diumenge, 24 agost de 2008

Catul en la poesia gallega

A més de nombrosos recursos disponibles en línia sobre didàctica, novel·la, cinema, etc. devem a Fernando Lillo un excel·lent article, "Presencia de Catulo y Tibulo en la poesía gallega del s. XX" (Cuadernos de filología clásica: Estudios latinos nº 14, 1998 , pàgs. 285-299) que fóra bo que es llegís amb cura i atenció. Per això el recomano vivament.

Un dels poetes més interessants (i potser dels millors) és, sens dubte, Aquilino Iglesia Alvariño. El següent poema (ple de ressons ben coneguts i que intento traduir) crec que us ha d'agradar.
C. V. CATULO

Dous mil anos de noite! ¿Qué paxaro
roi dediños de almendra, sombra fina?
¿Qué fontela de sono ora agurgulla
auga leve de risa desfollada?

Lesbia —bicos a centos, coma areias,
coma olas longuísimas salgadas—,
¿qué doce sono enleia a noite triste?
¿Que saudades che rôn peitos escuros?

Conta, conta Veranio, bon amigo,
ledos contos de Iberia, terra ardida.
—Brazos quentes afogan noites pechas.
Tremban sofraxes lisas coma buxo.

¿Lembras frol asañada ô pe da veiga
sob a rella do arado, bon amigo?
—Ergue, branca, Postumia, roxas cuncas,
uva de ouro, na noite señardosa.

Sirmio, Sirmio venusta, brando leito,
risas ledas do lago que un amara.
—Non me zárre-las portas, Ipsilila,
roxa, loura mazá, naranxa de ouro.


G. V. CATUL

Dos mil anys de nit! Quin ocell
rosega ditets d'ametlla, ombra fina?
Quin fontinyol de somni ara borbolleja
aigua lleu de riure desfullada?

Lèsbia —petons a cents, com sorres,
com ones llarguíssimes salades—,
Quin dolç somni embulla la nit trista?
Quines enyorances et roseguen pits foscos?

Compte, compte, Verani, bon amic,
feliços contes d'Ibèria, terra cremada.
Braços ardents ofeguen negres nits,
Tremolen les sofrages llises com boixos.

Te’n recordes de la flor tallada a tocar de l’horta
sota la rella de l'arada, bon amic?
—Aixeca't, blanca, Postúmia, vermelles tasses
raïm d'or, en la nit malenconiosa.

Sirmi, Sirmi bella, jaç tou,
riallades alegres de llac que hom ha estimat,
—No em tanquis la portes, Ipsilília,
vermella, poma rossa, taronja d'or.

(trad. R.Torné)

dimarts, 19 agost de 2008

Codicum imagines

Per a la Núria Vives

El professor de la UCM, dr. Felipe G. Hernández Muñoz és el Director del S.E.M.G.E. (Seminario para el estudio de los manuscritos griegos en España). Han posat a la xarxa un Àlbum de copistes que incorpora imatges de pàgines copiades per il·lustres mans i que es conserven a les biblioteques del Escorial, Nacional de Madrid i Universitària de Salamanca. Aquest repertori anirà en augment, de ben segur.

La meva dèria pels manuscrits i les miniatures ve de lluny. Encara recordo aquell dia per la tarda (era pels volts de Nadal, a quart de carrera) que passava mig embadalit les pàgines de l'edició facsímil del còdex Vaticà de Virgili editat per Rostagni. Fa poc he topat amb aquest lloc magnífic: és el recull d'imatges disponibles a la xarxa dels principals manuscrits del Nou Testament que ha preparat Mark Goodacre, autor del web The New Testament Gateway. Us el recomano vivament. I també hi ha el web que m'ha recomanat la Núria Vives, es tracta d'aquesta notícia sobre el còdex Sinaític, una perla bíblica.

Acabo. Hi ha un personatge que sempre m'ha impactat: és Charles Graux. En vaig tenir la primera notícia quan estudiava uns manuscrits escurialencs que contenen la Batracomiomàquia. Aquest hel·lenista francès va revisar la història de tot el fons del reial monestir: és un treball ingent. I molt ben fet. Tot i la seva mort prematura (totes les morts són prematures), Graux pertany a l'època heroica de la codicologia. Gregorio De Andrés li va dedicar unes pàgines emotives que sempre m'ha abellit de llegir.

dilluns, 11 agost de 2008

200Mb de LlaTIC

El professor Jordi Saura ha preparat una bateria de materials que fa posar els pèls de punta: en la seva primera versió --avui anem per la cinquena i encara en vindran més-- són 200 Mb per a treballar tant la llengua com la cultura i literarura romanes mitjançant les eines TIC i de la manera més assequible i còmoda, no cal ni connexió a Internet.

