dimecres, 28 març de 2007

Descartes i Plaute

Ahir, dia 27 de març per la tarda, va tenir lloc a la Sala Jaume Magre una nova sessió del curs La comèdia clàssica, significat i recepció , que organitzen conjuntament l’Institut Municipal d’Educació de l’Ajuntament de Lleida, la Universitat de Lleida i el Centre per a la Representació i Estudi del Teatre Antic. El Programa era d’allò més suggeridor, parlaren dos doctors en Filosofia: la primera intervenció anà a càrrec de Ramon Camats, regidor d’Educació de l’Ajuntament, que dissertà sobre “El perquè del riure”. Ara no m’aturaré a comentar la seva conferència perquè, per dir-ho amb Píndar (Pítica IV), ὥρα γὰρ συνάπτει.

Fou una “sorpresa”, però, la conferència del dr. Josep Maria Porta, gran expert en Descartes, el qual dissertà amb gran competència, lúcidament i —cosa desacostumada de veure avui dia— amb una humilitat gens improvisada, sobre el llibre del professor Benjamín García Hernández, Descartes y Plauto. La concepción dramática del sistema cartesiano (1997).

Josep Maria Porta no creu en les dues tesis fonamentals d’aquest llibre:

a) Que la trama de la metafísica cartesiana, que és la que configura el teixit de la modernitat, es basi —o tingui la seva font autèntica— en l’Amfitrió de Plaute. Resultaria aleshores que la metafísica moderna... ve a basar-se en Plaute (!), cosa que ell té per totalment impossible. No serà el cas, suggeria, que ens les havem amb un nou intent per a “connectar” Antiguitat i modernitat? No s’intenta, en el fons, de “superar” novament la Querelle des anciens et modernes?

b) No es pot assimilar el déu de Descartes amb el de Plaute, ni el “geni maligne” amb Sòsia, ni el Déu “veraç” amb el Júpiter ex machina al final de l’Amfitrió. El Déu de Descartes és el déu dels ockhamistes, un déu omnipotent que separa raó i fe. Quant al “geni maligne” de què parla Descartes i que ens fa dubtar de les coses exteriors, no es pot inferir que pugui ser assimilat al dubte sobre la pròpia existència que Mercuri, que pren el paper d’esclau murri en l’obra, imposa còmicament tant a Sòsia com a Amfitrió: es tracta d’un dubte sobre la pròpia existència (Plaute) i no sobre existència del món (Descartes). En aquest punt Plaute és més aprop de sant Agustí que no de Descartes… En fi, el déu veraç cartesià, segons la Meditació metafísica 5ª, ha creat l’home capaç —si aplica un mètode correcte— de conèixer la veritat: això és totalment el contrari del que passa amb Júpiter quan revela personalment el que ha passat a la fi de l’obra.


En fi, sempre segons Josep Maria Porta, mentre en Plaute l’engany del déu acaba “bé” perquè el mateix déu revela i declara finalment la veritat a l’home, en Descartes, el dubte en l’home el porta a Déu, i aquest, a la realitat físicomatemàtica. La trajectòria és ben diversa, per tant. El mateix conferenciant ens parlà també de les seves consultes personals arran de l'afer amb Nicolas Grimaldi, del Centre d’Études Cartesiennes: tot i estar carregada de bones intencions i d’una anàlisi experta i exhaustiva de la fraseologia i de reminiscències vàries, la tesi del professor García Hernández no resol ni fonamenta la metafísica cartesiana ni és a la base de la metafísica del món d’avui.

És cert que el llibre d’escola, el Corpus poetarum de La Flèche, tenia molts fragments de l’Amfitrió i de molts altres autors clàssics; no és menys cert que Descartes devia conèixer l’obra —i moltíssimes altres, atès que els seus escrits són plens de citacions, de vegades literals!— i que aquest autor, amb molts altres, influí en ell. Però no és menys cert que Descartes, quan ha de recategoritzar la realitat fins arribar a la metafísica, fa ús de tot el que té a l’abast, de totes les llavors de veritat que troba disperses i que ajuden a la seva construcció. Aquest darrer seria el lloc que ocupa aquesta comèdia en el si del pensament del filòsof, unes llambregades (o segurament més que això) que ajuden, en moments puntuals —que no essencials— a conduir-se per un intertext riquíssim de debò.

