Borges sobre el virgilià «sunt lacrymae rerum»

Aprofito el post per a desitjar-vos una feliç diada de Sant Jordi. Dec al professor Francisco García Jurado, estudiós prolífic i autor d'un blog realment audaç, les dades que reprodueixo aquí i li agraeixo el permís per a fer-ho. El cas és que, dies enrere, comentava una «anti-Eneida» de Borges en un post del que no se'n pot perdre ni una engruna: imagina com seria un magne poema èpic cartaginès si els romans no haguessin vençut. Quina volta donaria la història? L'escriptor argentí reelaborava, doncs, una suposada Eneida púnica el començament de la qual fóra aquest:

“... Es la hora sin sombra. Melkart el Dios rige desde la cumbre del mediodía el mar de Cartago. Aníbal es la espada de Melkart.
Las tres fanegas de anillos de oro de los romanos que perecieron en Apulia, seis veces mil, han arribado al puerto.
Cuando el otoño esté en los racimos habré dictado el verso final.
Alabado sea Baal, Dios de los muchos cielos, alabada sea Tanith, la cara de Baal, que dieron la victoria a Cartago y que me hicieron heredar la vasta lengua púnica, que será la lengua del orbe, y cuyos caracteres son talismánicos.
No he muerto en la batalla como mis hijos, que fueron capitanes en la batalla y que no enterraré, pero a lo largo de las noches he labrado el cantar de las dos guerras y de la exultación.
Nuestro es el mar. ¿Qué saben los romanos del mar?
Tiemblan los mármoles de Roma; han oído el rumor de los elefantes de guerra.
Al fin de quebrantados convenios y de mentirosas palabras, hemos condescendido a la espada.
Tuya es la espada ahora, romano: la tienes clavada en el pecho.
Canté la púrpura de Tiro, que es nuestra madre. Canté los trabajos de quienes descubrieron el alfabeto y surcaron los mares. Canté la pira de la clara reina. Canté los remos y los mástiles y las arduas tormentas...

Berna, 1984.”

(“Fragmentos de una tablilla de barro descifrada por Edmund Bishop en 1867”, Los conjurados [O.C. III, p. 468])

No menys interessant pot ser la presència del vers 46 del llibre I de l'Eneida en diferents escrits borgians. Així, pensar en la impressió (el verb tangere hi és en un sentitrealment praegnans) de qualsevol vers sobre l'esperit humà provoca en Borges un comentari com aquest:

“Dos deberes tendría todo verso: comunicar un hecho preciso y tocarnos físicamente, como la cercanía del mar. He aquí un ejemplo de Virgilio: sunt lacrymae rerum et mentem mortalia tangunt.”

(J.L. Borges, “Prólogo”, La rosa profunda [Obras compl. III, Barcelona, 1989, p. 77])

I, encara, és aquest mateix vers de Virgili la clau de volta d'un poema on ens diu també qui era Virgili per a ell: Borges presenta aquí una concisa i eficaç definició de les arrels d'Europa i fins una personal reelaboració del «cecini pascua rura duces».

ELEGÍA

Sin que nadie lo sepa, ni el espejo,
ha llorado unas lágrimas humanas.
No puede sospechar que conmemoran
todas las cosas que merecen lágrimas:
la hermosura de Helena, que no ha visto,
el río irreparable de los años,
la mano de Jesús en el madero
de Roma, la ceniza de Cartago,
el ruiseñor del húngaro y del persa,
la breve dicha y la ansiedad que aguarda,
de marfil y de música Virgilio,
que cantó los trabajos de la espada,
las configuraciones de las nubes
de cada nuevo y singular ocaso
y la mañana que será la tarde.
Del otro lado de la puerta un hombre
hecho de soledad, de amor, de tiempo,
acaba de llorar en Buenos Aires
todas las cosas.”

(J.L. Borges, “Elegía”, La cifra [Obras completas III, Barcelona, 1989, p. 309])

Borges sobre l'Ubi sunt?

Per a l'Amelia Del Caño i els altres companys.

Esdeveniments molt cruels i que són en la sensible memòria d'alguns professors de l'IES Matadepera em fan pensar en un poema del gran Jorge Luis Borges que va recollir a El otro, el mismo (1964). És un llarg poema, escrit gairebé sense contenir l'alè, a través del qual fa via i recorre al·lusivament el tòpic de la vida humana amb els seus afanys que s'escolen com el riu heracliteu i es perden fins al no-res, el record fugisser --desdenyosament heroic-- de la destrucció per l'odi, el temps... i l'art.

