dimarts, 24 març de 2015

Acropolis Virtual Tour

Acropolis Virtual Tour és una meravella de la ciència: mitjançant l'hmtl5 ens forneix unes vistes magnífiques dels monuments i llocs més emblemàtics. Permet una panoràmica general, des de diferents angles i posicions, a fi d'admirar, com si ens hi trobéssim davant per davant, cada pedra, cada columna. Qui no hagi de visitar la capital grega aquest estiu pot donar un tomb virtual a l'acròpolis clicant aquí mateix.


dissabte, 21 març de 2015

Primavera, bellesa mortal

«Feia un bell temps de primavera, però ni gossos ni humans se n’adonaven. Cada dia, el sol es llevava més d’hora i es ponia més tard. Clarejava cap a les tres de la matinada i el capvespre s’estirava fins a les nou de la nit. Tot el dia resplendia el sol. El silenci espectral de l’hivern havia donat pas a la gran remor que brollava de la terra sencera, impregnada del goig de viure, i de les coses que revifaven i es bellugaven de bell nou, coses que havien restat mortes i immòbils durant els mesos llargs de la glaçada. La saba fluïa amunt pels pins. Els salzes i els trèmols esclataven en brots tendres. També els arbustos i les plantes enfiladisses es vestien de verd. A les nits, els grills cantaven, i durant tot el dia tota mena de criatures que reptaven i grimpaven s’afanyaven sota el sol. Les perdius escotxegaven i els pigots repicaven al bosc. Els esquirols xerraven, els moixons refilaven, i a dalt del cel botzinaven els ànecs salvatges, vinguts del sud en enginyoses formacions de tascó que fendien l’aire.

»Dels vessants dels turons arribava el dring de l’aigua que corre, la música de fonts invisibles. Tot es desglaçava, s’estovava i cruixia. El Yukon s’esforçava a alliberar-se del glaç que l’empresonava. Rosegava el glaç per sota; el sol el rosegava per sobre. Es formaven bombolles d’aire, s’obrien esquerdes que s’eixamplaven, fines capes de gel s’enfonsaven en les aigües. I enmig d’aquest esclat, d’aquest clam, d’aquest vibrar de la vida que es desperta, sota el sol resplendent i a través de les brises xiuxiuejants, trontollaven els dos homes, la dona i els huskies, talment com pelegrins cap a la mort.»

[Jack London, La crida salvatge]

dimecres, 4 març de 2015

«Quan un poeta pot dir allò que volia dir...

...escriu un poema com aquest». Recordo que Carles Miralles ho va dir més d'un cop abans de diverses lectures públiques, com la que va tenir lloc a Terrassa el març del 2009, i em fa pensar que era un poema que li agradava força (i que també és del gust de molts altres).  

D'ençà del fatídic 29 de gener d'enguany he de dir que el seu record (les seves paraules, el seu somrís, la manera d'introduir segons quines idees o lliçons...) no s'esvaeix. Tot al contrari.

diumenge, 8 febrer de 2015

«Belleza dionisíaca»

La belleza dionisíaca es una belleza perturbadora, que no se expresa en las formas aparentes, sino más allá de las apariencias. Se trata de una belleza alegre y peligrosa, totalmente contraria a la razón y representada, a menudo como posesión y locura: es el lado nocturno del apacible cielo ático, que se puebla de misterios iniciáticos y de oscuros ritos sacrificiales, como los misterios eleusinos y los ritos dionisíacos. Esta belleza nocturna y perturbadora permanecerá oculta hasta la época moderna, para configurarse entonces como el depósito secreto y vital de las expresiones contemporáneas de la belleza, tomándose la revancha de la bella armonía clásica.

U. Eco, Historia de la belleza (trad. cast. Barcelona, Lumen)

dimecres, 14 gener de 2015

Oració a Venus

El dia 11 de desembre de 1909 es va donar per enllestida la campanya arqueològica d'Empúries que, aquell any, havia donat fruits vertaderament excel·lents. L'endemà mateix d'haver-se conclòs, Eugeni d'Ors dedicava a una petita figura femenina recentment trobada la següent glossa a La veu de Catalunya sota el títol de «Petita oració»:
Petita testa de Venus, que potser ets una petita testa de Diana, trobada a Empúries, i ara albergada dins els nostres Museus civils: vulgues, per record i amor de la vella Catalunya grega, donar un sentit clàssic a la moderna Catalunya confosa.
Hi ha qui diu que la «Catalunya confosa» és una referència a la Setmana Tràgica (cf. E. Jardí, Eugeni d'Ors: obra i vida a Obra catalana, 1990, p. 102), mentre que l'opinió més estesa és que es tracta d'una al·lusió a la reivindicació Noucentista de civilitat d'arrel clàssica.

dijous, 8 gener de 2015

Carles Riba: la poesia hel·lenística

Els gèneres poètics nacionals: l’epopeia, el lirisme civil, la tragèdia, desaparegueren amb els sentiments que els havien donat vida. Tan sols alguns poetes erudits, dins de cercles de gent refinada, els intentaven adesiara, artificialment. Fins en els més purs, la poesia alexandrina es ressentí d’aquest artifici el poeta es preocupava abans que res de l’elegància, la subtilesa i l’acabat dels seu estil; les obres d’aquest període son meravelloses de cisell, pero curtes d’alè, convencionals d’interès, i massa sovint glacials d’emoció.

Per això el genere alexandrí mes vivent, ja que la seva perfecció la constitueixen les millors qualitats de l’època, sense gaire lloc per a aparèixer-hi ensems les flaqueses, ès l’epigrama. Asclepíades de Samos fou un epigramatista simplement encantador, però Leònidas de Tarent polsà de tant en tant cordes humanes profundes. En els Argonautes, poema èpic d’Apol·loni de Rodes (s. III), hi ha trossos d’un bell patètic, inspirador de Virgili. Arat aplegà nocions d’astronomia i de metereologia en el poema titulat Fenòmens. Del bibliotecari Cal·límac (s. III), enemic acèrrim d’Apol·loni i dels seus assaigs èpics, ens han arribat sis Himnes, brillants i freds. Filetas de Cos (n. 340 ?) fou cap d’un grup d’autors d’elegies que cantaven l’amor en un to mes galant que apassionat i amb un gran carregament d’erudició mitològica.

Més interessants son alguns poetes realistes, entre ells el sicilià Herodas (s. III), del qual s’han descobert recentment set mims (*). De Teòcrit de Siracusa, que visqué entre els segles IV i III, posseïm una trentena d’Idil·lis, o sigui “quadrets”, bona part d’ells pastorals. El seu vibrant sentiment de la natura, la gràcia matisada i fluïda del seu estil, així com el verisme dramàtic dels seus personatges, fan de Teòcrit, el poeta més gran del període. Al costat d’ell, els altres bucòlics, com Bió d’Esmirna i Moscos de Siracusa, semblen mes aviat llibrescos.

[Carles Riba, Resum de literatura grega, 1937]


(*) Del 1890 data la troballa papirològica de nous fragments d’aquest poeta.


dissabte, 3 gener de 2015

Carta als Reis

Missenyors Reis de l'Orient:

    Han passat molts anys i encara voldria una pilota, un balandret, un martell de fuster i una novel·la de Juli Verne.
    Han passat tants anys pelats que ara en tindria prou amb una mica, mica d'esperança.
    Els ho demana el seu servidor,
Josep Maria Ballarín