dissabte, 30 juny de 2007

Menjar i beure cada dia: això és Zeus per als homes


No us espanteu: el títol reprodueix un vers del Ciclop d'Eurípides, no és cosa meva... Fa uns dies coincidírem uns professors de Grec entre els quals hi havia la Mercedes Polo, de l’IES Joan Oliver de Sabadell. Estava contentíssima —ens digué— perquè els seus alumnes de batxillerat han guanyat un premi amb el seu treball de recerca sobre cuina romana... És per això que la meva sincera enhorabona i el post d’avui els són dedicats de tot cor.

Si parlàvem d’àpats o menges a l’Antiguitat, n’hi ha una que gaudeix d’una fama singular: el ciceó (mot que trobem escrit diversament,
κυκεῶ, κυκειῶ, κυκεών). Tot i algunes varietats, era una beguda feta bàsicament a partir de cibada. A la Ilíada (per ex. XI 638 ss., passatge comentat també per Plató, 638 c) és un beuratge reconstituent, mentre que l’Himne homèric a Demèter li dóna un caràcter d’aliment ritual en els misteris d’Eleusis.

Hi ha quatre versos d’Hipònax (fr. 39 W.) que parodien ambdues interpretacions —i potser més que res, la segona. Qui sap si la persona loquens—tot calcant models d'expressió homèrics— no demana una poció màgica per a alliberar-se de la malvolença dels seus enemics?

κακοῖσι δώσω τὴν πολύστονον ψυχήν,
ἢν μὴ ἀποπέμψῃς ὡς τάχιστά μοι κριθέων
μέδιμνον, ὡς ἂν ἀλφίτων ποιήσωμαι
κυκεῶνα πίνειν φάρμακον πονηρίης.
"Lliuraré la meva ànima planyívola a la desesperació si no em fas arribar rabent una mesura de cibada perquè amb la seva farina en faci el ciceó, beguda guaridora de la misèria."
A bona fe, ἡ μου πολύστονος ψυχή també agrairia un remei contra el canibalisme voraç dels pafarts que a l’IES Matadepera s’han cruspit el Grec any rere any a força de marejar la perdiu i pintar la cigonya: si no l’han desnonat de l’imprès de matrícula és perquè encara no poden; en altres documents, com el dossier que entreguen a les famílies a l’inici de curs, ni rastre: πονηρία
τὸ ὅλον.

dijous, 28 juny de 2007

De vegades costa una mica entendre i traduir


Per a la Carme Bonilla, atenta professora de Grec.

Tinc a la vista els versos d’Erinna, l’única poetessa d’època clàssica —se sol datar de principis del s. IV— però amb una concepció plenament hel·lenística de l’ofici. Medea Norsa i Girolamo Vitelli publicaren l’any 1929 uns fragments papiracis d’un poema molt conegut seu, “La filosa”, que avui llegim en el Supplementum Hellenisticum (i que Camillo Neri revisà, ara fa deu anys, en el ZPE).
En un epigrama amb regust dòric Erinna esmenta Prometeu, protector dels artesans/artistes, i pot semblar que juga amb els mots γράφω, γράμματα, σοφία... Cal estar molt atent per a entendre’l traduir-lo bé: no són uns versos ingenus.

᾿Εξ ἀταλᾶν χειρῶν τάδε γράμματα· λῷστε Προμαθεῦ,
ἔντι καὶ ἄνϑρωποι τὶν ὁμαλοὶ σοφίαν·
ταύταν γοῦν ἐτύμως τὰν παρϑένον ὅστις ἔγραψεν,
αἰ καὐδἀν ποτέϑηκ', ἦς κ' ᾿Αγαϑαρχὶς ὅλα.

“Aquesta pintura és obra de mans fines. Prometeu caríssim, fins i tot hi ha homes que t’igualen en talent!
Aquesta donzella —és cert—, qui la va pintar, si també li afegia veu, seria del tot Agatàrquida.”


Simeon Solomon (1840-1905), Sappho and Erinna in a Garden at Mytilene (1864)

dissabte, 23 juny de 2007

Una rara, desarmant perfecció

Per a la Mercè Collell, lectora de l’Odissea
i a tots els "Amics dels Clàssics"


Aquesta darrera setmana l’he passada rellegint un article que des de sempre m’ha agradat força. És un estudi del meu mestre i amic Jaume Pòrtulas, “Miralls tèrbols”, Ítaca 2, 1986, pp. 167-188. Les seves pàgines són plenes d’exemples sàviament escollits que il·lustren les seves consideracions sobre diferents versions de la Ilíada. I també és seva l’expressió (p. 178) que dóna títol a aquest post. En realitat, però, l’exemple adduït pel dr. Pòrtulas com a “una rara, desarmant perfecció” de la versió l’Odissea de Carles Riba són els versos 78-92 del cant XIII.

