Molt més que una simple recomanació

Categòricament i sense embuts: no hi ha excusa. La col·lecció de clàssics grecs i llatins «Bernat Metge», la més prestigiosa i de més història del país i de l'Estat, s'ofereix en els quioscos a un preu i en unes condicions impossibles de refusar. Avui teníem dues tragèdies de Sòfocles, Les dones de Traquis i Antígona, amb una introducció al tràgic de Colonos, el text grec del Βίος Σοφοκλέους, les dues peces a doble text (tipografia Budé) i en traducció de Carles Riba... tot relligat en tela per 3 (sí, tres) euros!

Continuaran Les Bucòliques de Virgili, el recull d'Àurea dicta d'Eduard Valentí en un altra oferta d'escàndol, vuit euros. Els quaranta-vuit volums que queden per dotze euros... Res, impossible no picar, impossible deixar-ho córrer. Impossible que en cap escola, cap Institut, cap biblioteca de cap professor, de cap humanista o persona mínimament culta aquests volums no hi siguin, del tot impossible! Amb raó el diari «Avui» donava a l'esdeveniment aquest títol: «L'excel·lència arriba al quiosc».

Aneu al web www.classicsbernatmetge.cat i trobareu les instruccions necessàries per a fer la vostra subscripció, ja sigui per telèfon o per un aplicatiu des d'internet mateix.

Ja comença a ser hora que els noms de Plató, Tucídides, Sèneca o Ciceró tinguin un curs més normal i puguem sostreure'ns de la mediocritat asfixiant que sembla que tot ho envaeix. Més encara, jo posaria com a condició per a obtenir el títol de batxiller haver llegit com a mínim un volum de la Fundació Bernat Metge. Una altra cosa seríem!

Τηλόθεν

καὶ γὰρ ἐγὼ ξεῖνος ταλαπείριος ἐνθάδ' ἱκάνω
τηλόθεν ἐξ ἀπίης γαίης. (η 24-5)

El passat mes de desembre (DOGC núm. 5287 - 30/12/2008) es va publicar una Ordre segons la qual (articles 5, 28 i 30) els alumnes de batxillerat podran cursar matèries a distància si el centre no les ofereix "per motius organitzatius". Ja vaig comentar l'inconvenient que suposa, sobretot en centres petits o mitjans, quadrar a un mínim de vuit alumnes la matèria de Grec: ara s'hi afegeixen tutti quanti, per exemple, a Canàries llegeixo que han de ser dotze (i, pel que sembla, sense alternativa). A banda de tot això, l'esmentada Ordre dóna pautes per tal que els futurs batxillers rebin, com a l'ESO, una deguda atenció a la diversitat (art. 3), amb adaptacions curriculars, etc. etc. Ara bé, si algú (això segurament serà una situació fal·laciosa) dubtava dels resultats òptims dels estudis a distància possiblement li posin davant seu aquesta delightful performance:


Playing For Change: Song Around the World | Stand By Me from Concord Music Group on Vimeo.

Tardor kavafiana

Per la tardor de l'any passat, em va escriure l'amic Quim Gestí enviant-me un díptic del programa d'actes commemorant el 75 aniversari de la mort Konstandinos Kavafis. Els dies de Dèdal també va penjar el programa al seu blog. "Es tracta —deia— de conferències i diàlegs que abordaran aspectes de l’obra del poeta, el seu significat i importància, la seva recepció i influència des de diferents punts de vista. Un recital, obert a veus, accents i sensibilitats diferents, clourà aquests actes".

