divendres, 8 de maig de 2015

Bacteris i ceptres

Ja vaig fer una al·lusió a les referències de Guglielmi en el seu Grec sans peine, de bon aprofitar. Avui va de bastos... o de bacteris. Copio el seu comentari:
Puisque nous en sommes au rayon des triques et des bâtons, i convient de signaler que les maîtres, les philosophes et les promeneurs se servaient très souvent d'un bâton soit pour la marche ou le repos (ἡ βακτηρία), soit pour le commandement (τὸ σκῆπτρον, le sceptre). Au XIXe siècle, on a appelé bactéries des micro-organismes dont la cellule unique avait la forme d'un bâtonnet. 
[Jean-Pierre Guglielmi, Le Grec ancient sans peine, p. 202.]

dijous, 23 d’abril de 2015

Ovidiana i més

Si algú ha llegit la novel·la de César Mallorquí, El último trabajo del señor Luna, recordarà el capítol «Algunas cuestiones sobre el arte de la seducción». Em sembla que una tasca pendent pels lletraferits erudits podria consistir a veure com es poden barrejar tot un seguit d'elements (referències, vaja) que remunten al Càntic dels càntics i arriben fins a l'Ulisses de Joyce, i que discorren també pel complex edípic, les endevinalles de sobretaula i, naturalment, per les situacions tipificades a l'Art amatòria d'Ovidi, tot adobat amb el tòpic de la «militia amoris». (Si em deixo alguna cosa més, ja ho direu.)

diumenge, 19 d’abril de 2015

Breu nota sobre la globalització

Esteu llegint una entrada de blog escrita per un català, utilitzant tecnologia americana amb software amb titularitat d’empreses europees i australianes, però desenvolupat a l’Índia. Segurament l'esteu llegint des d’un PC amb xips fets a Taiwan, amb monitor coreà muntat per treballadors de Bangla Desh en una fàbrica situada a Singapur, transportats per camions russos amb xofers tailandesos, descarregats als molls del port per jamaicans, reempaquetats per mexicans i venuts per jueus a través d’una connexió paraguaiana...

dissabte, 18 d’abril de 2015

Imperialisme

Gràcies a la gentilesa de Luis Candil, he vist aquest polèmic documental de National Geographic. Veureu com es fa, gairebé sistemàticament, una comparació amb l'imperialisme dels EUA, a molts nivells: des del poder militar, les comunicacions, vida quotidiana... i tota una manera de veure el món. Sembla com si l'imperialisme només pugués ser aíxí. Us el proposo perquè dóna peu a comentaris, discussions i, és clar, polèmica.

Venint dels EUA, aquella concepció de Montesquieu sobre el destí de Roma a Consideracions sobre les causes de la grandesa i de la decadència dels romans queda del tot inconeguda. Per això em demano si la capacitat actual d'interpretar els fets històrics no ha quedat atrofiada i reduïda a un reducte testimonial, a l'albir dels periodistes, sempre incapaços d'aprofundir espiritualment en ben poca cosa. Així parla Montesquieu:
«Roma estava feta per engrandir-se: les seves lleis eren admirables per assolir aquest objectiu. És així que, sota qualsevol règim de govern, sota el poder dels reis, sota l’aristocràcia o la democràcia, mai no va defallir en les seves empreses i va vèncer a còpia de constància. No es trobà, de sobte, un dia, a una altura superior en prudència a la de la resta dels estats de la Terra; va ser obra d’un esforç continuat; es va mantenir amb la mateixa superioritat en els inicis, en l’època de la mitjania i en la de l’esplendor; no va tenir èxits dels quals no tragués profit, ni fracassos que no li reportessin alguna utilitat. Va acabar la seva obra i va arribar massa aviat a la meta. Per això perdé la llibertat.»


divendres, 17 d’abril de 2015

Sobre una adaptació escolar de les Metamorfosis

Els alumnes de Llatí de 4t estan de sort. La publicació de les Metamorfosis a la col·lecció Clàssics adaptats és un veritable encert. La redacció del professor Agustín Sánchez Aguilar i la posterior traducció al català tenen un gran mèrit. Serà difícil trobar un llibre tan ben escrit, adreçat als joves amants del món clàssic. Tant la Introducció general com els exercicis finals del llibre no necessiten recomanació: no se'n pot desaprofitar ni una engruna. El que ja és insuperable són els dibuixos d'Alan Lee. Us el recomano, de debò.


dimecres, 8 d’abril de 2015

Cornucòpia prehistòrica

Com es pot passar de la llegenda que narra la lluita d'Hèracles i Aquelous —lluita per una dona, Deianira— a un ritual de referent bèl·lic i sacrificial amb un component fàl·lic i de castració / fertilitat —la banya del toro— i remuntar el fet a l'època del Paleolític —la Venus de Laussel sostenint el corn de l'abundància, cornu copiae—. Per tot això i més: són tantes les intuïcions i suggeriments de Walter Burkert a Homo necans que no puc menys que recomanar-ne vivament la seva atenta i pausada lectura.


dimarts, 24 de març de 2015

Acropolis Virtual Tour

Acropolis Virtual Tour és una meravella de la ciència: mitjançant l'hmtl5 ens forneix unes vistes magnífiques dels monuments i llocs més emblemàtics. Permet una panoràmica general, des de diferents angles i posicions, a fi d'admirar, com si ens hi trobéssim davant per davant, cada pedra, cada columna. Qui no hagi de visitar la capital grega aquest estiu pot donar un tomb virtual a l'acròpolis clicant aquí mateix.


dissabte, 21 de març de 2015

Primavera, bellesa mortal

«Feia un bell temps de primavera, però ni gossos ni humans se n’adonaven. Cada dia, el sol es llevava més d’hora i es ponia més tard. Clarejava cap a les tres de la matinada i el capvespre s’estirava fins a les nou de la nit. Tot el dia resplendia el sol. El silenci espectral de l’hivern havia donat pas a la gran remor que brollava de la terra sencera, impregnada del goig de viure, i de les coses que revifaven i es bellugaven de bell nou, coses que havien restat mortes i immòbils durant els mesos llargs de la glaçada. La saba fluïa amunt pels pins. Els salzes i els trèmols esclataven en brots tendres. També els arbustos i les plantes enfiladisses es vestien de verd. A les nits, els grills cantaven, i durant tot el dia tota mena de criatures que reptaven i grimpaven s’afanyaven sota el sol. Les perdius escotxegaven i els pigots repicaven al bosc. Els esquirols xerraven, els moixons refilaven, i a dalt del cel botzinaven els ànecs salvatges, vinguts del sud en enginyoses formacions de tascó que fendien l’aire.

»Dels vessants dels turons arribava el dring de l’aigua que corre, la música de fonts invisibles. Tot es desglaçava, s’estovava i cruixia. El Yukon s’esforçava a alliberar-se del glaç que l’empresonava. Rosegava el glaç per sota; el sol el rosegava per sobre. Es formaven bombolles d’aire, s’obrien esquerdes que s’eixamplaven, fines capes de gel s’enfonsaven en les aigües. I enmig d’aquest esclat, d’aquest clam, d’aquest vibrar de la vida que es desperta, sota el sol resplendent i a través de les brises xiuxiuejants, trontollaven els dos homes, la dona i els huskies, talment com pelegrins cap a la mort.»

[Jack London, La crida salvatge]