diumenge, 12 / juliol / 2009

Carles Riba en el cinquantenari de la seva mort

El 12 de juliol de 1959 moria el poeta Carles Riba, hel·lenista altament qualificat i autor d'una obra realment clàssica. Enguany en fa cinquanta anys. Potser bona part de la seva vida —i de la seva actitud davant moltes coses vitals— es podria resumir en aquest vers final de l'Elegia segona quan ell se sentia «ric del que ha donat i en sa ruïna tan pur».

Margalida Capellà insereix aquest bell documental en el seu blog, un programa de TV3 que va fer història: Carles Riba, passió i lucidesa. Crec que val la pena passar-hi estones mirant-lo i pensant-hi. És moltíssim el que en podem aprendre!

Edu3.cat



Addendum. El post va ser escrit fa uns dies i m'adono avui que per la xarxa i la blogosfera corren algunes notes: Gazophylacium recull unes interessants observacions sobre Riba i Fabra (el darrer vers de l'Elegia IX diu "vençuts" en algunes edicions), Montserrat Tudela també se suma a la commemoració, Marta Albertí en destaca el vessant de traductor, Sam Abrams li dedica una columna a l'Avui (i també hi ha un escrit d'Ada Castells). Vilaweb també li ha reservat un espai (Sebastià Alzamora recita tres poemes) i la incansable Margalida escriu dues notes més: l'una parla de Riba com a pont entre Catalunya i Grècia, i una altra sobre les poesies de Kazantzakis musicades. Fa temps Diari d'un llibre vell va posar una fotografia del seu despatx de treball.

dimecres, 8 / juliol / 2009

L'art ciclàcic reviu


Lorena Mingorance m'explicava fa temps com es desviu per l'art antic i de manera especial per l'art ciclàdic. Precisament, dies enrere, en un dels seus correus ho tornava a esmentar i molt amablement em va remetre a un article seu en línia a Tendencias del arte: núm. 16, 2008: "Coleccionar arte cicládico".

Crec que val la pena pensar-hi més a poc a poc: l'estilització i suavitat d'aquestes figures és realment una meravella per als ulls... i també un repòs per a l'esperit. De sobte em ve a la memòria el passeig per les sales de la banda esquerra del Museu Arqueològic Nacional d'Atenes: n'hi ha un nombre molt representatiu i em proposo de fer-hi un nou recorregut, sí, molt més calmosament. Una altra cosa: si algú volia llegir l'article tal com ella el va redactar, explorant fites importants en artistes de la primera part del segle XX, La Genialidad del arte cicládico, aquí el teniu. Moltes gràcies, Lorena!

Apèndix (11.07.2009): afegeixo també un article seu que m'envia sobre ceràmica islàmica, «lo más interesante para mí es la explicación sobre el poder de la escritura y la caligrafía en el Islam. Igual no pega nada con tu blog, pero a mi me parece que es una forma muy diferente de entender el mundo, que nos convendría conocer».

dimecres, 1 / juliol / 2009

Telèmac i Atena

Els diàlegs entre Atena i Telèmac són d'una profunditat psicològica extraordinària. Són els que marquen les pautes per on ha de discórrer l'acció de l'Odissea. Són diàlegs més importants que no els del fill amb la seva mare Penèlope. És d'Atena que Telèmac rep ensenyaments de rebus humanis atque divinis, és Atena qui planifica, qui combat el seu desànim i, pel que fa al credo o a les seves cavil·lacions, és la deessa —un alter ego de la seva mare, postulàvem fa uns dies amb els Amics dels Clàssics de l'AIUMA— qui posa les coses al seu lloc. Aquesta lògica i sentit comú (o, si voleu, psicologia) que emana del pensament femení (i no de l'ἀρετή guerrera) és un dels secrets gràcies als quals el poema homèric manté la seva vigència i se'ns fa realment proper. Ho podreu comprovar amb aquest passatge del cant III (vv. 231-238). Parla la deessa:

Ῥεῖα θεός γ' ἐθέλων καὶ τηλόθεν ἄνδρα σαώσαι.
βουλοίμην δ' ἂν ἐγώ γε καὶ ἄλγεα πολλὰ μογήσας
οἴκαδέ τ' ἐλθέμεναι καὶ νόστιμον ἦμαρ ἰδέσθαι,
ἢ ἐλθὼν ἀπολέσθαι ἐφέστιος, ὡς ᾿Αγαμέμνων
ὤλεθ' ὑπ' Αἰγίσθοιο δόλῳ καὶ ἧς ἀλόχοιο.
ἀλλ' ἦ τοι θάνατον μὲν ὁμοίϊον οὐδὲ θεοί περ
καὶ φίλῳ ἀνδρὶ δύνανται ἀλαλκέμεν, ὁππότε κεν δὴ
μοῖρ' ὀλοὴ καθέλῃσι τανηλεγέος θανάτοιο.