De llambregada —perquè encara no me’n sé avenir— m’ha vingut al pensament la novel·la de Maria Àngels Anglada, El violí d’Auschwitz, quan Daniel, el lutier jueu amb unes mans de plata, basteix un violí de so perfecte. L’Anglada desplega en aquelles pàgines tot el vocabulari tècnic amb gran mestria... I m’ha vingut pensar en el cant V de l’Odissea, quan Ulisses construeix l’armadia per a fugir del costat de Calipso i tornar a Ítaca, al costat de Penèlope. Rellegir aquests versos en la versió de Carles Riba és igualment una experiència de difícil qualificatiu, sobretot perquè aquí el procès tècnic és narrat en versos d’una perfecció que es revela admirablement insospitada (v. 230 i segs.):

"(Calipso)
va donar-li una grossa destral de bronze, amanosa
dins dels palmells, esmolada de cara i cara, i tenia,
ben ajustat, un mànec bellíssim, fet d’olivera.
I li donà llavors una aixa polida; i va dur-lo
cap a la punta de l’illa, on creixen uns arbres altívols;
hi havia trèmols i verns i el llarg avet que s’encela,
secs de temps, endurits, per flotar-hi lleugers a propòsit.
Quan li hagué ensenyat on creixien els arbres altívols,
ella tornà a l’estatge, Calipso, divina entre les dees,
i ell es posà a tallar troncs; i aviat tingué llesta la feina.
Vint n’abaté, entre tots, i els dolà llavors amb el bronze
i els polí amb molt d’art i els va fer ben drets a la llinyola.
I li portà unes barrines Calipso, divina entre les dees;
i ell foradà cada peça i anà encarant l’una amb l’altra,
i amb mallets i ensamblats amartellà l’armadia.
Tant com un mestre d’aixa que sap què cosa és l’ofici
arrodoneix el buc d’un vaixell dels amples de càrrega,
així va fer-se Ulisses d’amplada la seva armadia.
I va muntar-hi un castell, ajustant-lo bé amb espesses
estamenteres, i va rematà’ amb unes llargues regales.
I va fer-hi un pal, i una antena amb ell manegada,
i a més va fer-se un platós per governar l’armadia,
i la muní tot al llarg amb cledes de vímet, que fossin
un baluard contra l’ona, i sorrà amb una estiba de fusta.
I va portar-li uns draps Calipso, divina entre les dees,
per fer les veles; i ell amb art igualment va tallar-les;
va posar-hi braces i drisses, fermà les escotes,
i llavors, sobre uns pals varà a l’onada marina."

Hubert Maurer (1738-1818), Hermes bei Calypso und Odysseus

dimarts, 19 juny de 2007

Poema falsament atribuït


Des de 1992 sabem que el poema que ara reprodueixo —i que Estobeu havia recollit com a tal en el seu Florilegi (IV, 34, 28)— és del poeta de Iúlida i no del d’Amorgos. L’únic que es va atrevir a dubtar de la seva autoria va ser Martin L. West.

Com sigui, em sembla tan bell l’original com la versió llatina d’Hug Groci (a qui ja vaig referir-me en un altre moment) que reprodueixo del volum preparat per R.F.Ph. Brunck, ΗΘΙΚΗ ΠΟΙΗΣΙΣ sive Gnomici Poetae Graeci, Argentorati 1784, p. 101:

Ἓν δὲ τὸ κάλλιστον Χῖος ἔειπεν ἀνήρ·
“οἵη περ φύλλων γενεή, τοίη δὲ καὶ ἀνδρῶν”·
παῦροί μιν θνητῶν οὔασι δεξάμενοι
στέρνοις ἐγκατέθεντο· πάρεστι γὰρ ἐλπὶς ἑκάστῳ
ἀνδρῶν, ἥ τε νέων στήθεσιν ἐμφύεται.
θνητῶν δ' ὄφρά τις ἄνθος ἔχῃ πολυήρατον ἥβης,
κοῦφον ἔχων θυμὸν πόλλ' ἀτέλεστα νοεῖ·
οὔτε γὰρ ἐλπίδ' ἔχει γηρασέμεν οὔτε θανεῖσθαι,
οὐδ', ὑγιὴς ὅταν ᾖ, φροντίδ' ἔχει καμάτου.
νήπιοι, οἷς ταύτῃ κεῖται νόος, οὐδὲ ἴσασιν
ὡς χρόνος ἔσθ' ἥβης καὶ βιότου ὀλίγος
θνητοῖς. ἀλλὰ σὺ ταῦτα μαθὼν βιότου ποτὶ τέρμα
ψυχῇ τῶν ἀγαθῶν τλῆθι χαριζόμενος.

