l'embut estret per on ens volen encabir.

No són pocs els centres on el grec de batxillerat és a punt de desaparèixer, en molts altres ja ha desaparegut del tot. L'ocasió dóna possibilitat a la valentia per a clamar una vegada més: som vius, els de clàssiques no som una cosa encarcarada o inútil, donem la talla i amb una qualitat reconeguda, què més hem de fer? Haver de demostrar cada dia qui ets i què vals davant d'obsessos buròcrates incultes amarats de pseudopedagogia és la cosa més tristíssima del món. Per això afirmo que mentre la Generalitat de Catalunya no procuri les dotacions de professorat necessàries (com a mínim un professor i mig, com a mínim un departament de clàssiques a cada IES) per a que les matèries de clàssiques s'imparteixin amb totes llurs possibilitats en tots els centres de Catalunya, l'ofegament salvatge i l'anècdota cada dia més insulsa tornaran a ser la tònica general en les nostres disciplines; una gran pena, per no dir una gran estafa o una gran barbàrie.

Llibres no?

Sembla que la idea d'instaurar el 23 d'abril com a dia del no-llibre-de-text ha agafat més volada que no semblava: ara proposen generalitzar-ho de valent, segons llegim en aquest paper de l'Avui. Fins i tot el mateix president Zapatero comença d'omplir-se la boca amb missatges lloant el llibre digital: Zapatero se lanza a la digitalización del sistema educativo. Ultima un pacto con operadores, fabricantes de procesadores y editores (El País, 30 d'abril). Tot i la inconcreció de la notícia he intentat fixar-me en la tríade (el pacte, vull dir) operadora telefònica-fabricants de PC-editorials: sembla que el negoci ara serà a tres bandes. Però difícilment puc creure'm que un negoci a tres bandes acabi convertint-se en bandera de l'Escola 2.0 perquè cap dels components de la tríade no ha tingut mai vocació filantròpica (el que no són pessetes són punyetes, diu el refrany). Per això, em sembla que val la pena reproduir part d'un post del blog del professor Jordi Adell que fa alguns comentaris prou dignes de ser considerats:

«Creo que Zapatero se equivoca y se equivoca gravemente en varios temas:

  1. Apuesta por el software propietario, pasando por encima de los proyectos de software libre de una serie de comunidades autónomas que llevan trabajando en ello hace años, lo que prolongará la dependencia tecnológica y económica de empresas extranjeras la pobre formación de los estudiantes. ¿Es dinero tirado a la basura? Sobre software libre y educación ya he escrito en otra parte.
  2. Apuesta por sector editorial y por los libros de texto, una pedagogía del pasado y una industria con un modelo de negocio basado en tecnologías del siglo XVI.
  3. Apuesta por las operadoras de telefonía, esas empresas innovadoras y benéficas que nos ofrecen el peor ADSL de Europa a los precios más altos.
  4. No tiene en cuenta a los docentes con experiencia en el uso real de las nuevas tecnologías, ignora sus necesidades reales y todo el trabajo desarrollado hasta la fecha.
  5. No tiene en cuenta los derechos básicos de los ciudadanos a una educación de calidad y gratuita durante el periodo obligatorio y las posibilidades de desarrollo de un país con libre acceso al conocimiento y la cultura. La cultura, para Zapatero, es otro sector económico más, no un derecho.
  6. No tiene en cuenta las lecciones que la digitalización de contenidos ha “brindado” a otras industrias, como la musical. ¿Creen las editorales que se puede volver a meter la pasta de dientes en el tubo?
  7. No tiene en cuenta que la contrarevolución en los planes de estudios universitarios de las futuras titulaciones de grado de Magisterio y el Máster en Educación Secundaria universitarios han eliminado prácticamente todo contenido sobre nuevas tecnologías y educación y las futuras generaciones de maestros y profesores de ESO serán analfabetos tecnológicos. Bueno, sabrán cómo crease un perfil en Facebook, aunque eso lo habrán aprendido fuera de las aulas.
  8. Lo de la escuela 2.0 de la ministra Cabrera debe ser el canal de YouTube del ministerio, que tiene como 25 clips de video (incluyendo sus intervenciones en el parlamento). Si quiere la ministra Cabrera le recomendaré algunos docentes que pueden explicarle de qué va eso de la “2.0″. Pero, ¡caramba! ¡Si ya no es ministra!
  9. En el marco de este plan, ¿en qué queda el proyecto Agrega? Se han gastado millones y millones en desarrollar una plataforma libre y en crear contenidos educativos estandarizados y ajustados al currículum. Alto. Ahora que me acuerdo. El concurso del software lo ganó una unión temporal de empresas formada por una empresa tecnológica (Indra) y una editorial (Satillana) , ¿no es cierto? Aquí está la lista de empresas adjudicatarias del proyecto Agrega:
  • Desarrollo e implantación de la Plataforma y adecuación de objetos digitales preexistentes a la misma, adjudicado a la unión temporal de empresas (UTE) Santillana Educación/Indra Sistemas por 4,8 millones de euros.
  • Puesta a disposición de nuevos objetos digitales de Educación Infantil y Primaria que serán gestionados a través de la Plataforma, adjudicado a la UTE T-Systems/Eduinter/Fund. Sta. Mª. por 1.3 millones de euros.
  • Puesta a disposición de nuevos objetos digitales para materias transversales, necesidades educativas especiales e idiomas que serán gestionados a través de la Plataforma, adjundicado a Eptron, S.A. 1.3 millones de euros.

