diumenge, 30 març de 2014

De Paul Valéry

El poema «Al bosc dorment» de Paul Valéry recorda molt d'aprop els versos recreant la pau de la natura del  fr. 89 PMG d'Alcmà. El fragment va gaudir d'un gran esclat gairebé del moment que aparegué l'edició Lèxic homèric d'Apol·loni el Sofista (publicada per D'Ansse de Villoison a finals del divuit) i els pocs versos que té es van traduir força i van inspirar nombrosos poetes. M'agradaria fer notar que Valéry sembla dibuixar un ambient semblant en aquest passatge:

                   (...)
                   Ni les gotes no sent en son tombar incautes
                   i sonar com tresor d'un segle buit al lluny,
                   ni dintre el bosc difús un vent de foses flautes
                   esquinçar la remor d'un mot que un corn retruny.

                   (trad. J. Carner-Ribalta)

dijous, 27 març de 2014

Doris Lessing: «el llatí no és, ni de bon tros, una llengua morta»

En la seva novel·la autobiogràfica Passejant per l'ombra hi ha un moment en què l'anacronisme i la màgia d'un voluble sentiment per haver cregut sentir que uns metges parlaven en llatí es donen les mans. La llengua catalana aleshores era una lingua tagliata i dubto que ella n'estigués ben assabentada. L'anacronisme, naturalment, es podia permetre a un escriptor que guanya el Nobel. Però avui, de retop, ha servit per a atorgar un altre premi.
Des de Gibraltar vam resseguir la costa cap amunt, no hi havia hotels, ni ningú, només uns quants pescadors a Nerja que ens van cuinar peix a la platja. Dormíem a la sorra, mirant els estels i escoltant les ones. No hi havia res construït entre Gibraltar i Barcelona, en aquell temps; a part de les ciutats, només hi havia platges fantàstiques, llargues i buides, que més o menys al cap d’un any es convertirien en platges atapeïdes d’hotels. Prop de València vam veure un rètol que deia: «Prohibit banyar-se. És perillós», però jo em vaig llançar a aquelles gegantines onades temptadores i una em va enlairar fins a dalt de la cresta i després em va esclafar contra la sorra del fons del mar, i vaig sortir a quatre grapes, amb els ulls plens de sorra. En Jack em va dur a l’hospital local, on dos metges es comunicaven en llatí, demostrant que el llatí no és, ni de bon tros, una llengua morta.

dissabte, 15 març de 2014

Prendre nota

Walter Burkert recull a Homo necans un grapat de testimonis que ens parlen de tribus primitives que exposaven les pells d'animals morts esteses damunt les roques. És un fet que troba en l'Himne homèric a Hermes una breu referència (v. 404). M'admira, però, com el nostre professor (p. 38, n. 60) proposa per al v. 124 ἐπὶ πέτρῃ, quan els mss. donen  simplement ἐνὶ. És una vella conjectura de Joshua Barnes (feta a partir del v. 404) que ni tan sols esmenten Allen o West, només ho fa Càssola. La puntualització del professor de Zuric, però, em sembla prou important com perquè la intuïció de Barnes sigui aprovada per més editors.

dimecres, 5 març de 2014

«Daphne» de Richard Strauss

L'òpera Daphne completa el seu títol com a tragèdia bucòlica. Strauss la va estrenar el 1938 amb llibret escrit per Joseph Gregor. S'inspira en el passatge ovidià però la metamorfosi s'esdevé a través de la música mateixa: la música no només embolcalla la nostra protagonista sinó a tothom qui l'escolta. Tot i el poc èxit hagut, és una de les peces més líriques del compositor.


dissabte, 22 febrer de 2014

Abans de llegir Apuleu

De vegades llegir una Introducció dels llibres de la Bernat Metge (sobretot de volums de la dita època heroica) proporciona una mescla de patiment desentumit i exonerat que bascula amb un plaer mig enverinat: al costat de noms, dades i discussions filològiques que s’insinuen eruditíssimes i que van d'extrem a extrem, hipòtesis insòlites o feixugues (anava a dir, fins i tot, d’un gust bizantí), hi ha espurnes i imatges de sensibilitat i d’estimació, gairebé notes de lectura personal disperses enmig de la problemàtica que amoïnava els mestres europeus del dinou. Així m'ho ha semblat, per exemple, en alguns moments de les Introduccions de Carles Riba a l’Apologia o a l’Econòmic de Xenofont, o amb la Introducció de Marçal Olivar a l’Ase d’or d’Apuleu.