EL TANGO

¿Dónde estarán? pregunta la elegía
De quienes ya no son, como si hubiera
Una región en que el Ayer pudiera
Ser el Hoy, el Aún y el Todavía.

¿Dónde estarán (repito) el malevaje
Que fundó en polvorientos callejones
De tierra o en perdidas poblaciones
La secta del cuchillo y del coraje?

¿Dónde estarán aquellos que pasaron,
Dejando a la epopeya un episodio,
Una fábula al tiempo, y que sin odio,
Lucro o pasión de amor se acuchillaron?

Lo busco en su leyenda, en la postrera
Brasa que, a modo de una vaga rosa,
Guarda algo de esa chusma valerosa
De los Corrales y de Balvanera.

¿Qué oscuros callejones o qué yermo
Del otro mundo habitará la dura
Sombra de aquel que era una sombra oscura,
Muraña, ese cuchillo de Palermo?

¿Y ese Iberra fatal (de quien los santos
Se apiaden) que en un puente de la vía,
Mató a su hermano el Ñato, que debía
Más muertes que él, y así igualó los tantos?

Una mitología de puñales
lentamente se anula en el olvido;
Una canción de gesta se ha perdido
En sórdidas noticias policiales.

Hay otra brasa, otra candente rosa
De la ceniza que los guarda enteros;
Ahí están los soberbios cuchilleros
Y el peso de la daga silenciosa.

Aunque la daga hostil o esa otra daga,
El tiempo, los perdieron en el fango,
Hoy, más allá del tiempo y de la aciaga
Muerte, esos muertos viven en el tango.

En la música están, en el cordaje
De la terca guitarra trabajosa,
Que trama en la milonga venturosa
La fiesta y la inocencia del coraje.

Gira en el hueco la amarilla rueda
De caballos y leones, y oigo el eco
De esos tangos de Arolas y de Greco
Que yo he visto bailar en la vereda,

En un instante que hoy emerge aislado,
Sin antes ni después, contra el olvido,
Y tiene el sabor de lo perdido,
De lo perdido y lo recuperado.

En los acordes hay antiguas cosas:
El otro patio y la entrevista parra.
(Detrás de las paredes recelosas
El Sur guarda un puñal y una guitarra.)

Esa ráfaga, el tango, esa diablura,
Los atareados años desafía;
Hecho de polvo y tiempo, el hombre dura
Menos que la liviana melodía,

Que sólo es tiempo. El tango crea un turbio
Pasado irreal que de algún modo es cierto,
El recuerdo imposible de haber muerto
Peleando, en una esquina del suburbio.

La religió grega

No és fàcil la tasca d'assenyalar els elements que defineixen el fet religiós grec. D'una banda, la idea de religió és un fenòmen que representa, a Grècia com en d'altres pobles, uns canvis profunds a mesura que es va desenvolupant amb el temps: d'Homer a Plató, posem per cas, hi ha un abís difícilment salvable. Però el fet és que alhora les transformacions sòcio-culturals influeixen, sovint de manera decisiva, en els canvis religiosos. No obstant, escau de distingir uns quants trets típics que cal aïllar:

1. D'entrada, la llengua grega està mancada d'un terme específic per designar això que hem convingut d'anomenar religió. I això ja ens és aclaridor per entendre el fet religiós grec. Hi ha termes com eulàbeia, eusèbeia, threskeía que no arriben a expressar de cap manera aquest element bàsic que avui entenem com específic del religiós: la "relació de l'home amb Déu". Altres vegades el grec acut a perífrasis per tal de designar això que nosaltres entenem més o menys per religió: tà tôn theôn, que ve a significar "les coses relatives als déus".

2. En termes generals la idea d'un dogma i la noció de llibre revelat sol ser estranya a la religió grega, tot i que pot aparèixer esporàdicament en alguns cultes concrets (el de Dionís, per exemple, o en l'orfisme). Tampoc no hi ha a Grècia una casta sacerdotal com a l'Orient, tot i algunes excepcions sempre explicables.

