dimecres, 14 gener de 2015

Oració a Venus

El dia 11 de desembre de 1909 es va donar per enllestida la campanya arqueològica d'Empúries que, aquell any, havia donat fruits vertaderament excel·lents. L'endemà mateix d'haver-se conclòs, Eugeni d'Ors dedicava a una petita figura femenina recentment trobada la següent glossa a La veu de Catalunya sota el títol de «Petita oració»:
Petita testa de Venus, que potser ets una petita testa de Diana, trobada a Empúries, i ara albergada dins els nostres Museus civils: vulgues, per record i amor de la vella Catalunya grega, donar un sentit clàssic a la moderna Catalunya confosa.
Hi ha qui diu que la «Catalunya confosa» és una referència a la Setmana Tràgica (cf. E. Jardí, Eugeni d'Ors: obra i vida a Obra catalana, 1990, p. 102), mentre que l'opinió més estesa és que es tracta d'una al·lusió a la reivindicació Noucentista de civilitat d'arrel clàssica.

dijous, 8 gener de 2015

Carles Riba: la poesia hel·lenística

Els gèneres poètics nacionals: l’epopeia, el lirisme civil, la tragèdia, desaparegueren amb els sentiments que els havien donat vida. Tan sols alguns poetes erudits, dins de cercles de gent refinada, els intentaven adesiara, artificialment. Fins en els més purs, la poesia alexandrina es ressentí d’aquest artifici el poeta es preocupava abans que res de l’elegància, la subtilesa i l’acabat dels seu estil; les obres d’aquest període son meravelloses de cisell, pero curtes d’alè, convencionals d’interès, i massa sovint glacials d’emoció.

Per això el genere alexandrí mes vivent, ja que la seva perfecció la constitueixen les millors qualitats de l’època, sense gaire lloc per a aparèixer-hi ensems les flaqueses, ès l’epigrama. Asclepíades de Samos fou un epigramatista simplement encantador, però Leònidas de Tarent polsà de tant en tant cordes humanes profundes. En els Argonautes, poema èpic d’Apol·loni de Rodes (s. III), hi ha trossos d’un bell patètic, inspirador de Virgili. Arat aplegà nocions d’astronomia i de metereologia en el poema titulat Fenòmens. Del bibliotecari Cal·límac (s. III), enemic acèrrim d’Apol·loni i dels seus assaigs èpics, ens han arribat sis Himnes, brillants i freds. Filetas de Cos (n. 340 ?) fou cap d’un grup d’autors d’elegies que cantaven l’amor en un to mes galant que apassionat i amb un gran carregament d’erudició mitològica.

Més interessants son alguns poetes realistes, entre ells el sicilià Herodas (s. III), del qual s’han descobert recentment set mims (*). De Teòcrit de Siracusa, que visqué entre els segles IV i III, posseïm una trentena d’Idil·lis, o sigui “quadrets”, bona part d’ells pastorals. El seu vibrant sentiment de la natura, la gràcia matisada i fluïda del seu estil, així com el verisme dramàtic dels seus personatges, fan de Teòcrit, el poeta més gran del període. Al costat d’ell, els altres bucòlics, com Bió d’Esmirna i Moscos de Siracusa, semblen mes aviat llibrescos.

[Carles Riba, Resum de literatura grega, 1937]


(*) Del 1890 data la troballa papirològica de nous fragments d’aquest poeta.


dissabte, 3 gener de 2015

Carta als Reis

Missenyors Reis de l'Orient:

    Han passat molts anys i encara voldria una pilota, un balandret, un martell de fuster i una novel·la de Juli Verne.
    Han passat tants anys pelats que ara en tindria prou amb una mica, mica d'esperança.
    Els ho demana el seu servidor,
Josep Maria Ballarín

divendres, 19 desembre de 2014

«Els pastors de Nadal»

...Sigui a l'herba seca del desert, sigui a l'herba flonja de Sant Amanç, mai enlloc el pastor no viu a l'Arcàdia idíl·lica. És real i realista. Té el clatell clivellat, les mans nuoses, passa fred i calorades, més d'un cop no menja per la gana, i, encara que conegui els xais un per un, els duu a l'escorxador sense tremolines romàntiques. Però mentre els sedentaris ens aturem passa ençà, el nòmada pastor camina passa enllà. Mentre nosaltres vivim en un clot de la casa, el pastor viu a l'amplada i s'adorm en una escletxa del cel.