D’aquest últim cas voldria recollir unes consideracions seves (p. XIII i segs.) que fan referència a “la funció que representen les narracions secundàries (màgiques, obscenes o tràgiques), en aquesta novel·la a·legòrica”. Olivar no dubta a posar-se davant d’Ettore Paratore, per a qui aitals digressions tenien un “valor moral, com a mitjà d’accentuar i coordinar, gradualment, els canvis que durant el curs de l’obra van operant-se en l’ànima del malatruc home-ase”.

La seva resposta, negant aquesta possibilitat, portarà el nostre torsimany a considerar el problema —i de retop l’obra sencera d’Apuleu— des del punt de vista moral i estètic. I és per això que Marçal Olivar no defugirà, tampoc, una comparació amb l’altre gran novel·lista de les lletres llatines, el malaguanyat Petroni. La seva argumentació queda exposada així:
“ (...) Perquè si és concebible que un autor vulgui escriure una novel·la alliçonadora presenti a voltes, cruament, aspectes del vici que al capdavall de l’obra ha d’ésser definitivament vençut, ja no és tan concebible que s’entretingui a contar, a temps i fora de temps, escenes lúbriques, i que les descrigui amb un estil minuciosament llefiscós i poetitzant.
Hom preferiria, segurament l’audàcia i la franquesa de Petroni, que malgrat ocupar-se d’un món moralment més rebaixat, mai no s’oblida de contrapesar, amb un escalf d’humanitat que tot sovint es supera en humorisme genial, la cruesa de les escenes que pinta. Però entre els escriptors clàssics, com entre els moderns, el talent és la mesura de les distàncies; i tota comparació entre el gran senyor de la cort neroniana i el sofista madaurès ens menaria només a constatar la inferioritat d’aquest darrer.” 
Què li quedava fer? Olivar accentuarà els (possibles) defectes d’estil que hom observa en Apuleu: el situa al bell mig de la segona sofística de les lletres llatines i li atribueix un estil més frontonià que el de Frontó mateix (en destaca el seu asianisme i arcaisme però “augmentats de moltes aportacions personals”); i aposta per fer d’ell un “orador de circumstància”. La conclusió definitiva deixa l’escriptor de Madaura en una clara pitjor situació que la de Petroni, amb qui semblava no haver volgut fer cap comparació —e può si fa. El dictamen serà el següent:
“Si com a narrador Apuleu encara reïx a retre vigorosament el misteri, l’atrocitat, i en algun cas àdhuc la ironia d’algunes de les peripècies en què es troben enganyavats els seus personatges, falla com a constructor i realitzador d’una acció novel·lable. No era aquest el camí natural de la seva personalitat literària, que tan vivament reflecteix, en altres aspectes, la inquietud i la torbació del seu temps.”

dissabte, 8 febrer de 2014

Embarbussament

    El tirà
És tirà qui massa estira
amb les regnes a la mà,
fins que de tant estirar
l'estirat ve que es regira
i, llavors, tira el tirà
i no es cuida on el tira
ni recorda on el tirà,
a l'ostracisme el retira. 
Agustí Bernaus 

dissabte, 1 febrer de 2014

Goliards, més o menys així

Sí, més o menys així eren vistos els goliards: gent desarrelada, no eren dignes de cap honor ni confiança, homes fora del seu lloc... i si tenien algun lloc, aquest era marginal. Gent repudiada per l'stablishment, que mai no els acollí ni els va voler tenir en compte. Però tenien el seu públic, els seus seguidors incondicionals. Les seves cançons no passaven desapercebudes.

