dijous, 30 octubre de 2008

Una vaga contra la LEC

No veig que entre la blogosfera chironiana es parli gaire d’una vaga de professors convocada per al dia 13 de novembre. Com que el silenci es pot interpretar de moltes maneres, adjunto un recull d’aspectes de la nova Llei d'Educació de Catalunya, la LEC, que em semblen greus (per no dir molt greus). Davant d’aquesta llei i convocatòria de vaga cadascú que faci el que vegi més adient, però si ara ningú no fa res després que no es queixi.
a) Segons la LEC estarem obligats a impartir qualsevol matèria que ens manin, sense respectar el caràcter d’especialista (l’invent s’anomena polivalència curricular; vegeu arts. 57.1, 76.5 de la LEC). És igual si tenim o no la formació escaient. Això vol dir, parlant en plata, que l’associació de professors de clàssiques quedarà com una “associació d’amics” i prou: serà una associació totalment inútil per a reclamar res a la Generalitat. Insisteixo: tant l'associació de clàssiques de Catalunya com les altres, siguin d'on siguin i al nivell que sigui.

b) Cada centre tindrà un currículum diferent, de manera que es podran impartir encara més absurditats. Això farà que augmentin les desigualtats entre els centres i que les hores de docència, en el nostre cas, dels professors de clàssiques, no tinguin cap mena de garantia (arts. 81.4, 87.1, 87.3).

c) Les direccions faran i desfaran les plantilles al seu gust; i això permetrà que proliferin els llocs de treball específics “a dit”. L’amiguisme, per tant, esdevindrà la norma d’actuació (art. 80.3. 89.1, 90.1, 91, 101.2c, 101.3, 102, 110.6, 111, 130.5.g).

d) El professor tindrà plaça a una zona, i no a un centre. Això vol dir que, una vegada hagin desmantellat els curricula i les plantilles en els IES, haurem de completar l’horari treballant en més d’un institut (art.101.2a,104.2.f, 110.2, 110.3).

e) No podrem participar en concursos de trasllats perquè crearan unes especialitats noves que no concorden amb les actuals (arts. 99.3, 104.1c).

f) La llibertat de càtedra estarà sotmesa a l'ideari que imposarà la direcció del centre: el professor haurà de combregar totalment amb la carta de compromís educatiu i amb el projecte educatiu de centre (art. 20, 27.3, 75.2, 93.4). Si algú creia que la llibertat de càtedra estava garantida per la Constitució... ja ho veu! És un pas endavant, oi?

g) Com a guardians del sistema, la Generalitat de Catalunya crearà un “cos” de directors a la seva mida (art.103.1).

h) Les retribucions dels professors dels instituts dependran de l’avaluació que en faran les direccions i els "experts", que se cenyiran —segons sembla— als resultats obtinguts: dit sense embuts, cal donar un aprovat general si volem mantenir el sou per a pagar la hipoteca (arts. 91.3, 122.2, 130.7, 170.c, 174.c, 174.e).

i) El professorat serà adscrit a cossos docents nous. Això suposa perdre les prestacions de Muface i cotitzar més: més o menys serà al voltant d’uns setanta euros més per acabar en una situació pitjor (arts. 99.1, 104.2i). Per exemple, en cas de malaltia no cobrarem ni un cèntim els tres primers dies, el 50 % del sou durant les tres setmanes següents i, després, el 75 % del sou. La jubilació també quedarà ben "tocada".

j) Se’ns obligarà a participar en totes les activitats que es programin fora del centre (art.28.1.b, 28.2.f, 28.2.h, 93.f, 93.g). Tant se val, doncs, si un sap esquiar o no. Caldrà fer de socorrista a la platja o de policia si hi ha algun “fumeta”. Per imperatiu legal, doncs, haurem d’assumir responsabilitats fins i tot penals si arribava el cas.

k) S’allargarà el calendari laboral del professorat i la jornada partida serà consagrada per llei (art. 52.3, 121.1).

l) El professorat interí i substitut passarà a ser “laboral” i sense els seus drets actuals (art.98.1,101.5, 104.2.e).

m) Es privatitzarà l’ensenyament nocturn, d’adults i d’infantil (art. 53.6, 66.2, 143.4, 148).

n) Es destinaran més recursos que mai a l’ensenyament concertat (art. 46.6, 43.2, 185.2).
Cal continuar detallant algunes “perles” més de la Llei Catalana d’Educació que ha preparat l’equip d’experts de l’Honorable conseller Ernest Maragall? No vull imaginar el tip de riure que es faran al Departament d’Educació quan un grup de professors reclami... allò que ja no pot reclamar!

La LEC considera que pràcticament tots els problemes del nostre sistema educatiu són deguts a la manca de formació i dedicació del professorat. Per a resoldre aquests problemes els nostres mandataris han decidit que el professorat no tindrà plaça en propietat en un centre sinó que serem adscrits a una zona i que els Directors decidiran qui pot continuar en el centre o si hem de ser “expulsats” a un altre IES. Però, curiosament, l’avaluador no és avaluat. I tampoc no s’estableix cap mesura similar de control sobre cap altre col·lectiu implicat en un IES: alumnes, pares, directors, inspectors, etc. Per què?

A més a més, els futurs funcionaris docents catalans i els actuals que promocionin a un altre cos, ja no podran continuar a MUFACE sinó que hauran de passar a la Seguretat Social, sortiran perjudicats en la seva jubilació i, molt probablement, ja no podran participar en concursos de trasllats de nivell estatal. Per què?

Davant d’una vaga de protesta per un paquet de mesures com el que ens cau a sobre, caldrà pensar-s’ho? “Si cadascú roman assegut pensant en els seus propis interessos i en la manera de no participar en l’acció, no només no trobarà ningú altre que actuï en el seu lloc, sinó que pot arribar el moment en què es vegi obligat a fer allò que no volia” (Demòstenes, Filípica III, § 75).

Més coses, i cadascuna en el seu context. Vull dir que aquestes “tendències” no són pròpies només de Catalunya. Per la xarxa corren els problemes dels professors de clàssiques, per exemple, de Madrid o de les Illes Canàries. I altres autonomies, segons un professor asturià, Juan Andrés Caballero, no els perden la petja del moment que en el seu blog hi ha un enllaç a la “nova carrera docent” que els espera. El dia 13 de novembre no ha de passar res? Anem bé!

dimecres, 22 octubre de 2008

D'Ulisses a Arquíloc


Llegeixo aquests dies la traducció de l'Odissea a cura de Mariano Benavente, un treball extraordinari perquè incorpora una gran quantitat de material folclòric que serveix de gran ajut per a comparar temes que reapareixen en moltes altres obres, es tracta d'un estudi exhaustiu de debò. Em sembla que en aquest sentit val ben bé la pena, com també val la pena en el sentit de la traducció, en vers lliure, força reeixida. Aquí copio aquests versos amb què comença el cant XX (pàgs. 448-9):
Y en el vestíbulo se acostó el divino Odiseo.
En el suelo extendió una piel vacuna sin curtir, y encima
zaleas numerosas de ovejas, que habían sacrificado los aqueos,
y Eurínome le echó por arriba un manto, cuando ya se tendió.
Allí Odiseo, meditando males contra los pretendientes en su corazón,
yacía sin dormirse. Y las mujeres salían en esto
del palacio, las que antes se ayuntaban con los pretendientes,
alzando entre ellas risas y bromas.
A él le bullía la ira en el pecho.
Y mucho dudó, en su mente y en su ánimo,
si, lanzándose sobre ellas, daría a cada una la muerte,
o si soportaría que se unieran con los pretendietes arrogantes
por postrera y última vez; ¡y el corazón le ladraba por dentro!
Y como cuando una perra va y viene en torno de sus tiernos cachorrillos
y ladra al hombre que desconoce y ansía luchar,
así a él le ladraba por dentro el corazón, al indignarse por las viles acciones,
pero, golpeándose el pecho, repredndió su corazón con estas palabras:
“¡Aguanta, corazón, también aguantaste una vez una cosa más perra,
en el día en que el Cíclope, de fuerza incontenible, me devoró
a los valerosos compañeros! ¡Pero tú lo sufriste, hasta que la astucia
te sacó del antro donde creíste morir!”
Así habló, regañando a su propio corazón en el pecho.
¡Y en gran obediencia se le quedó el corazón soportándolo
con firmeza! Mas él se agitaba dando vueltas a uno y otro lado.
Y como cuando un hombre ante un vivo fuego ardiente vuelve rápido
a uno y otro lado una tripa rellena de grasa y sangre
y anhela asarla con prontitud,
así él a uno y otro lado se agitaba dando vueltas, meditando
cómo podría poner sus manos sobre los pretendientes desvergonzados,
estando solo contra muchos. (. . .)
Certament es tracta d'una imatge ben poc heroica, la botifarra a la graella... Però sobta aquesta anàlisi del cor, el θυμός, que presenta Homer. Em recorda un passatge d'Arquíloc en què també es refugia, sense escalfar-se el cap, en la rèplica valenta i en el gaudi davant el goig momentani. Per això copio la traducció de Jaume Pòrtulas del fr. 128 W arquiloqueu (Reduccions 81/82, 2005, p. 13):

Cor, cor meu, tempestejat per mals sense esmena.
redreça't, rebutja l'adversitat, planta-li cara,
oferint el pit als aguaits de l'enemic, ben de prop,
amb fermesa: ni vencedor, t'orgullis a la clara,
ni vençut t'amaguis, gemegant a casa —
ans gaudeix dels goigs i cedeix als mals,
no massa: coneix quin amunt-i-avall té els homes.

diumenge, 12 octubre de 2008

Alguna cosa més que diccionaris tradicionals

A hores d'ara suposo que més d'un lector haurà visitat el web del projecte Perseus per a provar el sistema de recompte de mots, freqüències i altres dades més que no el simple significat de la paraula. Només per a temptar les eines d'anàlisi gramatical o fer-ne comprovacions vagues ja paga la pena clicar-hi. La magnitud del projecte, però, em fa desaconsellar als principiants de perdre-hi estones.

Mira per on, de vegades Internet guarda eines força assequibles i recomanables per als qui comencen les beceroles del llatí. Un amic terrassenc, Raül Martínez, m'informa que una d'aquestes eines és alguna cosa més que un diccionari tradicional: WORDS ofereix fins i tot la declinació del mot! Proveu-ho i, si us agrada, descarregeu-vos-el.

Més encara. Si un no acaba de veure clara l'arrel i/o les desinències, el mateix autor, William Whitaker, també ho ha previst amb un Latin Dictionary and Grammar Aid. Veureu que és ben fàcil de fer servir i com ens ho posa tot al nostre abast.

I del diccionari tradicional, doncs, què n'hem de fer? Penso, modestament, que a casa nostra les editorials que de tota la vida vénen publicant aquests lèxics haurien de traslladar els seus continguts a un altre mitjà. Vull dir, fer-los accessibles d'una altra manera i no només en paper. De moment, gràcies als recursos de la Web 2.0, hi ha en línia el venerable Diccionari Spes (o Vox): en podem disposar com un document a l'estil de Googlebooks o baixar les cinc-centes pàgines en PDF (vaja, a l'estil de www.textkit.com). Fins i tot "incrustar-lo" en un blog!

El mateix diré del Diccionari de Grec de José M. Pabón: en aquesta adreça us el podreu descarregar en PDF. I en aquesta altra, novament el Diccionari Spes. Si la SGAE ho sabia!

dijous, 2 octubre de 2008

Escudella

Gràcies a la generosa amabilitat de l'amic Jordi Redondo tinc al costat, en el moment d'escriure aquest post, una fotocòpia de la seva comunicació presentada en unes Jornades sobre les literatures antigues a les literatures medievals celebrades a la Universitat de València. El seu interessantíssim treball versa sobre l'Espill de Jaume Roig i uns poemes grecs que també tenen la misogínia com a tònica dominant a més d'uns paral·lelismes textuals que ben difícilment hom podrà atribuir a la casualitat.

El fet és que, en un moment donat del seu treball, l'estudiós valencià reprodueix uns versos del poema anònim Περὶ γέροντος, νὰ μὴν πάρῃ κορίτσι, que molt bé es pot traduir com «Sobre l'ancià, perquè no mulleri donzella». Són els següents (vs. 97-98):
βρίσκει ἀφορμὴ καὶ λέγει της καὶ δέρνει τὴν κοπέλαν,
λέγει της πῶς δὲν ἔπλενες, βρωμοῦσσα, τὰ σκουτέλα;
La traducció és del mateix Jordi Redondo:
«Busca peu per parlar i li diu a la noia, alhora que la fueteja,
li diu 'com és que no has rentat els plats, porca?'»
A mi m'ha fet una impressió força difícil de descriure quan he llegit el mot grec σκoυτέλα. És cert que Andriotis en el seu ᾿Ετυμολογικὸ λεξικὸ diu del mot que és un llatinisme però també caldria pensar-hi tenint aquesta pàgina del diccionari Du Cange a la vista. Vull dir només que l'erudit francès fa esment del terme scutella com a «vox Latinis scriptoribus nota, patena in modum cavitatis scuti». L'únic testimoni que Du Cange li atorga amb el valor de vaixella, plat seria potser el de Gregori el Magne que diu així: «Scutellas abluens et vasa alia mundans». Però... i les llengües romàniques? Jordi Redondo observa molt agudament que «cap altra llengua romànica (tret del català) no assigna aquest valor de plat al diminutiu de l'antic nom de scutum. Creiem que es tracta d'un catalanisme més dins del grec medieval.» Així que he pogut, he consultat el Diccionari etimològic de Joan Coromines (vol. III, p. 562b): veig, en efecte, que escudella, amb el sentit que comentem, es troba en documents ben antics, amb ús normalitzat des del segle XIII. Escudella seria, doncs, un préstec del català al grec. Caldrà tenir-ho present només durant els àpats?

(Sobretaula. Als interessats recomano la lectura i estudi de l'article del mateix professor Jordi Redondo, "Hel·lenismes al català medieval: bilingüisme o llengua franca?", Quaderns de filologia. Estudis lingüístics 4/2, 1999, pàgs. 173-186.)