Melanchthon a l'abast

Αἰγιαλῷ ἀνέθηκα

Llegint la Història de la Filologia Clàssica de Rudolf Pfeiffer hom es troba indefens, empetitit... gairebé ridícul en més d'una ocasió.

És el cas de Philipp Melanchthon el que m'interessa avui. Però no m'ocuparé de la seva línia hermenèutica o d'exegesi, més aviat m'intriga el personatge com a pedagog i el seu vessant sobre la didàctica del grec que va impulsar extraordinàriament... No endebades se l'ha etiquetat com a "praeceptor Germaniae". Pfeiffer diu que fou un professor d'universitat molt actiu, arribant a esdevenir el "centre magnètic de la universitat de Wittenberg".

En aquest punt la meva alegria ha estat immensa. Googlebooks ha posat a l'abast les obres completes d'aquest savi. Des d'aquí us convido, doncs, a llegir, consultar i admirar els seus escrits de gramàtica grega i llatina que es troben en el vol. XX dels Philippi Melanthonis opera quae supersunt omnia. Segur que més d'un hi treu profit!

Poema i catàleg

Dall’ Antico, molt possiblement remunta a l’època micènica (amb fórmules que van més enllà): el catàleg de les naus de la Ilíada ha estat per a mi un referent estrany. Sempre l’he imaginat com una mena d’ajut per a la memòria recordant pobladors de llocs i nissagues que van participar en una gesta panhel·lènica, que els grecs van voler que fos la presa de Troia.

Un catàleg parodiat trobem en els Carmina Burana. Ara, més que un catàleg hi ha unes instruccions, un receptari... a la salut de qui cal beure?

In taberna quando sumus
non curamus quit sit humus,
sed ad ludum properamus,
cui semper insudamus.
Quid agatur in taberna,
ubi nummus est pincerna,
hoc est opus ut queratur,
si quid loquar, audiatur.

Quidam ludunt, quidam bibunt,
quidam indiscrete vivunt.
Sed in ludo qui morantur,
ex his quidam denudantur
quidam ibi vestiuntur,
quidam saccis induuntur.
Ibi nullus timet mortem
sed pro Baccho mittunt sortem.

Primo pro nummata vini,
ex hac bibunt libertini;
semel bibunt pro captivis,
post hec bibunt pro captivis,
quater pro Christianis cunctis,
quinquies pro fidelibus defunctis,
sexies pro sororibus vanis,
septies pro militibus silvanis.

Octies pro fratribus perversis,
nonies pro monachis dispersis,
decies pro navigantibus,
undecies pro discordantibus,
duodecies pro penitentibus,
tredecies pro iter agentibus.
Tam pro papa quam pro rege
bibunt omnes sine lege.

Bibit hera, bibit herus
bibit miles, bibit clerus,
bibit ille, bibit illa,
bibit servus, cum ancilla,
bibit velox, bibit piger,
bibit albus, bibit niger,
bibit constants, bibit vagus,
bibit rudis, bibit magus.

Bibit pauper et egrotus,
bibit exul et ignotus,
bibit puer, bibit canus,
bibit presul et decanus,
bibit soror, bibit frater,
bibit anus, bibit mater,
bibit ista, bibit ille
bibunt centum, bibunt mille.

Parum sexcente nummate
Durant, cum immoderate
bibunt omnes sine meta.
Quamvis bibant mente leta,
sic nos rodunt omnes gentes,
et sic erimus egentes.
Qui nos rodunt confundantur
et cum iustis non scribantur!

Avui. De Joan Soler i Jaume Arnella copio aquella lletra “Les rondes de vi” on trobem, penes, celebració, brindis i llengües desfermades... quasi tot el repertori del catàleg. La cosa no va per aquí? A mi sí que m'ho sembla.

No vagis a la mar
a encomanar les penes,
no vagis a la mar
les aigües en van plenes.
Vora, vora del port
hi ha una vella taverna,
vora, vora del port
un bar de mala mort.

Una bota de rom
i una altra d’aiguardent,
una bota de rom
i molta olor de gent.
No siguis sol a beure
ni sol a rumiar,
no siguis sol a beure
que el vi et condemnarà.
El primer brindis va
per companys i companyes,
el segon anirà
pels qui els han crescut banyes.
El tercer libació
a la salut dels pobres,
no és amb mala intenció
deixar al burgès les sobres.
Atents, amics, encara
al següent got de vi:
beneirem la mare
que a tots ens va parir.
La copa que fa cinc
pel gran Pare Noè,
la copa que fa sis
pels diables del cafè.
Quan el sis serà buit
maleirem l’infern,
la copa que fa vuit
el clero i el govern.
El got de comiat
el cantarem tots junts,
el got de comiat,
un rèquiem pels difunts.