3. La religió grega tradicional enfondeix les seves arrels en la polis. És, doncs, en el sentit més estricte, una religió política i social. Prendre part en els sacrificis i en les festes públiques és el signe més clar de l'acceptació del fet religiós.

4. El caràcter social de la religió grega explica com bona part dels gèneres literaris s'hagin constituït a partir d'un ritual religiós que després, més endavant, s'anirà convertint en literatura. I sempre és possible de descobrir restes d'aquest origen ritual tant en la lírica com en el drama.

5. Tot i haver assenyalat l'absència de dogmes, hi ha en la cultura grega la possibilitat d'un conflicte religiós, sobretot quan una actitud personal afecta el culte als déus. Negar-se a acceptar aquest culte era plantejar la possibilitat teòrica que els déus -protectors de la ciutat- podien abandonar la seva actitud protectora. L'ateisme era un crim, perquè negava l'arrel de la vida de la polis. No obstant, l'ateisme va ser molt poc sovintejat a Grècia.

6. La religió de la polis, doncs, tendia a acaparar tots els aspectes del culte. tot i que hi havia cultes domèstics i particulars. Però no s'ha de pensar que pel fet que cada polis tenia els seus déus, no fos possible una religió que transcendís, encara que fos tímidament, el simple localisme. Assistim a la formació de determinades tendències religioses que ofereixen camps més amplis. Aquí cal situar el moviment dionisíac, el culte als misteris, les anomenades amfictionies o agrupació de diversos estats amb fins religiosos, encara que sempre amb un cert caràcter més o menys polític. Com ara l'anomenada amfictionia dèlfica.

7. Els grecs distingien dos grans sectors religiosos: l'olímpic i el ctònic. Si bé en un principi un abim separava ambdues conceptcions, amb el temps es van anar influint mútuament. Els déus olímpics, l'exemple més brillant dels quals són els déus homèrics, són déus antropomòrfics, d'una insuperable bellesa, immortals, que viuen una constant felicitat a l'Olimp. Estimen la llum, la claror, la raó. Les seves relacions amb els homes vénen determinades per una mena de pacte en virtut del qual els déus, a canvi del culte que els humans els ofereixen, els donen tota protecció. A vegades originàriament foren aspectes de la natura: Afrodita, l'impuls amorós; Artemis, la vida solitària en els boscos; Demèter, la força que fa brostar els cereals. Però com que cada culte només cobreix un aspecte molt concret de la vida, és possible que es plantegin certs conflictes, certs xocs d'interessos divins. Un conflicte així pot esclafar l'home que el viu. Així, Hipòlit, que només volia donar culte a Artemis, fou destruït per Afrodita perquè no volia reconèixer-li els drets, és a dir, els drets de l'amor, tal com succeeix a la tragèdia euripídea. La religió ctònica, d'origen agrari, simbolitza el culte a les forces cegues, obscures, irracionals, les forces que dominen una societat en estat tribal. El culte que reben els déus ctònics té lloc durant la nit i les víctimes que els són ofertes són diferents de les que se sacrifiquen en honor dels olímpics. El culte als herois, nascut d'un culte als morts, ha sorgit, com una branca específica, de la religió ctònica (khthôn=terra). En la vida de la polis s'ha intentat una síntesi entre ambdues religions, si bé llur fusió fou sempre precària.

J. ALSINA, Comprendre la Grècia clàssica. Trad. Josep Vallverdú. Barcelona, Teide, 1983, pàgs. 72-75

DocMazy: cerca de documents a la xarxa

Sembla que algunes qualitats de l'invent anomenat Google poden ser perfeccionades i desenvolupades de manera paral·lela a aquesta eina. Així per exemple, per a fer una cerca d'imatges comptem amb cercadors prou bons que es van imposant, com ara Clipart (molt recomanat per als àmbits educatius) o Dear Computer - Google Image Ripper (que aprofita dades de Google per a millorar-ne l'exploració).

Dissenyat per als aqueferats en treballs que tenen a veure amb el món de les lletres hi ha una nova eina: DocMazy, que fa unes cerques que Google no posa prou a l'abast. El cas és que a finals de març en donava notícia el blog Osona web 2.0 i he vist com se'n fan ressò molts altres blogs de docents (un dels millors per mi és Bloctecnia) agrupats a Pom de blogs. La seva utilitat el fa del tot necessari quan hom cerca informació del que hi ha a la xarxa en format PDF, Word, Excel o Powerpoint. DocMazy únicament mostrara resultats d'aquest tipus de documents i ens els presentarà perfectament classificats. Són documents que a Google no apareixen en una cerca normal però que amb DocMazy els podem obtenir comptant amb una cómoda previsualització i sempre a punt per descarregar. Qui en fa la prova no en queda decebut: paraula.

