Fa poc he entregat un treball sobre el fervor pels clàssics i la seva incorporació cultural a Catalunya entre el 1906 i l'aparició de la Fundació Bernat Metge, el 1923. Per força havia de parlar del paper que va jugar la ideologia classicitzant del Pantarca i per això he gaudit i après molt del llibre de Carles Garriga (que va ser professor meu i de qui servo un afectuós record) La restauració clàssica d'Eugeni d'Ors (Universitat de Barcelona/Curial, 1981). En aquest llibre, abans de passar a analitzar les dues novel·les (La Ben Plantada i Gualba la de mil veus) i El nou Prometeu encadenat, el dr. Garriga analitza a fons el Glosari. Tot i no pertànyer a la famosa col·lecció de comentaris que signava Xènius, veig que reprodueix dos poemes "pindaritzants" que Alexandre Plana ja va incloure el 1914 en la seva Antologia de poetes catalans moderns. Igual que ell no em sé d'estar de reproduir aquests dos textos que mostren quins elements apreciaven de l'estètica arbritrària, ciutadana, imperialista...
Pindàrica primera
Canto Ivonne, la nedadora de quinze anys, vencedora a les curses del Sena. Canto Ivonne, de qui els joves sins durs, guantats per la mallota mullada, se dirien de bronzo.
Vetaquí l’estampa. Du a la mà, premi o senyal de son triomf, una gran toia. I les flors són abrigades de paper blanc i ella de mallota negra. Ella és més nua que les flors.
Riuen sos llavis, d’haver respirat massa fort. Els ulls clars, se tanquen una mica a la llum, com si sortissin de ja avessats a les verdors profundes.
El vell Geni del riu, quan ella va passar, obria com unes taronges sos tèrbols ulls, darrera les lleganyes algoses. I ella, ràpida lliscant, amb l’açot vigorós de sos peus, li enredava an ell la fofa barba.
Pindàrica segona
Com altres temps vaig cantar la petita nedadora dels pits de bronzo, victoriosa al Sena nacarat, canto avui En Nonell, jogador de fut-bol a Badalona, la de cent barques. Canto en Nonell, qui s’extenuava gitant amb fúria la saltadora bala al rostre dels cels. I que s’encarava ell mateix amb el cel, per a seguir-la an ella en els seus vols, i no cloïa pas els ulls al pes de l’or de llum enlluernanta --fins ara, que per sempre els ha clos.
Ara ell és descendit al soterrani imperi de les pàl·lides ombres. En lloc de les cent joioses barques badalonines, l'única barca del Vell Silenciós. En lloc de la blava mar, la negra llacuna. En lloc de la volta dels cels, lleugera, la pètria socarrimada volta de l’Orc.
Joves! En honor seu i record, avui anireu tots en chor a la vostra platja a llençar un cop més l’alegre bala voladora al rostre dels cels. Llanceu-la ben lluny i ben alta, camins enllà de la llum. Que aquest cop, la bala llançada cap de vosaltres la voldria recollir. Ans, creuats de braços, immòbils i silenciosos, la deixareu caure al si de la piadosa eterna mar.