La meva enhorabona dues vegades

1. La primera felicitació és per al Sebastià Giralt, que la setmana passada va guanyar una plaça com a professor lector de Filologia Llatina a la Universitat Autònoma de Barcelona. No passa desapercebuda la seva capacitat de treball seriós i ben fet, en força més àmbits que en el web Laberint. Per mi és un exemple de constància i de savoir faire. Sebastià: ànims i endavant en aquesta nova etapa! (T'esperem a l'AIUMA el setembre, no ho oblidis.)

2. La segona és per al grup de teatre Balbo. Enguany participen en el Festival "gran" de teatre clàssic de Mèrida: ho he llegit avui mateix! És un grup de teatre molt sacrificat, molt autoexigent, d'una gran categoria professional i molt proper al públic. Com a coordinador del Centre per a la Representació i Estudi del Teatre Antic, (Fundació CRETA), vaig treballar amb ells costat per costat --anàvem a dormir a les tres de la matinada-- preparant durant dos anys les representacions d'Antígona, Troianes, Aululària i Persa al Novetats de Barcelona primer i, Antígona i Miles gloriosus al Grec i a l'Escorxador de Lleida. I vull recordar expressament que per a poder actuar a l'Escorxador vam comptar amb l'ajut --que sempre agrairé de tot cor-- de l'antic regidor d'Educació de Lleida, Ramon Camats, que ha deixar el llistó molt alt a l'IME. Balbo també van actuar al festival d'estiu a Guissona tres cops: hi representaren Aululària, Mostel·lària i Miles. Aquí van impartir dos cursos de teatre destinats al professorat (que vaig tenir la sort també de coordinar).

El que ve ara pot anar en lletra petita. Aquesta segona notícia em dóna una seguretat i una pau "especials": d'una banda perquè a l'IES Matadepera la directiva i els "seus" mai no van voler saber res del Teatre clàssic. Més: aquells que s'han dedicat a tirar pedres contra aquesta activitat (alguns no són ni tan sols professors de l'IES) tenen el vist-i-plau incondicional de la directora, que els reclama any rere any per a donar-los totes les coordinacions hagudes i per haver (d'aquelles que redueixen hores de classe, sabeu? reduccions que tenen cura especial a acumular escrupolosament), a la vegada que totes les facultats per a ensorrar el Grec a l'IES. Vaja per on! Ara resulta que aquesta activitat comença a donar fruits... uns fruits que m'agradaria moltíssim que collissin també molts altres grups juvenils de teatre clàssic. Clar que, el silenci (el boicot, l'engany) sempre ha estat una tònica en algunes dependències d'aquella casa.

Una Odissea d’oposicions

Un any més, els concursants al cos de professors d’educació secundària han fet front a les proves selectives que l’administració va resoldre convocar el seu dia. No entraré en detalls sobre el desenvolupament de les susdites proves ni en la polèmica per l’absència de prova pràctica... això últim prou se sap i s’ha dit. Les responsabilitats són dels qui governen.

Un bon amic meu, que respon al pseudònim de “Lluís Aimader”, té escrit un poema èpic que relata a la manera del dolce stil omerico, les desventures de l’Alba, una damisel·la acabada de llicenciar, així com els seus viatges i estades per diferents instituts de les terres catalanes... És una petita obra d’art, un homenatge amorós —amb alguna dosi un tant mordaç— als interins tan sacrificats que corren pels nostres centres d’ensenyament (perdó, “educació”),

ma io no vo’ parlar sì altamente,
ch’io divenisse per temenza vile.

L’Albaida (seu Odissea de l’Alba): PARS PRIMA.pdf

L’Albaida (seu Odissea de l’Alba): PARS ALTERA.pdf

Evolució de l'alfabet

Sèneca (Epist. 114, 1) atribueix a Soló una dita que ens recorda que el llenguatge dels homes reflecteix llur manera de viure. En adonar-me que els dos savis hi estan d'acord de manera unànime, no em sembla pas exagerada la frase del prof. Martín Sánchez Ruipérez en afirmar que, entre les grans contribucions dels grecs a la història de la humanitat, hi ha la de l'alfabet, creat molt probablement cap al 900 a.C. a l'illa de Rodes, excel·lent centre de comunicacions entre la Grècia oriental i l'occidental. Seria, doncs, una lectura molt profitosa, el capítol "El alfabeto en la historia del lenguaje" que trobareu en el llibre preparat per C. López de Juan i D. Plácido, Momentos estelares del Mundo Antiguo (Madrid, SEEC-Eds. Clásicas, 1998), i que trobareu ressenyat també a Faventia.

