divendres, 27 abril de 2007

Un epigrama de Tucídides?

Sovint em ve a la memòria un comentari del dr. Josep Alsina, que vaig tenir com a professor durant tres anys a la Universitat de Barcelona. Deia que Tucídides i Eurípides tenen la mateixa proporció que Heròdot i Sòfocles.

Precisament en els Epigrammata Graeca editats per Sir Denys Lionel Page he trobat un epigrama atribuït a Tucídides (segons d’altres és de Timòteu) i que reprodueixo amb un intent de traducció en dístics elegíacs:

ΘΟΥΚΥΔΙΔΟΥ ΤΟΥ ΙΣΤΟΡΙΚΟΥ

Μνᾶμα μὲν ῾Ελλὰς ἅπασ’ Εὐριπίδου, ὀστέα δ' ἴσχει
γῆ Μακεδών, ἥ γὰρ δέξατο τέρμα βίου.
πατρὶς δ' ῾Ελλάδος ῾Ελλάς, ᾿Αθῆναι. πλεῖστα δὲ Μούσαις
τέρψας ἐκ πολλῶν καὶ τὸν ἔπαινον ἔχει.

Tomba d’Eurípides n’és tota Grècia mes les
seves despulles Macedònia les té, que acollí la fi de sa vida.
La seva pàtria és Atenes, Grècia de Grècia. Havent-los
fet fruir amb l'art ara obté la lloança de molts.

dilluns, 23 abril de 2007

Bon Sant Jordi



MARIA ÀNGELS ANGLADA IN MEMORIAM

9 de març de 1930 - 23 abril de 1999

scripsit Ramon Torné

Τῆς μακαρίτιδος Ἀγγῆλς μνημηῖα οὔποτε λήσει,

σώφρων καὶ χρηστὴ. μιν θεὸς εἰσέπνεε.

αἰαῖ , πάντα λέλοιπας ἰοῦσ’ αἶαν κατὰ μακράν·

ἡ Μοῖρα γὰρ στονόεντ’ ἤγαγεν εἰς θάνατον.

dissabte, 21 abril de 2007

El judici de Sòcrates vist el segle XXI


Οὐδὲν γὰρ ἄλλο πράττων ἐγὼ περιέρχομαι ἢ πείθων ὑμῶν καὶ νεωτέρους καὶ πρεσβυτέρους μήτε σωμάτων ἐπιμελεῖσθαι μήτε χρημάτων πρότερον μηδὲ οὕτω σφόδρα ὡς τῆς ψυχῆς, ὅπως ὡς ἀρίστη ἔσται, λέγων ὅτι Οὐκ ἐκ χρημάτων ἀρετὴ γίγνεται, ἀλλ' ἐξ ἀρετῆς χρήματα καὶ τὰ ἄλλα ἀγαθὰ τοῖς ἀνθρώποις ἅπαντα καὶ ἰδίᾳ καὶ δημοσίᾳ. (Plató, Apologia 30 a-b)

Car jo no faig res més que que anar d’una banda a l’altra persuadint-vos, joves o vells, de no ocupar-vos ni del cos ni de persuadir-vos, joves o vells, de no ocupar-vos del cos ni dels diners abans amb tant de zel com de l’ànima, per fer-la tornar el millor possible, dient-vos que la virtut no ve de les riqueses, sinó que les riqueses i tots els altres béns dels homes en l’ordre particular i en la vida pública vénen de la virtut. (trad. Joan Crexells)

En la societat democràtica, decadent i adulterada, en què va viure Sòcrates aquest “evangeli” feia nosa. No el podien acceptar. Per força havia de ser rebutjat.
En la societat amb ideals democràtics actual en què hem de viure —i conviure—, el missatge socràtic no és que sigui rebutjat, és que ni tan sols ningú no planteja el seu refús. El que es fa és diluir, deformar, arraconar aquest missatge... I això últim em sembla molt pitjor, més covard, més manipulador i perillós que el que van fer els atenesos amb Sòcrates. Us heu demanat mai quina mena de consciència sobre la democràcia hi ha entre la gent del carrer? On anirem a trobar un tàvec, un fibló, un crític equànime de les actuacions socials i que busqui encaminar els ciutadans vers un ideal amb fonament i continguts bons?

diumenge, 15 abril de 2007

Les dones troianes


El tema central de la tragèdia representada el 415 a.C. no és només el de la guerra del Peloponnès, ni el de la guerra de Troia... sinó el de totes les guerres de la humanitat. Eurípides es va captenir com un autèntic clàssic perquè el seu missatge és atemporal.