En resumen, el plan Zapatero está cuidadosamente diseñado para que nada cambie: los beneficios de la industria editorial (más de 800 millones de euros el año 2007 en España, más las exportaciones) que se reparten entres tres o cuatro editoriales (una de ellas del grupo de El País, como todo el mundo sabe), las ventas de ordenadores y microprocesadores, el monopolio del software de Microsoft, las prácticas de aula de los docentes más rancios, los aprendizajes de los estudiantes (¿qué más da hacer un examen de lo que pone en el libro que de lo que pone en el ordenador?), el rascado anual de bolsillos de los padres (seguramente las editoriales bajarán costes, pero, ¿lo repercutirán en sus precios?), la calidad de los materiales (creo que no me equivoco ni un ápice al afirmar que los libros digitales serán idénticos a los analógicos, no sea que nos desconcierten a profesores y alumnos).

Aunque, quizá yo sea un iluso y el plan de Zapatero sea un todo éxito. Ahora que lo pienso mejor, creo que sí que lo será. En realidad no tiene nada que ver con la educación. Zapatero no apuesta por los docentes, los alumnos o los ciudadanos, apuesta por el negocio. Es un plan para mantener y/o aumentar los beneficios de varios sectores de la industria y el comercio (norteamericanos y españoles, naturalmente), a mi modo de ver ignorando lo más básico acerca de las nuevas tecnologías y la pedagogía, no es un plan para cambiar nada de lo que ocurre dentro de las aulas (¿dónde está la formación del profesorado, por ejemplo?). Los docentes no pintamos nada en esta historia.

Si la “escuela 2.0″ es hacerles comprar a los padres ordenadores portátiles para sus hijos a 10 € al mes (con Windows Vista), poner en todos los centros una wifi como las que ahora hay en algunos, escanear los libros y mantenerlos en un servidor de la editorial a trocitos para que nadie se los baje y los distribuya gratis por la red y poner una pizarra digital para proyectar el PowerPoint que le da la editorial al profesor sobre el tema 8… conmigo que no cuenten. Tendremos ladrillo, sol y paella para años.»



Addendum: he trobat una altra pàgina que abunda sobre el tema. Quedi clar que no són professors contra les TIC.

