dissabte, 24 maig de 2008

Ut pictura litterae Christianorum

Dedicat a la Mònica Miró

Els autors cristians aprofitaren els motlles clàssics per a difondre i dotar de vida culta llur evangeli. Això s'esdevingué en literatura i en tot el que els convingué. Potser només se'n salva l'estil personalíssim de les Confessions de sant Agustí. Però, per la resta, fins i tot l'apologètica no s'allunya de l'estil dialogat i erístic de Plató. Com sigui, em sembla que si llegim el següent comentari de Joan Fuster parlant de pintura i extret d’una col·leció d’assaigs que hauria de ser lectura obligada en l’assignatura d’Història de l’Art per a tots els estudiants d’Humanitats, no resultarà pas difícil de fer la transposició “ut pictura litterae Christianorum”:
La bellesa mai no fou una aspiració del pintor cristià. Ell pinta el que “creu”, i serà a través de la creença que podrà acostar-se a la bellesa –a la bellesa com ell l'entén: a Déu. Pinta la seva “creença”, i el món visible, el món-vel, té un abast de signe o de petja del món sobrenatural. Repeteixo que no importen les excepcions que, com tota regla, admetria aquesta afirmació –excepcions més aparents que reals–: perquè no és que en cada cas concret l'artista es trobi pressionat pel seu personal sentiment religiós sinó que el sentiment religiós, en si, encastat en l'esperit col·lectiu, pressiona l'estil total de l'època, innerva l'entera morfologia de l'art. I això s'esdevé encara quan la pintura té un tema profà: en part, els temes profans participen del mateix caràcter sacral; la religiositat comuna gravita sobre ells com sobre tot.
Joan Fuster, “Bellesa, creença”, El descrèdit de la realitat (1955)

ΑΓΩΝ: La guerra i la caça com a espais de competició


En el món grec existeixen dos àmbits agonals per excel·lència: el camp de batalla i l'arena esportiva. Ambdós estan indissolublement units, ja que l'exercici atlètic no és sinó una preparació per al que és el motor essencial en la societat grega: la guerra, la defensa de la ciutat. I en aquesta societat agonal, que té l'heroi com a model de l'epopeia, la competència és més forta allí on es tracta de guanyar el més alt honor, el camp de batalla. Allí, el fet de morir està col·locat en el centre de l'escenari, en què la joventut, la bellesa i el vigor físic de l'heroi irradien amb fulgor en aquest instant gloriós; allí es dirimeix en atorgar al guerrer difunt les honres degudes i la glòria d'un monument immortal. La caça serà també espai agonal preferent, perquè no és altra cosa sinó un exercici preparatori i una metàfora de combats més singulars, més decisius. Es tracta d'una acció iniciàtica en la qual els joves aprendran les tàctiques del combat, en què s'exercitarà en la imitació d'accions modèliques.
(Guia de l’exposició “Reflexos d’Apol·lo”, Tarragona, MNAT, 2006, p. 12)

dijous, 22 maig de 2008

ΑΓΩΝ: Els models mítics

Per a la Virginia Carmona,
estudiant il·lusionada en els Jocs Olímpics

És cert: el mite serveix de base per a construir models de comportament socialment aprovats. Déus i herois encarnen la perfecció física i intel·lectual per excel·lència, són portadors d'aquesta
aristeia que gairebé és sinònim de “virtut” i llurs accions estan sempre regides per un esperit agonal, fruit de la lluita i l’esforç per tal de superar el proïsme.

Déus com Zeus, Posidó, Atena o Apol·lo reclamen també la seva part de τιμή (honor o estimació) i per això, i en honor seu, se celebren les competicions esportives. Tals són els jocs pítics, olímpics...


Tenim també herois com Aquil·les, el millor dels guerrers que van combatre a Troia, i que va escollir la mort —però també la glòria d'una vida excel·lent—; però també Hèracles, qui amb el seu esforç i habilitat va alliberar el món de calamitats i monstres fins obtenir com a recompensa un lloc a l'Olimp i
la fama immortal. Per això els herois també tenen jocs en honor seu, com els jocs ístmics o nemeus.

