dissabte, 24 febrer de 2007

Podem fer una valoració de la democràcia atenesa?

Aquesta és la pregunta que em faig havent llegit un passatge de Josep Pla en què l'escriptor fa una digressió cap aquest tema. Pla comença la seva valoració amb un fet del tot cert per a decantar tot seguit la seva opinió amb el parer aristocràtic d'Aristòfanes:

"Fou la guerra amb Esparta que la destruí (scil. Atenes). Pobres demòcrates atenesos! La democràcia Atenesa, petulant i bèstia no se sabé entendre amb els grecs. No valia res. No valgué mai res. La història és prodigiosa perquè és la predisposició de la història moderna. Tota la història es repeteix. No fa res més que repetir-se. En l’examen d’aquest panorama és Aristòfanes, el còmic, home tradicionalista i conservador, el qui té raó. El que té davant Aristòfanes és la dejecció, la pura claveguera. La persona cultivada que no té aquest fet entre cella i cella és que és un imbècil."


Vist així, és impensable l'optimisme amb què els atenesos van viure des del 480 a.C. fins els anys previs a la Guerra del Peloponnès. I és impensable també que les aspiracions de justícia i equitat s'haguessin pogut plantejar en aquell règim. No diré res de l'art perquè un món equilibrat, amb un kósmos, no produeix obres que són "la dejecció, etc."

Però tampoc no hem de tancar els ulls: cal demanar-se si aquest ordre polític --i per tant, humà-- iniciat per Clístenes arribà a donar resposta plena a les aspiracions de l'ànima individual i col·lectiva, o si va permetre (o potser va originar?) abusos i distorsions --com l'afany imperialista o tot un col·lectiu de demagogs-- que l'ensorraren. Nosaltres contemplem una part, Aristòfanes en veia una altra.

dimecres, 21 febrer de 2007

Europa segons Paul Valéry

«Consideraré europeus tots els pobles que han experimentat, al llarg de la història, les tres influències que enumero seguidament:

»La primera és la de Roma. En tots els llocs on dominà l'imperi romà i on es féu sentir la seva potència; i encara, pertot arreu on l'imperi fou objecte de temor, d'admiració i d'enveja; pertot arreu on es va fer sentir el pes de l'espasa romana; els territoris on la majestat de les institucions i de les lleis, on l'aparat i la dignitat de la magistratura han estat reconeguts, copiats i, de vegades, fins i tot grotescament apedaçats, allí hi ha quelcom d'europeu. Roma és el model etern de la potència organitzadora i estable.

»Però mentre la conquesta romana no s'havia apoderat més que de l'home polític i no havia regit els esperits més que en els seus costums externs, la conquesta cristiana apunta i s'ensenyoreix progressivament de l'interior de la consciència. El cristianisme proposa a l'esperit humà els problemes més subtils, els més importants, àdhuc els més fecunds. El cristianisme educa, excita, fa actuar i reaccionar milions d'esperits durant llargs segles.

»El que devem a Grècia és, molt possiblement, el que ens ha distingit més pregonament de la resta de la humanitat. I li devem la disciplina de l'esperit, l'exemple extraordinari de la perfecció en tots els ordres. Li devem un mètode de pensar que ens porta a relacionar totes les coses amb l'home, amb l'home complet.

»Tot poble i tot país que han estat successivament romanitzats, cristianitzats i sotmesos, pel que fa a l'esperit, a la disciplina dels grecs, són absolutament europeus.»

Paul Valéry, Variété

divendres, 16 febrer de 2007

Sobre l'heroi tràgic

L’heroi tràgic tot sovint no és conscient del seu destí d’heroi: s’ho troba quan ja és enmig del bullit. No s’ho pensava pas que havia de passar-les magres o que per culpa seva hi hauria una crisi, un conflicte tràgic. Ni tampoc que tenia en ell la sang o el tremp d’heroi. I vés per on que la seva resposta —una resposta d’integritat és el que es demana en aquests casos— és infal·lible, fruit d’una educació, gens improvisada, i d'un convenciment que en la prova es manifesta madur. Això fa que els herois tràgics tinguin valor perenne. Aquesta entrevista feta a Carles Riba i publicada a La Vanguardia el 17 de juny de 1955 en dóna algunes pistes:

