diumenge, 27 gener de 2008

Poetesses gregues


Tempus fugit... irreparabile. Catorze anys, sí, va passar catorze anys esperant que es publiqués un llibre magnífic i que hauria d'estar en totes les biblioteques, Poetes gregues antigues, que comprèn la traducció dels testimonia veterum i dels migrats fragments de les "altres" poetesses gregues que no eren Safo. No és poc, sinó que és molt, és massa. Posar-se —ni que sigui per uns instants— en la pell de l'autora, Margalida Capellà, amb el panorama que ella haurà vist, no resulta pas agradable. Vaig llegir el seu llibre amb deteniment i il·lusió. Mentre ho feia tenia al costat un altre llibre publicat deu anys abans: Poetisas griegas d'Alberto Bernabé i Helena R. Somolinos va sortir just en el moment en què ella va entregar el seu... I ho vaig fer constar en una ressenya a «Faventia» que, si no vaig errat, ha trigat uns dos anys a veure la llum. Pel que em diu ella mateixa en un email, arribat el moment l'editorial va optar per publicar el llibre "sense poder fer actualitzacions, ni tan sols bibliogràfiques". Què haurà estat més dur, em demano. En tot cas, vull fer constar que em sap molt greu haver criticat allò del qual ella no n'és responsable i demanar-ne excuses. Com anava a imaginar per exemple que Les germanes de Safo de la Maria Àngels Anglada es publicaria en el decurs d'aquests deu anys de fatigant, fins i tot exasperant, espera? (Sobre la primera edició d'aquest llibre de l'Anglada llegireu la nota de J. Pòrtulas, "El miratge de Safo", Reduccions, 25, 1984, pp. 99-106.)

Com sigui, el mateix número de «Faventia» conté l'edició i traducció del nou poema de Safo que busca un equilibri entre les integracions de M.L. West i de V. Di Benedetto a més d'aportar les propostes d'E. D. Floyd que remuntarien fins a tòpics de poètica indoeuropea. L'aparat crític procura ser exhaustiu i a la vegada històric, atès que algunes conjectures fetes a partir del 1922 s'han vist feliçment confirmades.

Cauda. Que l'estudi del rol que va jugar la dona a l'Antiguitat ha estat tractat de manera irregular i injustament incompleta ho vaig dir en un breu paper a l'Avenç núm. 239, 1999, pp. 74‑75. Afegeixo que els darrers anys ha sortit publicat un llibre que em sembla importantíssim sobre el tema i que ens toca de ben aprop: Teresa Quintillà, La dona en la llengua llatina. Descripció lèxica i interpretació etnolingüística (Lleida 2006). Caldrà estar atent, també, als estudis sobre el sociolecte femení (sobretot en comèdia grega) a càrrec de Jordi Redondo. I, per acabar, doneu una ullada al web Pandora sobre la dona a l'Antiguitat: val la pena de debò.

dilluns, 21 gener de 2008

MOYSEION

La «Casa de les Muses», el Museu, serà objecte de remodelació per part de la Generalitat de Catalunya. Això és el que llegeixo en una nota de premsa que, molt atentament, la revista Auriga ha fet arribar a tots els qui formem part de la seva mailing-list.

Ningú no posa en dubte, naturalment, les bones intencions que hi ha darrere aquesta decisió. Un país com Catalunya, amb una tradició museística més que envejable, s'hi juga alguna cosa més que el prestigi. S'hi juga també el futur, a més del present. I prou que ho deuen saber al Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. El blog del dr. Pere Izquierdo, director del Museu Arqueològic de Catalunya, dies enrere feia unes reflexions interessantíssimes, proposant tot un seguit d'idees sobre què ha de ser un Museu Nacional: és un post magnífic, molt constructiu i crec que tothom l'hauria de llegir.

Ara resulta, però, que per a «reequilibrar el sistema de museus», la Generalitat proposa difuminar (no dic «fulminar» perquè em sembla que no és irreversible) l'arqueologia de Catalunya dins dels «museus de societat». Ho podeu llegir en la seva nota de premsa en línia: la tradició arqueològica passaria a formar part de l'etnologia o de la història local. Lletra petita, vaja. I jo em demano si Grècia i Roma són —o han de ser— simplement història local o lletra petita. No vull pensar què se'n podria derivar d'una estretor de mires d'aquestes dimensions, per exemple, de cara a l'ensenyament. L'arqueologia i el món clàssic van molt més enllà i opino que cal reclamar un Sistema de Museus d'Arqueologia independent dels altres, amb entitat pròpia i que faci via amb les característiques reconegudes a aquesta disciplina. Confio que encara hi siguem a temps!

