Foc, aigua, paper

Fire, water, paper és un oratori immens, estrident, apoteòsic. Va ser estrenat per Carl St. Clair el 1995 per a commemorar el 20è aniversari de la guerra del Vietnam: naturalment hi ha poemes vietnamites, però s'inclouen també textos de Ciceró, Virgili, Horaci, Tàcit... que conformen el tribut d'una missa llatina de rèquiem que dóna la mà i abraça el món vietnamita que va ser objecte de tant de mal. L'experiment conjumina el dolor de consciència d'uns soldats penedits davant un poble que va patir a casa seva l'horror de l'imperialisme més salvatge. El bagatge d'Occident per la pau torna a ser el món antic i ara el destinatari era un poble que ningú mai no diria que s'ho esperés. (Vaig tenir coneixement d'aquest oratori escoltant la presentació de Victòria Palma al programa Grans obres. Ella mateixa em va facilitar, ben amablement, aquest enllaç sobre l'èpic rèquiem d'Elliot Goldenthal.)

Occident necessita un tàvec?

Els darrers mesos no són infreqüents els escrits d'opinió sobre els efectes de la postmodernitat, de la barbàrie educativa, de la corrupció entre els representants del poble. Avui per avui sembla que tenim ben bé els ulls tapats, o bona part del rostre. Hem quedat incapacitats per a veure, ententre i afrontar no sols la realitat històrica sinó la pròpia existència, la identitat i el nostre paper en el món d'avui.

I què ens preocupa? Ens preocupa tot allò material. I res més, o ben poca cosa més, com ara el carpe diem a la desesperada, talment un nou banquet de Trimalció, plens d'extravangàncies  i incoherències.

Sòcrates ja ho va deixar dit als seus conciutadans: "Oh tu, bon amic, que ets atenès, ciutadà de la ciutat més gran i més anomenada per la saviesa i per la força, ¿no t'avergonyeixes d'ocupar-te de la fortuna per veure com se't farà més grossa possible, i de la glòria i de l'honor, i en canvi, del seny i de la veritat de l'ànima, de veure com esdevindran millors, no te n'ocupes ni hi penses?" (Pl. Apol. 29d, p. 29 FBM)

Mulheres de Atenas, de Chico Buarque

La llengua llatina: una llengua prolífica

La legislació espanyola ha fet de la llengua llatina una llengua prolífica i per tant, no es podrà dir mai que sigui una llengua morta. No només ha generat (segons doctrina de les respectables i respectives autoritats) les llengües 'catalana', 'valenciana', 'balear' —ben diferents les unes de les altres, tal com s'han entestat a fer-nos creure acientíficament. Fa unes hores, i segons tothom haurà pogut saber, l'última parida és la lengua aragonesa propia del área oriental, el nom de la qual no he vist en vernacle. Es veu que s'ha convertit en l'amor dels trilingües.

Mal d'amor, de Safo als trobadors

Rellegint un estudi del professor Jordi Redondo sobre la presència de la medicina hipocràtica en els poemes d'Ausiàs March que em sembla de gran interès i meritòria aportació pensava, per taules, en altres autors medievals, com ara els trobadors. Així, per exemple, el poema "Non es meravelha s'eu chan" (No és meravella si el meu cant) de Bernat de Ventadorm té una estrofa que recorda ben d'aprop el páthos ja descrit per Safo en el seu fragment 31. Així:

                      Cant eu la veu, be m' es parven
                      als olhs, al vis, a la color,
                      car aissi tremble de paor
                      com fa la folha contra 'l ven.
                      Non ai de sen per un efan,
                      aissi sui d'amor entrepres;
                      e d' ome qu 'es aissi conques,
                      pot domn' aver almorna gran.

Tucídides segons Riba

Tucídides fou l’únic gran historiador que produí Atenes. Nasqué no abans de l’any 460; pel seu pare era atenès; per la seva mare era d’origen traci i reial. Des del començament, intuí la transcendència de la guerra del Peloponnès i es proposà d’historiar-la; també volgué jugar-hi un paper, però tingué un fracàs i, condemnat a l’exili, romanguè vint anys fora d’Atenes. Conten que, essent jovenet, havia plorat sentint Heròdot llegir fragments de la seva història; però com a historiador, fou, certament, tot el contrari: no un simple narrador, sinó un pensador polític. Gens crèdul davant del meravellós, reuní i criticà els seus materials amb una escrupolositat científica i una imparcialitat que l’erigeixen en el primer dels historiadors moderns. Cercà les lleis de la història dins els fets mateixos, concentrant la seva atenció en els factors humans que immediatament els determinen. Per fer-ne veure el joc, recorre sovint a discursos, que posa en boca de representants dels partits en lluita. Hi és visible, com altrament en tota l’obra, la influència dels sofistes, Gòrgias en primer lloc, però tots els seus efectismes d’estil i de llenguatge, com totes les seves dureses, serveixen directament l’expressió d’un pensament apassionat, dens, lúcid, d’una actualitat perenne. 

[Carles Riba, Resum de literatura grega, Barcelona, 1937, p. 32-33]

Falta una nova «Ciropèdia»

Ho va deixar dit Joan Crexells fa temps: «La lliçó de Xenofont és que no cal tenir les idees sublims per ésser un gran escriptor. Però, que cal escriure quan es tenen idees i no simples gèrmens d’idees.»

Per aquest, i altres motius, es pot considerar Xenofont un clàssic. I davant la inseguretat, la inestabilitat, el desencís, etc. que pateixi qualsevol poble o qualsevol individu, els clàssics han de fer de guia i referent. No altrament, com a observador i coneixedor de la ψυχή humana, el nostre polígraf comença avisant, al mateix inici de la seva Ciropèdia (I, 1, 2): ἄνθρωποι δὲ ἐπ' οὐδένας μᾶλλον συνίστανται ἢ ἐπὶ τούτους οὓς ἂν αἴσθωνται ἄρχειν αὑτῶν ἐπιχειροῦντας. Però dedicarà tots els seus esforços a escriure una obra per a desmuntar i explicar per què una tal predicció mai no es va produir entre els contemporanis de Ciros. I ara hom podria exclamar: falta una Ciropèdia per al segle XXI. Altrament molt em temo que les crisis i els desencerts no tindran aturador. I, encara, em demano, quantes vegades aquells que s'han erigit en representants i governants del poble hauran llegit, estudiat i meditat els clàssics?