divendres, 17 de juliol de 2015

Diccionari Grec-Català, una gran eina per al nostre segle


No és un treball que hagi de quedar en la discreció, com una simple obra de referència: en absolut no és això, no s'hi pot comptar, ni entre els seus objectius ni tampoc com a resultat. El Diccionari Grec-Català és, des del primer moment, un llibre de referència inel·ludible. No és una obra primerenca, ben al contrari! És la culminació de vint anys rodons de treball pacient, contrastat i en equip. Fet i fet, han estat vuit redactors: Joan Alberich, Jaume Almirall, Xavier Crosas, Francesc J. Cuartero, Josep Granados, Joan-Andreu Martí, Daniel Ramon i Montserrat Ros. La direcció del projecte ha anat a càrrec de Joan Alberich i Francesc J. Cuartero; ha actuat com a coordinador Josep Granados. Aquests, doncs, són els artífexs d'una obra completíssima, quant a la lexicografía grega i quant a la normalització al català, de molts termes (noms propis, per exemple) que esperaven una empenta definitiva. La redacció del diccionari, explicava Joan Alberich, remunta al mes de juny del 1995 i és precisament al juny del 2015 que ha vist la llum definitivament...

Se n'ha fet, en pocs dies, dues presentacions: la primera, en un curs de formació de professors, Colloquia latina; la segona, en el marc del XIV Congrés de la SEEC. Aquesta tardor serà el torn de l'Instituts d'Estudis Catalans (el dia 30 de setembre), del Centre de lectura de Reus, etc. El diccionari ja s'havia vingut anunciant, que jo recordi, en dos fòrums Auriga: a Tortosa l'any 2006 i a Ripoll, la tardor del 2013. I potser no m'erro si dic que la primera piulada fou de la revista «Auriga», i la segona, també de l'«Auriga», amb aquesta instantània mentre en preparaven una entrevista.

És un fet notori veure com la lexicografia del grec antic no continua pouant únicament en els tradicionals Pape-Benseler, Bailly, Liddell-Scott-Jones, Montanari, DGE... Valia la pena emprendre una redacció de cap i de nou (no és pas un diccionari traduït d'un altre), mirant, però, de ser fidels a uns punts importants, com són: a) el fet de recollir tot el lèxic grec, de manera especial, el lèxic referit a la medicina (vegin-se, per exemple, les dificultats que comporta el lèxic de Galè en aquesta comunicació del XVI Simposi de la SC de la SEEC), la botànica i, en definitiva, totes les ciències, així com del vocabulari de la filosofia; b) ser exhaustius a l'hora de mostrar les diferents formes dialectals en lemes diferenciats (no només els homerismes, els jonismes d'Heròdot i algunes particularitats del NT, tal com passa en el diccionari de J.M. Pabón); c) reunir tots els noms propis, tant en el cos del diccionari (acompanyats de breus i útils explicacions) així com en uns mapes completíssims; i d) incloure una morfologia del grec àtic, la primera que es redacta íntegrament en català, revisada a fons pel professor Francesc Cuartero (i amb encerts notables, com ara el capítol sobre l'aorist verbal).

No cal insistir a dir que el treball és immens: les seves 92000 entrades depassen en un terç el nombre de lemes del Diccionari Llatí-Català degut al "desig de totalitat" (cf. p. 13, que no inclou, però, inscripcions ni papirs). Quant a la distribució i característiques de les diferents entrades, així com els elements que hi incorpora, aquest esquema n'és una mostra preciosa:


Indubtablement, l'estructura i tipografia és clara, nitida, impecable. El seu apèndix de mapes és utilíssim:


Val la pena, crec, llegir-ne algunes pàgines de mostra (que inclouen també el pròleg): és aquí on veiem la seva gran versatilitat. Es pot adquirir, naturalment, en línia: en aquest portal i també en aquest altre
  • Notícia a «Nació Digital». [>>]
  • Notícia a «El Periódico». [>>]
  • Notícia al blog «Estudis Clàssics UAB. [>>]
  • Notícia de la Secció Catalana de la SEEC. [>>]
  • Notícia al blog «Gazophylacium». [>>]
  • Notícia al blog «Doceo et disco». [>>]


dissabte, 4 de juliol de 2015

Reflexió sobre «la glòria»