Pobre i nòmada, el pastor és arreu un infant que ha crescut sense malmetre's. Té el fantasiós realisme de la infantesa.

Els pastors d'aquest dia de Betlem eren així.

Allà, en un recer rostos avall del desert, guspirejava el foc dels pastors. Els uns vetllaven, els altres dormien amb son i prim del fred. Els que vetllaven, poc acostumats a parlar i avesats a escoltar, sentien les rondalles de la nit. Els que dormien reposaven el cap en un coixí de contes i de fantasia.

L'àngel es va parar a prop d'ells.

Els que vetllaven aixecaren el cap, els que dormien es desvetllaren. Nòmades caminants fets a les llegendes, no els va costar gaire de creure les corrandes de l'àngel. Fantasiós i real, Déu s'havia fet home, començava a caminar sense clot ni casa. Els pastors s'endugueren una mica de formatge, pa, mel silvestre, potser un xaiet, i anaren a la cova. No hi trobaren l'esbarzer cremant del Sinaí, hi trobaren un nadó. No se n'estranyaren pas, totes les rondalles comencen per un infant.

I fou el primer Nadal.

[Josep Maria Ballarín, Vent sense paraules]

dimecres, 10 desembre de 2014

«Els Perses d'Èsquil»: proposta d'exercicis

«Des que Èsquil va posar en escena Els Perses l'any 472 aC es pot ben dir que la victòria ja no l'abandonaria mai», recorda amb encert el professor Jordi Redondo. En aquesta tragèdia es percep un dualisme que abasta l’acció dels déus i dels homes: d’una banda Zeus protegeix l’exèrcit atenès, símbol de civilització, de l’altra castiga el poble dels perses que, comandats per un rei altiu, són al·legoria de la barbàrie i l’arrogància insensata. No oblidem tampoc que el públic que assistí a la seva representació foren els vencedors mateixos: mentre els protagonistes del drama són els perses vençuts, els espectadors foren al seu torn protagonistes d’una victòria viscuda, guanyada i finalment immortalitzada gràcies al geni del gran dramaturg.

Qui estigui interessat en aquesta peça, la tragèdia més antiga de totes les que es conserven, pot baixar-se des de dropbox aquesta guia de lectura que servirà de complement a la meva traducció:

dissabte, 22 novembre de 2014

Una imatge "abans" que mil paraules

No diré que una imatge val més que mil paraules sinó que la imatge abstracta, simbòlica i esculpida en el pensament precedeix les manifestacions del llenguatge. La més valuosa de totes aquestes manifestacions potser sigui l'escriptura.

És interessant constatar-ho sobretot davant els nous aprenents de la llengua grega, i del seu alfabet, perquè tinguin un referent que els ajudi a valorar d'una altra manera el prodigi de Cadmos. Arthur Koestler a The Act of Creation afirma que «el pensament en conceptes va emergir del pensament en imatges a través del lent desenvolupament dels poders d’abstracció i simbolització, de la mateixa manera que la escriptura fonètica va sorgir, per processos similars dels símbols pictòrics i dels jeroglífics».

dijous, 20 novembre de 2014

El mateix matí que foren exhumats

Per la xarxa van i vénen fotografies mal conegudes, que només es conservaven en negatius de vidre... com aquesta del 1860, quan foren desenterrats el moscòfor i l'efeb de Crítios, dues joies del segle V aC a l'Acròpolis.