Mentrestant no puc deixar de recomanar un web excel·lent del professor Robert Fradkin, de la Universitat de Maryland, on trobareu uns gràfics que visualitzen de manera molt diàfana l'evolució i la seqüenciació dels diferents alfabets. En destacaré els següents:
· L'evolució dels caràcters cuneiformes,
· l'evolució dels caràcters fenicis a partir de les inscripcions glífiques protosinaítiques, i la rotació de 90º prèvia a l'adopció pels grecs,
· l'alfabet grec a partir del fenici,
· l'alfabet cirílic a partir del grec, i
· l'origen i evolució de l'alfabet llatí.

Sobretot perquè l'evolució fins a l'alfabet llatí és un tema "molt nostre" crec que val la pena fer-hi una visita: el web científicament i didàctica és impecable. Després arribarà el moment d'altres llibres, com el de J. Bartolomé, Mª C. González i M. Quijada (eds.), La escritura y el libro en la Antigüedad (Madrid, SEEC-Eds. Clásicas, 2004): l'interès i la documentació que aporta aquest gruixut volum bé s'ho valen!

Inscripció gal·lo-greca (Vaison-La Romaine, s. II a.C.)

Dos escolis a l'Elegia segona de Bierville, de C. Riba

No amagaré que el professor Jaume Medina és l'estudiós que millor ha entès i ha sabut explicar la poesia de Carles Riba. Té una obra monumental –-amb tots els sentits de l'adjectiu-- que edita i desgrana el llibre de poemes ribià de l'exili: La plenitud poètica de Carles Riba. El període de les “Elegies de Bierville” (Barcelona, Curial-PAM, 1994). Els seus comentaris, molt valuosos pel simbolisme i significat de mots i idees clau que ha sabut destriar, són per mi fonamentals.

1. El comentari que Jaume Medina fa en el seu llibre de l'elegia segona (pp. 250-253), “Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria...” em sembla que pot tenir el suport (no sé fins a quin grau d'immediatesa) de l'últim estàsim de l'Àiax de Sòfocles.
El cor (vv. 1209-1210) contraposa sobretot “els records de la desoladora Troia” (λυγρᾶς / μνήματα Τροίας) amb el desig --ara que es troba desvalgut-- i el goig (τέρψις, v. 1216) de reveure Súnion, símbol de la pàtria i primer senyal que tenien els mariners que navegaven de llevant cap a Atenes. Aquest és el text (vv. 1211-1222):

Καὶ πρὶν μὲν ἀιὲν ἐννυχίου
δείματος ἦν μοι προβολὰ
καὶ βελέων ϑούριος Ἄιας·
νῦν δ' οὗτος ἀνεῖται στυγερῷ
δαίμονι. Τίς μοι, τίς ἔτ' οὖν
τέρψις ἐπέσται;
Γενοίμαν
ἵν' ὑλᾶεν ἔπεστι πόν-
του πρόβλημ' ἁλίκλυστον, ἄ-
κραν ὑπὸ πλάκα Σουνίου,
τὰς ἱερἀς ὅπως προσεί-
ποιμεν Ἀϑάνας.

“I abans, el coratjós Àiax sempre era per mi una defensa davant el temor nocturn i les fletxes. Però ara s'ha lliurat a un fat dolorós. Quin goig, encara, quin goig hi haurà per a mi? Tant de bo em trobés llà on hi ha el promontori batut per les onades del mar, sota el ras penyal de Súnion, anant a saludar la sagrada Atenes.”

2. La segona nota vol fer referència a l'expressió “onada rient” (v. 6) d'aquesta mateixa elegia. Només apuntaré que en El Prometeu encadenat d'Èsquil, la primera intervenció del tità (vv. 88-92) diu així:

ὦ δῖος αἰϑὴρ καὶ ταχύπτεροι πνοαί,
ποταμῶν τε πηγαί, ποντίων τε κυμάτων
ἀνήριϑμον γέλασμα, παμμῆτόρ τε γῆ,
καὶ τὸν πανόπτην κύκλον ἡλίου καλῶ·
ἴδεσϑέ μ' οἷα πρὸς ϑεῶν πάσχω ϑεός.

“Èter diví i vents de ràpides ales, fonts dels rius, somrís incomptable de les onades marines, Terra, mare universal; i tu, disc del sol que tot ho veus: jo us invoco! Vegeu quins patiments sofreixo –-jo que sóc un déu-- de part dels déus!”