Successivament se’ns presenta el dolor de les dones captives de Troia: Hècuba, Cassandra i Andròmaca. Igual que en el drama homònim d’Eurípides, Hècuba ocupa un lloc central en la peça i no es mourà de l’escena fins que no s’acaba la tragèdia.

Hècuba és la majestat aterrada. Properament serà donada a Ulisses com esclava... El seu dolor va en augment, a cada minut, davant cada novetat del missatger Taltibi. Hècuba és la serenor davant el desastre.

I Cassandra? Per mi és una bacant profètica. El seu deliri fa que el poeta compongui per a la seva intervenció un himeneu en forma de trenos: un unicum extraordinari en la literatura... Els versos 353-405 i 424-461 relaten les seves prediccions funestes i doloroses per a Agamèmnon i Ulisses: cal llegir-los a poc a poc. Reprodueixo ara en traducció l’himeneu inicial (vv. 308-340):

CASSANDRA:
Estrofa: Amunt la flama, acosta!
Llum, jo la porto, revereixo, abrando,
veieu! veieu!
amb torxes aquest santuari.
Oh Himeneu senyor!
Feliç el nuvi que m’espera,
i feliç jo també, que en llit reial,
per terres d’Argos, seré núvia.
Himen, oh Himeneu príncep!
Puix que tu, mare, amb tantes llàgrimes
i tants gemecs, el pare mort
i la pàtria del cor estàs plorant,
sóc jo, que per les meves noces
arboro aquesta llum de foc
i la faig resplendir, la faig brillar,
oferint-te, oh Himeneu,
oferint-te, oh Hècate, la lluor
que el ritu vol sobre un tàlem de verge.
Antístrofa: Brandeix el peu enlaire,
mena, mena el compàs d’aquesta dansa,
Evan! Evoè!
com en els temps de més feliç
fortuna del meu pare!
El cor és sant: tu, Febos, dugues-lo
al temple teu, pel mig de la lloreda,
a honor de la qui et sacrifica.
Himen, oh Himeneu, Himen!
Entrar en la dansa, mare mena-la,
gira el teu peu aquí i allà
amb els meus peus, portant un pas que encisa.
Llanceu un crit “d’Himeneu, oh!”,
saludeu la noumaridada
amb càntics i clamors de gran ventura.
Anem, donzelles frígies,
amb vels de festa, celebreu l’espòs,
el destinat al llit de del meu connubi.
. . . . . . . . .
HÈCUBA:
. . . . . . . . .
Deseu les torxes, dones, i el respost que feu
als himnes seus de boda, siguin llàgrimes.
(trad. Carles Riba)
[Ulisses llença Astiànax des de les muralles de Troia en presència d'Andròmaca.]

Andròmaca destaca també per la seva serenor. Fins i tot en el comiat ple d’emoció perquè Astiànax serà estimbat des de les muralles per Ulisses... Qui no tremola de temor? Qui no s’indigna? I, a la fi, quan li porten el fillet mort, vegeu quin epitafi vergonyant: “aquest infant mataren un dia els grecs perquè li tenien por...” (vv. 1190-1191).

Acabo: hom ha qualificat Les Troianes dient que és “una simfonia tràgica”. No em feu dir on ho vaig llegir, no ho recordo. El que sí recordaré és la representació, plena de vida i sentiment, admirable i majestuosa, que en fa el grup juvenil de teatre de l’IES Guindàvols, de Lleida: la meva enhorabona més sincera i més merescuda per al Jesús i a tots els membres del grup.

dimarts, 10 abril de 2007

Corregir un poeta agraït

En certa ocasió vaig sentir que Joan Baptista Solervicens va revisar i corregir la bellíssima traducció de La divina comèdia que havia fet Josep Maria de Sagarra. I aquest “revisor” ha quedat en l’oblit... la qual cosa em sembla una tremenda injustícia.
Fa un temps em vaig posar a traduir uns versos d’Horaci que em semblen d’una sinceritat preciosa. El poeta es mostra reverent, agraït... el seu amic i crític, Quintili, havia mort. El Pudor, la Fides, la Veritas: qui cerca això, avui, en la poesia? Ben pocs!
El meu atreviment només vol ser un homenatge i un advertiment: qui és humil fa poesia de veritat. Aquesta composició seva val per moltes, és sublim. I la traducció només vol ser-vos un ajut.