(PS. La propera sessió, serà el dimarts 17 d'abril, a les 18:15 h., amb "La mitologia en la comèdia" a càrrec del professsor Alfonso Martínez-Díez. No hi falteu.)

dissabte, 24 març de 2007

Sobre Les Bacants d’Eurípides

Les Bacants d’Eurípides és una peça de múltiples lectures possibles. En la seva gran majoria —així ho vull creure— són lectures que es complementen mútuament. Aquest és el cas d’unes notes que vaig aplegar en la sessió de comentari arran de la seva lectura que havíem preparat el grup “Amics dels Clàssics”, un grup auspiciat per l’Aula Interuniversitària de Matadepera, l’AIUMA.

Indubtablement hi ha hagut un gran nombre d’exegetes que han anat a cercar en Les Bacants allò que els interessava apriorísticament, allò que els anava bé per a posteriors reflexions, però em sembla que no és el cas del que diré ara.

D’una part tenim Penteu. Més que un θεόμαχος —o sense deixar de ser-ho— se’l pot presentar com aquell que vol pensar per ell mateix i acaba sent destruït. És possible que Eurípides tingués intencions que anaven més enllà de la seva “conversió mística”? Potser, en el fons, l’anorreament de Penteu (l’home racionalista) no és més que una manera de treure del davant el símptoma sense curar el mal?

En segon lloc hi ha el paper de la dona? Quin trauma no havia de patir Agave en veure el fill mort... Ella quina culpa en tenia? Per què ella precisament havia de ser l’autora material d’un càstig diví? I, encara, si fèiem una lectura d’aquesta tragèdia fixant-nos només en el vessant femení, sembla que tot allò que fan les dones està prohibit, ha de restar amagat, desconegut...

El punt d’inflexió de la tragèdia es dóna en el vers 810: Dionís i Penteu discuteixen aferrissadament, sembla que Penteu aguanta fort. A la fi, davant de la força, Dionís canvia la seva estratègia i s’adreça a Penteu: “vols veure les bacants ajagudes, totes juntes, per les muntanyes?” Immediatament, Penteu cedeix davant aquesta temptació de voyeurisme: “donaria mil mesures d’or!”

Penteu ja no es fa enrera. Ho té decidit i, curiosament, el seu ἔρως és tan gran com el seu anterior rebuig. Segons comenta R.A.S. Seaford (E. Bacchae with an Introduction, Translation and Commentary, Warminster 1996, p. 213), en els primers estadis dels que s’iniciaven en els misteris bàquics es manifestava a la vegada una mescla de fort desig juntament amb una actitud de negativa rotunda. Fins i tot Dionís mateix el posarà a prova (v. 815): “tot i així, voldries veure (conèixer) amb gust allò que et resulta amarg?” Queda clar: a partir d’aquest moment qualsevol dificultat o qualsevol entrebanc no faran res més que enfortir la rauxa de Penteu (v. 820): ἄγ’ ὡς τάχιστα, “porta-m’hi de seguida!”

dissabte, 17 març de 2007

Editar, traduir, creure. Sobre una coma dels Evangelis

En el començament mateix de l’Evangeli segons sant Lluc (I, 45) se’ns expliquen els meravellosos anuncis del naixement de Joan i Jesús així com la visita de la mare de Jesús, Maria, a la mare de Joan, Elisabet.

En arribar Maria a casa de la seva cosina Elisabet, un moment abans de recitar el famós Magníficat, Elisabet diu a Maria:

καὶ μακαρία ἡ πιστεύσασα, ὅτι ἔσται τελείωσις τοῖς λελαλημένοις αὐτῇ παρὰ Κυρίου.

Així, tal com està el text, podríem traduir: “i feliç la qui ha cregut, perquè hi haurà acompliment d’allò que li ha estat dit de part del Senyor”.

La Vulgata llatina (reprodueixo l’edició de Nestle-Aland) fa: “et beata, quae credidisti, quoniam perficientur ea, quae dicta sunt tibi a Domino.” No insistiré en el fet que quoniam té únicament valor causal (vegeu M. Bassols, Sintaxis latina, vol. II, p. 352 ss.).