—¿Qué problemas planteó Sofocles en esta obra [Filoctetes]?
—Todo el teatro de Sófocles gira alrededor de ¿qué es un héroe, y qué es uno que no es un héroe sino simplemente hombre razonable y responsable? Troya no puede ser tomada, según una predicción, sin que Filoctetes esté ahí con el arco y las flechas infalibles, que él recibió como un legado de Hércules. Ahora bien; Filoctetes, al ir a Troya, fue mordido en un pie por una serpiente; la herida hedionda es incurable y los generales griegos encargaron a Ulises que lo abandonasen en una isla desierta, y ahí vivió Filoctetes diez años, sin más recursos que los que procuraba su arco, sufriendo los dolores que le producía su herida.
—¿Donde está el conlicto dramático?
—La razón de Estado impone que Filoctetes vaya a Troya; Filoctetes, ofendido, se niega a ello; el problema dramático que se plantea es: ¿es lícito recurrir al engaño, o a la fuerza, es decir, forzar la libertad de resolución de Filoctetes?
—¿Qué contesta Sófocles?
—No va a Troya Filoctetes, hasta que puede decir sí, sin coacción.
—¿Filoctetes es un héroe?
—Tiene la naturaleza del héroe, como ya se ve en Homero, lo entendian los griegos.
—¿Y por qué resucita estas cosas ahora?
—El autor que merece el calificativo del clásico es aquel que en medio de todo lo de su época y de su situación individual pone en su obra un sentido que sirve para todos los tiempos, con implicaciones que él mismo no sospecha; es el verdadero universal en el espacio y en el tiempo. Ser clásico no viene de la perfección formal, como creen algunos.
—¿Quien es hoy Filoctetes?
—Aquel que, ilustre u oscuro en el campo que sea, ha dicho sí, o no, con su plena convicción de hombre.

dijous, 15 febrer de 2007

Qui és Cipris?

“—Oh, fills! És cert, Cipris no és només Cipris sinó que és epònim de molts altres noms: és l’Hades, és la violència que no s’acaba, és la ràbia enfollida, és el desig invencible, és el crit de lament.
Dintre seu hi ha tota mena d’interès, de quietud que ens dissuadeix de la força. S’esblena en aquells que tenen alè de vida als pulmons. Quin camí no té aquesta deessa? Penetra a l’interior de la raça singladora dels peixos, es posa dins dels animals de quatre potes que viuen a terra ferma, mou la seva ala entre els ocells.(. . . . .) entre les feres, els mortals, dalt dels déus! Quin déu no abat fins a tres cops en la lluita? Si m’és permès, si m’és permès de dir la veritat, tiranitza el cor de Zeus... sense llança, sense espasa! Cipris fa minvar totes les voluntats, la dels déus i la dels homes.”

L’autor d’aquest fragment tan carregat de força és Sòfocles (vegeu el fr. II, ἐξ ἀδήλων δραμάτων, en els Tragicorum Graecorum Fragmenta Selecta editats per J. Diggle). No sabem a quina peça pertany, ni tan sols qui parla, però en aquesta tirada de versos no s’atura ni a respirar. La idea que presenta aquí és la d’una Adrodita agressiva i capaç de debel·lar el propi Zeus. Qualsevol moment i qualsevol criatura del cósmos estan subjectes a aquesta deessa comparada a Hades mateix.

Més endavant penso tornar sobre el tema, però reprodueixo ara el fragment en grec amb algunes variacions sobre el text base de J. Diggle:

ὦ παῖδες, ἤτοι Κύπρις οὐ Κύπρις μόνον
ἀλλ' ἐστὶ πολλῶν ὀνομάτων ἐπώνυμος.
ἔστιν μὲν Ἅιδης, ἔστι δ' ἄφθιτος βία,
ἔστιν δὲ λύσσα μανιάς, ἔστι δ' ἵμερος
ἄκρατος, ἔστ' οἰμωγμός. ἐν κείνῃ τὸ πᾶν (5)
σπουδαῖον, ἡσυχαῖον, ἐκ βίας ἄγον.
ἐντήκεται γἀρ πλευμόνων ὅσοις ἔνι
ψυχή· τίς οὐχὶ τῆσδε τῆς θεοῦ πόρος;
εἰσέρχεται μὲν ἰχθύων πλωτῷ γένει,
ἔνεστι δ' ἐν χέρσου τετρασκελεῖ γονῇ, (10)
νωμᾷ δ' ἐν οἰωνοῖσι τοὐκείνης πτερόν.
ἐν θηρσίν, ἐν βροτοῖσιν, ἐν θεοῖς ἄνω
. . . . . .
τίν' οὐ παλαίουσ' ἐς τρὶς ἐκβἀλλει θεῶν;
εἴ μοι θέμις, θέμις δὲ τἀληθῆ λέγειν,
Διὸς τυραννεῖ πλευμόνων, ἄνευ δορός, (15)
ἄνευ σιδήρου. πάντα τοι συντέμνεται
Κύπρις τἀ θνητῶν καὶ θεῶν βουλεύματα.

[Nòtules: v. 1 crec que podria ser també ἤτοι (no sé de ningú que ho hagi proposat), per bé que el text no necessita ser corregit: ἥ τοι es pot donar per bo‖ v. 3 la proposta de Bothe (acceptada per Diggle), βίος, és molt temptadora —la vida i la mort en mans d’Afrodita, una antítesi genial— però no em veig amb cor d’acceptar-la, de moment ‖ v. 4 Em sembla encertada la conjectura de Porson, μανιάς, que millora els mss. de Plutarc (que donen μανίας) ‖ v. 5 val la pena acceptar la proposta de F.W. Schmidt (és molt més coherent que no els manuscrits, que donen ἐς βίαν) ‖ vv. 7 i 11 he eliminat les cruces, crec que se’n pot prescindir ‖ v. 8 em sembla innecessària la conjectura de Meineke (πνοή per ψυχή), però no la de Grotius (οὐχὶ per οὔτι) ‖ v. 11 es pot prescindir del nominatiu κείνη (còdex A d’Estobeu i Jebb) ‖ v. 12 no veig raó suficient per a col·locar-lo després del 8 (Diggle), ni tampoc per a eliminar-lo (Herwerden). A més a més, em sembla que si hi ha d’haver una llacuna ha de ser aquí (no després del v. 11, com proposa Radt)]

divendres, 9 febrer de 2007

Traducció i creació

M'assabento de l'aparició nou llibre de poemes de Narcís Comadira, Llast. És un llibre de poemes dispersos però que també inclou algunes traduccions de dos lírics llatins per mi molt cars, Catul i Horaci, i d'un altre d'italià, Jacopone da Todi.

Per què barrejar creació pròpia i traducció? Hem de repetir el que ja ha estat dit? Per Comadira, "si aquest poeta, diguem-ne traductor, és capaç de transferir al lector aquesta capacitat de commoció del text d'origen, és que ha aconseguit de salvar-ne l'essencial i, de passada, de demostrar que la traducció de poesia és possible. Allò que s'ha perdut, en tot cas, són coses marginals, i allò que s'ha salvat és precisament la poesia."

Són paraules per anar-hi pensant perquè toca un punt essencial que ens afecta a tots, ja sia com a lectors, traductors... o autors. Mentrestant, m'apresso a encarregar-ne un exemplar a la llibreria: el seu català, transparent i amb gran encerts en les seves traduccions de poesia italiana, és de referència obligatòria!