22 de gener. A Vilaweb llegeixo que "el Museu Nacional de les Ciències Socials és un projecte més embrionari, complex i ambiciós. Anant bé, no s'aconseguirà fins al 2014. Englobarà el Museu d'Història de Catalunya, el Museu d'Arqueologia de Catalunya i la xarxa de museus d'etnografia (que s'ha de constituir aquest febrer)."

També llegeixo que no hi haurà Museu Arqueològic de Catalunya amb el Museu Arqueològic de Tarragona la qual cosa denota que no es fan les coses de manera unànime. El diari Avui diu que el traspàs a la Generalitat "va malament".

24 de gener. Continua el desencontre. Aquest article a l'Avui ho diu molt clar: ens les havem amb un pla de museus sense consens. Entre els professors de clàssiques, veig que Margalida Capellà, autora d'una Gimcana excel·lent sobre mitologia al MAC, parla de «desmantellament del MAC» en seu blog El fil de les clàssiques. I també la directora de la revista «Auriga», Montserrat Tudela, que ha escrit una sentida reflexió en el seu blog acabat d'estrenar (per cert, enhorabona pel blog!).

4 de febrer. Avui m'arriba un email des d'Auriga amb aquesta petició en línia. Crec que val la pena fer-se sentir.

7 de febrer. El diari «Avui» publica una entrevista amb el director del MAC, el dr. Pere Izquierdo. Amb gran prudència i discreció parla dels problemes actuals per la nova reordenació però informa també d'altres projectes molt interessants.

dimarts, 15 gener de 2008

Mite i etimologia

No em sembla pas exagerar si dic que aquests dos aspectes, la mitologia i l'etimologia, són potser un dels atractius més interessants que presenta l'estudi del món clàssic.

A més a més, tractant els mites, no són poques les vegades en què l'explicació etimològica d’un personatge en qüestió ajuda a entendre el seu rol principal. Un dels meus primers records d’aquesta experiència remunta a tercer curs de carrera, a la Universitat de Barcelona. Fou la dra. Teresa Clavo qui va aclarir en un alt grau d'aproximació —gairebé fou una simple pinzellada, com una al·lusió— el caràcter de Medea en dir-nos que l'arrel μηδ-, vol dir "meditar, tramar, saber...": aquest és precisament un tret molt definitori d'aquest personatge!

És per això que em sembla que tot diccionari de mitologia hauria de tenir un apartat d'etimologia: la seva utilitat, amb l'ús, es faria insustituible. I que la lingüística pot ser un excel·lent aliat de la mitologia i el folklore ho demostra per exemple un llibre del professor Martín Sánchez Ruipérez que aborda el mite d'Èdip: El mito de Edipo. Lingüística, psicoanálisis y folklore (Madrid, Alianza
Editorial, 2006). Al llarg de les seves pàgines explica els nomina parlantia com Èdip, Laios, Iocasta/Epicasta, Antígona... És interessantíssim veure que tots tenen el seu significat que els fa remuntar al conte popular precisament. Crec que és un llibre molt intel·ligent i d'un gran ajut per acabar de copsar tot el que hi ha darrere la peça sofòclia: val la pena.

Pensava en aquest llibre, —i en com es podria aprofitar el seu mètode per a intentar noves interpretacions— quan em ve a la memòria un treball ingent i utilíssim en el qual celebro que el professor Josep Antoni Clua hagi participat. Es tracta del projecte que el Grup de Recerca sobre el Mite i la Mitologia (G.R.I.M.M.), de la Universitat de Trieste, ha dut a terme amb gran eficàcia: El diccionari etimològic de la mitologia grega on line (per això veureu en l’adreça del web el subdomini “demgol”, que correspon al treball que han dut a terme). La seva consulta serà ben profitosa perquè la base de dades dels noms estudiats és àmplia i es presenta ordenada alfabèticament (tant amb la transcripció a llengües modernes com per la via de la transliteració), per categories (animals, homes, herois, déus) i fins i tot agrupant uns quants motius força emblemàtics (catasterisme, fundació, rapte...).

Juntament amb http://www.theoi.com, el treball interdisciplinar Mites, art i literatura de Maria Jesús Espuña són webs de gran utilitat. Caldrà treure’n profit!

dissabte, 12 gener de 2008

Antiquus sermo est...

