Com a parergon del post anterior afegeixo un pensament de Joan Fuster tret del seu Diari (1952-1960) que pot ajudar a posar el cap al seu lloc, és a dir, dins dels límits racionals, cosa tan difícil d'autoimposar-se com la de penjar el famós cascabell al gat. He dubtat si adduïa algun fragment del vell Soló, però de moment queda així i més endavant ho reprendré. Llegim:
«L'home s'ha fet unes il·lusions desorbitades respecte a la seva condició: era l'únic animal capaç de bastir-se un monument en vida (tolereu-me la fórmula), i se l'ha bastit; potser no ha tingut mai cap altra preocupació espiritual. Mirant les coses en fred, això resulta una mica ridícul. Hi estem acostumats, i no ens n’adonem, però és així. La veritable grandesa de l’home, amb tot, no pot residir en falsificació, en la mentida metòdica, en l’autoengany. En realitat si l’home és gran, és perquè pot tenir consciència dels seus límits —el tigre o el cuc només en tenen l’instint. Tota consciència és consciència de límits —consciència de possibilitats, també, però de possibilitats limitades, de possibilitats dins els límits.»
(J. Fuster, Indagacions i propostes, Barcelona, Eds. 62, 1981, p. 144)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada