dilluns, 15 setembre de 2008

Un recurs horacià

És commovedor el tercer poema del segon llibre de les Odes d’Horaci. Hi ha una mescla de carpe diem que es clou amb un dur memento mori que el fan especialment atractiu. Horaci, però, prepara el lector pocs moments abans tot dibuixant un breu locus amoenus (vs. 9-12):

Quo pinus ingens albaque populus
umbram hospitalem consociare amant
ramis? Quid obliquo laborat
lympha fugax trepidare riuo?

¿On un pi enorme i un àlber blanc desitgen
fer una ombra acollidora amb les branques?
Com és que pels revolts del riu
s’afanya l’onada fugissera?

(trad. Antoni Cobos)

De seguida entra amb la idea central del poema: en aquest “espai meravellós” on vivim és lícit gaudir del goig —rosae amoenae, quina doble imatge no ens ve a la memòria!— abans les tres Parques no tallin el fil de la vida de l’home (vs. 13-16).

Huc uina et unguenta et nimium breuis
flores amoenae ferre iube rosae,
dum res et aetas et Sororum
fila trium patiuntur atra.

Fes portar vi i perfums i les flors
efímeres de la rosa agradable,
mentre ho permetin el anys
i els negres fils de les tres Germanes
.

Aquesta tècnica de presentar un paisatge idíl·lic, un jardí meravellós, i seguidament convidar el lector a gaudir-ne i a gaudir de la vida nimium brevis per temor a una mort potser imminent és un recurs ben freqüent en el poeta de Venúsia: el mateix fil de pensament es dibuixa en les tres odes que parlen de la primavera (I, 4; IV, 7; IV, 12), en l’oda de l’hivern (I, 9) i també en l’epode XII.


divendres, 12 setembre de 2008

Allò que hom estima


... i és facil d’entendre-ho a qualsevol —sempre segons Safo, πάγχυ δ’εὔμαρες σύνετον πόησαι (fr. 16, 5 L.P.). Allò que hom estima és la cosa més bella i depassa, deixa fora de lloc, fins i tot rebutja qualsevol altra proposta, convenció, o qualsevol norma —per molt arrelada i justificada que ens vulguin presentar que és. Contra Ἔρως no hi ha res a fer: ho recorden Sòfocles i també Virgili (et nos cedamus amori, Ecl. X, 69). Qui no ha fet cap bogeria “per amor”? Més encara, l’amor no ens ha fet madurar? Allò que estimem no ho ha de ser només per una guspira meravellosa —de vegades pel descobriment inicial— sinó per una voluntat que esdevé arrelada i madura, un objectiu concret, que volem definitiu i que ens fa ser constants en la nostra tasca vital, que ens dóna seguretat i orienta nel mezzo del cammin. No podem ser volubles o indeterminats: l’amor inclou totes les dimensions de la persona, altrament seríem uns incompresos —fins i tot per a nosaltres mateixos. Per això m’atreveixo a afirmar que si algú diu que estima l’assignatura de Grec i no s’hi esforça, no s’hi dedica, no el defensa amb passió i seny, s’enganya: en realitat no l’estima perquè no posa la seva vida al servei d’allò que diu que estima. (I dubto seriosament que pugui tenir estimació per cap altra assignatura.)



diumenge, 7 setembre de 2008

Qui és per a mi Safo



Safo ha estat per mi motiu de nombrosos interrogants i lectures més o menys sovintejades. Va començar com un tema d’estudi, després passà a ser un tema d’exposició durant els cursos de llicenciatura, va ser motiu de recerca sobre la tradició clàssica, referent obligat per a copsar les relacions entre vida, pensament i literatura a Grècia, una lectura inconstant i de vegades volgudament més fragmentària del que ja es configura en les seves romanalles, ha estat des de sempre un refugi per a assaborir mots més «suaus» (pel dialecte!) i tendres (en el seu missatge), també un repte per a exercir pràctiques de filologia formal (per exemple estudiant mètrica i cavil·lant sobre integracions en papirs). Puc ben dir que Safo m’ha acompanyat força anys i que a cada lectura continua dient-me coses noves.


Fr. 105a Lobel Page

οἶον τὸ γλυκύμαλον ἐρεύθεται ἄκρωι ἐπ᾽ ὔσδωι,
ἄκρον ἐπ᾽ ἀκροτάτωι, λελάθοντο δὲ μαλοδρόπηες·
οὐ μὰν ἐκλελάθοντ᾽, ἀλλ᾽ οὐκ ἐδύναντ᾽ ἐπίκεσθαι

talment com la poma delitosa vermelleja dalt de la branca,
al capdamunt de tot, i els qui collien pomes la van oblidar
—no, no l’oblidaren, que no hi pugueren arribar


dimarts, 2 setembre de 2008

Perquè Prometeu roba el foc

És una pregunta que sovint em fan els alumnes quan llegeixen El Prometeu encadenat esquili. Per bé que en el mateix inici de la peça hi ha la resposta (cf. v. 7), fa poc he topat amb aquesta autoritat medieval, Giovanni Boccaccio, que en fa la lloança en el llibre XII de Genealogie deorum gentilium (cap. LXX) tot inspirant-se en sant Isidor de Sevilla:
... Ut eius oportunitas cognoscatur, sic in libro Ethymologiarum scribit Ysidorus: Absque igne nullum metalli genus fundi extendique potest. Nichil enim pene quod non igne efficiatur, alibi enim vitrum, alibi aurum, alibi argentum, alibi plumbum, alibi mineum, alibi pigmenta, alibi medicamenta efficit; igne lapides in ere solvuntur, igne ferrum gignitur et domatur, igne aurum perficitur, igne cremato lapide cementa et parietes ligantur; ignis lapides nigros coquendo candificat, ligna candida urendo effuscat, carbones ex pruina fulgida nigros facit, de lignis duris fragilia, de putribilibus imputribilia reddit, stricta solvit, soluta restringit, dura mollit, mollia dura reddit.

Per tal que en sigui coneguda la seva conveniència, així en parla Isidor en el llibre de les Etimologies: sense el foc no es pot fondre ni dilatar cap mena de metall. Perquè gairebé no hi ha res que no es pugui produir sense foc, ja sigui el vidre, l'or, l'argent, el plom, el mini, els colors, els ungüents. Amb el foc es desfan les pedres dins el coure, amb el foc es fabrica el ferro i se li dóna forma, amb el foc l'or assoleix seu punt definitiu, amb sorra cremada s'uneixen les parets i les pedres de l'edifici; coient-se al foc les pedres fosques es tornen blanquinoses; cremant enfosqueix els troncs descolorits, fa negres els trossos de carbó lluents per la rosada, torna fràgils els troncs robustos, torna les coses de corruptibles a incorruptibles, deslliga allò que estava travat, entrava allò que estava deslligat, afluixa el que era dur, torna dur el que era fluix.