Ah! Oblidava dir-vos que una (exalumna, cal dir-ho?) amiga meva ha obert un blog de poesia catalana. És una admiradora, ella, de la poesia de Carles Riba... Molt bé, Lídia!

dilluns, 5 febrer de 2007

Sofistes o la llei del més fort

Ja fa uns anys que vaig traduir un drama satíric d’Eurípides, El ciclop, que és una bella recreació —amb dosis d’humor i de paròdia— del cant IX de l’Odissea. En aquesta peça hi ha una intervenció que em fa pensar, per la seva exposició brillant, en una caricatura del Càl·licles de Plató. Qui sap si Eurípides expressa de forma irònica la seva angoixa davant una societat que havia perdut el nord i a la que volia plantejar, amb el seu art, aquesta mateixa problemàtica fent servir el “canal” del teatre? (El fragment que reprodueixo (vv. 316 ss.) modifica una mica la meva versió (cf. pp. 39-40). Per al text en grec, remeto a l’edició en línia de Perseus.)

“CICLOP. (Adreçant‑se a Ulisses.) La riquesa, homenet, és déu per als savis. La resta... remor i paraules de bon sentir. ¡A passeig, al fons del mar on viu mon pare! I tu, ¿com véns davant meu amb aquests raonaments?

Jo no tinc por del llamp de Zeus, foraster; jo no sé en què Zeus pot ser un déu superior a mi. De la resta tant se me'n dóna, i, com que no em preocupa, escolta'm bé: quan des de dalt cau la pluja, en aquesta casa hi tinc abrigall cobert i em menjo una vedella rostida o algun animal salvatge i, quant tinc el meu estómac ple havent buidat una àmfora de llet, ajagut ben pla, faig espetegar la túnica a força de pets, amb tant de soroll que podria competir amb els trons de Zeus. I quan la tramuntana tràcia fa caure la neu, embolico el meu cos amb pells d'animals i encenc el foc, i la neu res no m'importa.

I la terra, per força, vulgui o no, fent néixer l'herba, engreixa el meu bestiar. Jo no el sacrifico a ningú que no sigui a mi mateix —dels déus, ni parlar‑ne!— o a la més gran de les divinitats (mostrant la seva panxa enorme): l'estómac que veieu. Perquè menjar i beure cada dia, això és “Zéus” per als homes savis, i no entristir‑se per res.

Quant als qui van establir les lleis per fer la vida dels homes de colors... que es podreixin! Jo no deixaré de fer bé a la meva persona ni de menjar‑te'm. Com a dóns d'hospitalitat rebràs, perquè no em blasmis, foc i aquest calder del meu pare que coent‑te estovarà la teva carn dura de pair. Entreu dins, ¡vinga!, que en honor del déu de la meva cova, dempeus entorn de l'altar, em serviu un magnífic banquet!”

diumenge, 4 febrer de 2007

La lliçó de Xenofont

«En la literatura grega no es pot dir que Xenofont estigui en els primers llocs. Al costat d’Homer dels tràgics, d’Aristòfanes, de Tucídes, de Plató, de Demòstenes, Xenofont ocupa un modest lloc de segona fila. El que hem citat són genis, Xenofont és un talent. Però la lliçó és aquesta: sense cap concepció genial, amb unes quantes idees justes, però derivades d’una sensibilitat poc extensa, Xenofont, per la gràcia d’una facultat d’expressió justa, elegant i d’una capacitat de raonament limitada, però exigent, és un gran escriptor. I és que Xenofont viu en un clima intel·lectual que existia per a l’home atenès a darreries del segle V i primera meitat del segle IV.

El talent de Xenofont, potser en una altra època, amb uns altres mestres, no hauria reeixit a donar el producte que ha donat. Però Xenofont utilitza les exigències de raonament dels sofistes i de Sòcrates, l’esperit de fidelitat als fets de Tucídides, la transparència en l’expressió que caracteritzà sempre la prosa i la poesia grega, i ho posa tot al servei de les seves modestes finalitats. Quan raona, no arriba mai als darrers fonaments; quan analitza un fet, mai no arriba a les darreres causes; quan es proposa quelcom, la seva finalitat no és mai la més elevada que hom es podria proposar. El seu estil no sempre és un àtic perfecte. Però l’assenyada combinació de totes les seves qualitats justifica que hom l’anomeni clàssic.