Veridico Chius dixerat ore senex:
Est similis plane foliis humana propago.
Sed pauci ista suis auribus hausta, simul
mentibus inscripsere. Fovet spes credula cunctos,
quae sese juvenum cordibus insinuat.
Nam dum multivoli floret vaga temporis aetas,
multa homines volvunt irrita consilia.
Quin neque tunc lethi mordet, neque cura senectae
pectora, nec morbos membra timent vegeta.
Tantilla est miseris sapientia, nec videt aevi
atque juventutis quam breve sit spatium.
Tu monitus meliora, datur dum vivere, vive:
vive inquam, et Genio comiter obsequere.

[cf. Semonidis Elegia 29 Diehl=M.L. West, Iambi et elegi Graeci (vol. II), Oxford Clarendon Press, 1972, pp. 112-117]

divendres, 15 juny de 2007

La mort no és un mal?

"Εἰ γὰρ ὤφελον, ὦ Κρίτων, οἷοί τ᾽ εἶναι οἱ πολλοὶ τὰ μέγιστα κακὰ ἐργάζεσθαι, ἵνα οἷοί τ᾽ ἦσαν καὶ ἀγαθὰ τὰ μέγιστα, καὶ καλῶς ἂν εἶχεν."

"Perquè tant de bo, Critó, la gran majoria del poble fossin capaços de dur a terme els mals més grans, per tal que fossin capaços de realitzar també els béns més grans: fins i tot en aquest cas això estaria bé."
(Plató, Critó, 44 d)

Tot i treure la frase de context (Plató/Sòcrates es refereix en aquesta intervenció seva a la desorientació que aleshores vivia el poble atenès) força vegades he pensat en això mateix: quan hom és capaç de molt, aquest “molt” desgraciadament no se sol considerar ni pel bé ni pel seu contrari. És una capacitat d’assolir grans objectius o grans extrems. Aquests extrems poden arribar a anul·lar la frontera entre el bé i el mal, d'una vida digna o miserable, fins i tot de la vida mateixa i la mort. Talment, aquest epigrama ple d’ironia n’és testimoni:
"Μάνης οὗτος ἀνὴρ ἦν ζῶν ποτε· νῦν δὲ τεθνηκὼς
ἶσον Δαρείῳ τῷ Μεγάλῳ δύναται."

"Aquest home, quan vivia, era Manes. Però ara, un cop mort, té el mateix poder que Darios el Gran."
(Antologia Grega, VII, 538)

Postscriptum: us recomano vivament www.mikrosapoplous.gr on podeu baixar una gran quantitat de textos grecs en format unicode preparats ja en documents de Word.

dimarts, 12 juny de 2007

Amor per la natura


Dedicat a Margalida Capellà, experta en poetesses gregues.

Ànite de Tègea és una poetessa exquisida d'època hel·lenística. Antípatre de Tessalònica la va sobrenomenar com l’"Homer femení" en un epigrama força conegut (Anthol. Palat. IX, 26). Per bé que dels seus versos èpics no se n’ha conservat cap sí que tenim una vintena d’epigrames que toquen ja sia el tema funerari ja sia el paisatge idíl·lic. De fet, molts elements que trobem en la poesia de Teòcrit ja es troben en versos d’Ànite: ella mateixa va viure a l’Arcàdia, com no havia d’impregnar-los d’amor per la natura!

Possiblement un dels més bells epigrames que mai s’hagi escrit sigui aquest que adjunto suara. El més curiós és que no sabem qui parla, potser sigui la natura mateixa, la poetessa, la Musa, un déu del lloc... És igual, gaudiu-ne:

ξεῖν’, ὑπὸ τὰν πτελέαν τετρυμένα γυῖ’ ἀνάπαυσον·
ἁδύ τοι ἐν χλωροῖς πνεῦμα θροεῖ πετάλοις·
πίδακά τ’ ἐκ παγᾶς ψυχρὰν πίε· δὴ γὰρ ὁδίταις
ἄμπαυμ’ ἐν θερμῷ καύματι τοῦτο φίλον.
(Anthologia Graeca, XVI, 228)

"Foraster, fes reposar els teus membres cansats a recer de l’om: un dolç ventijol es deixa sentir entre el verd fullam. I beu l’aigua glaçada de la font perquè és agradós als vianants aquest repòs enmig de la fervent xafogor."



