Anacreont: Ars poetica

El poeta de Teos sabia combinar vida i poesia. O, si hom volia, goig i poesia. Ho llegeixo a Bruno Gentili, Poesia e pubblico nella Grecia antica, Roma-Bari 1983, ps. 125-126.

Quin haurà estat el sentit del simposi anacreòntic es comprèn a partir dels versos programàtics següents (fr. 33, 7-11 Gent. trad. Jordi Cornudella):

No hi tornem, au, va, deixem-ho!
Prou d'estrèpit i de cridòria:
no hem de beure "a l'escita",
sino fer glopades curtes
i entonar cançons alegres.

L'estudiós italià comenta al respecte: "Non gozzoviglia, non ebbrezza sfrenata di violenti beoni, ma radunanza lieta di amici capaci di godere in pienezza di vita senza oltrepassare i limiti di una civile urbanità di modi e di forme: una eticità conviviale aperta a una più viva socialità".

Unicuique suum

La imaginació sempre fa bullir l'olla, el cervell. La lectura de l'article sobre Simònides de Pietro Vannicelli m'ha dut cap a d'altres verals. La primera cosa ha estat el mateix títol: "unicuique suum" és la reelaboració del "suum cuique tribuere" (i Enzo Degani, a l'edició teubneriana d'Hipònax escriu, p. VI: "...ut suum cuique restitueretur" --conforme al dret, doncs).

Segona: m'ha fet venir al cap una notícia que vaig llegir no sé on. L'oracle Google em dóna mil cinc-cents diaris referint-ho: el Vaticà ha decidit tornar un tros de marbre que pertany al Partenó. Sobre el tema val la pena recordar que hi ha un web dedicat a difondre la situació, ut disiecta membra, dels marbres d'aquesta meravella de la Humanitat. Visitareu amb profit Marbles Reunited i veureu com, davant dels vostres ulls, passa tot un fris amb fotografies de marbres dispersos. (No m'ha semblat gens malament que blogs com La túnica de Neso també facin campanya!)

Una utopia que pot fer pinya

Al menys això: si no arriba a ser realitat, pot servir per a reforçar la unió. Aquesta idea m'ha agradat però no és meva, m'ho acaba de comentar avui per la tarda un excel·lent blogaire, Lluís Inclan.

D'on surt la proposta? És una iniciativa de Carlos Cabanillas. Per iniciatives que no quedi! En el seu blog ens convida a donar suport per tal de promoure el llatí... des de 1r curs de l'ESO.

Què es pot fer? D'entrada adherir-se a un manifest: aquest. Que caldrà canviar les lleis? Cert: però ja hi estem avesats a fer, desfer, refer i passar el ribot a les lleis i estatuts. Des de Pyrene fins a les illes Afortunades l'activitat legislativa és molt prolífica; qui en dubta? A més a més, ut videtur, les raons adduïdes són políticament assumibles per tots els partits... que ja és, oi?

Segona cosa. El nou invent s'anomena latinenlaeso. És el nom d'una xarxa en la que s'hi pot inscriure qualsevol, cosa que recomano fer ara mateix: professors, alumnes, exalumnes, pares i mares... tothom. A poc a poc, si la comunitat va en augment, la utopia podrà prendre força, i es podran articular mesures amb cara i ulls per tal que el llatí no esdevingui patrimoni d'uns pocs sinó un signe que ennobleix i agermana persones formades i cultes. Si no vaig errat, un dels primers diccionaris de català, de principis del segle XIX, tenia precisament aquest lema: "conèixer les llengües e agermanar los cors".

+ eines d'anàlisi i aprenentatge

En un altre moment ja vaig escriure una entrada sobre el paper dels diccionaris tracionals. Hi comentava una eina, Words, que em sembla que val la pena.

Avui en presento alguns més que he anat aplegant des d'aleshores:

· @uxilium-online és també una eina de bon aprofitar. Hi posem la forma que hàgim trobat en el text i ens diu a quina paraula pertany. Per als qui es desesperen rumiant i repassant paradigmes és un ajut d'agrair.

· Per al grec, tal com deia un comentari en el primer post, Kalós encara no és del tot definitiu però, per exemple, té un bon assortit de quadres gramaticals, en PDF, força clars.

