dimecres, 30 maig de 2007

Gramàtica grega a Labyrinthus


Fa dies ho vaig llegir en un missatge de la comunitat virtual Hermes. Avui ho veig un post al blog de Sebastià Giralt, Els dies de Dèdal: "Labyrinthus ja té grec". M'envaeix de seguida una mena de satisfacció i curiositat que no puc reprimir... Ràpidament hi dóno una ullada. Sí, per fi una gramàtica grega en català, a l'abast de tothom, encara que sigui una iniciació, tant se val! La meva enhorabona més agraïda i amb els millors i afectuosos sentiments per al Sebastià, sí, això és el que feia falta, una gramàtica essencial en fonts Unicode, amb una presentació immillorable.

Fins ara solíem visitar el web del Departamento de Griego del IES María Enríquez, d'Àlvar Ortolà, a Gandia que compta també amb uns quadres sinòptics molt reeeixits de fonètica, morfologia i sintaxi gregues que valen la pena. Vaig passar el paradigma de λύω a PDF i el vaig penjar en l'apartat Llengua grega a www.culturaclassica.com, ha fet també el seu servei.

La gramàtica grega bàsica de Sebastià Giralt toca els punts més essencials de la llengua. Ara mateix falten completar alguns apartats (la veu passiva del verb, el subjuntiu, l'optatiu, els infinitius...). La seva estructura em recorda força, per exemple, el llibret de J. Usher, Outline of Greek Accidence (de 48 pàgs.). Però qui vulgui accedir en línia a la monumental Greek Grammar de Weir Smyth, pot fer-ho còmodament anant a www.textkit.com: se la pot descarregar --amb molts altres llibres-- en format PDF. Altres esquemes gramaticals en PDF que poden ser útils són els d'Antonio Lucena: el Quadre de les terminacions en grec o el Quadre de les preposicions. També us afegeixo aquest Quadre general de les declinacions i un Llistat de verbs polirrizes.

Acabo dient de passada que tinc posades grans esperances en el mètode en curs de Carlos Martínez Aguirre, Exercitatio linguae Graecae-ζήτω ἡ Ἑλλάς. En fi, quina sort, per als professors poder ensenyar grec, i per als alumnes aprendre'l durant l'ensenyament secundari i estalviar-se haver de començar des de zero a la universitat!

dilluns, 28 maig de 2007

Record de Marcial

Cal·ligrafia xinesa - Hawwa (UOC)


No resulta fàcil per mi escriure sobre aquest poeta amb còmoda admiració. Com sigui que Marcial es mostra un gran observador del comportament dels homes, deforma i exagera el seu capteniment amb el seu estil atrevit, força vegades procaç i brut. Però també es mostra un gran amant de la vida retirada i de la tranquil·litat que el camp li proporciona; aleshores no amaga la felicitat que sent quan s’hi troba.

Torno, però, al seu estil. Segons Boissier es tracta d’un dels escriptors més senzills i naturals que ens queda de la literatura llatina. Original i pintoresc en les metàfores i els detalls, ressalta per la seva senzillesa, naturalitat i concisió.

Novament sobre la "la vida retirada". En ell llibre I, l'epigrama 49 parla de la seva Bílbilis natal amb agradable complaença i adreça bons consells a un amic seu, de manera semblant al “beatus ille” d’Horaci. En aquesta web trobareu el text llatí. Aquí us en deixo només la traducció, que gairebé reprodueix la de Miquel Dolç, de la Fundació Bernat Metge:

Baró digne de lloança pels pobles celtibers i glòria de la nostra Hispània, Licinià, vas a veure l’alta Bílbilis, famosa pels seus cavalls i per les seves armes, i el Caius de front nevat i el sagrat Vadavero de cims dentats i el boscatge deliciós del plaent Boterdus, on es debilita la fecunda Pomona. Et banyaràs a les aigües tranquil·les del tebi Congedus i als llacs quiets, sojorn de les Nimfes; i si se t’hi afebleix el teu cos, el vigoritzaràs en el breu corrent del Salo, que trempa el ferro. Allí, Voberca proveirà ella mateixa la teva taula de la salvatgina, que podràs caçar sense gairebé allunyar-te’n. Esmorteiràs l’ardor dels teus estius serens amb el Tagus aurífer, emparant-te amb l’ombra dels seus arbres; apagaran la teva set ardent la glaçada Dercenna i Nuta, més freda que el mateix gel. Però quan el blanc desembre i l’hivern desembridat deixin sentir els bramuls de la tramuntana, tornaràs a les costes assolellades de Tarragona i a la teva benvolguda Laletània. Allí caçaràs daines preses en prims filats i senglars nascuts a les teves terres; dalt d’un cavall inlassable donaràs l’encalç a la llebre astuta, deixant al masover la caça de cérvols. La llenya del bosc veí baixarà fins al teu mateix fogar, voltat de sutzes fills d’esclaus. Cridaràs de prop el caçador i, cedint a la teva invitació, s’entaularà amb tu. Res ja de calçat amb llunetes, res de toga i de vestits olorosos de múrex; lluny l’odiós empleat de Libúrnia, el client sempre grèmola, les vídues exigents. No trencarà cap reu esgrogueït el teu son, ans dormiràs tot el matí. Compri un altre l’aplaudiment pompós i esbojarrat; tu compadeix-te dels qui es creuen feliços, i frueix humilment dels plaers veritables, mentre es fa aplaudir el teu amic Sura. Sense blasme pot reclamar per a una vida veritable la resta dels dies, quan la fama ha assolit suficients mèrits.