Estadi de Nemea

dimarts, 20 maig de 2008

Beneficis dels ocells a la humanitat


Πάντα δὲ θνητοῖς ἐστιν ἀφ’ ἡμῶν τῶν ὀρνίθων τὰ μέγιστα.
Πρῶτα μὲν ὥρας φαίνομεν ἡμεῖς ἦρος, χειμῶνος, ὀπώρας·
σπείρειν μέν, ὅταν γέρανος κρώζουσ’ εἰς τὴν Λιβύην μεταχωρῇ·
καὶ πηδάλιον τότε ναυκλήρῳ φράζει κρεμάσαντι καθεύδειν,
εἶτα δ’ Ὀρέστῃ χλαῖναν ὑφαίνειν, ἵνα μὴ ῥιγῶν ἀποδύῃ.
Ἰκτῖνος <δ’> αὖ μετὰ ταῦτα φανεὶς ἑτέραν ὥραν ἀποφαίνει,
ἡνίκα πεκτεῖν ὥρα προβάτων πόκον ἠρινόν· εἶτα χελιδών,
ὅτε χρὴ χλαῖναν πωλεῖν ἤδη καὶ ληδάριόν τι πρίασθαι.
Ἐσμὲν δ’ ὑμῖν Ἄμμων, Δελφοί, Δωδώνη, Φοῖβος Ἀπόλλων.
Ἐλθόντες γὰρ πρῶτον ἐπ’ ὄρνις οὕτω πρὸς ἅπαντα τρέπεσθε,
πρός τ’ ἐμπορίαν, καὶ πρὸς βιότου κτῆσιν, καὶ πρὸς γάμον ἀνδρός.
Ὄρνιν τε νομίζετε πάνθ’ ὅσαπερ περὶ μαντείας διακρίνει·
φήμη γ’ ὑμῖν ὄρνις ἐστί, πταρμόν τ’ ὄρνιθα καλεῖτε,
ξύμβολον ὄρνιν, φωνὴν ὄρνιν, θεράποντ’ ὄρνιν, ὄνον ὄρνιν.
Ἆρ’ οὐ φανερῶς ἡμεῖς ὑμῖν ἐσμὲν μαντεῖος Ἀπόλλων;

De nosaltres els vénen als mortals els béns més grans. D'entrada, els anunciem la primavera, la tardor, l’hivern. Han de sembrar quan, tot grallant, emigra a l'África la grua. També anuncia al mariner que por penjar el timó i anar a dormir; i, al lladre, que ha de fer-se capa nova, a fi que, per no tremolar, no l’hagi de pispar. A continuació, el milà anuncia una nova estació: és l’hora d'esquilar el velló florit de les ovelles. L'oreneta tot seguir avisa que cal vendre la gruixuda capa per comprar un vestir més fi. Som per a vosaltres els oracles de Dodona, Amon o Delfos, com el mateix déu Apol·lo. Adreceu-vos a un ocell amb toca mena de consultes, siguin de comerç, adquisició de béns o noces. Pel que fa als auguris, tot senyal jutgeu que és un ocell: un rumor, un esternut, l’anomeneu ocell, dieu que és ocell una trobada, veu, criar o... ase. No queda ja ben clar que som per a vosaltres com l’endeví Apol·lo?