Agamèmnon: inici de la trilogia

Sovint he recordat unes paraules de Gilbert Murray que un professor meu, el malaguanyat Dr. Josep Alsina, solia repetir: "l'Orestea és la culminació de la intel·ligència humana". Vetaquí que Youtube guardava, entre el seu gran rebost, aquesta escena de la mort del rei de Micenes. Crec que us agradarà veure com hi són caracteritzats, sobretot a partir de primers plànols força breus i impactants, els protagonistes d'aquesta terrible acció: Clitemnestra, Electra i Orestes... Paga la pena, en breus minuts se'ns relata tota una tragèdia.

Record de dos hel·lenistes

Ho tenia pendent i no sabia com posar-m'hi. Fa dies que ningú tampoc no en parla massa. La mort de dos hel·lenistes, la de Mn. Balasch i la de Joan Castellanos, em sembla que ha passat massa desapercebuda. No vull escriure tampoc tota una pàgina sobre ells però diré que els tenia un afecte especial: quan vaig opositar per a professor agregat de batxillerat, el president del tribunal era Joan Castellanos i un dels vocals Mn. Balasch. Tot i la duresa de les proves, en servava un afecte especial, sobretot perquè van ser molt justos i van actuar amb una competència admirable. De Mn. Balasch recullo aquí, i agraeixo als qui m'ho han enviat, una necrològica publicada a La Vanguardia i també al diari Catalunya Cristiana. De Joan Castellanos hi ha disponible a «Faventia» aquest escrit en ocasió de la seva jubilació i redactat pel professor amic seu Jordi Cors. La Societat catalana de neohel·lenistes li va dedicar un obituari i tinc penjat de fa temps a www.culturaclassica.com dos articles seus: El nostre grec de cada dia i una defensa de L'estudi de les llengües clàssiques, ambdós molt interessants.

Afegeixo, seguidament, dos textos, per a mi molt cars, i que ells van traduir de manera excel·lent: la tercera oda de Baquílides, culmen de la seva art, i el primer estàsim de l'Antígona sofòclia, uns versos que de manera perenne ressonen en la memòria de tots.

* * *
Baquílides, Oda III

(a Hieró de Siracusa, vencedor en la cursa de carros)

Trad. Manuel Balasch

Clio de dolços presents, canta Demèter, reina de l’illa de fruits més ufanosos, Sicília, i la seva filla, coronada de violetes, i també els àgils corsers de Hieró, que han corregut a Olímpia.

No lluny dels amples remolins de l’Alfeu es llançaren, junt amb la preeminent Victòria i l’Esplendor, feren atènyer corones a la feliç semença de Dinomenes.

La immensa gernació va ovacionar-lo: “Ah, feliç tres vegades l’home que ha rebut de Zeus l’honor de regir el més gran nombre de grecs, i ha sabut no ocultar la seva torrejant riquesa sota el negre vel de la tenebra!”

Festius sacrificis de braus abarroten els temples; germina pels carrers l’hospitalitat, i brilla, fulgurant, l’or dels trespeus cisellats i clavetejats

davant el teple on els de Delfos governen l’excels santuari d’Apol·lo, prop de les correnties de la font Castàlia. És el déu, és el déu el qui hem d’adorar tots, perquè en això consisteix la més gran benaurança.

Ja a l’antigor, quan Zeus féu acomplir-se el decret promulgat pel destí, i l’excèrcit dels Perses va conquerir Sardes, aleshores Cresos, el sobirà de Lídia, terra de domadors de cavalls

fou salvat per Apol·lo, el glavi d’or. Li havia previngut un jorn impesat i llagrimós, i ell no volgué esperar, encara, l’esclavatge, sinó que féu amuntegar una pira davant el pati encerclat per murs de bronze,

i hi va pujar amb la fidel esposa, i amb les rullades filles qu ploraven inconsolablement. Aleshores alçà les mans al cel enlairat

i va cridar: “Oh tu, geni abassegador, ¿on és la gratitud dels déus? ¿On el sobirà, fill de Leto? Els palaus d’Haliattes es desplomen... (manquen dos versos)

Els medes devasten (?) la ciutat, les gorgues daurades del Pactol han enrogit de sang, les dones són ràpides afrontosament dels palaus ben bastits!