Fins aquí sembla que no caldrien disquisicions filològiques. Ara bé, el text que he copiat abans no és exactament el textus receptus. L’edició de Nestle-Aland (Stuttgart, des de 1898) edita la frase sense coma. Què passa aleshores? Molt senzill: la frase de ὅτι passa a dependre de πιστεύω directament i pren el valor d'una subordinada completiva. Aquest és el quid de la qüestió:

‘uirgula post πιστεύσασα secundum sensum siue ponenda siue tollenda.’

escrivia a peu de pàgina Alexander Souter en la seva edició del Nou Testament grec, publicat a Oxford el 1910. I he de reconèixer que al plantejament no li manca ni raó ni sentit.

Fixem-nos ara en algunes traduccions:

1. Bíblia publicada per Ediciones Paulinas (1964): “¡Bienaventurada la que ha creído que se cumplirán las cosas que se le han dicho de parte del Señor!”

2. Traducció dels monjos de Montserrat (Andorra, 1970): “Benaurada la qui ha cregut que es complirà tot allò que li ha estat dit de part del Senyor.”

3. Traducció de la Bíblia Catalana Interconfessional (1993): “Feliç tu que has cregut: allò que el Senyor t’ha anunciat es complirà!”

Les dues primeres són fidels al textus receptus, però la tercera proposta ­­­­­—el fet és obvi— procura mantenir-se en una interpretació “ambigua” atès que amb la tipografia dels dos punts es pot donar a entendre tant la idea causal com la d’una oració subordinada completiva. Un valencià diria: "Mare de Déu, quins equilibris!"

dijous, 8 març de 2007

Plautus redivivus: un nou espectacle de masses?

Ja fa un temps, un molt bon amic meu, l’Enric Comas, és responsable d’una companyia teatral amateur, Tempus est iucundum, formada per joves (alguns d’ells molt joves) que representen amb gran il·lusió i molt encert diverses obres clàssiques. Si no vaig equivocat, han posat en escena l’Amfitrió i la Mostel·lària de Plaute, L’assemblea de les dones d’Aristòfanes i Medea d’Eurípides. Han actuat a l’Auditori del Centre Cultural de la Caixa de Terrassa i al Teatre Alegria (també de Terrassa), al molt acollidor Teatre de l’Escorxador de Lleida, al teatre Novetats i al magnífic Grec de Barcelona, als teatres romans de Sagunt i de Segòbriga...

El proper diumenge, dia 11 de març, en un “molt bufó” escenari de què disposa l'emblemàtic Hotel de Matadepera, a dos quarts de set de la tarda, ens faran gaudir amb el nou Amfitrió de la temporada (l’entrada serà lliure!) gràcies a l’interès i bon acolliment per part de l’Aula Interuniversitària de Matadepera, l’AIUMA. Dimarts vinent, el dia 13 de març, representen l’obra al teatre Alegria de Terrassa en el marc del XXIV Festival europeu juvenil de teatre grecollatí, que també és organitzat pel Centre per a la Representació i Estudi del Teatre Antic (CRETA).
Per cert, el mateix dia 13 de març per la tarda comença un curs sobre la comèdia clàssica i la seva recepció que tindrà lloc a l'Institut Municipal d'Educació de Lleida: també hi sou convidats.

Vés per on, que un diari de Lleida va encarregar a l’Enric un article que servís com a ”introducció” a Plaute i on expliqués una mica què ha significat Plaute per al teatre. Us l’adjunto aquí mateix:

--------------------
Del teatre al circ: Plaute i l'espectacle des de l'antiga Roma al Renaixement


Des dels temps de les primeres avantguardes la innovació i l'originalitat s'han col·locat al centre de gravetat de l'univers cultural, polític, econòmic i social, amb una intensitat sense precedents.

Avui sembla que l'única manera que siguem algú en aquest món és traient-nos la rèmora de la tradició, per convertir-nos en una mena de déus creadors del no-res. Aquesta voluntat de ser diferent al veí contrasta vivament amb l'actual huracà homogeneïtzador que han desfermat les masses contra l'individu. Aquestes dues forces aparentment de signe contrari es confabulen perquè, en l'erm devastat per aquesta espiral erosionadora de qualsevol irregularitat, s'erigeixi com a protagonista únic el monòleg unidireccional de l'espectacle de masses. Aquesta tirania foragita, moltes vegades amb menyspreu, el pòsit de les excel·lències de la tradició occidental que es remunta a Homer i arriba fins a un clàssic contemporani com Woody Allen.

