dimecres, 29 agost de 2007

L’Odissea: novel·la i conte popular


1. Si algú preguntava perquè l’Odissea és una novel·la, podrà servir aquesta resposta de Luis Alberto de Cuenca (El héroe y sus máscaras, Madrid, ed. Mondadori, 1991, p. 73):
“todas las novelas del mundo en las que pasan cosas, cuyos personajes viajan y regresan, matan y mueren, odian, hacen el amor y preguntan, imaginan y traicionan, son la Odisea. Ulises u Odiseo, su protagonista, se hizo llamar Nadie para escapar de Polifemo, y no hay que ser un lince para darse cuenta de que ese Nadie es Todos, de que en su historia se refleja la historia del héroe de entonces, de ahora y de mañana, de que su relato es todos los relatos y su sueño todos los sueños”.
2. Però l’Odissea és també un folk-tale —així la va qualificar Denys Page en el seu llibre The homeric Odyssey, Oxford, OUP, 1955— que hom pot trobar en diferents llocs i èpoques. L’heroi (normalment d’origen noble) ha estat molts anys fora de casa seva; la seva esposa és assetjada per uns pretendents cobejosos; el seu fill ha sortit a cercar-lo; després de moltes peripècies torna a la
pàtria, salva la seva muller, mata els pretendents a l’últim moment, verifica la seva autenticitat amb uns senyals secrets... I aquest és, en breus mots, el tema de l’Odissea! A més a més, en la trama principal s’han inserit altres folk-tales —que possiblement no tenien res a veure amb el tema originari— com la trobada amb Circe o l’aventura amb el gegant Polifem. Un dels germans Grimm, Wilhelm Grimm, va estudiar aquesta darrera història en el seu llibre Die Sage von Polyphem, Berlín 1857: aquest tema es troba en contes universals, Weltmärchen, que tenen com a únic fil conductor la concatenació d’aventures al voltant d’un sol personatge, “l’heroi”.

dimarts, 14 agost de 2007

Bàrcino: un trencaclosques

No crec exagerar massa si dic que una moda que ha de venir és la del trencaclosques en flash. Clar, és un component de la pedagogia --o cultura-- de l'entreteniment. Fa temps en vaig posar un al web www.culturaclassica.com (en l'apartat Arqueologia clàssica): es tracta d'una àmfora romana i hi podeu accedir des d'aquí mateix.

Ja he vist dos blogs que "han fabricat" trencaclosques en flash: Miscellanea classica (amb una escultura de l'emperador August) i l'Aula de Llatí i Grec de l'IES Cendrassos, de Figueres (amb el relleu d'Atena pensativa). El procediment per a crear-los és senzillíssim. Hi ha un web que els fa com a xurros... Flash-gear (i moltes més coses hi trobareu, és clar).

Si voleu fer pràctica amb un mapa de l'antiga Bàrcino, aquí us deixo el trencaclosques (que si resulta massa petit podeu recuperar en el web original, on es veu millor). Per veure com ha de quedar, aquí us deixo una guia.




dimarts, 7 agost de 2007

El son sempre és agradable


Al bon amic Jordi Redondo

Que Homer s'adormia de tant en tant (Hor. Ad Pisones 359) és més que un vers d'Horaci, és un ἀφορισμός que ha fet via, potser més enllà del seu sentit primigeni. Perquè en més d'una ocasió no és que Homer s'adormís, sinó que els filòlegs havien interpretat malament: i això, començant per les primeres fornades a l'Alexandria dels Ptolemeus. És així que algunes de llurs ἐκδόσεις
esdevingueren font d'errors que, avui per avui, no podem desfer atès que --de manera general-- la crítica textual no busca assolir un estadi anterior a les edicions alexandrines.

Una altra cosa són els errors afegits. Mentre escric aquestes ratlles tinc al davant un article interessantíssim de Jordi Redondo, "On a uox nihili of Hermeias: Ath. XIII 563d ὑποκριτῆρες", Glotta 71/3-4, 1993, pp. 167-170, que desfà la lectura errada per culpa d'un iotacisme del Musurus (present encara en la Collectanea Alexandrina de J.E. Powell) i retorna al mot original,
ὑποκρητῆρες. Això es podia fer en aquest cas, però difícilment podrem rectificar errors àmpliament generalitzats.