... ac non aspernabilis: λόγος γάρ ἐστ' ἀρχαῖος οὐ κακῶς ἔχων. Així podríem qualificar les contínues i lícites reclamacions que hom fa però que mai no obtenen la resposta adequada. Ho pensava en diverses ocasions. Per exemple quan em referia a la impossibilitat de donar classes de grec en un Institut com el meu: els "companys", amparats per l'administració, impedeixen a les bones i a les males que es matriculin en igualdat de condicions que les altres matèries de batxillerat, eliminen el grup i endavant. El silenci dels que han colltorçat és més que eloqüent. Ho pensava també davant notícies com les del blog de Toni Ferran, sobre unes restes ibèriques a Matadepera que no reben cap atenció (exceptuant-ne les promotores urbanístiques), o el que explica Joan Pinyol (amb qui comparteixo l'admiració per Pere Calders): unes sitges ibèriques i altres restes de l'Anoia no trigaran a fer companyia als professors d'una assignatura que també es mor d'inanició: mala peça al teler quan la incultura o la depredació s'emparen del poder. Després passa allò de l'arbre que ha caigut, que tothom hi va a fer llenya. Difficile est luctum fugere: ἔργον γε λύπην φυγεῖν. I això que els ibers tenien el títol de "Prínceps d'Occident"! (Per cert, val la pena esmentar cap títol dels grecs?)

Poblat ibèric d'Azaila (Terol)

dimecres, 9 gener de 2008

Hècuba fa una pregària insospitada

Als actors de l'IES Guindàvols que interpreten la peça enguany
i als professors que participen en el curs de Lleida.

En el tercer episodi de Les troianes té lloc un diàleg entre tres personatges fortament distants entre ells: Menelau, Hècuba i Hèlena. Possiblement sigui Hèlena qui en surt més “beneficiada” (aparentment) mentre Menelau farà el ridícul una vegada més. Moralment és Hècuba qui s’endú la palma. Abans, però, l’anciana reina fa una pregària qualificada com “la més singular que mai hagi produït la tragèdia grega”:
{Ek.} ὦ γῆς ὄχημα κἀπὶ γῆς ἔχων ἕδραν,
ὅστις ποτ’ εἶ σύ, δυστόπαστος εἰδέναι, (885)
Ζεύς, εἴτ’ ἀνάγκη φύσεος εἴτε νοῦς βροτῶν,
προσηυξάμην σε· πάντα γὰρ δι’ ἀψόφου
βαίνων κελεύθου κατὰ δίκην τὰ θνήτ’ ἄγεις.
[Oh pedestal de la terra i amb l’estatge sobre la terra! Siguis tu qui siguis, el més difícil d’esbrinar, Zeus! Força de la natura o intel·ligència dels homes: a tu m’adreço. Sempre portes els afers mortals segons justícia, fent via per un camí sense fressa.]

De fet, hi ha elements que desdiuen dels motlles de la religiositat més habitual. Hècuba és Eurípides. I l'Eurípides més filosòfic. Sembla, en primer lloc, que hi ha un reconeixement “joiós” de l’existència de Zeus (en aquest episodi es debat el càstig que mereix Hèlena). També es fa palesa una humil perplexitat (v. 885) davant d’aquest déu que es vol suprem i que no executa amb fermesa segons quins actes. En fi, hi ha també unes conjectures tremendament marcades per tres filòsofs: el déu personifica les lleis inexorables de la Natura (Heraclit), o n’és el seu principi intel·ligent (el Νοῦς d’Anaxàgoras), o suporta i esdevé la base del món (la substància primera, l’aire d’Anaxímenes, que els sosté i l’envolta a la vegada).

Amb una invocació com aquesta, és ben enraonada la resposta de Menelau: “què és això? Com has fet innovacions en les pregàries als déus!” (τί δ’ ἔστιν; εὐχὰς ὡς ἐκαίνισας θεῶν).


Katharine Hepburn, "Hècuba", a The Trojan women, de Cacoyannis (1971)

dissabte, 5 gener de 2008

ΑΓΟΡΑΖΕΙΝ


Reprodueixo una columna molt suggerent de l'amic Ramon Camats publicada fa uns dies i que ell mateix m'ha donat a conèixer. Crec que paga la pena pensar en la dinàmica de les relacions humanes en ple segle XXI. De veritat hem adelantat tant? Més aviat no! Si volem ser "nosaltres" paga bé la pena tenir el lógos ben present i ben a la vora. Acostumem-nos a pensar i a enraonar. I, esbalaïts, admirem-nos com gràcies a ell, el dià-logos, es produeix l'esdevenir i el canvi en el món: i nosaltres en ell. Potser d'alguna manera també ho intuïa l'inici ἐν ἀρχῇ ἦν ὁ λόγος...
En grec, ἀγοράζειν és un verb que es refereix al fet d’anar a la plaça a veure què s’hi diu. I també, és clar, a comprar, a vendre, a xerrar, a trobar-se amb els amics, coneguts i saludats. Agorazein també significa sortir de casa sense un objectiu concret, només per a passejar, tranquil·lament. I si pot ser, fer-la petar amb aquells amb qui s’escaigui de trobar.

