diumenge, 20 juliol de 2014

Àngelo Poliziano: La Fabula di Orfeo

Sempre m'ha abellit rellegir el capítol de Rudolf Pfeiffer en la seva Historia de la filología clásica (vol. II, pp. 79 ss.) dedicat a Poliziano perquè no amaga la seva admiració incondicional per aquest prodigi de poeta i estudiós dels clàssics. La Fabula di Orfeo és la primera òpera teatral de tema profà, inspirada, naturalment en els corresponents passatges de Virgili i Ovidi. El mite ja havia estat interpretat en clau al·legòrica al Convivio de Dante. Aquí deixo un enllaç al pròleg i l'escena primera.

dimarts, 15 juliol de 2014

«Tarda a la muntanya»

Al meu amic, acostumat a caminades, li costava de cansar-se. Vàrem sortir, doncs, alegrement i enfilàvem a pas viu un pujolet. No projectàvem d'anar gaire lluny. Les nostres forces, però, no havien sofert fatiga, i les cames s'afanyaven, noves de trinca, a la recerca d'obstacles imaginaris. Saltàvem pedres, vencíem marges, travessàvem reguerots. Tot pel pur goig del moviment, de contemplar el nostre esforç, allí, a ple camp i en la placidesa de la tarda. Aquell meu company i jo estimàvem intensament la muntanya. Jo acostumava d'anar-hi cada any, des de petit, sempre al mateix indret, i ella tenia per a mi la indulgència d'una vella amistat que m'havia vist néixer. Havia resseguit aquesta serra pam a pam. Tots els camins m'havien confiat els seus secrets, i havia sorprès, al bosc, als cims i a la riera, un somriure antic. I aquí, a ciutat, enyorava sense remei l'estampa clàssica. Evocava entre dos llustres un cel clarós o, potser, un dia rúfol. Glapits de gossos dins un bardissar, a la percaça de la perdiu o de la llebre. Darrera, xerradissa d'ocells. Allà lluny ressonava el corn del segador que aplegava la colla, la sega tardana acabada. Una foguera de pastor s'havia encès de sobte, en la muntanya, i era una última fita de vida en el portell de la nit. La flama havia nascut molt roja i s'enfilava molt valenta. En advertir, però, el firmament, s'abrinava i havia empal·lidit d'enveja per l'estrella inabastable. I era ajupida a la fi per la tempesta, i les brases eren escampades i enterraven les cendres en la tenebra. Una font amagada sortia del seu recer i esquitxava el pas del vianant, que no la sospitava. I el cansat s'hi amorrava, i un raig del doll queia de la boca, regalimava per la pell en degotims i es mesclava amb la suor del pit. La set calmada, l'home mirava l'aigua i somreia (matisats i agredolços aplaudiments del cosinet Estengre).

Mentrestant, nosaltres fèiem la nostra via. El camí que seguíem era ja més planer. Vorejava pendents i refusava de penetrar en l'arbreda. Era un camí clar, allunyat del perill de cingles. Potser un vell camí ral: en altres temps sonaria, en aquesta hora, el dring dels picarols de les mules viatgeres. Aquests indrets eren, en passades centúries, cataus de bandolers, i la tradició associa a alguna collada el nom i la llegenda d'en Serrallonga. Avui era un vial debolit. Segles i maleses havien canviat l'orgullós camí en vereda de masies.

El Pujolar. El casal s'aclofava com una lloca en la immobilitat de la vora del sender. Passàvem. La cridòria d'unes oques ralladores ens perseguia una estona. El camí s'endinsava de sobte en la humitat d'un grup de pollancres regats per un rierol. Vimeteres. Unes vaques pasturaven sense presses en el prat i trencaven el silenci de l'ombratge amb el dring de l'esquelleria. Ara xipollejàvem per la xopina i ens enfangàvem avançant per l'aiguamoix. Masoveria de Vilarmau. Asseguda a la porta, l'àvia ens cridava amb cantarella de son la bona tarda. Fortor i fressa de corts. El camí esdevenia viaró, i ens havíem d'obrir pas a través d'alts ginestells. Aquesta era la part més aspra del nostre passeig: la davallada per la torrentera de Cerdans. Molsa, falgueres, rodolar i ensopec de palets i pedres cantelludes. No hi havia mai sol en aquesta obaga, i aquí l'aire era fred i deixava en la pell una esgarrifança. La baixada era forta, i s'havia d'anar amb compte de no relliscar. Trigàvem a sortir de l'entrebanc.

Cerdans, terme de l'excursió, se'ns mostrava a la fi als nostres peus, en el centre d'una vall voltada de muntanyes. És una esglesiola vetusta, d'un romànic primitiu. El frontis, molt sever, despullat d'ornaments, d'una pobresa austera. A la banda contrària, adossada a l'absis que tot just s'endevina, la rectoria, enlluïda de nou. Cerdans va ser un lloc d'aplecs i conspiracions durant les guerres carlines, i les seves portes, unes portes de molta caritat, varen acollir sovint les figures de Savalls i del seu lloctinent Vila de Viladrau. Varen succeir després uns temps de decadència, i el santuari va quedar en l'abandó de la solitud, i sols per atzar un foraster el visitava.

