Dos escolis a l'Elegia segona de Bierville, de C. Riba

No amagaré que el professor Jaume Medina és l'estudiós que millor ha entès i ha sabut explicar la poesia de Carles Riba. Té una obra monumental –-amb tots els sentits de l'adjectiu-- que edita i desgrana el llibre de poemes ribià de l'exili: La plenitud poètica de Carles Riba. El període de les “Elegies de Bierville” (Barcelona, Curial-PAM, 1994). Els seus comentaris, molt valuosos pel simbolisme i significat de mots i idees clau que ha sabut destriar, són per mi fonamentals.

1. El comentari que Jaume Medina fa en el seu llibre de l'elegia segona (pp. 250-253), “Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria...” em sembla que pot tenir el suport (no sé fins a quin grau d'immediatesa) de l'últim estàsim de l'Àiax de Sòfocles.
El cor (vv. 1209-1210) contraposa sobretot “els records de la desoladora Troia” (λυγρᾶς / μνήματα Τροίας) amb el desig --ara que es troba desvalgut-- i el goig (τέρψις, v. 1216) de reveure Súnion, símbol de la pàtria i primer senyal que tenien els mariners que navegaven de llevant cap a Atenes. Aquest és el text (vv. 1211-1222):

Καὶ πρὶν μὲν ἀιὲν ἐννυχίου
δείματος ἦν μοι προβολὰ
καὶ βελέων ϑούριος Ἄιας·
νῦν δ' οὗτος ἀνεῖται στυγερῷ
δαίμονι. Τίς μοι, τίς ἔτ' οὖν
τέρψις ἐπέσται;
Γενοίμαν
ἵν' ὑλᾶεν ἔπεστι πόν-
του πρόβλημ' ἁλίκλυστον, ἄ-
κραν ὑπὸ πλάκα Σουνίου,
τὰς ἱερἀς ὅπως προσεί-
ποιμεν Ἀϑάνας.

“I abans, el coratjós Àiax sempre era per mi una defensa davant el temor nocturn i les fletxes. Però ara s'ha lliurat a un fat dolorós. Quin goig, encara, quin goig hi haurà per a mi? Tant de bo em trobés llà on hi ha el promontori batut per les onades del mar, sota el ras penyal de Súnion, anant a saludar la sagrada Atenes.”

2. La segona nota vol fer referència a l'expressió “onada rient” (v. 6) d'aquesta mateixa elegia. Només apuntaré que en El Prometeu encadenat d'Èsquil, la primera intervenció del tità (vv. 88-92) diu així:

ὦ δῖος αἰϑὴρ καὶ ταχύπτεροι πνοαί,
ποταμῶν τε πηγαί, ποντίων τε κυμάτων
ἀνήριϑμον γέλασμα, παμμῆτόρ τε γῆ,
καὶ τὸν πανόπτην κύκλον ἡλίου καλῶ·
ἴδεσϑέ μ' οἷα πρὸς ϑεῶν πάσχω ϑεός.

“Èter diví i vents de ràpides ales, fonts dels rius, somrís incomptable de les onades marines, Terra, mare universal; i tu, disc del sol que tot ho veus: jo us invoco! Vegeu quins patiments sofreixo –-jo que sóc un déu-- de part dels déus!”

No m'entretindré en aquest moment a entrar en paral·lels amb altres llocs de les Elegies de Bierville (només apuntaré aquests dos: VII, 2 “un titànic somrís d'obediència a l'atzur”; X, 66 “déu contra els déus”): hic non vacat. En la poesia de Riba hi ha molta prfunditat, no s'hi pot improvisar.