Una història ben curiosa s'ha esdevingut amb la paraula ἥδυμος. Perquè originàriament aquesta era la seva forma --i no la que solem trobar en els textos homèrics, νήδυμος--. De fet, Simònides (fr. 599 PMG) i Antímac de Colofó (fr. 94 Wyss = 19 Gent.-Prato) coneixien i empraven la forma ἥδυμος en els seus versos. N'és testimoni l'escoli A a Ilíada II, 2b (vol. I, p. 175 Erbse):
νήδυμος· . . . . οἱ δὲ μεθ' Ὅμηρον καὶ χωρὶς τοῦ ν λέγουσι. καὶ Ἀντίμαχος· "ἐπεί ῥά οἱ ἥδυμος ἐλθών". καὶ Σιμωνίδης· "οὗτος δέ τοι ἥδυμον ὕπνον ἔχων".
[agradós: ... els que vingueren després d'Homer diuen el mot sense la ν. No només Antímac, en el fragment "quan aleshores atansant-s'hi
agradós..." sinó també Simònides, en el fragment "però aquest, que tenía un son agradós..."]
El fragment de Simònides --que probablement caldrà considerar-lo uns anapestos, no així el final d'hexàmetre d'Antímac-- manté l'adjectiu aplicat a ὕπνος, cosa que a Homer és una constant: parlar del dolç son és una expressió formular. Què ha passat, doncs, amb la ν? O potser ens les havem amb dos mots, ἥδυμος i νήδυμος? L'explicació més plausible ens la dóna el Lexilogus de Philipp Buttmann (pp. 179-183 del vol. I de la 3ª edició alemanya, Berlín 1837 / pp. 416-418 de la trad. anglesa, 3ª ed. Oxford 1846). Es tracta d'una recitació del vers que no mantenia la digamma i que introduí una falsa ν efelcística. Així per exemple, la frase Δία δ' οὐκ ἔχε ἥδυμος ὕπνος va suavitzar el hiatus convertint la seqüència en ἐχενήδυμος. La scriptio continua també hi va posar cullerada: ara la separació del mot serà ἔχε νήδυμος en lloc de l'esperat ἔχεν ἥδυμος. Per això podem suposar que les edicions d'Homer més autoritzades i anteriors a Aristarc mantenien ἥδυμος. El cas d'Apol·loni de Rodes (Argonàutiques IV, 407) va en aquest mateix sentit quan escriu οὐ κνέφας ἥδυμος ὕπνος.

Una breu digressió. El lletraferit que va compondre la Batracomimàquia --o un epígon d'entre els incomptables remanieurs-- se cenyeix a la Vulgata homèrica: el v. 47, νήδυμος οὐκ ἀπέφυγεν ὕπνος δάκνοντος ἐμεῖο ("el son agradós no se li'n va encara que jo el mossegui"), denota que les edicions d'Homer que tenia a l'ús havien de ser forçosament posteriors a Aristarc. L'exemple serà suficient per a reblar que el poema no té res a veure, per tant, amb una polèmica filla dels telquins cal·limaqueus? Però, què caram! Mireu que el grup de versos 42-52 és omès en les millors famílies de manuscrits... L'última edició, la dels Homeric apocrypha de West (p. 268), no els té en compte ni en l'aparat crític.

En fi, arribats a aquest punt no puc menys que reproduir l'entrada del mot tal com fa el Griechisch–Deutsch Altgriechisches Wörterbuch de Wilhelm Pape:
νήδυμος ὕπνος , kommt bei Hom. zwölfmal vor, Iliad. 2, 2. 10, 91. 187. 14, 242. 253. 354. 16, 454. 23, 63 Odyss. 4, 793. 12, 311. 366. 13, 79. Hieran schließen sich Hom. hymn. Ven. 172 Batrachom. 47; bei Sp. einzeln, z. B. Quint. Smyrn. 2, 163; Sext. Empir. adv. math. 7, 273, mit Anspielung auf Homer, νηδύμῳ κατασχεθέντες ὕπνῳ. Aristarch leitete νήδυμος von dem verneinenden νη–. und δύομαι ab, vgl. ἀμφίδυμος ; νήδυμος ὕπνος also ein Schlaf, aus dem man nicht heraus kann, ein tiefer, fester, gesunder Schlaf, wie νήγρετος , mit welchem Worte νήδυμος Odyss. 13, 79 verbunden ist, καὶ τῷ νήδυμος ὕπνος ἐπὶ βλεφάροισιν ἔπιπτεν , νήγρετος ἥδιστος , θανάτῳ ἄγχιστα ἐοικώς . S. über Aristarchs Ansicht Scholl. Aristonic. Iliad. 2, 2. 10, 187. 16, 454. 23, 63 Odyss. 4, 793. Aus diesen Scholien geht hervor, daß es im Alterthum eine v. l. ἥδυμος gab, ἥδυμος Nebenform von ἡδύς , ἥδυμος ὕπνος = der süße Schlaf.
Si no era d'aquesta maera, no se'ns tornaria potser una mica amarg entendre la història del mot? O potser encara trobarem alguna universitat que posi com a lectura obligatòria per als llicenciats en clàssiques el Lexilogus de Buttmann?

dissabte, 4 agost de 2007

Interessa realment tornar a l'Altertumswissenschaft?

Si cal estudiar (i, per tant, conèixer) sense fisures ni excessives compartimentacions el món clàssic grecoromà em sembla obvi que interessa tenir clara la idea que propugnaven les primeres generacions que van fonamentar la disciplina. I, si és possible, llegir-los de primera mà atès que Google books posa al nostre abast un bon nombre d'aquestes obres.