[Caius: el Moncayo ‖ Vadavero: probablement la serra del Madero ‖ Boterdus: l’horta de Campiel ‖ Pomona: deessa dels arbres fruiters ‖ Congedus: fonts termals de l’actual Alhama (entre els romans eren conegudes com ‘aquae Bilbilitanae’) ‖ Salo: el Jalón actual ‖ Voberca: avui Bubierca ‖ Tagus: el Taguña (?)‖ Dercenna i Nuta: fonts desconegudes ‖Laletània: la costa de Tarragona ‖ “llunetes”: calçat guarnit d’una lluneta d’argent ‖ Libúrnia: els agutzils solien ser oriünds de Libúrnia (Croàcia)‖ L. Licini Sura, amic de Trajà, tres vegades cònsol, erigí l’arc de Barà.]

Serà per aquests poemes. Sí, ho vull creure. Quan Plini va tenir coneixement de la seva mort va escriure aquest comentari en una carta seva:
M’acabo d’assabentar que Valeri Marcial ha mort i bé que ho sento. Era un home enginyós, agut, picant i escrivia amb molta fel i sal, però també amb tendresa... Ell em va donar tot el que va poder i m’hauria donat més coses si hagués pogut però, quina cosa millor pot donar-se a un home que la glòria, la lloança i l'eternitat? No serà etern el que va escriure, potser no ho serà, però ell ho va escriure com si ho fos. Adéu.

dimarts, 22 maig de 2007

Ruit hora

Aquesta és la divisa d'Hugo Grotius (1583-1645), humanista de primera línia, un nen prodigi que arribà a dominar disciplines com l'economina o el dret i que encara avui dia el tenen com a referent. La seva divisa no és res més que el "carpe diem" dit d'una altra manera, potser amb un to més pessimista.

En tot cas, el
πρόβλημα del temps que passa de manera indefugible i que ens condemna a una trista vellesa és el tema també d'una famosa elegia de Mimnerm de Colofó (s. VII aC) que reprodueixo en grec... i en versió llatina del mateix Hugo Grotius:

τίς δὲ βίος, τί δὲ τερπνὸν ἄτερ χρυσῆς Ἀφροδίτης;
τεθναίην, ὅτε μοι μηκέτι ταῦτα μέλοι,
κρυπταδίη φιλότης καὶ μείλιχα δῶρα καὶ εὐνή,
οἷ' ἥβης ἄνθεα γίνεται ἁρπαλέα
ἀνδράσιν ἠδὲ γυναιξίν· ἐπεὶ δ' ὀδυνηρὸν ἐπέλθῃ
γῆρας, ὅ τ' αἰσχρὸν ὁμῶς καὶ κακὸν ἄνδρα τιθεῖ,
αἰεί μιν φρένας ἀμφὶ κακαὶ τείρουσι μέριμναι,
οὐδ' αὐγὰς προσορῶν τέρπεται ἠελίου,
ἀλλ' ἐχθρὸς μὲν παισίν, ἀτίμαστος δὲ γυναιξίν·
οὕτως ἀργαλέον γῆρας ἔθηκε θεός.