· Nòtula primera: ja sigui per prurit o pel gust d’embellir un text ja prou formós, em sembla un encert --dels molts que té la monumental obra de F. Jacobs (Anthologia Graeca sive poetarum Graecorum lusus ex recensione Brunckii, indices et comm. adiecit F.J. [vols. I-IV], Lipsiae 1794-98; Anthologia Graeca … vols. VI-XIII: Animadversiones in epigrammata Anthologiae Graecae, Lipsiae 1798-1814)-- la proposta πτελέαν (“om”) en lloc de πέτραν del còdex Palatí.
· Segona
: tot i la temptadora proposta de Kaibel, mantinc θερμῷ del còdex en lloc de la conjectura θερινῷ (“estiuenc”).

divendres, 8 juny de 2007

Una interpretació psicoanalítica del mite de Psique i Cupido



El que presento ara no és meu. Ho he manllevat d'uns comentaris que va fer-me una amiga, Montse Torné Novell arran de la lectura dels llibres IV-V-VI de Les metamorfosis d'Apuleu. Per la perspectiva amb què està feta la seva anàlisi crec que les seves interpretacions són força interessants. Reprodueixo, doncs, les seves consideracions més rellevants:

El mite, en un primer moment, suggereix la fragilitat de l’ésser humà a mans del destí, i allò que en un principi podia semblar una qualitat es transforma en tragèdia i necessitat d’introspecció i reflexió.

L’atracció entre Cupido i Psique és l’atracció de l’ànima per l’ànimus, i de l’ànimus per l’ànima, en el sentit que mostra Jung. Jung parla de l’ànima com la part femenina de l’home que es manté inconscient, mentre que l’ànimus és la part masculina que té la dona. És la força d’aquest inconscient entre ànima i ànimus que es projecta en l’atracció entre l’home i la dona, en tant que l’home reconeix la pròpia ànima en la dona i, la dona, reconeix en l'home aquella part de si mateixa oculta de l'ànimus.

Aquest és el motiu pel qual Cupido demana a Psique que mai encengui el llum: perquè si obria el llum, l’ombra, la part oculta de la psique, es faria conscient... i l’inconscient, si es preserva és per mantenir l’estabilitat de l'ego. Ben simbòlic, tot plegat...

Segons la teoria psicoanalítica, la projecció és un dels mecanismes de defensa més comuns i de fet és el nucli del procés terapèutic amb la transferència i contratransferència.


La força de l’atracció entre Cupido i Psique és la conseqüència de la manca d’integració dels processos inconscients, de l’ombra, i que, atès que es troba en la zona més exterior de la part inconscient, aleshores fàcilment s’actualitza en les relacions de parella. Aquesta és la raó, per a Jung, dels conflictes entre les parelles: perquè projectem la nostra problemàtica en l’altre.

dissabte, 2 juny de 2007

Adiectivus praegnans

En una ocasió, havent llegit la Medea d'Eurípides, vaig encarregar els alumnes que escrivissin els quatre adjectius que qualifiquen i descriuen millor els personatges masculins. Us deixo una mostra del llistat de mots que surten amb més freqüencia en els seus exercicis. Crec que aquesta pot ser una manera “sintètica” de valorar o definir un personatge: si amb quatre adjectius s’ha de dir tot, caldrà escollir bé i amb cura. Serà bo, doncs, repensar-s'ho dues vegades abans de donar-ne un per vàlid!

Creont
poderós, protector, pietós, familiar, autoritari, inclement, dur, estrateg, autoritari, ingenu, amenaçador, patidor, injust, interessat, covard, despòtic, temerós, insegur, pietós, temerós, desconfiat, inflexible, tirànic, egoista, prepotent.

Jàson
traïdor, oportunista, retòric, covard, cruel, despietat, cínic, cec, sord, pèrfid, egoista, misògin, persuasiu, malvat, infidel, calculador, sofista, aprofitat, pedant, confiat, humiliat, ambiciós, desagraït, casanoves, interessat, mentider, desgraciat, inútil, presumit.

Egeu
dèbil, sensible, acollidor, civilitzat, comprensiu, agraït, fidel, lleial, respectuós, comprensiu, previsor, hospitalari, diplomàtic, interessat, agraït, previsor, complidor dels juraments, temerós dels déus, acollidor, ingenu.