Un déu, si vol, fàcilment salvarà, fins de lluny, el seu home.
Jo més voldria passar fatigues nombroses i penes,
i a l’estatge fer cap i veure-hi el dia en què es torna,
que, en venint, sucumbir damunt la llar, com l’Atrida
pèrfidament caigué a mans d’Egist i l’esposa.
Però el cert és que la mort, a tothom comú, ni els déus poden
fer-la enllà de l’heroi que estimen, quan ve que l’atua
la funesta parca de mort, que en el dol ens aplana.

(Trad. C. Riba, ed. Alpha, Barcelona, 1953, p. 59)

dissabte, 27 / juny / 2009

Eugeni d'Ors imita Píndar


Fa poc he entregat un treball sobre el fervor pels clàssics i la seva incorporació cultural a Catalunya entre el 1906 i l'aparició de la Fundació Bernat Metge, el 1923. Per força havia de parlar del paper que va jugar la ideologia classicitzant del Pantarca i per això he gaudit i après molt del llibre de Carles Garriga (que va ser professor meu i de qui servo un afectuós record) La restauració clàssica d'Eugeni d'Ors (Universitat de Barcelona/Curial, 1981). En aquest llibre, abans de passar a analitzar les dues novel·les (La Ben Plantada i Gualba la de mil veus) i El nou Prometeu encadenat, el dr. Garriga analitza a fons el Glosari. Tot i no pertànyer a la famosa col·lecció de comentaris que signava Xènius, veig que reprodueix dos poemes "pindaritzants" que Alexandre Plana ja va incloure el 1914 en la seva Antologia de poetes catalans moderns. Igual que ell no em sé d'estar de reproduir aquests dos textos que mostren quins elements apreciaven de l'estètica arbritrària, ciutadana, imperialista...

Pindàrica primera

Canto Ivonne, la nedadora de quinze anys, vencedora a les curses del Sena. Canto Ivonne, de qui els joves sins durs, guantats per la mallota mullada, se dirien de bronzo.

Vetaquí l’estampa. Du a la mà, premi o senyal de son triomf, una gran toia. I les flors són abrigades de paper blanc i ella de mallota negra. Ella és més nua que les flors.

Riuen sos llavis, d’haver respirat massa fort. Els ulls clars, se tanquen una mica a la llum, com si sortissin de ja avessats a les verdors profundes.

El vell Geni del riu, quan ella va passar, obria com unes taronges sos tèrbols ulls, darrera les lleganyes algoses. I ella, ràpida lliscant, amb l’açot vigorós de sos peus, li enredava an ell la fofa barba.

Pindàrica segona

Com altres temps vaig cantar la petita nedadora dels pits de bronzo, victoriosa al Sena nacarat, canto avui En Nonell, jogador de fut-bol a Badalona, la de cent barques. Canto en Nonell, qui s’extenuava gitant amb fúria la saltadora bala al rostre dels cels. I que s’encarava ell mateix amb el cel, per a seguir-la an ella en els seus vols, i no cloïa pas els ulls al pes de l’or de llum enlluernanta --fins ara, que per sempre els ha clos.

Ara ell és descendit al soterrani imperi de les pàl·lides ombres. En lloc de les cent joioses barques badalonines, l'única barca del Vell Silenciós. En lloc de la blava mar, la negra llacuna. En lloc de la volta dels cels, lleugera, la pètria socarrimada volta de l’Orc.

Joves! En honor seu i record, avui anireu tots en chor a la vostra platja a llençar un cop més l’alegre bala voladora al rostre dels cels. Llanceu-la ben lluny i ben alta, camins enllà de la llum. Que aquest cop, la bala llançada cap de vosaltres la voldria recollir. Ans, creuats de braços, immòbils i silenciosos, la deixareu caure al si de la piadosa eterna mar.

dissabte, 20 / juny / 2009

Es pot combatre la ὕβρις?

Com a parergon del post anterior afegeixo un pensament de Joan Fuster tret del seu Diari (1952-1960) que pot ajudar a posar el cap al seu lloc, és a dir, dins dels límits racionals, cosa tan difícil d'autoimposar-se com la de penjar el famós cascabell al gat. He dubtat si adduïa algun fragment del vell Soló, però de moment queda així i més endavant ho reprendré. Llegim:

«L'home s'ha fet unes il·lusions desorbitades respecte a la seva condició: era l'únic animal capaç de bastir-se un monument en vida (tolereu-me la fórmula), i se l'ha bastit; potser no ha tingut mai cap altra preocupació espiritual. Mirant les coses en fred, això resulta una mica ridícul. Hi estem acostumats, i no ens n’adonem, però és així. La veritable grandesa de l’home, amb tot, no pot residir en falsificació, en la mentida metòdica, en l’autoengany. En realitat si l’home és gran, és perquè pot tenir consciència dels seus límits —el tigre o el cuc només en tenen l’instint. Tota consciència és consciència de límits —consciència de possibilitats, també, però de possibilitats limitades, de possibilitats dins els límits.»

(J. Fuster, Indagacions i propostes, Barcelona, Eds. 62, 1981, p. 144)