dimecres, 31 desembre de 2008

La llengua de Ramon Llull

Aproximadament el 18 per cent del lèxic lul·lià són llatinismes directes, o sia, paraules llatines preses sense adaptació o amb una adaptació mínima a les característiques del català. La majoria de tals llatinismes han perdurat i s’usen encara ara, de manera que el lèxic lul·lià també en aquest aspecte coincideix essencialment amb el català modern, igual que hi coindideix en l’element patrimonial o popular de l’idioma. Hi ha, però, un nucli important de llatinismes que han desaparegut de la llengua moderna i resulten, per tant, vertaders arcaismes, com ara aquests: accídia ‘peresa’, àer ‘aire’, amaror ‘amargor’, amist ‘mesclat’, apondre ‘adduir’, ‘imputar falsament’, apropincació ‘acostament’, blandir ‘afalagar’, bonitat ‘bondat’, cognició ‘coneixença’, coir ‘tenir coit’, cruciar ‘turmentar’, curial ‘cortès’, denudar ‘despullar’, efar ‘parlar’, feces ‘solatge, excrement’, ignir ‘inflamar-se’, infrigidar ‘refredar’, letícia ‘alegria’, longiqüitat ‘llunyania’, mundar ‘netejar’, munde ‘net’, mundificar ‘netejar’, odible ‘odiós’, odor ‘olor’, paupertat ‘pobresa’, pigre ‘peresós’, ponderós ‘feixuc’, presepi ‘menjadora’, responsió ‘resposta’, scible ‘que es pot saber’, símia ‘mona’, soror ‘germana’, tristícia ‘tristor’, vér ‘estiu’.

De vegades Llull no fa cap adaptació del mot llatí a l’estructura catalana, sinó que el pren tal qual, sense modificar-lo: així li veiem usar els adverbis ‘implícite’ i ‘explícite’, que avui són ‘implícitament’ i ‘explícitament’; els substantius ‘superfícies’ i ‘fortitudo’, alguns noms de sentits (‘gustus’, ‘visus’, ‘tactus’, ‘auditus’, ‘efatus’) i sobretot mots pertanyents a les enumeracions escolàstiques dels universals (com ‘genus’), dels predicaments (com ‘situs’ i ‘habitus’) i dels accidents (com ‘tempus’ i ‘locus’).

Entre els cultismes hem d’incloure els hel·lenismes. Ramon Llull no sabia grec; el seu coneixement de la filosofia aristotèlica li vingué a través de les versions en aràbic dels comentaristes musulmans, principalment Algazzali. Els hel·lenismes que va usar, i que passen prou del centenar, els va aprendre per via del llatí, i especialment de tres fonts llatines: el llenguatge de l’Església, el dels escolàstics i el dels tractadistes científics (de medicina, astrologia, etc.). Indicaré els principals vocables d’origen grec pel nostre Beat i avui inusitats: blastomar ‘blasfemar’, blastomia ‘blasfèmia’, colastrar ‘donar cops’, feica ‘medicina’, fisicià ‘metge de física’, gramatge ‘gramàtic’, tresorejar ‘atresorar’, yle ‘matèria prima’.

(Extracte d’Antoni Badia i Margarit & Francesc de B. Moll, apud Ramon Llull, Obres essencials, vol II, p. 1353.)

dilluns, 22 desembre de 2008

Un Nadal de Ramon Llull a París

Al docte i bon amic Pere Villalba

Corre l’any de gràcia de 1310. Ramon Llull, l’apòstol d’ubiqua activitat, el mallorquí sense calma, frega ja els vuitanta anys. Molta neu senil en els seus cabells i en la seva barba, molta claredat celeste en els seus ulls, i molt de foc intern en el seu pit d’atleta. Ha recorregut en totes direccions el món univers dels seus dies; ha intentat despertar-lo amb els seus crits, que es perden en el desert, i l’ha omplit amb la gesticulació immensa dels seus braços. Ha vist l’esfondrament dels seus somnis, l’enrunament del col·legi de Miramar, on s’aprenien les hòrrides llengües dels infidels; ha plorat la cançó del Desconhort. És la tercera vegada que vaga per París; ha assistit al fracàs de la seva Art Magna a la Sorbona, on els escolars li han tret el motiu de “Mestre Ramon de la barba florida”. Ara ja la seva barba és d’una sola color, però és viva i verda la seva senectut, somniadora com l’edat d’un jovencell.