No sé si estava previst parlar-ne en aquestes jornades, però em sembla que el primer traductor de Kavafis va ser Carles Riba. El dr. Josep Alsina va comentar una vegada que una de les primeres coses que va fer en guanyar la càtedra a la U.B. fou convidar Carles Riba a una conferència. El poeta i humanista es va presentar a l'antiga "aula 5" i va llegir uns poemes de Kavafis. Ell mateix ho recorda a en aquesta carta a Iulia Iatridi pocs mesos abans de morir:

«Para mí, Cavafis quedará asociado a una de las emociones más profundas de estos últimos años. Creo que le debo el relato. Yo había sido profesor en nuestra Universidad, cuando estaba vinculado con todo lo que para mí ha sido idea y servicio. No necesito explicarle por qué en 1939 quedé, con otros colegas, automáticamente fuera. Al volver, en 1943, del destierro, la Universidad para mí era, tenía que ser por principio, un paraíso, no precisamente cerrado, sino ocupado, desfigurado, hostil. Por principio no puse más los pies ella; con esa ausencia, afirmaba algo. Pero ha ido creciendo una generación para la que la guerra no eran unos hechos vividos, sino una tragedia contada, que había desmoralizado a sus mayores, dejando para los jóvenes un ambiente de mentira, de rencor de cerrazón, de desconocimiento, de negación de la libertad, de mixtificaciones de lo más sagrado. Esos jóvenes no han podido menos de ver, sin embargo, que algunos de sus próximos predecesores hacían examen de conciencia y se agrupaban otra vez, desde el uno y el otro campo, para el establecimiento de una paz fundada en un amplio humanismo, en el que la convicción y la actividad valieran más que las palabras. Así empezó a crearse otra vez un nexo entre el pasado y el futuro. No todo eran ruinas en aquél, quedaban, como gérmenes vivos, las enseñanzas y la dignidad de algunos, más que profetas, ya obreros del futuro que los jovénes se comprometían a forjar. ¡Comprometidos con qué pureza! Unos desde un cristianismo en el que la caridad sea otra vez llama y la justicia otra vez sed; otros desde un socialismo —y aún más allá— ilustado y dúctil. Los estudiantes, claro está, van a la vanguardia de esa marcha hacia una España construida desde dentro. Vd. sabe en qué hechos se ha traducido en varias universidades, tanta esperanza. Esos jóvenes, al margen de la rutina de los cursos, y no sin ayuda de profesores clarividentes y denodados, se reúnen, discuten, invitan a sus mayores a hablarles.Yo no ignoraba que los estudiantes de letras deseaban llamarme, pero sospechaba que no se atrevían, creyéndome encastillado en un principio rígido, lo que equivale a decir en una terquedad respetable, sí, aunque para ellos poco comprensible y estéril. Fue la hija de un amigo mío la delegada para explorar. Encontró en mi el deseo de estar con ellos. Y así entré otra vez, después de 20 años, en aquella Universidad que Ud. conoce; desde ciertos sucesos, sólo se permitía la entrada por las puertas laterales; un error que resultó simbólico, determinó que yo hiciera la mía por la puerta principal. Me acompañaban unos estudiantes, me esperaba en el patio una comisión formada por otros estudiantes y algunos profesores, significativamente jóvenes. El pretexto de mi visita a la Universidad era leerles algunos poemas de nuestros Cavafis. Yo imaginaba un auditorio de un par o tres de docenas de personas. Quedé asombrado ante una aula llena a rebosar: más de cien, quizá ciento cincuenta oyentes. Estaba aun yo pasando el umbral cuando se levantaron todos y prorrumpieron en unos aplausos apretados, interminables. Me conmoví: en mi vida había conocido muestra de simpatía más vehemente, más expresiva. “En esta facultad de Letras —así empecé— en la que yo era sólo un fantasma, quizá en cierto modo un mito, vuelvo a ser una persona de carne y huesos, capaz de decir algo. Me siento feliz, sobre todo porqué han sido jóvenes los que me han traído otra vez aquí...” Y les leí veinte o trenta poemas de Cavafis, escogidos no sin plan. Siguieron admirablemente la lectura —y las explicaciones marginales— aprobando con la cabeza, riéndose, alguna vez aplaudiendo. Le aseguro que el poeta se hubiera estremecido al verse tan hondamente comprendido en sus intenciones y en su realización...» (carta del 7 de març de 1959, citada per J. Medina, Carles Riba, vol. II, Barcelona 1989, p. 75-77.)