Vita quid est, quid dulce, nisi iuvet aurea Cypris;
tum peream, Veneris cum mihi cura perit.
Flos celer aetatis sexu donatus utrique,
lectus, amatorum munera, tectus amor,
omnia diffugiunt, mox cum venit atra senectus,
quae facit et pulchros turpibus esse pares.
Torpida sollicitae lacerant praecordia curae:
lumina nec solis, nec iuvat alma dies,

invisum pueris, inhonoratumque puellis.
Tam dedit, heu, senio tristia fata Deus.

diumenge, 20 maig de 2007

Sòfocles contra els sofismes electoralistes


En el començament del Filoctetes trobo un diàleg interessantíssim que em recorda de ple la campanya electoral d'aquesta temporada (i d'altres, és clar). Fixeu-vos breument en què es basa (versos 96-99):
ἐσθλοῦ πατρὸς παῖ, καὐτὸς ὢν νέος ποτὲ
γλῶσσαν μὲν ἀργόν, χεῖρα δ' εἶχον ἐργάτιν·
νῦν δ' εἰς ἔλεγχον ἐξιὼν ὁρῶ ßροτοῖς
τὴν γλῶσσαν, οὐχὶ τἄργα, πάνθ' ἡγουμένην.

Fill d'un gran pare, jo també de jove he tingut
la llengua peresosa i el braó feiner,
però la prova m'ha ensenyat que per als mortals
la llengua, no els fets, ho governa tot.



divendres, 18 maig de 2007

Paraules, no fets

Aquest és el títol d'un blog que l'amic Martí Duran m'ha donat a conèixer. Aquest home és un expert coneixedor del món grec, del món clàssic... però en Martí és un humanista en el sentit que trobem a Terenci: res d'humà no li és aliè.

Vull remarcar que hi ha posts ben interessants. Molts d'ells són reflexions sobre els moments polítics que estem vivint. I la veritat és que li hem de donar la raó, de grat: la democràcia que hi ha en aquesta banda dels Pirineus no és sana. Quan penso en les dues conferències que en Martí va donar a l'IME a Lleida i a l'AIUMA a Matadepera el 2006! Sí: era una descripció de com funcionava una democràcia directa... però era una descripció crítica, i del tot constructiva. Entre els assistents no hi faltaven polítics: segur que en van prendre nota. El segle de Pèricles tenia llums i ombres...

En Martí té en el seu blog una intervenció sobre el valor de les clàssiques: "Més clàssiques" (12 de maig de 2007). És un post molt asèptic i vist des d'una perspectiva força distanciada. Això últim, als que som del gremi, ens costa fer-ho i li agraeixo aquest exercici. Repassa els anys nefastos de la Logse i dóna algunes informacions sobre diverses actuacions que es van fer a la Universitat (que, per cert, jo desconeixia). És l'únic, que jo sàpiga, dels professors de clàssiques a defensar els d'Economia: m'agradaria saber, però, quants professors d'Economia i Ciències Socials ens han ajudat a l'hora de planificar un batxillerat verament equitatiu. Amb tot, la seva conclusió final em deixa una mica sorprès, i és que no m'havia adonat d'aquesta contradicció: "...aquest vagareig (scil. de les clàssiques) és íntegrament obra de socialistes: ells són els qui es volien carregar les Clàssiques i ells són els qui les han portades ad maiorem Dei gloriam."

Un altre post, "Un poema sàfic amb deix de Costa i Llobera" és realment de Matrícula. Enhorabona, Martí!

dimecres, 9 maig de 2007

Reviure les Tristia d'Ovidi

M'ha vingut a les mans sense anar-ho a cercar. Es troba en el núm. 11 de l'Anuari de Filologia de la Universitat de Barcelona: Secció D - Studia Graeca et Latina (anys 2001-2002). És un article documentadíssim de la professora Ma. Antònia Fornés sobre la tradició clàssica a Ponç Pons: m'ha encantat de llegir, he fruit i he après (el tòpic del docere et delectare...). També he recordat els anys d'estudi (eren anys d'afanys!), durant la llicenciatura en Filologia Clàssica, en què vaig coincidir amb l'autora, avui professora a la UIB.

Primer copiaré un poema que presenta l'home autèntic i d'una sola peça, solitari, que ha de "patir l'exili". Em recorda de molt aprop una situació que avui per avui, no pocs professors amb vocació i ideals nobles, d'una manera o altra hem de viure, fuetejats per hipòcrites mesells que es pensen que detenten "el poder"... (Bé, millor deixar-ho aquí.) És un poema tret del llibre On s'acaba el sender:

L´últim adéu
T'ha tocat un temps dur
d'enemics disfressats,
de ganyotes d'oblit,
d'escanyosos dicteris.
No has pogut, tu no en saps,
abaixar el cap o dir
llagoter tot allò
que et faria amatent
servil ca de la pàtria.
Que cap tímid gemec
ni cap plany llangorós
no t'embruti la veu
ni t'ençati la boca.
Quan s'esborri el camí
de tornada i siguem
només cendra, els teus mots
duraran seculars
com la pedra on seiem
per mirar un últim cop
Roma, cap a l'exili.