Carmina I, XXIV

Quis desiderio sit pudor aut modus
tam cari capitis? praecipe lugubris
cantus, Melpomene, cui liquidam pater
vocem cum cithara dedit.

ergo Quintilium perpetuus sopor
urget! cui Pudor et Iustitiae soror,
incorrupta Fides, nudaque Veritas
quando ullum inveniet parem?

multis ille bonis flebilis occidit,
nulli flebilior quam tibi, Vergili.
tu frustra pius, heu, non ita creditum
poscis Quintilium deos.

quid si Threicio blandius Orpheo
auditam moderere arboribus fidem?
num vanae redeat sanguis imagini,
quam virga semel horrida,

non lenis precibus fata recludere,
nigro compulerit Mercurius gregi?
durum: sed levius fit patientia
quidquid corrigere est nefas.


Odes I, XXIV

Amb quin respecte, o amb quina mesura, ens hem de captenir quan enyorem una persona tan estimada? Inicia els cants de dol, Melpòmene —el Pare t’atorgà, amb la cítara, una veu cristal·lina—.

I doncs, un son perpetu oprimeix Quintili! Un com ell, quan el trobarà l’Honor, la incorrupta Fidelitat —que és germana de la Justícia—, la nua Veritat?

Ha mort aquell que és ben digne de ser plorat per molts homes bons; però per ningú més digne de ser plorat que per tu, Virgili. Tu, pietós endebades, ai!, reclames Quintili als déus —ell, que no ha estat tingut per mereixedor d’aquest favor—.

Què, si modulessis la lira —aquella que els arbres escoltaven— més dolçament que Orfeu? Potser tornaria la sang a la buida figura que Mercuri, gens benèvol als precs, amb el seu terrible gaiato haurà empès cap al negre escamot perquè els fats l’hi tinguin embarrat? És dur: però amb l’ajut de la paciència qualsevol cosa impossible de canviar esdevé més lleugera.

dijous, 5 abril de 2007

“El perquè del riure” en els clàssics... i moderns

En la darrera sessió del curs La comèdia clàssica, significat i recepció de què us parlava el dia 28 de març el filòsof i regidor d’educació Ramon Camats va dibuixar unes línies sobre aquest fenomen tan humà i quotidià, el riure, que s’ha conformat en nosaltres tot al llarg de la cultura occidental. En aquest sentit, és de remarcar que Julio Cortázar ho formulà en uns termes força conclusius: “Melpómene ha cavado más túneles útiles que todas las lágrimas de la tierra”.

1. Només cal llegir el començament de l’Art poètica d’Horaci per a adonar-nos com es produeix en nosaltres el riure: “Si un pintor volia unir a un cap humà un coll d’euga i afegir plomes diverses a uns membres aplegats d’ací i d’allà per acabar amb una cua de peix, negra i lletja, el que inicialment era una dona bella, ¿us estaríeu de riure en veure una cosa així?” (trad. Narcís Figueras)

La barreja del seriós amb l’absurd, la incoherència doncs, és la font del riure. Quantes escenes còmiques no recordarà cadascú on el secret rau precisament aquí?


2. Devem a Sigmund Freud, però, un opuscle que il·lumina molt les nostres relexions: L’acudit i la seva relació amb l’inconscient (1905). In nuce Freud esbossa la seva teoria que configura els elements essencials de la societat i la cultura: d’una banda l’home és àvid de plaer, de l’altra és àvid de θάνατος, d’agressivitat. Si aquests instints no fossin reprimits —per voluntat pròpia o per les convencions socials— el món no podria existir, seria un caos. Per això és directament proporcional el domini (o autodomini) de tot instint primari amb el progrés humà...

Ara entra en joc el riure: quin és el seu paper? Riure és una manera de sublimar allò que no hem pogut dur a terme... perquè hem hagut d’autocontrolar-nos. La funció psicològica del riure permet “descarregar-nos de tot allò que hem hagut de reprimit prèviament”. És una “descàrrega” que produeix plaer perquè elimina el dolor i la tensió acumul·lats (una tensió semblant a la que hem hagut de suportar per exemple en veure’ns obligats a no anar al bany una llarga estona).

De fet el riure reequilibra la persona. En paraules del psiquiatra vienès, “el plaer del riure és una despesa de coerció estalviada”. L’acudit permet de reconèixer-nos —en allò que ens agrada o que no desitgem— i ens permet d’exercitar “l’agressió”, encara que no sigui més que una ironia social.

3. Hi ha una altre riure. És el que Ramon Camats va anomenar “despesa de sentiment estalviada” i ho va explicar amb el “triomf” que suposa l’humor negre quan som capaços d’oblidar el dolor i ens en burlem. Baltasar Gracián a Oráculo manual deia que “saber vivir es convertir en placeres aquello que serían pesares” (sembla que la intertextualitat amb Freud pica l’ullet, oi?).