Acabo. Enguany tenim previst anar a Grècia amb una colla d'alumnes. També la revista Auriga va escriure un email a força gent recodant-nos que el 2009 se celebra el 50 aniversari de la mort de Carles Riba. Tot plegat m'ha vingut a la memòria i per això escric aquest post. Us deixo també una petita "perla" del poeta alexandrí:

Σώμα, θυμήσου όχι μόνο το πόσο αγαπήθηκες,
όχι μονάχα τα κρεββάτια όπου πλάγιασες,
αλλά κ' εκείνες τες επιθυμίες που για σένα
γυάλιζαν μες στα μάτια φανερά,
κ' ετρέμανε μες στην φωνή —και κάποιο
τυχαίον εμπόδιο τες ματαίωσε.
Τώρα που είναι όλα πια μέσα στο παρελθόν,
μοιάζει σχεδόν και στες επιθυμίες
εκείνες σαν να δόθηκες —πώς γιάλιζαν,
θυμήσου, μες στα μάτια που σε κύτταζαν,
πώς έτρεμαν μες στην φωνή, για σέ, θυμήσου, σώμα.

Κωνσταντίνος Π. Καβάφης (1918)

RECORDA, COS

Cos meu, recorda
no solament com t’han arribat a estimar,
no solament els llits on has jagut,
sinó també aquells desigs que per tu
lluïen dins els ulls obertament!
i tremolaven dins la veu — i algun
fortuït entrebanc els va fer vans.
Ara que tot això ja són coses passades,
fa gairebé l’efecte que també als desigs
aquells vas ser donat — ah, com lluïen,
recorda, dins els ulls que se’t clavaven;
com tremolaven dins la veu, per tu, recorda, cos.

Trad. Carles Riba

Aristòtil, Himne a la virtut

Retrat d'Aristòtil fet amb marbre pentèlic, còpia d'una escultura en bronze perduda de Lisip.
Datat entre els segles I-II i conservat al Louvre.

Ἀρετά, πολύμοχθε γένει βροτείῳ,
θήραμα κάλλιστον βίῳ,
σᾶς πέρι, παρθένε, μορφᾶς
καὶ θανεῖν ζαλωτὸς ἐν Ἑλλάδι πότμος
καὶ πόνους τλῆναι μαλεροὺς ἀκάμαντας·
τοῖον ἐπὶ φρένα βάλλεις
καρπὸν ἰσαθάνατον χρυσοῦ τε κρεῖσσω
καὶ γονέων μαλακαυγήτοιό θ' ὕπνου.
σεῦ δ' ἕνεκεν <καὶ> ὁ δῖος
Ἡρακλῆς Λήδας τε κοῦροι
πόλλ' ἀνέτλασαν ἔργοις
σὰν †ἀγρεύοντες δύναμιν†.
σοῖς δὲ πόθοις Ἀχιλεὺς Αἴ-
ας τ' Ἀίδαο δόμους ἦλθον·
σᾶς δ' ἕνεκεν φιλίου μορφᾶς Ἀταρνέος
ἔντροφος ἀελίου χήρωσεν αὐγάς.
τοιγὰρ ἀοίδιμος ἔργοις,
ἀθάνατόν τε μιν αὐξήσουσι Μοῦσαι,
Μναμοσύνας θύγατρες, Δι-
ὸς ξενίου σέβας αὔξου
σαι φιλίας τε γέρας βεβαίου.

[Virtut que tant d'esforç costes a la raça mortal, trofeu el més bell de la vida, per la teva bellesa, oh verge, és la mort un destí envejat a Grècia i patir treballs terribles, inacabables: aital fruit aboques en l'esperit, semblant a la immortalitat i més preuat que l'or, que els pares i el somni que ablaneix els ulls.
Per la teva causa el diví Hèracles i els fills de Leda patiren molt en llurs gestes, cercant el teu poder. Per amor vers tu Aquil·les i Àiax van arribar al casal d’Hades; i per la teva anhelada bellesa el fill d’Atarneu buidà els raigs del sol. Per això ell és digne de ser cantat pels seus actes i les Muses l’enaltiran com a immortal: les filles de Mnemòsine, que enalteixen la santedat de Zeus hospitalari i l'honor de la ferma amistat.]