L'altra idea és una declaració, plena de sinceritat, que bé valdria la pena que llegissin a poc a poc aquells que encara dubten (i, per tant, neguen) que les llengües clàssiques siguin "útils" per als joves (tot i que contra la ignorància obstinada no s'ha trobat remei; però de vegades, amb pena, m'adono que són individus que ostenten altes dosis de "catalanisme" !?):

Fa molt, segles, que no he traduït cap text llatí, però record aquells anys de formació com a molt importants per jo. Amb els anys, més me n'adon de la grandesa i la qualitat literària dels poetes que t'he dit. Són clàssics per açò, perquè són morts vius i la seva obra, vigent, viva i poderosa, encara pot il·luminar el camí de tot aquell que vulgui arribar a ser poeta. Jo ho vull ser. Per açò vaig aprendre d'ells i formen part dels meus fonaments. Els estic molt agraït i sent per ells una enorme admiració.

És que avui l'admiració per l'excel·lent s'ha tornat en odi per l'excel·lent? Els professors de clàssiques hi tindrien molt a dir, segur: i amb força detalls, els de grec (Maria Àngels Anglada ens anomenava "espècie no protegida").

dimarts, 8 maig de 2007

Igor Mitoraj: art clàssic per a l'ambient postmodern

Gràcies a directe.cat m'assabento que avui s'inaugura l'exposició d'Igor Mitoraj a Barcelona. Són escultures monumentals, inspirades en les escultures clàssiques però amb un"aire" que --m'atreveixo a dir-- les fa més distants. La idea de presentar només l'escultura fragmentada, al terra... tot plegat és un intent d'atansar-nos a allò que el món clàssic fa: distanciar-nos d'aquell món. És una sensació única, de debò. Aviam com serà que els nens es posen per dins les escultures! D'experiments, amb el món clàssic no en falten, ja ho veieu.


Us deixo ara un plànol de les escultures que trobareu tot al llarg de la Rambla. Fixeu-vos que la mitologia hi és present de debò: tot plegat serà fins a l'u de juliol!


Post scriptum. Veig ara (dijous 10 de maig), que també el blog de la Blanca Rodríguez, "Nel mezzo del cammin di nostra vita", acaba de escriure uns apunts sobre Mitoraj. Us en recomano vivament la lectura. Hi assenteixo del tot. Més: no em vaig atrevir a dir el que ella també comenta, que la grandiositat de les escultures desvia l'imaginari cap a Egipte més que no cap a Grècia. Però el passeig val la pena.

divendres, 4 maig de 2007

Espigolant entre les cartes de Sèneca


L’assignatura més important

Veus perquè s’han anomenat estudis liberals: perquè són dignes d’un home lliure. Pel que fa a la resta, l’únic estudi veritablement liberal és el que fa lliure, és a dir, el de la saviesa, elevat, valent, generós: la resta són insignificants, puerils.

(…) Això és el que m’has d’ensenyar, com estimar la pàtria, la muller, el pare, com navegar vers aquestes coses tan honestes, encara que sigui com un nàufrag. (…)

Ensenya’m què és la vergonya i quant de bé hi ha en ella, i si resideix en el cos o en l’ànima. (…)

El geòmetra m’ensenya a mesurar els latifundis en comptes d’ensenyar-me com mesurar el que és suficient per a l’home. (…)

De què em serveix saber dividir en parts un camp, si no sé repartir-lo amb el germà? (…).

El mestre de retòrica m’ensenya a no perdre res de les meves possessions, però jo el que vull aprendre és com perdre-les totes somrient. (…).

Allò que tens, allò que dius teu, és del poble i, de fet, del gènere humà.

Oh habilitat il·lustre! Saps mesurar esferes, redueixes a quadrilàters qualsevol forma que hagis rebut, comptes les distàncies entre els astres, no hi ha res que s’escapi a la teva ciència: si ets un artista de veritat, mesura l’ànima humana, digues com n’és de gran, com n’és de petita. Saps què és una línia recta; de què et serveix si ignores allò que és recte en la vida?

Aleshores, què? No ens aporten res els estudis liberals? Per a d’altres coses molt, per a la virtut, res. (…)

No vols pensar quant de temps et pren la mala salut, quant l’ocupació pública, quant les ocupacions privades, quant les feines quotidianes, quant el son? Mesura la teva vida: no hi caben tantes coses.