El que abans m’era odiós ara m’és agradable: morir serà dolcíssim!” Així cridà, i ordenà al servidor de calar foc l’edifici llenyós. Les verges feren un esgarip, i estengueren les mans vers llurs mare:

la mort ataüllada és la més horrorosa per als mortals. Però quan la fúria esclatant del foc terrible havia tot just començat a arborarse, Zeus féu planar un núvol fosc prenyat de pluja, que extinguí la rossa flama.

Res no esdevé impossible, quan ho forja la cura dels déus: aleshores el fill Delos, Apol·lo, s’emportà el vell cap a la contrada dels Hiperboris, i l’hi establí amb les seves filles de turmells esvelts,

per la seva pietat; dels mortals, ell havia tramès les ofrenes més opulentes a la sagrada Pito. D’entre els qui viuen ara a Grècia, magnànim Hieró, ningú no gosaria

dir que ha enviat a Lòxias més or que ha tu. Pot enaltir-te, doncs, el no sollat d’enveja,perquè ets baró estimat dels deus, ets valent, nodreixes corsers, i tens tant el ceptre de Zeus justicier

com participes de les Muses de rulls de violeta. Però com quan de vegades, al promontori de Malea, un déu llença sobtadament el temporal contra el llinatge moridor, tu també comprens què és adient. Breu és la nostra vida.

Una alada esperança se submergeix en el cor dels homes: el senyor Apol·lo, el pastor, digué al fill de Feres: “Com a mortal que ets, cal que nodreixis un doble

pensament, que ja només demà veuràs l’esclat del sol, o que viuràs encara cinquanta anys, ple de riquesa. Afalaga’t l’esperit amb obres de pietat, perquè és el guany suprem”.

Dic paraules que un assenyat entén. L’éter pregon és insollable, l’ona del mar, incorruptible, l’or ens és goig. L’home no pot refusar la canuda

velledat, per a atènyer de nou la jovenesa florida. Però per als mortals la resplendor de la virtut no s’afebleix amb el cos, perquè el sosté la Mausa. Hieró, tu

has fet veure als vivents les flors més belles de prosperitat: ara, que el silenci no agença pas les obres grans. I entre les teves glòries veritables hom cantarà també la gràcia del rossinyol de Ceos.

* * *

Sòfocles, Antígona (vv. 332-375)

Trad. Joan Castellanos

Nombroses són les coses admirables, però cap no n’hi ha de més admirable que l’home. L’home solca el mar grisenc, enmig d’un temporal desfermat pel vent de mig-jorn, fent camí per un mar bramulador; és ell qui fatiga la deessa Terra, la deessa més augusta, incansable i indestructible, amb les arades que van amunt i avall, any rere any, llaurant la terra amb l’estirp cavallina.

Amb paranys l’home astut captura la raça d’ocells lleugers i els animals salvatges i, amb xarxes ben trenades, captura també les espècies que habiten en el mar. Amb els seus ginys domina la fera salvatge que travessa les muntanyes i posa sota el jou que cenyeix el bescoll del cavall de crinera espessa i l’incansable toro ferotge.

Va descobrir la paraula i el pensament subtil com l’aire, i l’esperit que governa les ciutats; i hàbil com és, va aprendre també a protegir-se de les inclemències de la vida al ras, de les gelades molestes i de la pluja perjudicial. I en el futur, a res no s’aventurarà sense recursos. Tan sols de la mort no ha trobat fugida. En canvi, per a les malalties de més difícil remei ha imaginat solucions.

Qui tanmateix posseeix una habilitat que va més enllà de l’esperança, pot caminar adés cap al mal, adés cap al bé; el qui ajusta les lleis de la terra amb la justícia dels déus lligada amb juraments, serà encimbellat en el punt més alt de la seva pàtria. En canvi, restarà sense pàtria el dia en què, per la seva audàcia, es contaminarà amb fets no justos. Que aquest no segui mai al meu costat en la meva llar ni jo no comparteixi mai les idees de qui actua així.