En aquestes obres suara publicades [cf. Fundació Bernat Metge - Barcelona 1925], hi ha uns quants fragments dels més preuats de Xenofont; per exemple, l’elogi de l’agricultura a l’Economia i alguns fragments del Convit, singularment els primers i els darrers capítols. Doncs bé: en cap cas no hi ha una intuïció genial, ans totes les idees que exposa hom diria que són a l’abast de qualsevol intel·ligència. I ni un sol moment es vulgar. L’estil mai no arriba a la intensitat que hom troba, per exemple, en un Tucídides. Mai, però, no es debilita ni es deixata.

La lliçó de Xenofont és que no cal tenir les idees sublims per ésser un gran escriptor. Però, que cal escriure quan es tenen idees i no simples gèrmens d’idees.

Que no cal tenir un estil en un o altre sentit extraordinari per escriure. Però, que cal no deixar l’estil a mig camí del que es pretén explicar.

Ni cal que hom es preocupi constantment dels darrers problemes religiosos per escriure. Però, cal que hom es preocupi d’alguna cosa i escrigui sobre les coses de les quals es preocupa.

Que no cal, en fi, raonar fins als darrers principis en tractar alguna qüestió, però que és just i lògic de raonar amb rigor i modèstia per fonamentar els propis parers .

Perquè Xenofont, sense tenir cap d’aquestes grans qualitats, no tenia aquests grans defectes és anomenat amb justícia un clàssic».

[Extret de Joan Crexells, Obra Completa, vol. I, Barcelona 1995, pp. 547-548; abans publicat a La Publicitat el 15 de gener de 1925.]

dissabte, 3 febrer de 2007

Mar i poetes

Copio avui un bell fragment d’una peça de Sòfocles, Els esciris, que ens havia arribat gràcies al Florilegi d’Estobeu al qual s’hi afegí un Papir d’Oxirrinc. Reprodueixo ara el text de J. Diggle (ed.), Tragicorum Graecorum Fragmenta Selecta, Oxford University Press (OCT), 1998:

ἦ ποντοναῦται †τῶν ταλαιπώρων βροτῶν†,
οἷς οὔτε δαίμων οὔτε τις θνητῶν νέμων
πλοῦτόν ποτ’ ἂν νείμειεν ἀξίαν χάριν·
λεπταῖς ἐπὶ ῥοπαῖσιν ἐμπολὰς μακρὰς
ἀεὶ παραρρίπτοντες οἱ πολύφθοροι
ἢ ᾿σωσαν ἁκέρδαναν ἢ διώλεσαν.
. . . . . . . . . . . . . ] . τε κἀπαινῶ βροτοὺς
. . . . . . . . . . ] χειρὶ τῇ δυστλήμονι
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . πο]ρσύνειν βίον . . .

Aquesta en podria ser, avui, la traducció:

“Ben cert, els mariners són homes dissortats a qui mai no els podria atorgar una paga digna ni cap divinitat ni cap mortal generós de riquesa. Enmig de situacions fràgils, passant moltes penes exposant nombroses mercaderies, o salven llur guany o el perden.
. . . . . i lloo els mortals . . . . . amb mà soferta . . . . . guanyar-se la vida.”

De moment queda així. Un altre dia comentaré propostes d’integració del text. I provaré de fer-ne una nova traducció.

La vida marina, però, ja era malvista per Arquíloc. Qui no recorda aquest vers?
ἔα Πάρον καὶ σῦκα κεῖνα καὶ θαλάσσιον βίον (frag. 116 West)
“Deixa estar Paros, aquelles figues i la vida del mar.”

divendres, 2 febrer de 2007

CASXJuv

Mai no ho hauria pensat, però per Internet es poden trobar associacions ben curioses com el Club d’amics de La sàtira X de Juvenal, al qual respon l’abreviatura “CASXJuv”. Cliqueu aquí per a fer-hi una visita. Els seus promotors són Juli Camarasa (president) i Amadeu Viana (secretari).

La primera condició per a pertànyer al club, llegeixo en els seus estatuts, és la següent: “Per pertànyer al Club d’Amics de la Sàtira X de Juvenal cal absolutament estar decidit a portar-la, en fotocòpia o acompanyada de la resta de Sàtires en format de llibre, a la butxaca de l’americana o al bolso o en alguna altra butxaca de la roba amb què es va pel carrer, habitualment, o quan es va d’excursió o de viatge.”

