dissabte, 28 juny de 2008

«Temple» de Francesc Pané


El breu poema que reprodueixo forma part del recull de poemes Flames al jardí, llibre que Francesc Pané va comentar i llegir el desembre passat, en ocasió de la vuitantena trobada de poesia que organitza l'Associació de poetes terrassencs que presideix Francesc Palet i Setó. (Adjunto també l'enllaç a una breu notícia que en va treure el Diari de Terrassa.)

Tot repassant la nuada, hom s'adona ben bé que el poema s'insereix en la més pura tradició mediterrània, ple d'imatges i reminiscències que no passen desapercebudes ni queden a un segon pla: el símil del nou Ulisses, la imatgeria de Riba i Gabriel Ferrater, el mar/la vida, Súnion, l'amor, el retorn a la llar... Per això, com que n'hi ha per tondre una estona, tant de bo llegiu també tot el recull!
Temple

Cansat de mar i rems torno a casa,
amb la sentina plena del vi més dens.
Sobre el pont de la nau la costa és negra
i són de llet lunar els planys d’escuma.
Sobre l’escull es drecen les teves cames,
pedra blanca de Súnion, lliris d’amor.
Retorno emmorenit a casa, al temple
on escandir-te el vi que duc del mar.

(Francesc Pané, Flames al jardí, Lleida 2006, p. 9)

dijous, 19 juny de 2008

Un gran diccionari de mitologia


Sens dubte, i de llarg, és el millor diccionari de mitologia clàssica que hi ha a l'abast, no només per al gran públic, sinó també per a l'estudiós exigent i amb perspectives de recerca. Això no s'ha escrit ara, sinó que és doctrina que té més de mig segle de vigència. Ho podeu comprovar consultant l'oracle Google sobre aquest il·lustre professor i la seva obra que arreu són posats en la primera línia de la bibliografia. Sí, el Diccionari de mitologia de Pierre Grimal acaba de veure la llum en català i felicito molt efusivament els seus torsimanys: Montserrat Franquesa, Joaquim Gestí i Andreu Martí s'hi han esmerat, i molt, a fer-ho bé. Més encara: ha estat un foll encert per part d'Edicions 1984 haver-se empescat a publicar aquest gran thesaurus dels mites. La seva consulta i maneig —afegiré— són molt millors que no l'edició castellana(publicada a Labor l'any 1965 i reimpresa a Paidos des del 1981): en primer lloc perquè la traducció s'ha fet respecte l'edició més actualitzada (la del 2001, que fou l'última), cosa que li confereix un valor molt més solvent i científic; però també perquè la maquetació del text és molt més esponjada, més agradable a la lectura. (Si no vaig errat, el tipus de font (també per al grec) és Gentium, un dels més moderns i millors que hi ha avui dia.)

Ja m'ho va dir, mig de passada —jo no m'ho acabava de creure al principi i em sembla que li ho vaig fer repetir— la Montserrat Franquesa durant el fòrum Auriga a Lleida la passada tardor: «estem treballant com a bojos en una empresa gairebé inimaginable, pensa que estem traduint el Grimal al català! I quan surti serà una bomba». Talment ha estat. De fet la notícia és molt ben recollida a Vilaweb (en la que s'han basat Seu Digitat, l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana, i els blogs de la Societat Catalana de Ciència ficció, de l'IES de Cubelles, Pols d'estels i, naturalment, Els dies de Dèdal, entre altres) que en destaca la seva aportació a la normalització de l'onomàstica del corpus mitològic en català (una primera aportació que ja es va fer amb el Diccionari de mitologia clàssica publicat per l'Enciclopèdia catalana) i també el fet que Edicions 1984 ja havia publicat dos llibres més d'aquest professor de la Sorbona tan polígraf com llaminer: Mitologia grega (traduït també per Joaquim Gestí) i El segle d'August.

Publicar una traduccció en català (o en qualsevol llengua) d'aquests grans llibres suposa el mèrit d'incorporar una gran obra, una eina de consulta i estudi indispensable, a la normalitat cultural del país. Té el mèrit de fer pujar el nivell cultural un esglaó més. No es tracta només de fer-ho més assequible a qui vulgui conrear els estudis clàssics sinó de pensar en la gran majoria de la població o en aquells que s'apropen a les disciplines d'Humanitats amb garanties de rigor, cercant una font de reconegudíssima solvència.

—Com treballen els de clàssiques?
—Consulta amb una mica d'esma del Diccionari de mitologia de Pierre Grimal i fes-ho extensiu a les altres disciplines. Sabràs el que és bo de veritat. T'adonaràs del que és conjuminar la metodologia de recerca més rigorosa amb una redacció planera i agradable, atractiva fins al punt d'enganxar-t'hi hores i hores. Aquí no es tracta de badoquejar ni d'anar amb un aire atònitament satisfet. No hi ha necessitat de ser indulgent. Davant de Pierre Grimal, sisplau, treieu-vos el barret. No som els mateixos abans que després de llegir unes entrades del seu Diccionari o de qualsevol llibre seu.

Hauré de suposar, doncs, que les biblioteques n'aniran plenes d'aquest vademècum, no només les universitàries, sinó les biblioteques dels barris, escoles i instituts. Si es tractava d'apostar per algun llibre indispensable a la cultura catalana, aquest hi té cabuda amb tots els drets.