«Perquè la glòria és cosa sòlida i tangible, no és un esbós; és l'elogi unànime de la gent de bé, la veu incorrupta dels qui aprecien amb justícia el mèrit eminent, és el ressò de la virtut, diríem el seu eco; i com que generalment acompanya les belles accions, no ha d'ésser repudiada pels homes de bé.» (Ciceró, Tusculanes III 2, 3. Trad. Eduard Valentí)

Quan llegia per primer cop les Qüestions Tusculanes em venia al cap la pregunta de qui atorga, en definitiva, allò pel qual tanta gent lluita: rebre lloances i reconeixement, la fama. Ja no és només el poder, la bona vida o la salut. Fóra quelcom aliè a nosaltres, que a la vegada refrenda el més íntim de la persona lligat, esclar, a les accions de cadascú. El que no veig clar és l'obligació de compartir espai amb les belles accions («quae quia recte factorum plerumque comes est, non est bonis viris repudianda»). Quanta gent anònima no hi ha al món, plenament honrada i virtuosa, que no esperen res a canvi de les seves obres?

dijous, 2 de juliol de 2015

Verborum lusus

Erasmus 
Quaeritur unde tibi sit nomen Erasmus? Eras  mus.

Responsio
Si sum  mus ego, te iudice, summus  ero.




dilluns, 8 de juny de 2015

Davant d'una mort absurda

Tots hem viscut, algun moment o altre, el dolor per una mort que, pel fet de no veure-hi cap sentit, esdevé doblement cruel i tremendament injusta. Són molts els casos, tot al llarg de la història, en què trobem exemples colpidors. A ningú no se li escapa que un d'aquests, és el cas Sòcrates. Tot amb tot, Sòcrates comptava amb un testimoni que havia d'immortalitzar la seva conducta i el seu criteri, Plató.

No voldria semblar exagerat si dic que, una de les lectures obligades per a un alumne que vulgués preuar-se de conèixer les humanitats, ha de ser el Critó. Més que un tractat de moral cívica, aquest diàleg em sembla, per moments, d'un dramatisme sublim. I sempre que el rellegeixo, m'agrada tenir, com si d'un punt de llibre es tractés, aquesta nota de Joan Crexells:
«Tota l'agudesa del sentit estètic de Plató s'empra aquí a presentar amb poderosa plasticitat aquesta absurditat d'una situació, en la qual l'únic defensor de la llei és la seva víctima.»

divendres, 8 de maig de 2015

Bacteris i ceptres

Ja vaig fer una al·lusió a les referències de Guglielmi en el seu Grec sans peine, de bon aprofitar. Avui va de bastos... o de bacteris. Copio el seu comentari:
Puisque nous en sommes au rayon des triques et des bâtons, i convient de signaler que les maîtres, les philosophes et les promeneurs se servaient très souvent d'un bâton soit pour la marche ou le repos (ἡ βακτηρία), soit pour le commandement (τὸ σκῆπτρον, le sceptre). Au XIXe siècle, on a appelé bactéries des micro-organismes dont la cellule unique avait la forme d'un bâtonnet. 
[Jean-Pierre Guglielmi, Le Grec ancient sans peine, p. 202.]

dijous, 23 d’abril de 2015

Ovidiana i més

Si algú ha llegit la novel·la de César Mallorquí, El último trabajo del señor Luna, recordarà el capítol «Algunas cuestiones sobre el arte de la seducción». Em sembla que una tasca pendent pels lletraferits erudits podria consistir a veure com es poden barrejar tot un seguit d'elements (referències, vaja) que remunten al Càntic dels càntics i arriben fins a l'Ulisses de Joyce, i que discorren també pel complex edípic, les endevinalles de sobretaula i, naturalment, per les situacions tipificades a l'Art amatòria d'Ovidi, tot adobat amb el tòpic de la «militia amoris». (Si em deixo alguna cosa més, ja ho direu.)

diumenge, 19 d’abril de 2015

Breu nota sobre la globalització

Esteu llegint una entrada de blog escrita per un català, utilitzant tecnologia americana amb software amb titularitat d’empreses europees i australianes, però desenvolupat a l’Índia. Segurament l'esteu llegint des d’un PC amb xips fets a Taiwan, amb monitor coreà muntat per treballadors de Bangla Desh en una fàbrica situada a Singapur, transportats per camions russos amb xofers tailandesos, descarregats als molls del port per jamaicans, reempaquetats per mexicans i venuts per jueus a través d’una connexió paraguaiana...