Amb tot, creieu que en aquesta tria som tan originals com aspirem? Potser serem els primers que justifiquem aquesta opció -o obligació?- estigmatitzant la contrària d'elitista, de conservadora o, directament, de carca; però no som innovadors -uix, quin pecat!- quan ens deixem dur per la riuada incontrolada de l'espectacle de masses i dels sentiments primaris que desperten, en detriment de les exímies decantacions que la bóta de roure del temps ha anat enriquint dia rere dia, any rere any, segle rere segle. No ens equivoquem quan afirmem que el divorci entre aquest llegat i els espectacles de masses ja s'esdevingué a l'època romana. El circ i l'amfiteatre s'imposaren -amb molt més del doble d'espectadors, com semblaria per l'etimologia- al teatre, especialment en el decurs dels últims anys de la República, al segle I aC.

I si no em creieu, interpel·leu-vos i responeu quants dramaturgs grecs coneixeu i quants, de romans. Dels primers, de ben segur que us vindrien al cap Eurípides, Sòfocles, Èsquil i, amb una mica d'esforç, Aristòfanes i Menandre; mentre que, de romans, només un de sol -Plaute- o, a tot estirar, podríeu recordar-ne un altre: Terenci.

Per què només han quedat dos dramaturgs romans en els annals de la literatura universal? Per què tots dos comediògrafs? Per què tots dos de l'època republicana?

Plaute obtingué un gran èxit entre el públic ja en vida i en èpoques subsegüents. L'aplaudiment del públic s'esmorteí molt més en les obres de Terenci, tot i ser força valorat pels autors cultes posteriors durant la moralista Edat Mitjana, i segurament fou del tot inexistent en Sèneca, a més de filòsof estoic, autor tràgic particularment truculent i retoritzant, les obres del qual es creu que no foren representades, sinó únicament declamades. Tot i això, fou traduït al català a finals de la Edat Mitjana i exercí, per exemple, una gran influència en la poesia d'Ausiàs March, sobretot en els aspectes més tortuosos.

Així doncs, després de Plaute i Terenci, s'esdevingué la mort del teatre a Roma? Potser la dama negra no arribà a trepitjar l'escena, però la tradició teatral grecollatina passà de moure's per sobre de les fustes dels escenaris antics a descansar a les fustes dels prestatges de les biblioteques dels escriptoris medievals. I no són uns altres que els poetes de la cort ducal de Ferrara que retornen Plaute al escenaris. Sota el mecenatge i la participació molt activa d'Ercole I d'Este, el duc de Ferrara, es representà el 1486 la peça I Maenechmi ("Els bessons"), en llengua vulgar i davant de tot el poble. Hi ha qui considera aquesta fet com la primera mostra de teatre modern, donant la raó a Gaudí quan deia que la modernitat consisteix a un nou retorn als orígens. Realment, l'espectacular muntatge que s'hi oferí, farcit d'intermezzi (entremesos) acolorits per la música i pels balls del gust de l'època i rematat pels focs d'artifici, va causar una gran impressió als qui van tenir el privilegi d'assistir-hi, si fem cas als testimonis de l'esdeveniment que en deixaren constància escrita.

Si té poc sentit que una obra en prosa quedi reclosa dins d'aquestes llustroses arques apergaminades que són els còdexs, antecessors dels actuals llibres, aquest daurat empresonament encara fa menys sentit en el cas de les obres de teatre, pensades per ser representades. Tot i que professo un gran respecte vers la bibliofília i els bibliòfils, sempre he preferit l'acte revivificador de la lectura per damunt de la veneració llibresca, sense òbviament excloure-la: quin ésser insensible pot substituir el plaer del contacte tàctil i visual amb un llibre per l'asèpsia d'unes pàl·lides fotocòpies?