Baudelaire atribueix aquest riure com tractant-se d’una defensa psicològica per a superar l’experiència vital que ens ofega. El ‘moriturus’ s’allibera per un instant del seu dolor, per exemple, en aquell acudit d’un reu de mort que abans de pujar al patíbul comenta “quina manera de començar la setmana!”. El “jo” s’aixeca per damunt de la fatalitat i amb l’humor restaura un cert equilibri.

4. L’obra de Bergson, Le rire (1900) reflexiona sobre la funció social. El riure serveix per a corregir vicis? Bergson estableix tres postulats:
· És còmic només allò que és humà.
· El riure només és possible allà on hi ha una suspensió de la sensibilitat.
· El riure té el seu context.

Si la vida humana exigeix una contínua adaptació pel fluir natural de l’existència, el riure es produeix perquè es trenca una “rigidesa” poc natural, com ara la ganyota d’espant que fa un home tot mudat ambmaletí i corbata que rellisca inesperadament en una pell de plàtan... O no ens ha passat mai això?

5. No se’m fa estrany, doncs, que un himne tan vitalista com el “Gaudeamus igitur” acabi amb aquests versos:

Pereat tristitia,
pereant osores,
pereat diabolus,
quivis antiburschius,
atque irrisores.

(PS. La propera sessió, també a la a la Sala Jaume Magre, serà el dimarts 17 d'abril, a les 18:15 h., amb "La mitologia en la comèdia" a càrrec del professor Alfonso Martínez-Díez. No hi falteu.)

dimarts, 3 abril de 2007

300 (i el poeta)

En ocasió de l’estrena de la pel·lícula de la Warner Bros, basada en el còmic de Frank Miller, m’ha semblat escaient dedicar un breu post al poema simonidi que esdevingué tan famós ja en vida del seu autor.

Gràcies a Navicula Bacchi hom pot accedir al text en grec unicode d’un bon nombre d’autors de la literatura. Aquesta facilitat m’ha dut a reproduir el text grec del fragment en honor dels soldats morts a les Termòpiles, el conegut núm. 531 Page:

τῶν ἐν Θερμοπύλαις θανόντων
εὐκλεὴς μὲν ἁ τύχα, καλὸς δ' ὁ πότμος,
βωμὸς δ' ὁ τάφος, πρὸ γόνων δὲ μνᾶστις, ὁ δ' οἶκτος ἔπαινος·
ἐντάφιον δὲ τοιοῦτον οὔτ' εὐρὼς
οὔθ' ὁ πανδαμάτωρ ἀμαυρώσει χρόνος.
ἀνδρῶν ἀγαθῶν ὅδε σηκὸς οἰκέταν εὐδοξίαν
Ἑλλάδος εἵλετο· μαρτυρεῖ δὲ καὶ Λεωνίδας,
Σπάρτας βασιλεύς, ἀρετᾶς μέγαν λελοιπὼς
κόσμον ἀέναόν τε κλέος.

Així l’he traduït:

“Dels qui moriren a les Termòpiles ben gloriosa és la sort, el destí és bell, la tomba és un altar, és memòria dels avantpassats, el dol és lloança. Aital sepulcre no l’enfosquiran ni el rovell ni el temps que tot ho derrueix. Aquest clos d’homes valerosos ha guanyat com a propi l’honor de Grècia!
N’és testimoni Leònidas, rei d’Esparta, que va deixar un gran exemple de proesa i una glòria que brolla per sempre més.”

He modificat, però, el vers 3: en lloc del πρὸ γόων que ha fet fortuna en la vulgata des de finals del s. XVIII (conjectura d’Eichstädt i Ilgen) he restituït πρὸ γόνων dels manuscrits de Diodor Sícul i Arseni. Hi ha estudis recents que ho avalen: R. Palmisciano (QUCC n.s. 54, 1996, pp. 39-53), M. Napolitano (SemRom 3, 2000, pp. 205-215) i L. Inglese (Eikasmos 12, 2002, pp. 17-22). El nom del blog se’n ressentirà?

Una altra cosa: em sembla que val molt la pena consultar el gràfic de la batalla de les Termòpiles a cura del diari El País, un gràfic que trobo molt ben fet.

Pel que em diuen, cada dia que passa, la pel·lícula té més i més tràilers disponibles a Youtube.com. Duraran tant com la poesia?