Aristòfanes, Ocells (vv. 708-722), Barcelona, Institut del Teatre, 2002. Traducció de Cristián Carandell.

dilluns, 12 maig de 2008

Sobre la veritat en Tucídides i paraules amb un sentit nou

Un deixeble dels sofistes com era Tucídides descriu les conseqüències morals de la guerra del Peloponnès (III, 82-3) d'una manera objectiva i clara, observant com en són de volubles el significat de les paraules per l'ús que se'n vol fer. El passatge convé que sigui llegit a poc a poc perquè les connexions amb el que avui està passant en molts àmbits són més que evidents:

"Fins canviaren, per justificar llurs actes, el sentit ordinari de les paraules. L'audàcia irreflexiva era considerada coratge de camarada lleial, la vacil·lació prudent, excusa de covard, el seny, màscara d'un pobre home, i una intel·ligència completa, una completa incapacitat d'acció. L'impuls cec esdevingué la qualitat distintiva d'un home, i la precaució contra l'adversari, bella excusa per a defugir el perill. L'irascible era sempre objecte de confiança, i el seu contradictor, sospitós. El qui feia un complot amb èxit, era intel·ligent, i el qui n'havia descobert un, més hàbil encara. En canvi, el qui prenia mesures per no haver de recórrer a aquests procediments, treballava per desfer el partit i era un mort de por davant dels seus adversaris. En fi, era aplaudit el qui s'anticipava a un altre a fer una mala acció o el que l'hi atiava si no en tenia idea." Tucídides, Història de la Guerra del Peloponnès (trad. de Jaume Berenguer). Barcelona: Fundació Bernat Metge, 1955, pp. 57-60.

dijous, 8 maig de 2008

Gòrgias: existir i persuadir

De fa un temps penso en un article de Jacqueline de Romilly, Gorgias et le pouvoir de la poésie mentre llegia uns comentaris que em fa arribar l'amiga Beatriz Hernáez i que ajuden a veure com els sofistes conjugaven la seva ideologia relativista (i utilitatrista) amb el poder de la paraula. Aquests són alguns dels seus paràgrafs, crec que encertats:

Gorgias és famós per un fragment del seu Sobre tractat el no ser (o Sobre la naturalesa). En disposa en ordre a tres coses capitals: “primera, que res no existeix; segona, que encara que existeixi, és incomprensible per a l'home, i tercera, que encara que sigui comprensible, certament és incomunicable i inexplicable al veí". És un pas del relativisme al nihilisme, malgrat l’opinió de Marrou: “Això és magnificar deliberadament l’abast dels textos, que han de ser interpretats, ben al contrari, en llur sentit més superficial: ni Protàgoras ni Gòrgias pretenen aclarir una doctrina, sinó simplement formular regles d’ordre pràctica; no ensenyen als seus alumnes cap veritat sobre l’ésser o sobre l’home, sinó només la facultat de tenir sempre raó, en qualsevol circumstància”. I així, la retòrica gorgiana resideix en el concepte de persuasió, que combina dues teories, la de l'engany, il·lusió o seducció de la poesia, apáte, i la de l'eloqüència com a persuasió, peithó. La poesia i la paraula, per a Gorgias pot generar una certa alteració anímica, una transposició que és preferible a la normalitat. Ell diu: “el qui enganya és més just que aquell que no enganya, i l'enganyat és més savi que el no enganyat”. El poder de la paraula s'assimila al dels fàrmacs administrats per la medicina: "doncs així com uns dels remeis expulsen del cos uns humors i altres d'altres, i uns calmen la malaltia i d'altres la vida, així també, de les paraules, les unes van a afligir, d'altres van a alegrar, d'altres van a espantar, d'altres van a transportar els oients cap al valor i d'altres, amb certa dolenta persuasió van a remeiar i van a encantar l’esperit". Engany i persuasió, constitueixen la força del lógos, la seva capacitat d’atreure l'ànima cap a l'acció. De Gòrgias es conserven dos discursos fonamentals, la Defensa de Palamedes i l’Encomi d’Hèlena, en els quals es pot veure un estil que funciona amb les antítesis típiques del discurs de l’època, juga amb l’ús de sentències i recorre a la repetició, conrea la tècnica dels períodes, la tècnica de la repetició d’unitats mètriques, rítmiques, i mobilitza tots els recursos de la tradició --inclosa la poesia-- que intenta naturalitzar dins de la prosa per fer més eficaç i més poderós el discurs.