La vellesa de Ramon, adusta com la soca de les oliveres de la seva terra natal, encara vol fruitar amb fruits d’unció i de suavitat; i la seva longevitat ha de conèixer les tendreses de Simeó, a la darreria dels seus jorns mortals. A la vora-vora del Sena, la nit de Nadal de 1310, en el seu propi alberg de la Boqueria—Boucherie, mercat de carn de boc—, comença un breu llibre que ens ha arribat en la seva bàrbara versió llatina i en un exemplar incunable, que porta el títol De natali parvuli pueri Iesu, ço és: “Del naixement de Jesús Infant”.

Incipit prohemium.
Da Domine in te credentibus affectum actumque tibi placendi consimilem atque in te perseverandi destinationem irrevocabilem et nullam cum infidelibus portionem legisque tuae praeceptum geminum adimplere. Fac nos Domine sine elatione veraces sine fictione humiles sine dissolutione hilares sine errore justos sine jactantia mites sine penuria pauperes sine avaritia divites doctos studere fieri non arroganter velle videri.
Explicit prohemium.

Proemi.
Ah, Senyor! inspirau en aquells qui creuen en Vós el desig i l’obra, filla del desig, de fer-se semblant a Vós, i l’irrevocable propòsit de mantenir-se constants en tal pensament, amb els infidels, i de complir els manaments de la vostra llei. Feis-nos, Senyor, verídics sens orgull, humils sense fingiment, alegres sense dissipació, justs sense error, mansuets sense jactància, pobres sense misèria; sens avarícia, rics; doctes mitjançant l’estudi, sense voluntat de semblar arrogants.

(Notícia i traducció de Llorenç Riber, revisada per Miquel Batllori. Ramon Llull, Obres essencials, vol. II, p. 1273; cf. ROL, vol. VII)

divendres, 12 desembre de 2008

«L'Odissea d'en Jané»


L'expressió no és pas meva: així de clar i contundent va ser Carles Miralles en el moment de definir aquest llibre, verament deliciós, durant la seva presentació, el mes passat, al Museu d’Arqueologia de Catalunya. Es tracta de l’Odissea, cert, però no tant la d’Homer —molt més complexa i, malgrat tot, sempre arcaica— com l'acurada redacció d’un escriptor doblat de lingüista, Albert Jané, que sap fer-se proper al gran públic —més encara al públic jove, cosa molt meritòria—, i que és un expert reconegudíssim a adaptar obres de la literatura universal als lectors que per primera vegada s'inicien en les beceroles de llibres cabdals. Tenim, doncs, l'Odissea d'en Jané. Ha estat un encert, sí, per part de l'Editorial Combel incloure aquest gran clàssic entre els primers títols de la seva col·lecció «L'hora dels Clàssics», un projecte que dirigeix Noemí Mercadé i que va prenent forma cada dia amb treballs més exigents i millors resultats.

És veritat que hi ha també altres adaptacions: i és una llàstima que la que va fer Carles Riba, no del tot acabada i publicada a Proa, ja no es trobi a les llibreries. També hi ha la versió resumida d'aquesta epopeia publicada per Edicions 3 i 4, però cal reconèixer que no és de la mateixa qualitat. Més recents són l'adaptació de Margalida Capellà, publicada a Teide i el llibre de R. Sutcliff, per Vicens Vives, i que porten el mateix títol, «Les aventures d'Ulisses». Ambdós llibres ofereixen una gran quantitat d'informació, el seu relat és d'una qualitat indiscutible i són realment profitosos per a la docència, encara que a nivells diferents.

