No és fàcil la tasca d'assenyalar els elements que defineixen el fet religiós grec. D'una banda, la idea de religió és un fenòmen que representa, a Grècia com en d'altres pobles, uns canvis profunds a mesura que es va desenvolupant amb el temps: d'Homer a Plató, posem per cas, hi ha un abís difícilment salvable. Però el fet és que alhora les transformacions sòcio-culturals influeixen, sovint de manera decisiva, en els canvis religiosos. No obstant, escau de distingir uns quants trets típics que cal aïllar:
1. D'entrada, la llengua grega està mancada d'un terme específic per designar això que hem convingut d'anomenar religió. I això ja ens és aclaridor per entendre el fet religiós grec. Hi ha termes com eulàbeia, eusèbeia, threskeía que no arriben a expressar de cap manera aquest element bàsic que avui entenem com específic del religiós: la "relació de l'home amb Déu". Altres vegades el grec acut a perífrasis per tal de designar això que nosaltres entenem més o menys per religió: tà tôn theôn, que ve a significar "les coses relatives als déus".
2. En termes generals la idea d'un dogma i la noció de llibre revelat sol ser estranya a la religió grega, tot i que pot aparèixer esporàdicament en alguns cultes concrets (el de Dionís, per exemple, o en l'orfisme). Tampoc no hi ha a Grècia una casta sacerdotal com a l'Orient, tot i algunes excepcions sempre explicables.
3. La religió grega tradicional enfondeix les seves arrels en la polis. És, doncs, en el sentit més estricte, una religió política i social. Prendre part en els sacrificis i en les festes públiques és el signe més clar de l'acceptació del fet religiós.
4. El caràcter social de la religió grega explica com bona part dels gèneres literaris s'hagin constituït a partir d'un ritual religiós que després, més endavant, s'anirà convertint en literatura. I sempre és possible de descobrir restes d'aquest origen ritual tant en la lírica com en el drama.
5. Tot i haver assenyalat l'absència de dogmes, hi ha en la cultura grega la possibilitat d'un conflicte religiós, sobretot quan una actitud personal afecta el culte als déus. Negar-se a acceptar aquest culte era plantejar la possibilitat teòrica que els déus -protectors de la ciutat- podien abandonar la seva actitud protectora. L'ateisme era un crim, perquè negava l'arrel de la vida de la polis. No obstant, l'ateisme va ser molt poc sovintejat a Grècia.
6. La religió de la polis, doncs, tendia a acaparar tots els aspectes del culte. tot i que hi havia cultes domèstics i particulars. Però no s'ha de pensar que pel fet que cada polis tenia els seus déus, no fos possible una religió que transcendís, encara que fos tímidament, el simple localisme. Assistim a la formació de determinades tendències religioses que ofereixen camps més amplis. Aquí cal situar el moviment dionisíac, el culte als misteris, les anomenades amfictionies o agrupació de diversos estats amb fins religiosos, encara que sempre amb un cert caràcter més o menys polític. Com ara l'anomenada amfictionia dèlfica.
7. Els grecs distingien dos grans sectors religiosos: l'olímpic i el ctònic. Si bé en un principi un abim separava ambdues conceptcions, amb el temps es van anar influint mútuament. Els déus olímpics, l'exemple més brillant dels quals són els déus homèrics, són déus antropomòrfics, d'una insuperable bellesa, immortals, que viuen una constant felicitat a l'Olimp. Estimen la llum, la claror, la raó. Les seves relacions amb els homes vénen determinades per una mena de pacte en virtut del qual els déus, a canvi del culte que els humans els ofereixen, els donen tota protecció. A vegades originàriament foren aspectes de la natura: Afrodita, l'impuls amorós; Artemis, la vida solitària en els boscos; Demèter, la força que fa brostar els cereals. Però com que cada culte només cobreix un aspecte molt concret de la vida, és possible que es plantegin certs conflictes, certs xocs d'interessos divins. Un conflicte així pot esclafar l'home que el viu. Així, Hipòlit, que només volia donar culte a Artemis, fou destruït per Afrodita perquè no volia reconèixer-li els drets, és a dir, els drets de l'amor, tal com succeeix a la tragèdia euripídea. La religió ctònica, d'origen agrari, simbolitza el culte a les forces cegues, obscures, irracionals, les forces que dominen una societat en estat tribal. El culte que reben els déus ctònics té lloc durant la nit i les víctimes que els són ofertes són diferents de les que se sacrifiquen en honor dels olímpics. El culte als herois, nascut d'un culte als morts, ha sorgit, com una branca específica, de la religió ctònica (khthôn=terra). En la vida de la polis s'ha intentat una síntesi entre ambdues religions, si bé llur fusió fou sempre precària.
J. ALSINA, Comprendre la Grècia clàssica. Trad. Josep Vallverdú. Barcelona, Teide, 1983, pàgs. 72-75