Amb aquest ànim revitalitzador, actuaren els poetes de la cort de Ferrara, els traductors d'aquestes obres des del Renaixement i, sobretot, les principals figures de la dramatúrgia de l'època, que empraren el llegat del nostre vell amic Plaute com una rica i profitosa pedrera d'on extreure arguments, situacions, caràcters o diàlegs per refondre'ls en unes creacions o recreacions genials; i no pas del no-res, com creuen vanitosament alguns autors deificats dels temps moderns, sinó a partir del pou gairebé insondable i inesgotable de la tradició. Al llarg d'obres tan reeixides com The Commedy of Errors de William Shakespeare o L'avare de Molière, hi podem entrellucar el sorneguer somriure, els caràcters no pas per arquetípics sense vigoria i, en menor mesura, el devessall de jocs de mots, tots inequivocament plautins. Cerqueu-ho avui en un teatre massa vegades convertit, quan vol apropar-se a les masses, en un circ -això sí!- ben original... originalment romà!

Enric Comas i Parer (Centre per a la Representació i Estudi del Teatre Antic)

diumenge, 4 març de 2007

Eurípides parla de l’amistat

Estic llegint l’Orestes d’Eurípides: una tragèdia mig teològica mig mortal. Dic mig teològica perquè el nostre poeta mostra un alt grau de desconfiança en els déus, de manera que fins i tot els arriba a titllar de culpables del delicte...

Però, pel que fa a la part humana, hi ha un diàleg esticomític entre Pílades i Orestes (versos 729 ss.) que m’ha encantat perquè —sense saber-ho— hi trobo aquell famós hemistiqui “les coses del amics són comunes”: κοινὰ γὰρ τὰ τῶν φίλων (v. 735). Aquest diàleg ve introduït per una imatge marina —molt emprada per Eurípides (v. 727 s.)—:

. . . . . . . πιστὸς ἐν κακοῖς ἀνὴρ
κρείσσων γαλήνης ναυτίλοισιν εἰσορᾶν.
("Un home fidel enmig dels mals és més agradable de veure que la bonança del mar per als navegants".)


Què podrà dir cadascú? Potser allò d’Orestes, v. 1054, ὁρᾷς ... ὡς φίλων ἐσπανίσμεθα, “veus com anem escassos d’amics”? O exlamar, v. 1055, φεῦ· οὐκ ἔστιν οὐδὲν κρεῖσσον ἢ φίλος σαφής, “ah! res no hi ha millor que un amic fidel”!

dijous, 1 març de 2007

Què és la polis grega?

Difícilment podrem abastar la riquesa de l’apropament antropològic que l’escola francesa ha fet per entendre el món grec: com a deixebles de Louis Gernet (1882-1962) i Georges Dumézil (1898-1986), la tríada formada per Nicole Loraux (1943-2003), Jean-Pierre Vernant (1914-2007) i Pierre Vidal-Naquet (1930-2006) ha aprofundit amb gran encert a definir les prerrogatives dels diferents codis que configuren la realitat social de la pólis clàssica. Heus ací una mostra del “llistat” que cal tenir en compte si volem copsar de manera més plena aquesta realitat que he tret de Le miroir brisé:

"La ciutat grega és un ordre humà que té els seus propis déus, compartits per una banda amb els d’altres ciutats, amb els que es comunica mitjançant el sacrifici; és un espai sobre la terra conreada que té com a fronteres la muntanya o el desert, on caminen el pastor i el seu ramat, i on s’entrena l’efeb; és un temps fundat sobre la permanència de les magistratures i la renovació dels magistrats; és un ordre sexual que reposa en la dominació política dels homes i l’exclusió provisional dels joves; és un ordre polític en el que s’insereix més o menys fàcilment l’ordre familiar; és un ordre grec que exclou els bàrbars i limita la presència dels estrangers, encara que siguin grecs; és un ordre militar on els hoplites són més importants que no els arquers, que les tropes lleugeres i, fins i tot, la cavalleria; és un ordre social basat en l’explotació dels esclaus i la marginació de l’artesanat, per bé que no sempre dels artesans. És la combinació, l’acció recíproca d’aquestes inclusions i exclusions, allò que forma en el seu conjunt l’ordre cívic.”

Pierre Vidal-Naquet, Le miroir brisé