diumenge, 3 maig de 2009

Malgrat tot superació

És cert: tenim els governants en contra. I els periodistes del règim també burxen (serà pel plat de llenties que es mengen). Els exemples arribarien ad infinitum: ho fan --no un sol cop-- sinó contínuament i escandalosa, sense escrúpols, acrítics amb la veritat, tendenciosos, amb una ironia repugnant. No cal afegir-hi gran cosa més: Ensenyament (perdó, Educació), can Seixanta. Del conseller no en vull recordar ni nom, ni la seva llei ni els efectes. Adéu als IES públics, adéu res publica. No hi ha diners per al batxillerat nocturn ni per a cobrir les hores de clàssiques perquè els dedicaran a subvencionar el batxillerat de la privada-concertada. Molt possiblement, i gràcies als responsables d'aquest Departament tan educatiu i ben educat, es podrien endur el rècord Guiness en mòbbing: 2/3 dels casos de mòbbing que pateixen els empleats de la Generalitat són professors. La notícia no és meva, va sortir a La Malla. El tema va in crescendo, però amb la LEC ja no faran ni el recompte. Davant del que veiem venir molts professors eviten "enfrontaments" amb les seves directives que, sense pietat ni cap mirament, menyspreen el seu treball com a professors. Amb la LEC al DOGC cap a on hem de girar-nos? Quo me vertam? Aquestes són unes imatges sobre els atacs dels esbirros de la Generalitat a uns ciutadans de Catalunya que protestaven davant l'alma mater sapientiae. També ens atonyinaran a nosaltres? Però no serà tan espectacular... Només que de l'arbre caigut tothom va a fer-ne llenya. Dèbil i debilitat, cansat de demanar el que em pertoca i fent la feina el millor que mai hagi pogut fer-la: tancat al cuarto fosc, sense defensa, sense agafador... sense cap argument. Tindran més drets els cínics mesells, farsants envejosos que s'han d'instal·lar el mes de juliol a la directiva de l'IES Matadepera: apa, no els barreu el pas, no vulgueu discutir les seves decisions, són pel seu bé, pel seu propi bé. Desertors de l'aula, inventors de sempre noves maneres d'agrupar i reagrupar els alumnes... amb professors de qui menyspreen l'especialitat. Cal dir res més? Governants i polítics que, com a molt, són uns mediocres: la gran majoria no saben ni parlar sense incórrer en faltes de gramàtica. Tots!... És que de joves sempre tenien assemblees, reunions i altres tasques prioritàries que no la d'aprendre, havien de forjar el seu modus vivendi, ja ho veieu, i l'estudi no era el seu fort.

I encara queda qui no es rendeix, mutil·lats i tot. Hi ha qui creu en la bellesa, el treball ben fet, en la superació.


divendres, 1 maig de 2009

Raó pels clàssics: cantarella o convenciment?

«...És aleshores que comença de sonar, a la cantonada, la veu del venedor de diaris. El venedor de diaris en ven tres: és en tres que té confiança. Diu els tres noms en una cantarella absolutament mancada de relleu. En la cantarella, a més, els noms hi són escapçats, hi ha esdevingut d’una extraordinària imprecisió fonètica. D’una expressió articulada gairebé han passat a ésser una suggestió remota. A petits intervals, la cantarella es repeteix, amb una mecanicitat poc humana.» (Josep Carner, Les bonhomies)
No amagaré que en el decurs de l'estudi del llatí hi ha moments i episodis que són desconcertants. Sembla que la llengua s'aprèn a base de cantarella, a base de repicar declinacions. I s'ha cregut que si no era així difícilment hom pot arribar a assimilar-ne les beceroles gramaticals. Aquella pel·lícula esperpèntica, La vida de Brian, fa una paròdia del que un estudiant pot arribar a recordar quan nota l'espasa al coll: les regles gramaticals més inusitades són repetides amb una rapidesa memorística prodigiosa. La volta de rosca final és la pintada Romani ite domum... Qui no ho recordi pot donar-hi un cop d'ull.

Però continuo amb la cantarella. De vegades notem que el convenciment n'és del tot absent. Sembla que es diu el que hom no creu. O que ho fa. Temps enrere un professor de la Universitat Carlos III, Óscar Martínez García, va enviar-me aquest enllaç amb un vídeo sobre el batxillerat d'Humanitats. De veritat escolliríem aquests estudis tot hi haver ensopegat amb els plans d'estudi ofegadors que successius governants imposen maquiavèlicament, sense cap mirament? Quan el convenciment fallava passen coses ridícules. I els detractors tenen a la mà un argument ben fort: la gent es fa un gran tip de riure perquè l'extrapolació ens ve servida en safata. Ja em direu, per exemple, què significa el paperot d'uns soldats "en aquella gran missió"...


www.Tu.tv