No m'entretindré en aquest moment a entrar en paral·lels amb altres llocs de les Elegies de Bierville (només apuntaré aquests dos: VII, 2 “un titànic somrís d'obediència a l'atzur”; X, 66 “déu contra els déus”): hic non vacat. En la poesia de Riba hi ha molta prfunditat, no s'hi pot improvisar.

ΟΠΑΙΔΟΝΚΑΛΛΙΣΤΕ

Εn el corpus Theognideum hi ha un dístic que fa així (vv. 1365-1366):

Ὦ παίδων κάλλιστε καὶ ἱμεροέστατε πάντων,
στῆϑ’ αὐτοῦ καί μου παῦρ’ ἐπάκουσον ἔπη.

“Oh, el més bell i cobejable de tots els joves: queda’t aquí i escolta’m uns breus versos.”

Hi ha un altre lloc d’aquest corpus, però, que reprodueix aquests mateixos epítets de manera formular (vv. 1117-1118):

Πλοῦτε, ϑεῶν κάλλιστε καὶ ἱμερόεστατε πάντων,
σὺν σοὶ καὶ κακὸς ὢν γίνεται ἐσϑλὸς ἀνήρ.

“Plutos, el més bell i cobejable de tots els déus: amb tu, fins i tot el qui era dolent esdevé un home honest.”

La punta d’ironia —i potser de paròdia respecte el dístic anterior— és prou palesa en aquesta invocació al déu de la riquesa... Però això no és tot el que anava aplegant.

Curiosament al Museu Nacional d’Atenes es conserva un cílix de principis del s. V on hi ha representat un poeta mig ajagut (davall de la llitotxa hi ha un conill) que, en el decurs d'un simposi, va recitant fins a la penthemímera femenina (el text és escrit de dreta a esquerra): Ὦ παίδων κάλλιστε, Ο Π Α Ι Δ Ο Ν Κ Α Λ Λ Ι Σ Τ Ε.

[Corpus Vasorum Antiquorum, vol. 1, III Ic, pl. 3, 1]

Acabo: és ben possible que “Teognis” utilitzi per aquests, i altres casos, un repertori formular. Sí, però també és possible que el repertori formular remunti fins a l’autor anònim de finals del s. VIII a qui devem l’Edipòdia (fr. 1 Bernabé), on s’explicava que l’Esfinx va occir “encara, però, el més bell i cobejable que no els altres, el fill estimat de l’irreprensible Creont, el diví Hèmon”:

ἀλλ' ἔτι κάλλιστόν τε καὶ ἱμεροέστατον ἄλλων
παῖδα φίλον Κρείοντος ἀμύμονος, Αἵμονα δῖον
(scil. devoravit Sfinx, vel similia)

Fins aquest punt pot arribar la intertextualitat en el segon llibre d’elegies de Teognis? Hi ha, doncs, una “reminiscència” d'aquell deler exterminador de l’Esfinx que ara encarnaria un poeta adult davant d’un jovincell, company de banquet i presa igualment cobejable? Seria tan genial com cínic!

Un bell epígon del «Beatus ille»

No és ara el moment ni tinc intenció de repassar el tòpic horacià que en aquest segle ha donat lloc fins i tot al nom d’algun blog (!) sinó de presentar un bell sonet —sembla ser que molt famós— de Cristophe Plantin, amic d'humanistes, poeta i impressor de renom indiscutible (ca. 1520-1589), que en versió catalana de Josep Pla diu així:

La felicitat d’aquest món

Tenir una casa còmoda, ben pulcra i endreçada,
un jardí perfumat, amb tanys de bona arrel,
i fruita i vi excel·lent calma no gaires criatures,
i, en repòs entranyable, una muller fidel.

No tenir deutes, ni amor, ni procés, ni topades,
ni embolics familiars en partir-se els diners,
ni confiar en promeses de gent encimbellada,
conduir els propòsits segons un just model.

Viure amb simplicitat i sense ambició,
no afectar-se d’escrúpols en la devoció,
domar les passions salvant-ne el desvari,

conservar l’esperit lliure i l’intel·lecte fort,
cultivar les flors noves i, al vespre, dir el Rosari.
Feliç aquell que espera tan dolçament la mort.

Postdata: si algú troba el text en l’original francès li agrairé moltíssim que me’l faci arribar. Ho dic més que res perquè, encara que a Notes disperses el polígraf de Palafrugell digués en la seva habitual primera persona que “la meva incapacitat per a la poesia ha estat total”, de vegades un no sap a què atenir-se...