I jo em demano —si no és molt demanar— quanta gent no se’ls veu decidits, ni gens ni poc, a no llegir (llegir pensant, llegir gaudint, rellegir...) i per tant, a no escoltar, a no pensar i, doncs, a no entendre res o pràcticament res? Condemnats a no-viure. Tolle, lege: no perdis miserablement el temps, pren un llibre, posa-te’l a prop teu... I si no t’és possible, intenta memoritzar alguna cosa. De vegades ho he fet amb un epigrama trobat a Guissona i que rellegeixo sempre que el tinc davant meu, al seu Museu. És preciós:

Quid sibi fata velint bellissima quaeque creari
edita laetitiae commoda si rapiunt?
Sed quae fatorum legis servare necesse est,
perverso lacrimas fundimus officio.
Haec bis sex annos vix bene transierat.
Ille suas lacrimas nondum emiserat omnes
et poterat semper flebilis esse suis.
"Parcite enim vobis tristes sine fine parentes,
parcius et Manes sollicitare meos".
Ponimus hunc titulum luctus solacia nostri,
qui legit ut dicat: sit tibi terra levis.


Servil·la Prepusa a la seva filla Lèsbia, morta a l’edat d’onze anys i deu mesos, enterrada ací.
Per quina raó els fats han creat allò que hi ha de més bell si ens prenen el que han creat perquè fos objecte de la nostra felicitat? Però, com que ens cal respectar la llei dels fats, vessem llàgrimes tot acomplint un deure contrari al nostre desig. Tot just ella anava a fer dotze anys i encara no havia vessat totes les seves llàgrimes, però podia ser plorada per sempre. “Atureu el vostre plany, pares contristats sense fi, i deixeu d’implorar els meus manes”. Hem posat aquesta inscripció, consol del nostre dol; aquell que la llegeixi, digui “que la terra et sigui lleu.”

dijous, 1 febrer de 2007

Éssers d’un dia

Són força coneguts uns versos de la Pítica VIII (vv. 92-97):

... ἐν δ' ὀλίγῳ βροτῶν
τὸ τερπνὸν αὔξεται· οὕτω δὲ καὶ πίτνει χαμαί,
ἀποτρόπῳ γνώμᾳ σεσεισμένον.
ἐπάμεροι· τί δέ τις; τί δ' οὔ τις; σκιᾶς ὄναρ
ἄνθρωπος. ἀλλ' ὅταν αἴγλα Διόσδοτος ἔλθῃ,
λαμπρὸν φέγγος ἔπεστιν ἀνδρῶν καὶ μείλιχος αἰών.

Que he traduït axí:
“En un instant s’acreix la felicitat dels humans, però d’igual manera cau per terra sacsejada per una sentència indefugible. Efímers! Què és algú? Què no és? L’home és el somni d’una ombra. Però quan arriba l’esclat que Zeus atorga, s’imposa als homes la llum resplendent i una dolça vida.”

Píndar és el poeta de la glòria i la bellesa lligades a una victòria humana, que ell divinitza amb els seus versos. Però també és molt conscient dels límits humans i de la inconsistència de les nostres accions. Aquesta definició de l’home com el somni d’una ombra es troba arreu, fins i tot en un poeta tan diferent com Eurípides. En la Medea (vv. 1224-1227) coincideix a dir el següent:

τὰ θνητὰ δ' οὐ νῦν πρῶτον ἡγοῦμαι σκιάν,
οὐδ' ἂν τρέσας εἴποιμι τοὺς σοφοὺς βροτῶν
δοκοῦντας εἶναι καὶ μεριμνητὰς λόγων
τούτους μεγίστην μωρίαν ὀφλισκάνειν.

“Les coses mortals —no ara per primer cop— les considero com una ombra. I sense temor diria que els qui semblen homes savis i preocupats per les raons són els qui reben la follia més grossa.”