[Salvador Espriu, Aspectes]

diumenge, 6 juliol de 2014

Et prodesse et delectare

...Amb permís d'Horaci, és clar. La setmana passada vaig prendre part en el curs actiu de llatí, Colloquia latina, celebrat a la Casa de Convalescència, a l'Hospital de Sant Pau i organitzat per l'ICE de la Universitat Autònoma de Barcelona. Vint-i-dues persones inscrites és un clar indicador de l'interès que desvetlla el tema entre els classicistes. De fet, la professora Sandra Ramos ho ha dit molt clar: «Quī Latīnē et Graecē scrībit, scrīpta antīquiōrum melius intellegit». I encara hauríem d'afegir «et loquitur et audit et legit». Apostar per pel llatí víu és, en definitiva apostar per una «possessió activa de la llengua». Un mètode i un coneixement, per tant, que ajuda a assimilar de manera extraordinària el cabal d'una llengua des de tots els àmbits comunicatius —escoltar, parlar, llegir, escriure— fins al punt que, tractat així, el seu aprenentatge depassa qualsevol límit que fins ara els formalismes havien pogut imposar.

dijous, 3 juliol de 2014

Jacques Thibaud & Tasso Janopoulo: La Fontaine d'Aréthuse


Polish composer Karol Szymanowski (1882-1937) wrote his three Mity (Myths) classical pieces in 1915, in a collaboration with violinist Pawel Kochañski, for whom the pieces were originally conceived. this work was revolutionary, described as "impressionistic" and "a new style, a new mode of expression for the violin." The three pieces were "La Fontaine d'Aréthuse," "Narcisse" and "Dryades et Pan," of which the first is the most well-known. To my knowledge, there's no specific story that is supposed to go with La Fontaine d'Aréthuse," but here Dimitri Kirsanoff has apparently attempted to devise his own. Fitting the images to the music, but also striving to tell a story, 'La Fontaine d'Aréthuse (1936)' follows his similarly music-orientated short film of the previous year, the wonderful 'Les Berceaux / The Cradles.' Like the latter, it was also photographed by Boris Kaufman, who would later achieve success in Hollywood as a cinematographer.

dijous, 26 juny de 2014

Èxtasi

«Hi ha un extàsi que marca el cim de la vida, i més enllà del qual la vida ja no pot enlairar-se més. I com és de paradoxal la vida que aquest extàsi arriba quan un se sent més viu i, al mateix temps, oblida del tot que ho està. Aquest èxtasi, aquest oblidar-se de la pròpia existència, arriba a l’artista, l’atrapa i l’embolcalla en una flama d’inspiració; arriba al soldat que, embriac de combat en el camp de batalla devastat, es nega a rendir-se...»   [Jack London, La crida del bosc]
La natura té parts més pregones que no ens pensàvem i que ens fan remuntar a la matriu mateixa del temps. Ho sabia Plató i ho saben els artises que, en algun moment han navegat per aigües que no poden besllumar on els porten, tret del punt més alt (o més interior i amagat) de qualsevol existència. Una simple novel·la sobre l'ànima salvatge que es desvetlla en un animal pretesament domèstic hi reflexiona amb frases que l' podria fer ben seves.

dissabte, 14 juny de 2014

Imatges

No manquen llocs a la xarxa on es poden trobar bancs d'imatges sobre el món antic. Avui només faré uns breus comentaris sobre quatre webs.

  1. El professor L.C.E. Witcombe té en marxa, des de fa més de vint anys (des del 1995) un web sobre el tema: Art history resources. Val la pena esmentar-lo en primer lloc!
  2. A més de nombrosos museus, aquest blog de tumblr, Ancient Art, pot ser un referent d'interès.
  3. El mateix es pot dir del banc d'imatges de Chiron a Flickr. Un thesaurus d'inestimable valor, un exemple a seguir per a tothom que vulgui iniciar un treball col·laboratiu.
  4. Pervivencia clásica és també un blog col·laboratiu i les seves imatges sempre ofereixen un pont entre el món clàssic i qualsevol reclam o relació que en tingui pervivència. Un treball verament original, força útil.

dijous, 12 juny de 2014

ΚΑΛΟΚΑΓΑΘΙΑ

M'he sorprès gratament en llegir l'ideal il·lustrat —filosòfic, polític— que propugnava la democràcia de Pèricles (Tuc. II, 40) en aquesta frase de Plató (Fileb, 64e): καταπέφευγεν ἡμῖν ἡ τοῦ ἀγαθοῦ δύναμις εἰς τὴν τοῦ καλοῦ φύσιν  [la potència del Bé ha anat a refugiar-se en la natura d'allò que és bell].

Els dos conceptes, bondat-bellesa, es necessitaven mútuament perquè els homes puguin conviure en una ciutat on els interesssos de cadascú ho feien cada cop més difícil.

Una explicació convincent i oportuna

«Mi admirado, querido y siempre recordado amigo Agustín García Calvo, el más grande gramático español de los últimos ochenta años — y por ello mismo no académico — me decía que el único progresismo educativo que había en España era el de recortar horas de latín, y me consolaba diciendo que no lo eliminarían jamás del todo, porque entonces no tendrían coartada para ser progresistas las siguientes generaciones.»

[continuar llegint]   [el mateix en PDF]