M'imagino un grup de rock, del més dur, del Heavy Metal. Socialment són un contraexemple. Però quan fan un concert, omplen. I, curiosament, un grup d'aquests interpreta aquest poema dels Carmina Burana, al seu estil, esclar. Se m'afigura, amb una mena de ganyota, allò que devien ser i suposar els goliards al seu temps. Però, vaja, és només una manera de presentar aquells poetes que anaven en una direcció totalment oposada a les formes estètiques més ben considerades. I segurament algú altre ho veurà d'una altra manera.


 Omnia sol temperat
Purus et subtilis
Novo mundo reserat
Faciem Aprilis
Ad amorem properat
Animus herilis
Et iocundis imperat
Deus puerilis.

Ama me fideliter
Fidem meam nota
De corde totaliter
Et ex mente tota.

Rerum tanta novitas
In sollemni vere
Et veris auctoritas
Iubet nos gaudere.
Vices praebet solitas
Et in tuo vere.
Fides est et probitas
Tuum retinere.

Ama me fideliter …

dijous, 30 gener de 2014

Carles Riba: origen de la tragèdia

La tràgedia nasqué del ditirambe o himne de Dionís, déu de la vinya: aquesta és l’única cosa certa del seu origen. Un cor d’adoradors rústics, disfressats de sàtirs, l’habitual seguici del déu, recordava les seves aventures ara tristes, ara alegres. El corifeu (cap del cor) cantava, i el cor l’interrompia amb les seves exclamacions. Essent el culte de Dionís d’una mena entusiàstica, els cantors del tirambe tendien a identificar-se amb els personatges que retreien. Tot això era al Peloponnès: a Fliunt, prop de l’Arcàdia, “sàtir” era un nom que també es donava al boc; d’aquí el nom de cor “tràgic”, com si diguéssim cor “dels bocs” (tragoi), i de “tragèdia” (“cant dels bocs”).

Aquest ditirambe rústic, improvisat, rebé a Corint, sense que es pugui determinar quan, forma artística regular; la tradició deia que per obra d’Aríon (s. VII). Per altra banda, es sap que a Sició el ditirambe celebrava no Dionís, sinó l’heroi Adrast; d’altres poetes, per exemple Simònides, prenien per tema qualsevol episodi de la llegenda. Comsevulla que sigui, un poeta de l’Àtica, Tespis, imaginà de destacar del cor un personatges que, representant potser Silè, el pare dels sàtirs, respongués al corifeu, conversant, doncs, amb ell: tal era l’hipòcrites (“responedor”), nom amb què ordinàriament es designà més tard l’actor. Els arguments heroics prevalgueren aviat sobre els dionisíacs; aleshores els sàtirs del cor foren substituïts, no sense escàndol, per personatges relacionats amb l’acció. Les obres que encara conservaren el cor de sàtirs, s’anomenaren drames satírics.

Amb aquests elements, la tragèdia era propagada per Tespis de vila en vila, fins que Pisístrat creà les Dionísies urbanes i instituí, com una part d’elles, els concursos dramàtics. Des d’aleshores (534) la tragèdia fou, a Atenes, un ritu del culte dionisíac oficial, que interessava el poble sencer. Hi eren destinats els tres dies darrers de les Dionísies urbanes o de la primavera. Per a prendre part en el concurs, l’arcont elegia lliurement tres poetes, cadascun dels quals presentava una tetralogia, o sigui tres tragèdies i un drama satíric. Cada cor era equipat i instruït a despeses d’un ciutadà ric (coreg), designat també per l’arcont. El festival es feia a cel obert. Els espectadors seien en una graderia semicircular (teatre), dominant un espai circular (orquestra) on evolucionava el cor al voltant de l’ara de Dionís. Enfront dels espectadors, i al fons de l’orquestra, s’aixecava l’escena, on eren els actors. Aquests portaven vestidures acolorides i solemnes i el rostre cobert per una màscara, que augmentava llur veu; tant aquelles com aquestes tenien, però, un origen ritual. Més tard, els principals calçaven coturn, que els feia més alts a la vista.

[Carles Riba, Resum de literatura grega, 1937. Nova edició: gener del 2014, per Edicions del Cal·lígraf]