El verb és realment curiós. Té el seu origen en el substantiu «àgora», que és el nom que els grecs de l’antiguitat donaven a un indret de les ciutats: normalment una plaça oberta, porticada i voltada d’edificis, que constituïa el centre de la vida pública, cultural, comercial i política; un lloc per al diàleg i el debat. Durant el segle V aC, l’àgora d’Atenes fou l’escenari de moltes reunions ciutadanes on es debateren les primeres lleis democràtiques que ha vist la història.


Als grecs antics els agradava practicar «agorazein», això és, passejar de forma assossegada i conversar. Aquest costum, que avui sembla gairebé perdut, té molt a veure amb els orígens de la filosofia. Plató, a qui li agradava reflectir els costums socials dels seus contemporanis, comença un dels seus millors diàlegs, el Fedre, amb aquestes paraules de Sòcrates: «Amic Fedre, on vas i d’on véns?», i Fedre li respon: «Vinc de casa de Lísias i me’n vaig a passejar fora de les muralles, pels camins, car diuen que és més descansat que caminar pels porxos» (Phaedr. 227a), i segueix una llarga conversa entre tots dos sobre l’amor i la bellesa, el destí de l’ànima després de la mort i la relació entre la retòrica i la veritat. Podríem afegir, encara, que als deixebles d’Aristòtil els anomenem «peripatètics» per l’hàbit que tenia el mestre d’impartir classe tot passejant a l’entorn d’un pati de columnes. I també que l’escola filosòfica estoica deu el seu nom a «Stoa» o pòrtic amb columnes que presidia un dels extrems de l’Àgora atenesa on acostumaven a reunir-se Zenó i els seus deixebles.

Amb tot plegat només vull remarcar el fet que els grecs tenien una manera de viure –lenta i parsimoniosa– que afavoria el diàleg, estimulava el pensament i permetia el cultiu de l’amistat. Per a nosaltres, en canvi, el terme «agorazein» sembla mancat de sentit: ja no passegem, sinó que només ens desplacem d’un lloc a l’altre, sempre amb un objectiu precís. Anem al centre de les ciutats, com els grecs, però només als «centres comercials» que hi ha, i no pas per a intercanviar idees sinó per a adquirir i acumular béns de consum. Estic convençut que no ens faria cap mal si, entre els propòsits d’any nou que segurament ens farem, hi afegíssim el de recuperar el temps del passeig, de la xerrada i del pensament.

Publicat per Ramon Camats. «Cave Canem», Diari Segre.
Dissabte, 29 de desembre de 2007.

dijous, 3 gener de 2008

ΑΦΘΟΝΙΑ

La paraula grega "abundància" és la que recordo tot sovint aquests dies preparant la festa de la nit de Reis. O millor, "aparent abundància"; perquè en no poques ocasions la prodigalitat i el consumisme són els autèntics protagonistes.

Àmfora àtica de figures vermelles (ca. 470 a.C.): Hades i la cornucòpia.
Museu del Louvre

La "cornucopia" és un tema recurrent en la literatura clàssica. Horaci diu (Odes I, 17, 13 ss.):
di me tuentur, dis pietas mea
et musa cordi est. hic tibi copia
manabit ad plenum benigno
ruris honorum opulenta cornu.
De vegades les cartes als Reis d'Orient són ben curioses. Semblen un maremagnum, tot desordenat, com un devessall... és ben curiós. Però el que prima és la plètora, la maina, l'aparat, les ganes de posar-hi coses i coses... Fixeu-vos per exemple en aquests versos de la Lisístrata d'Aristòfanes (v. 1187 ss.) en traducció de Cristián Carandell:
Tinc catifes policromes,
tinc llençols i teles fines,
llenceria i mantellines,
anell d’or tinc i arrecades,
el que cal per ‘nar mudada.
No em fa res donar-ho tot.
Ho tenia ben guardat,
però els panys se m’han trencat,
au, trieu el que us agradi!
Us caldrà molt bona vista,
si voleu trobar-hi res!
Si hi ha algú que no té teca
i té a casa moltes boques,
dona, fills menuts i esclaus,
tinc per a ells suaus farinetes
o bé pa acabat de fer.
Qui estigui en la indigència
prengui el sac i vingui a casa,
li ompliré de bon menjar.
Però, entrar-hi és el problema,
no sé com us ho fareu:
hi ha una gossa que mossega!