Nota 25.06.08: demà per la tarda es fa una presentació d'aquesta traducció a la llibreria Alibri (antiga llibreria Herder). Invitació.

dissabte, 14 juny de 2008

Robert Graves o "de la poesia a la mitologia"

La meva tesi és que el llenguatge del mite poètic, normal i usual a l’Europa mediterrània i septentrional de l’antiguitat, era un llenguatge màgic vinculat a cerimònies religioses en honor de la deessa Lluna, o Musa, algunes de quals s’originen a l’època paleolítica, i que aquest continua essent el llenguatge de la veritable poesia, “veritable” en el modern sentit nostàlgic de “l’origen immillorable i, de cap manera, no un substitutiu sintètic”. Aquest llenguatge es va corrompre al final del període minoic quan invasors procedents de l’Àsia central varen començar a substituir les institucions matrilineals per les patrilineals i tornaren a modelar o falsificaren els mites per a justificació del canvis socials. Després arribaren els primers filòsofs grecs, que s’oposaven fermament a la poesia màgica perquè amenaçava la nova religió de la lògica i, a instància de la seva influència, es va elaborar un llenguatge poètic racional —ara clàssic— en honor del seu patró Apol·lo, i el varen imposar al món com a darrera paraula en relació amb la il·luminació espiritual: opinió que ha prevalgut pràcticamnet des d’aleshores en les escoles i les universitats europees, on ara s’estudien els mites tan sols com a relíquies arcaiques de l’era infantil de la humanitat. (R. Graves, The White Goddess, 1940. Trad. de Joan Callejón)
Aquest paràgraf, del tot programàtic, ha rebut el següent comentari de Joan Callejón: “Graves va molt més enllà (scil. de la recerca històrica, arqueològica i de les religions comparades). Descobreix, per damunt d’aquesta recerca, el valor primigeni i intrínsec de la poesia, considerada com a força sígnica, creadora i mediàtica, que havia mantingut en un principi el contacte entre el braó dels poders originals i entre l’organització gradual de la primitiva consciència antropològica”.

dimecres, 11 juny de 2008

Teatre grecollatí 25 anys

A tots els grups d'actors
de teatre clàssic juvenil grecollatí.
Amb alguns d'ells he après moltíssim
i de tots en servo un record inesborrable.

És sabut que l'adagi popular atorga als vint-i-cinc anys de casats l'expressió "bodes de plata". No és que l'ITGLS hagi celebrat cap esposori, però s'esdevé que enguany han celebrat un aniversari que potser no havien pas imaginat quan iniciaren un camí fressat per centenars de milers de joves: El Festival europeu juvenil de teatre grecollatí. Qualsevol que estigui dins l'òrbita de les clàssiques ha vist --o ha sentit parlar-- d'aquest festival, crec que no és necessària cap presentació ni cap recomanació perquè jo mateix m'hi he vist implicat: 'mensura in rebus omnibus optimast'.

Amb tot, com que s'ha publicat un llibre que trobareu disponible en PDF en línia, em plau donar-ne notícia des del web www.culturaclassica.com on també el poso al vostre abast . Veureu que hi ha un assortit de fotografies prou reeixit i, també, el programa complet de totes les representacions teatrals que s'han dut a terme durant la seva història. És una molt bona eina que serà d'ajut inestimable per a la història de l'educació i del món clàssic en general, no ho dubto pas. De moment els felicito per aquest feliç aniversari: per molts anys!

diumenge, 1 juny de 2008

Mite i realitat


En poques ocasions hom podrà trobar una reflexió més sana, creativa, coherent, irònica i assenyada de la mitologia clàssica que no sigui en el llibret d'Espriu, Les roques, el mar, el blau. Fixeu-vos, sinó, com el mite i la realitat en aquesta coneguda anècdota es donen
fidelment la mà. El mite ja no és fruit de la imaginació sinó de l'experiència, de la història, de la vida. El mite ja no és fantasia (i la literatura tampoc). Però mai no havia imaginat que això fos així. Sembla, doncs, que la història mítica, de tan real com arriba a ser, també contradiu o qüestiona la nostra existència. Proveu-ho llegint aquest exemple:

ÍCARUS
Salvador Espriu

“Cal que ens escapem d’aquí, cel enllà”, va dir el pare. “He estudiat molt bé el vol de les àguiles i he aconseguit de construir dos parells d’ales, l’un per a mi i l’altre per a tu. He intentat de reproduir la perfectíssima estructura òssia i muscular de les dels ocells i els seus moviments, d’una complexitat que no ets prou madur per a entendre. Però procura almenys d’aprendre com es belluguen les que ara et col·locaré. Mira: així”. I les lliçons varen durar diversos dies. “Bé, avui a arriscar-nos”, va decidir el pare. “Jo traçaré el camí i tu em seguiràs. Però ets més atrevit que intel·ligent. Recorda que aquests apèndixs, encara que molt treballats i no gens simples, són al capdavall, i sobretot a les juntures, de cera. No disposava, en la nostra condició de presoners, de materials més adequats, no podia triar. Tinc moltes idees, però no m’és permès d’assajar-les, em falta pràctica. Tanmateix, si en llançar-te a l’espai comences a bogejar i puges més del compte, el sol et fondrà de seguida el gruix de la substància, cauràs al mar i t’hi negaràs, perquè em serà impossible d’auxiliar-te. Temo que hem nascut més de quatre mil·lenaris abans d’hora”, medità el savi. “Però conquistar la llibertat comporta un pila de penes, esforços, fatigues i perills. Apa, les paraules sobren, enlairem-nos”. “I amunt!” , guimbava el noi, sense cap vestigi del sentit de la responsabilitat. El pare li prenia per darrer cop, amb un llarg esguard, la mida de la curta xolla. “Nen, et pronostico, en el més afortunat dels casos un destí de xarxada, quan els pescadors surtin a sardinals”, va sospirar el bon pare. I tothom coneix el diferent resultat de la doble aventura.


Jacob Peter Gowy (ca. 1632- ca. 1661): La caiguda d'Ícar