D'entre els tresors disponibles en línia avui presento aquest quartet d'autors:

· Barthold Georg Niebuhr, Römische Geschichte (1845), també traduïda a l'anglès, i la monumental col·lecció de volums del Corpus scriptorum historiae byzantinae.

· Philipp Buttmann, Lexilogus oder, Beiträge zur griechischen Worterklärung, hauptsächlich für Homer und Hesiod (3ª ed. 1837) també en versió anglesa, i la seva Ausführliche griechische Sprachlehre (2ª ed. 1839) també traduïda a l'anglès.

·Karl O. Müller, Geschichte der griechischen Literatur bis auf das Zeitalter Alexanders (1841) que es troba disponible també en versió anglesa. La seva edició de Les Eumènides d'Èsquil (1833) va marcar època. Els estudis històrics del jove erudit alemany, Geschichten hellenischer Stämme und Städte (2ª ed. 1844), consagren la doble línia a seguir, l'arqueològica i la filològica.

· Carl Lachmann, editor de les Faules d'Avià, Properci, Catul, Tibul i Lucreci. Mommsen va dir d'ell que era el gran mestre de la llengua. La seva més gran aportació a la crítica textual és patent en la seva edició del Nou Testament.

divendres, 3 agost de 2007

Per què he votat Wilhelm von Humoldt?

Wilhelm von Humboldt (1777-1835) és el primer defensor --i el més aferrissat-- de la llengua com a forma bàsica i constitutiva d'una cultura i com a porta d'entrada al coneixement d'una civilització. A ell caldrà que es refereixin els filòlegs, filòsofs, estudiosos de la semiòtica, lingüistes, sociòlegs... Humboldt va ser el responsable d'una reforma a l'ensenyament de la Prússia del s. XIX, un pla d'estudis centrat plenament en la cultura clàssica (l'art. 1 de la reforma deia: "la finalitat del liceu és procurar una cultura general superior basada essencialment en les llengües clàssiques i les literatures grega i llatina"). Humboldt va dimitir al cap d'un any i mig perquè van irrompre veus crítiques que no veien amb bons ulls que el grec i el llatí restessin hores a la resta d'assignatures. A més a més, en ambients polítics conservadors, hi havia desconfiança que s'estudiés la democràcia grega i la república romana; per altra part, els nacionalistes criticaven l'oblit de la formació patriòtica germànica; els "pragmàtics" es queixaven d'un coneixement que no era apte per a la vida professional; fins i tot hi havia qui mostrava desconfiança davant un possible retorn del paganisme... No sembla que les posicions hagin canviat massa els darrers dos-cents anys, oi? (Però amb la diferència que la reforma humoldtiana no va patir gairebé modificacions en tot aquest lapse de temps.)

De Humboldt, en data d'avui, m'interessen la seva traducció de les Olímpiques de Píndar i de l'Agamèmnon d'Èsquil (1816), una recensió de la segona edició de l'Odissea de F.A. Wolf, així com un assaig sobre la divinitat a Sòcrates i PLató. Si voleu donar-hi una ullada, les seves Obres completes ocupen set volums.

En la línia de Humboldt, Wilamowitz (i molts altres) també van haver de convèncer els crítics que la filologia clàssica és una disciplina sintètica que inclou la lingüística i la literatura, la història, l'art i l'arqueologia, la filosofia i la història de la religiositat... que el grec permet de compendre la sintaxi de l'alemany, que enriqueix la llengua i que es troba en l'origen de les ciències, el dret, les arts... Fins i tot, segons el context on es trobessin, apel·laven al lloc central dins la cultura germànica que li havia atorgat Luter!
"No hem d'oblidar que, privant la joventut de la cultura clàssica, posem el món civilitzat en perill de veure desaparèixer la seva unitat (...). Nosaltres no volem aquesta pèrdua, ben al contrari. Però quedaran totes mutilades (scil. les educacions nacionals) el dia que oblidin allò que els és comú, el fonament sobre el qual reposen els orgullosos edificis de totes les nostres grans civilitzacions." (U. von Wilamowitz-Moellendorff, Kleine Scriften, vol. VI, Berlin 1972, p. 78-114)

dijous, 2 agost de 2007

La riquesa és al camp


Al meu sogre Esteban

M’ha fet pensar això mateix uns dies de lleure. I en arribar a casa trobo que en una de les seves γνῶμαι Focílides (s. VI a.C.) ja ho va dir (fr. 7 Diehl):

Χρῄζων πλούτου μελέτην ἔχῃ πίονος ἀγροῦ·
ἀγρὸν γὰρ τε λέγουσιν Ἀμαλϑείης κέρας εἶναι.

La versió llatina d’Hugo Grotius —com en altres ocasions— és intel·ligent i preciosa:
Quisquis opes quaerit, glebae sibi comparet uber:
nam rus est vere illud, habet quod Copia, cornu.