· He vist que el biblista Pere Casanellas, recull uns programes, també gratuïts per a aprendre vocabulari i fer exercicis de gramàtica. Aquests programes caldrà que us els descarregueu i els instal·leu. Tots ells estan pensats, com a mínim, per al grec del Nou Testament i alguns són compatibles tant per al sistema Windows com per a Macintosh:

1. QuickMem Greek.
2. Wordbase Greek.
3. WocabWorks. Aquest programa és configurable per a la memorització de vocabulari de qualsevol llengua tot i que inclou diversos conjunts ja predefinits: hebreu de l'Antic Testament (classificat segons dos manuals diferents), grec del Nou Testament (classificat segons dos manuals diferents), arameu, alfabet ugarític, alfabet paleohebreu, etc. Conté diferents tipus de test.

· Des del mes d'octubre està en línia un altre Quadern Virtual de Vitòria Bescós: Les declinacions llatines: casos i funcions.

· I, fa pocs dies, he rebut un email d'un altre catedràtic de Llatí, Francesc Sánchez, notificant-me que ja té el seu treball en línia: Ludus. Exercicis de Llatí. Crec que ambdós QV seran una molt bona eina per iniciar-se en el Llatí mitjançant les TIC. Per cert, veig que el blog de Sebastià Giralt també en parla.

Ja ho veieu, d'eines no en falten... Cada dia tenim menys excuses!

Què vol dir estudiar grec

The best Greek is marked by a sense of proportion, by a striving for just the right word to convey the thought, and by a simplicity and directness of expression. With these qualities of good style we shall become familiar. More than that, we shall learn the fundamental meaning of a host of words that otherwise would seem strange and forbidding in the technical terminology of many fields of interest —in art, in science, in politics, and in the church. A distinguished scientist states that “In an experience of more than forty years as a teacher of medical students I easily distinguish among my auditors those who know Greek and those who do not, especially when I use scientific terms, such as «toxicogenic bacillus» or a «pathognomonic symptom». I see the eyes of the former fill with the light of comprehension, while those of the latter are closed in ignorance and mystification.”

(Henry L. Crosby & John N. Schaeffer, An introduction to Greek, Boston 1928, p. xxii)

Indro Montanelli: «Storia di Roma», ara en català

Als components del «Fòrum Roma»
que coordina l'amic Xavier Serra.

Em sembla que en data d'avui no s'ha estudiat ni s'han posat prou de manifest els principis que han estat el motor vital de la personalitat sempre tan atractiva i innovadora del periodista Indro Montanelli. Pot sobtar que un periodista que es dediqui a la història? De fet, la història avança gràcies a les dades que els proporcionen els periodistes... però no és aquest el lloc per a aquests discerniments. Montanelli va ser un home avançat en molts aspectes: va saber preveure, per exemple, com el feixisme aboliria el sistema d'eleccions democràtiques i tots el recordem quan s'oposava a Berlusconi defensant la llibertat de premsa o renunciava al nomenament de senador vitalici que hipotecaria la seva llibertat de pensament. Era un home amb previsió. I també amb sentit de l'humor. Montanelli anava al gra, però no es feia pesat, ni era abstrús ni aspirava a donar lliçons a ningú: ell explica el que sap, ho fa de manera amable, posant-se al costat del lector, sense pujar a cap torre d'ivori, sense voler canviar el pensament de ningú, però sense renunciar al seu punt de vista. Això sempre m'ha agradat. Encara conservo, dels meus anys de carrera uns quants retalls d'articles seus que «La Vanguardia» traduïa amb comptagotes.


Quan he vist, però, la seva Història de Roma en traducció catalana publicada per l'editorial Destino me n'he alegrat moltíssim. És un llibre que no pot faltar a cap casa. Més i tot quan la tipografia és realment generosa! No es tracta de l'edició en lletra minúscula i de butxaca (una butxaca també minúscula), no. És un llibre que es té a les mans ben a gust. És un llibre que es llegeix encara més a gust. Montanelli no és exhaustiu però sap donar molta informació (i es nota que l'ha contrastada). No frivolitza però no perd el sentit de la seriositat. No perd tampoc el nord, ni l'equilibri: sembla tot plegat d'una proporció àuria, no hi ha ni capítols massa llargs ni massa curts. No li falten judicis ni encerts. De vegades sap dir el que caldria llegir en altres llibres. Per exemple, en explicar com eren les comèdies plautines recorda, tot de passada, que "dramatis personae" no són els personatges del drama... sinó "les màscares del drama" (i encara té esma per a recordar que "persona" és un préstec de l'etrusc "phersu"...). Se n'aprenen moltes de coses llegint la Història de Roma de Montanelli, i de ben variades, i d'aquelles que no cansa aprendre, ni de rellegir. Per això, si un clàssic és un autor que hom rellegeix, Montanelli també és un clàssic.