Els interessats fan baixar un arxiu comprimit al seu PC que, en la versió completa, consta dels següents apartats:
- LLENGUA: 51 temes de morfologia i 34 de sintaxi.
- CULTURA I CIVILITZACIÓ ROMANES: 23 temes.
- LITERATURA LLATINA: 6 temes.
És així que, un cop tenim el paquet al nostre abast, obrim el document zip i anem directament a "pagina.htm". Els materials estan preparats per a fer-ne ús en classes teòriques, exercicis en HotPotatoes o en JClic, tant per a proves pràctiques com d'avaluació. A més a més, ell mateix explica com ho podem fer per a ampliar i/o modificar els exercicis proposats, fins i tot les imatges!

I si algú encara volia fer provatures abans de llençar-se a la piscina, també està prevista la possibilitat mitjançant una versió reduïda de tot el programa. La meva enhorabona més cordial, doncs.

Cauda: quan sento disbarats, com que el llatí és una llengua morta o que no hi ha res en llatí a la web que no sigui la pàgina del Vaticà i coses per l'estil, faig esment de la Vicipaedia latina. En qüestió de dècimes de segon aquests indvidus obliden tot el que anaven dient.

divendres, 8 agost de 2008

Medicina i poesia

És recurrent l'esforç que suposa explicar aquesta imatge de Safo (fr. 31, 14 ss. L.P.) per part dels filòlegs:
... χλωροτέρα δὲ ποίας
ἔμμι, τεθνάκην δ᾽ ὀλίγω ᾽πιδεύης
φαίνομ᾽ ἔμ᾽ αὔτᾳ.
Maria Rosa Llabrés tradueix "estic més verda que l'herba...", Jordi Redondo "estic més pàl·lida que l'herba" i, força temps abans, Carles Riba "devinc més pàl·lida que l'herba". També Manuel Balasch, "més lívida que l’herba".Ugo Foscolo anà massa lluny traduint "e morta in viso com'erba che langue".

La imatge és frapant, desorienta, és molt potent. Una traducció literal desfà la idea romàntica de l'enamorat-babau i no ha de resultar estrany que Catul no traduís aquesta estrofa. Amb tot, un famós metge del s. XV, Michele Savonarola (l'avi de Girolamo), sense saber res del poema sàfic, va escriure que quan el malalt era prop de morir "diventa come verde ... alora iudica che la morte non è troppo da longa."


dissabte, 2 agost de 2008

Goethe recrea Safo

La lectura de Les desventures del jove Werther de Goethe ha significat, tradicionalment i des del mateix moment en què van veure la llum, una de les experiències de catarsi més intenses. D’una banda perquè, per a l’autor, va ser una manera de deixar enrere i superar un desengany jovenívol; de l’altra, perquè l’exploració de l’estat anímic, tan variable, prenia cos informant en una sola peça el riquíssim cabal literari d’aquest humanista de cultura vastíssima quan només comptava vint-i-cinc anys. En efecte, aquesta novel·la escrita a la manera epistolar, aporta no poques “sorpreses” a qualsevol que conegui mínimament la poesia grecollatina, i només començar a llegir-lo (carta del 22 de maig de 1771) s’hi palesa bella una reminiscència de la Pítica VIII de Píndar:
“Que la vida humana no és sinó un somni, s’ha acudit a d’altres abans que a mi; i tanmateix, aquesta sensació em segueix, també, onsevulga que vagi”.
Com sigui, la concepció platònica que es troba a la base de tota obra mestra va rebre una expressió definitiva per boca de Sèneca amb el seu “vita brevis, ars longa” (De brevitate vitae I, 1) que tradueix el primer aforisme d’Hipòcrates. I és que qualsevol artista espera que la seva obra continuï pervivint després de la seva mort, maldant perquè la dimensió del temps esdevingui una mescla d’eternitat en la història... igual que les roses immarcescibles de Safo. Fou Herder, precisament, qui va saber desvetllar en Goethe una perenne admiració per la poesia dels grecs arran, sobretot, de la seva traducció de l’Antologia Palatina: Goethe hi va correspondre component un epigrama “A la tomba d’Anacreont” que esdevingué molt celebrat. Entre els autors més admirats per Goethe se solen esmentar Èsquil, Aristòfanes, la Poètica d’Aristòtil, l’Antologia Palatina, Llucià i el pseudo-Longí. Precisament en l’opuscle De la sublimitat es troba un famós poema de Safo. Fixem-nos com descriu vivament, a la vegada que interpel·la, el famós fragment 31 de Safo —que Catul va fer seu (Carmen LI)— en la versió catalana de Maria Rosa Llabrés:
Em sembla igual als déus
l'home que enfront de tu
seu, i de prop t'escolta
parlar dolçament

i riure encisadora; això, de veritat,
em colpeja el cor dins el pit,
car quan et miro un instant, ja no m’és possible
dir ni una paraula,

sinó que la llengua se’m trava
i prest un foc subtil em recorre la pell,
amb els ulls no veig res
i em ressonen les orelles,

una suor freda em banya, i un tremolor
em pren tota; estic més verda que l’herba
i em sento que estic a punt
de morir.