Parlo d’estudis liberals: els filòsofs, com en són de superflus i allunyats de la utilitat! També ells s’han rebaixat a la separació de síl·labes i a les propietats de les conjuncions i les proposicions i han envejat els gramàtics i els geòmetres: tot el que hi havia d’accessori en els coneixements d’aquells ho han traslladat al seu. Així s’ha aconseguit que sàpiguen millor parlar que viure.
Epístoles morals LXXXVIII

dijous, 3 maig de 2007

Cercant una etimologia

APRILIS és el nom en llatí del mes d'abril. Sembla que a l'Antiguitat feien coincidir l'inici de l'any amb el desvetllament de la natura, esmorteïda durant l'hivern. És fàcil imaginar, per tant, que "abril" prové etimològicament d'aperire, perquè aquest mes la terra s'obre i es cobreix de flors... talment ho descriu l'Himne homèric a Demèter. No en debades avui dia fem servir els mots "abrilada", que indica la renovació de la natura, o un "desabrilament", per a referir-nos a un temps anormal.No obstant és força freqüent trobar una altra explicació, sobretot quan consultem l'oracle Google. Segons altres, Aprilis prové del nom d'una deessa etrusca (?), Apru, que s'assimila a Afrodita i que denotaria el desvetllament del sentiment amorós. Així, "l'abril de la vida" pot indicar tant els anys feliços d'enamorament (que es poden prolongar fins a la tardor de la vida) com els anys de la primera joventut... Però el repte continua: per quina etimologia ens hem de decidir?

dimarts, 1 maig de 2007

TIC: entre el fons i la forma

Llegeixo amb certa estupefacció l'Acord de govern del dia 24 d'abril que també reprodueixo aquí mateix:
Els catalans podran acreditar la seva capacitat en l'ús de les tecnologies de la informació i comunicació

Es tracta d'una qualificació estàndard que certifica la capacitació digital de cadascú


El Govern ha aprovat avui la creació d'una acreditació de coneixements i competències en tecnologies de la informació i comunicació (TIC). Amb aquest instrument es vol fomentar l'eficàcia en l'ús de les TIC, des d'una perspectiva personal, social i econòmica, i definir una acreditació estàndard de qualificació professional i de formació dels ciutadans en general, donat el seu caràcter universal. Entre els beneficis esperats per la seva implantació hi ha la cohesió digital de la societat i l'increment en l'ús de les TIC.
Mitjançant un acord de Govern pres el 26 de juliol de 2005 es va crear una comissió d'experts per analitzar la viabilitat d'implantar aquesta certificació de capacitació digital. Aquesta comissió, presidida per la Secretaria de Telecomunicacions i Societat de la Informació, ha elaborat un informe que recomana l'establiment d'aquesta acreditació.
L'acreditació, que expedirà la Generalitat, haurà de certificar determinades capacitats i habilitats per sobre de productes concrets i el coneixement de conceptes bàsics sobre la societat de la informació, la cultura digital i les bones pràctiques en aquest entorn. Com a mínim es definiran un nivell bàsic i un d'avançat.
Amb aquest acord, la Secretaria de Telecomunicacions i Societat de la Informació lidera el procés per a definir l'acreditació, els sistemes d'avaluació, el cost econòmic de la implantació i la seva integració en els diversos àmbits de la societat catalana. Per exemple, l'acreditació s'harmonitzarà amb el sistema educatiu reglat i amb els processos de formació i selecció del personal de les administracions catalanes.

Només dues qüestions, de moment:

1a. Se'n pot saber molt de tècniques de comunicació... però "d'on no n'hi ha no en raja". Si la gent no té cultura, coses valuoses que comunicar... per a què li serveixen les TIC? Només els serviran per a distreure's, serà una manera de passar el temps (i de perdre'l). Als goverrnants de torn: aquesta decisió només fa que marejar la perdiu, i ben poca cosa més. L'educació com a formació amb solidesa cultural i personal (de la personalitat que cal potenciar a favor de la comunitat) de l'individu és a la base de tot.

2a. Els qui no assoleixin l'acreditació... què? I els qui n'hagin assolit en un grau més que "bàsic", què? Seran més savis? O els passarà allò que explicava Sòcrates a l'Apologia (Apol. 21 ss.) d'aquells que tenien una "pàtina de saviesa" (així s'ho pensaven i ho feien creure als altres) però que en el fons no sabien res? Més clar: Cap a on caminem?

Acabo: lamento interrompre el blog amb aquesta intervenció, però eltema també ens afecta a tots els de clàssiques, i tant!