Poema transmès per Ateneu (Banquet dels sofistes, llibre XV, 696A-697B) i Diògenes Laerci V, 6-7 (fragment 842 dels Poetae Melici Graeci, ed. Page).

Dedico la traducció a l’amic Eveli Moreno, coautor d’un llibret més que recomanable sobre Aristòtil i que va participar en les III Jornades de filosofia moderna a Lleida els dies 7 i 8 de març de 2008 amb una molt interessant aportació, “El carnaval de la virtud” (volum d’Actes en premsa).

Pobresa exemplificada o virtut

Es fa difícil pensar i escriure aquests dies plens de regals i consumisme. L'any passat també ho vaig notar. D'esma he girat els ulls vers els filòsofs hel·lenístics. El fundador de l'escola cínica és Antístenes d'Atenes (ca. 446-365 a.C), que fou deixeble de Gòrgias primer i de Sòcrates més tard. Sembla ser que cada dia recorria els set quilòmetres des del Pireu on vivia per a escoltar els ensenyaments del mestre atenès. D'ell en va fer seu el concepte de virtut i de raó: n'aprengué què és la fortalesa i la resistència al dolor.

Segons escriu Pere Villalba, "per a Antístenes, cal viure d'acord a la virtut, car és la que fa feliç l'home, amb un clar menyspreu pels béns materials, la bellesa i l'atractiu sexual i els honors i el poder polític. Això sí, «la virtut es basa en les obres i no demana massa paraules ni estudis, i que el savi és autàrquic, car tots els béns dels altres són seus... El savi no es governa segons les lleis escrites, sinó segons la llei de la virtut» (Diògenes Laerci, Vides dels filòsofs il·lustres, VI, 11)".

(P. Villalba, Pobres. Discurs llegit el dia 13 de maig de 2004 en l'Acte de recepció pública a la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, p. 50).

Per això he viscut

En el pròleg de la seva Autobiografia (1967), el filòsof i humanista Bertrand Russell (1872-1970) va deixar escrits els següents paràgrafs que, en començar aquest nou any, trobo molt dignes de ser llegits i meditats:

Tres passions, simples, però aclaparadorament intenses, han governat la meva vida: l'ànsia d'amor, la recerca del coneixement i una insuportable pietat davant el sofriment de la humanitat. Aquestes tres passions, igual que les ràfegues dels vents, m'han dut d'una banda a l'altra, per una ruta canviant, sobre un profund oceà d'angoixa, fins a la vora mateixa de la desesperació.

He buscat l'amor, primer, perquè ens porta a l'èxtasi; un èxtasi tan gran, que sovint hauria sacrificat la resta de la meva existència per unes hores d'aquest goig. L' he buscat, en segon lloc, perquè alleuja la solitud, aquesta terrible solitud que una consciència trèmula, quan treu el cap mirant el món, atalaia el fred i insondable abís sense vida. L'he buscat, finalment, perquè en la unió amorosa he vist, com en una miniatura mística, la visió anticipada del cel que han imaginat sants i poetes. Això era el que buscava, i, encara que pogués semblar massa bo per a aquesta vida humana, això és el que -per fi- he trobat.

Amb idèntica passió he buscat el coneixement. He desitjat entendre el cor dels homes. He desitjat saber per què brillen les estrelles. I he tractat de percebre el poder pitagòric en virtut del qual el nombre domina el flux. Alguna cosa d'això he assolit, encara que no sigui gaire.

L'amor i el coneixement, en la mesura que ambdós eren possibles, em transportaven cap al cel. Però sempre la pietat em feia tornar a la terra. Ressona en el meu cor l'eco dels plany de dolor. Nens famolencs, víctimes torturades per opressors, ancians desvalguts, càrrega odiosa per als seus fills, i tot un món de solitud, pobresa i dolor han transformar en una burla el que hauria de ser l'existència humana. Desitjo ardentment alleujar el mal, però no puc, i jo també sofreixo.

Aquesta ha estat la meva vida. L'he trobada digna de ser viscuda, i amb gust tornaria a viure-la si se m'oferís l'oportunitat.