Però tot pot suportar-se, perquè...

Indubtablement el poema —i la poetessa— devia interessar el nostre escriptor. L’angoixa amorosa dels anys de crisi que es purificaven metòdicament en les pàgines de desassossec que reprodueix el Werther havien de recollir d’alguna manera aquell sentiment tan genuí i tan intens. La descripció doblada de confessió en primera persona que fa la poetessa de Lesbos havia de tenir el seu eco en les nombroses confessions que, al seu torn, anava dipositant Werther, un enamorat malaltís i inestable, en les seves cartes. El text de Goethe a què vull fer referència és el següent (Llibre primer, carta del 30 d’agost):
“Malaurat! No ets pas foll? No t’enganyes pas tu mateix? Què n’esperes d’aquesta passió frenètica, sense fi? No adreço pregàries sinó a ella: cap altra imatge no es forma en la meva imaginació, i de tot el que m’envolta, de tot el del món, només veig el que té relació amb ella. Això em procura algunes hores felices... fins que de nou tinc d’arrencar-me del seu costat. Ai, Guillem! on m’empeny sovint el meu cor! Quant he passat dues o tres hores assegut a vora d’ella, peixant-me de la seva figura, del seu posat, de la celestial expressió de les seves paraules, i la tensió dels meus sentits es fa extrema i els ulls s’enterboleixen i s’afebleixen els sentits i em sento la gorja opresa com per la mà d’un assassí; i el cor amb batecs salvatges cerca l’aire amb avidesa pels sentits sufocats i acreix encara llur torbació... Guillem, sovint, no sé pas si sóc al món!... si el dolor no m’aplana, i Lota no m’atorga el miserable conhort de deixar-me plorar la meva desolació sobre les meves mans... he de fugir, amic, he d’anar-me’n i rodar llarga estona pel ras: pujar cingle amunt, obrir-me pas a través l’espessor mai fressada del bosc, a través d’esbarzers i bardisses que em punxen i m’esquincen. Després em sento un xic millor. Un xic, només! I quan caic retut per la fatiga i la set, sovint, en la nit pregona, l’alta lluna plena, immòbil sobre meu, m’assec sobre un tronc retort, en el bosc solitari, per tal d’alleujar un instant els meus peus destrossats, i m’adormo rendit quan pel cel s’insinua la feble claror de l’alba. Oh, Guillem! La solitud d’una cel·la, el cilici, un cinyell de punxes serien conhorts que deleix la meva ànima. Adéu! No veig altre terme a tanta malaurança que la tomba.”
La represa i la recreació del poema en el cos del text del Werther és del tot palesa. La simptomatologia que pateix l’enamorat és idèntica: les diferents parts del cos queden del tot anul·lades, gairebé sembla calcat. Només que Safo acaba recordant que “tot es pot suportar” i Werther opta per deixar-se dur per l’impuls cec (com si aquest fos el seu tret distintiu, diríem amb Tucídides III, 82, 4) i sortir al camp per a refugiar-se en la natura, pensant, però, en la mort com la fi de les seves desventures. En aquest punt es pot pensar fins i tot en un paral·lelisme vital entre Werther i Safo atès que els dos acabaren suïcidant-se per un amor impossible, fracassat, inassolit: el de Lotte per part de l’un, i el de Faó per part de l’altra. Si la literatura, doncs, redimí Goethe, potser, en el cas de Safo, acabà imposant-se l’anècdota biogràfica. Però el que sí sembla cert és que Teòcrit, al començament de l’Idil·li IX, no estava mancat d’autoritat en afirmar que les Muses són la millor medecina contra els mals d’Amor.

Il·lustracions
· “Noia collint flors” (fresc de Pompeia, segle I)
· Albert Moore, “A garden” (1869)

Bibliografia
· J. W. Goethe, Les desventures del jove Werther. Trad. cat. J. Alavedra. Barcelona, Eds. 62, 1999. (Referim a aquesta edició totes les citacions de l’obra.)
· E. Grumach, Goethe und die Antike, Berlín-Nova York, Walter de Gruyter, 1949.
· G. Highet, La tradición clásica, vol. II. Trad. esp. A. Alatorre. Mèxic, FCE, 1954 (reimpr. 1986).
· D. M. Robinson, Sappho and her influence. Marshall Jones Company, Boston (MA), 1924.
· Safo, Cants. Introducció, traducció i notes de Maria Rosa Llabrés. Barcelona, RBA La Magrana, 2006.
· R. Torné, “Tres vegades un mateix poema”, Auriga núm. 20, 1998, ps. 6-7.
· J. Williams, The Life of Goethe. A Critical Biography. Oxford, Blackwell, 1998 (reimpr. 2001).

(article publicat al número 51 de la revista Auriga)