Quines podríem dir que són les qualitats més destacables de l'Odissea homèrica que presenta el relat d'Albert Jané? En primer lloc, cal assenyalar-ne la seva fidelitat a la bellesa de l'Odissea original. En Jané procura mantenir l'elevació de to però amb un equilibri que procura que aquesta adaptació continuï sent una obra «homèrica», com si ens vulgués iniciar sense sobtar-nos al llenguatge sacre i d'adjectivació difícil, peculiar, única d'Homer. El llibre no es vol posar al lloc d'Homer sinó que ens el vol apropar. Jané vol ser-ne un modest intermediari, conscient que una prosa llisquívola i àgil captiva el lector d'avui de la mateixa manera que l'antic hexàmetre heroic encaptivava els oïdors del poema d'antany. A més, l'opció de presentar les aventures d'Ulisses per ordre (i no a través del relleu narratiu de l'original) ha semblat el més convenient pensant sempre en el públic al que va dirigit el llibre. Llegim, com a tast, aquest passatge en què Ulisses explica davant dels feacis i la seva reina Arete les seves penúries (p. 93):
«—He passat tantes penalitats, noble regina, que no acabaria mai si te les havia d’explicar totes. Et diré només que he passat set anys de la meva vida a l’illa Ogígia, enllà d’enllà del mar, enmig del salobre, habitada per la filla d’Atlas ample d’espatlles, l’astuta i trenabonica Calipso, terrible i solitària, amb qui els déus no volen tractes. Per un voler de Zeus, la meva nau va ser esberlada per un llamp, i l’horrible mort només em va estalviar a mi, que, aferrat a un pal de la nau, vaig poder arribar fins a la costa de l’illa d’aquella nimfa fatídica. Després d’aquells set anys de captiveri, obeint les ordres dels déus, la nimfa em va permetre d’anar-me’n dalt d’un rai, però de nou el terrible rancuniós Posidó em va privar d’arribar a la terra dels meus. El meu rai també va ser trinxat per la fúria dels vents desfermats. I va ser nedant que vaig poder arribar a aquesta illa, sense força ni esperit, amb el cor adolorit. Em vaig fer un pobre jaç amb fulles seques, a recer d’un parell d’arbrets bessons, fins que em va despertar un esclat de rialles. Eren les serventes de la teva filla, que havien anat al riu a fer bugada, i que, havent dinat, jugaven vora un gorg. Entre elles, la teva filla semblava talment una deessa. Li vaig explicar les meves desventures i li vaig suplicar que em volgués ajudar. Plena de seny, va fer que em rentessin al riu, em va donar pa en abundor i vi ple de foc, i també aquesta roba, amb què vaig poder cobrir la meva trista nuditat.»
Són de remarcar, enmig de la seva elegant prosa, expressions més poètiques i un tant fora del comú: «enllà d’enllà del mar», «l’astuta i trenabonica Calipso», «vents desfermats», «vi ple de foc» o l'inequívocament ausiasmarquià «plena de seny».

Seria entretingut veure com en determinades ocasions hi ha un homenatge —auster, però— a l'Odissea de Riba en el sentit que en reprodueix alguns epítets (així hem llegit, per exemple, el compost «trenabonica»). Potser un moment força interessant per a veure-ho sigui la paràfrasi que Albert Jané fa del discurs d'Ulisses davant Nausica (Odissea, VI, 149 ss.). Ho podem llegir, de primer, en la versió ribiana:
«—Jo te’m flecto, regina: ¿ets dea o bé moridora?
Si ets dea, entre els déus que l’ample cel posseeixen,
amb Àrtemis, el que és jo, la filla de Zeus poderós,
per la bellesa i l’alçada i el port al més just et comparo.
Si, però, els mortal, de les que habiten la terra,
tres vegades feliços ton pare, i senyora ta mare,
i tres vegades feliços els teus germans; perquè sempre
deu escalfar-se’ls el cor per amor de tu d’alegria
quan et miren com entres, plançó florit, a la dansa.
I més feliç que ningú en la seva ànima, l’home que faci
la balançada pels dons i a casa seva t’endugui.
No, jo mai no he vist amb mos ulls un mortal que et retiri,
home ni dona, que em ve esbalaïment de mirar-te.
A Delos, sí, una vegada, al costat de l’ara d’Apol·lo,
vaig veure un tany de palmera novell que així s’emfilava.
Car també hi vaig anar, i un estol de poble em seguia,
en el viatge que havia de dur-me tan males angoixes.
I com, mirant-lo, em vaig quedà’ esbalaït una estona,
car mai no havia brollat una tija del sòl com aquella,
ara, dona, t’admiro i em quedo parat; i m’esvera
de tocar-te els genolls. I és cruel la pena que passo.
Ah, en el dia vintè, vaig fugir de l’estesa vinosa;
tot aquest temps l’onada m’ha dut, i les folles tempestes,
des de l’illa d’Ogígia; i aquí m’ha llançat ara un numen,
per sofrir-hi nous mals; car jo no espero que cessin,
no, que els déus abans me n’acompliran a balquena.
Ah, regina, apiada’t! Després de tantes misèries,
ets la primera a qui vinc; i no conec cap dels altres
homes que aquesta ciutat i aquest terrer posseeixen.
Mostra’m la vila i vulgues donar-me un parrac per cobrir-me,
si és que, venint, portaves algun embolcall per les teles.
I a tu et donin els déus tot allò que pensant-hi desitges!
Un marit i una casa i la bona avinença t’atorguin,
car no hi ha al món, val a dir, una cosa més forta i més bella
que si marit i muller es governen amb cors que s’avenen:
és una pena gran per qui els vol mal, i una joia
per qui els vol bé; i qui millor s’ho saben, són ells mateixos.»
Encara que una mica llarg, crec que ha valgut la pena copiar la versió. I així és com ho ha explicat, simplificant-ho curosament i eficaç, en Jané (p. 83):
«El prudent Ulisses no va gosar acostar-se a la princesa Nausica, per abraçar-li els genolls, com a signe habitual d submissió, per la temença d'irritar-la o esporuguir-la. I es va estimar més, de lluny estant, d'adreçar-li una súplica amb paraules falagueres i astutes:

—M’inclino humilment davant teu, però no sé pas si ets una deessa immortal o bé una dona. Si ets una deessa, de les que l’ample cel posseeixen, per la teva bellesa i la teva majestat jo et comparo a la divina Àrtemis, filla de Zeus poderós. Però si ets una de les dones mortals que viuen a la terra, venturosos tres vegades el teu pare i la teva mare, i feliços tres cops els teus germans, perquè el cor se’ls deu omplir d’alegria quan et veuen entrar, com una garba de flors, a la dansa. I encara més venturós i feliç que tots, aquell que un dia aconsegueixi de ser el teu marit, perquè els meus ulls no han vist mai una criatura que sigui capaç d’enlluernar talment com tu enlluernes el dia. Les meves sofrences m’indueixen a abraçar-te els genolls, perquè vulguis tenir pietat de mi, però la por em priva de fer-ho. Ahir, que era el darrer dels vint dies que he sofert els flagells més cruels, em vaig poder escapar dels perills de la mar, i avui, temorós encara que els déus vulguin allargar el meu suplici, et trobo a tu, regina, la primera persona a qui puc demanar que s’apiadi de mi. Solament et demano que em diguis on és la ciutat que senyoreja aquesta terra, i que em donis un parrac amb què pugui cobrir la meva nuditat i, així mateix, una mica de pa, car les meves forces ja han arribat a la seva fi.»
Seria agosarat afirmar que l'Odissea d'en Jané té una intencionalitat clara de permanència? M'inclino a pensar que sí. Tant de bo, doncs, es llegeixi i hom en gaudeixi.

Per altra part, hi ha tot un seguit d'il·lustracions, a càrrec de Pep Montserrat, també de gran qualitat. Són il·lustracions que contenen, així mateix, un ric simbolisme: la soledat de Calipso, els pretendents rapinyaires sota la forma d'unes garses, el Ciclop amb la seva barba blava com el mar perquè era fill de Posidó, les sirenes sanguinàries en un mar tot vermell... El llibre bé s'ho valia.


Què més afegiré? El dia de la presentació, en acabat de les presentacions, parlaments i signatures d'exemplars de rigor ens esperava el grup KuanUm amb una degustació variada, per a llepar-se els dits. Ah! Aquell divendres de festa estrenaven un nou atuell, un crater potser de deu litres, per a fer-hi la barreja del vi... Sort que Polifem era lluny, però no la grua municipal!

(Atenció perquè l'editorial Combel també ha publicat la versió en castellà del llibre, a càrrec de Rafa Mammos: si estem convençuts que cal començar a estudiar llatí i cultura clàssica des dels dotze anys, d'eines no en falten!)

divendres, 5 desembre de 2008

classicat.net

Fa temps que tinc en marxa el web classicat.net. No m'hi he dedicat com hauria volgut i com el tema mereix. Però tampoc no vull afluixar. Tinc pensat de refer-lo de cap i de nou. Ara vénen uns dies de lleure i descans que possiblement aprofiti per a posar fil a l'agulla (i no sé si podré enllestir-ho).

Veig que les possibilitats de la web.2 són immenses. I amb garanties. La primera prova la vaig fer amb aquesta pàgina personal: hi poso documents de suport als dos webs (culturaclassica.com, classicat.net) i al blog que llegiu. Realment la tecnologia Google resulta ben amanosa! Més encara quan el disseny em sembla prou satisfactori. Però fa uns mesos Google page creator ens avisava d'un canvi: ja no permeten obrir noves webs i calia pensar a preparar la migració a Googlesites. Aviam si surt bé!

Per altra banda m'adono que no són pocs els llocs que permeten guardar documents i arxius. Per exemple, el professor Carlos Viloria fa servir box.net per al seu rebost. Un altre exemple pot ser megaupload.com: si teniu paciència (unes cinc hores dura la descàrrega) hi podeu obtenir el documental Empúries l'ànima de Catalunya... (no sé què diran a Tv3 però també l'han posat en línia). D'altres llocs gratuïts (gràcies Luis Priego!) són filefactory.com, scribd.com, boxstr.com o castpost.com (que, pel que veig, és el que fa servir l'Assessoria de Sagunt).

Què me'n diueu, quin us sembla més aconsellable?