Una altra cosa serà que en la cultura catalana els clàssics siguin acollits com cal, assimilats, estimats, volguts. De moment, aquest buit que hi havia ha estat subsanat i en felicito als editors. Ara faltarà estar a l'alçada. El llibre de Montanelli s'hauria de citar, discutir, comentar, criticar... se n'hauria de saber extraure allò que, anecdòticament explicat, afecta fins l'essència d'un personatge (per exemple, Juli Cèsar o Ròmul). Hi ha una cosa que Montanelli fa amb gran habilitat: llima l'encimbellament que durant segles havien tingut les personalitats sospitosament protagonistes en excés. E così via dicendo.

I una altra: Montanelli parla i ens informa sobre la societat en què vivien els antics. Ell mateix afirma que la Història de Roma és gran perquè l'han feta homes com nosaltres i no pas els "grans homes". Ja veureu com s'explica desimboltament, amb especial predilecció pels detalls quotidians (i els seus paral·lels d'avui), pels gustos i les modes: el capítol paradigmàtic en aquest sentit potser sigui el XXXVIII, "Roma epicúria" (però cadascú sabrà trobar pàgines ben il·lustrades arreu). Per això, el protagonista és també el poble, cosa infreqüent, no només quan s'escriví el llibre, sinó fins avui dia. Feu-ne un tast: Vilaweb va posar el primer capítol a l'abast de tohom.

Un pensament de Marc Aureli

A l'amic Josep Maria Porta

La novena Elegia de Bierville de Carles Riba conté uns versos adreçats als grecs del 480 a.C. (combatents a Salamina) i que a la vegada són un apòstrof, bell epifonema --però també una exigent imprecació, un avís, per a les generacions del present i del futur--:

La llibertat conquerida en l’apassionada recerca
del que és ver i el que és just, i amb sobrepreu de dolor,
ens ensenyàreu que on sigui del món que és salvada, se salva
per al llinatge tot dels qui la volen guanyar;
i que si enlloc és vençuda i la seva llum és coberta
per la tempesta o la nit, tota la terra en sofreix.

Aquesta universalitat de les accions humanes, amb totes llurs conseqüències, em recorda un pensament de Marc Aureli (VII, 9):

Πάντα ἀλλήλοις ἐπιπέπλεκται καὶ ἡ σύνδεσις ἱερά, καὶ σχεδόν τι οὐδὲν ἀλλότριον ἄλλο ἄλλῳ· συγκατατέτακται γὰρ καὶ συγκοσμεῖ τὸν αὐτὸν κόσμον. κόσμος τε γὰρ εἷς ἐξ ἁπάντων καὶ θεὸς εἷς δι’ ἁπάντων καὶ οὐσία μία καὶ νόμος εἷς, λόγος κοινὸς πάντων τῶν νοερῶν ζῴων, καὶ ἀλήθεια μία, εἴγε καὶ τελειότης μία τῶν ὁμογενῶν καὶ τοῦ αὐτοῦ λόγου μετεχόντων ζῴων.

«Totes les coses estan mutuament entrelligades, el seu encadenament és sagrat i ben bé no n'hi ha cap que sigui aliena a les altres perquè han estat ordenades conjuntament i totes plegades contribueixen a l'ordenació del mateix món. Cert: no hi ha res més que un únic món que ho abraça tot, un únic déu estès pertot arreu, una única substància, una única llei, una única raó comuna a tots els éssers intel·ligents i també una única veritat, si és que hi ha una única meta per als ésssers que tenen un mateix origen i tenen part en la mateixa raó.»

Rostre de Marc Aureli.

Museu del Louvre (gentilesa de Flickr)