Creta, març 2008

dilluns, 5 maig de 2008

Sofistes i humanisme

Resulta per mi molt dur el que em comunica Leila Barenboim sobre una interpretació "reduïda", parcial, intencionada dels sofistes grecs, i en definitiva de tot l'humanisme, que va fer Ramiro de Maeztu. Ho reprodueixo aquí mateix (la negreta és meva):
“Como así se humanizaba el ideal, el humanismo significó esencialmente la resurrección del criterio de Protágoras, según el cual, el hombre es la medida de todas las cosas. Bueno es lo que al hombre le parece bueno; verdadero, lo que cree verdadero. Bueno es lo que nos gusta; verdadero, lo que nos satisface plenamente. La verdad y el bien abandonan su condición de esencias trascendentales para trocarse en relatividades. Sólo existen con relación al hombre. Humanismo y relativismo son palabras sinónimas.” Cf. Ramiro de Maeztu, El valor de la Hispanidad, Acción española, Madrid 1932,tomo I, núm. 6, pp. 569-571.

dijous, 1 maig de 2008

Tirant lo Blanc: militia amoris

A tots els membres valencians
(professors i alumnes) de Chiron.


L'amic Joan Josep Campos Martín m'ha fet arribar uns extractes del tòpic de la militia amoris que es troben en alguns passatges del Tirant i que reprodueixo aquí. (Les pàgines fan referència a l'edició publicada per Eliseu Climent ed., València 2005.)

“- Senyor capità, molt content estic de com començà la cosa, encara que no se com s’acabarà. Ara bé, com a valent cavaller que sou, quan estigueu amb ella tingueu ànim, mostreu-vos coratjós davant donzella que no porta armes ofensives i expresseu-li les vostres passions ardentment. Arriba... amb passos suaus, entraren dins la cambra de la princesa amb l’esperança de la victòria.” (Pàg. 229)

“... Estefania havia estès els seus braços i havia lliurat les armes, encara que digué: «Vés-te’n cruel i amb poc amor, perquè no tens pietat ni misericòrdia de les donzelles fins que els has violat la castedat..»”. (Pàg. 332)

“- Na núvia, com esteu que ara no crideu ni dieu res? Em sembla que ja us ha passat el dolor i la pressa de la batalla.” (Pàg. 391).

“Deixem el mal de banda i fem el que cal, que els remeis vindran per si sols: sé que no farem res si no s’hi mescla un poc de força. .... I de la mateixa manera que sou valentíssim i virtuós en el camp [de batalla], cal que ho sigueu també al llit. Aquest camí és el més ràpid per atènyer la cosa desitjada . Si vosaltres en sabeu cap altre de millor, digueu-m’ho.” (Pàg. 398)

“Quan estic en una cruel batalla i tinc un enemic mortal en terra a punt de llevar-li la vida i em demana mercè, el perdone. ... Quan més estalviaré a la meva senyora l’últim dany que a les dones més els plau guardar?”. (Pàg. 405)

“- Tirant, Tirant, mai sereu temut en batalla si en amar dona o donzella no hi mescleu un poquet de força... aneu a la seua cambra i giteu-vos al llit quan ella estiga nua, o en camisa, i feriu valentament perquè entre amics no cal tovalla. Però si no ho feu així, no vull formar part de la vostra batllia, perquè jo sé que molts cavallers, per tenir les mans presses i valentes, han obtingut de les seves enamorades honor glòria i fama.” (Pàg. 405)

“Quan arribaren els metges, li tocaren el pols i li’l trobaren que el tenia molt alterat, perquè esperava entrar en lliça de camp clos amb cavaller jove i dubtava de la perillosa batalla. El metges li aconsellaren que prengués uns pocs canyamons confitats amb un got de malvasia i així podria dormir bé. Ella respongué: - Pense que dormiré ben poc a causa del mal que sent i que encara reposaré menys, perquè segons em sent, crec que cercaré tots els racons del llit.” (Pàg. 444)